Volem acollir

 Des d’aquest petit racó que és Lilladelesbos intento evitar que ens oblidem de les persones que busquen refugi a Europa. Per a mí ha estat una feliç descoberta comprovar que som molts els que pensem de la mateixa manera.

Per als lectors que no hi éreu a la manifestació, us faig saber que dissabte passat hi van assistir moltes persones, moltíssimes,  de tot tipus i edat, més de les que us podeu imaginar. Érem tants que a estones no ens ho podíem creure.

Confeso que des de dissabte estic en un núvol. Després de la manifestació a Barcelona pel dret a acollir, i després de veure com milers i milers de persones reclamàven una solució al greu problema dels nostres refugiats, vaig caure en un estat de felicitat (falsa, ja ho sé) que poc a poc s'ha anat diluint.  

Aquests dies post-manifestació he hagut d'escoltar comentaris negatius de persones properes a mi, de periodistes ( que no són de "la caverna" de Madrid no us pensséssiu), o dels usuaris de les terribles xarxes socials ( on els millors de cada casa esbomben la seva porqueria utilitzant  la xarxa  com si fos un ventilador). Aquestes opinions fluctuaven des de les que intentaven polititzar un tema que és només de dignitat humana, o els que clarament manifestaven la seva negativa a acollir refugiats,  fins els que sí que voldrien, però què ... carai... hem de ser realistes i no podem acollir-los. M'he trobat amb una realitat, he baixat del núvol rosa de cop i m'he fotut una bona hòstia

Sembla increïble que aquesta manifestació hagi despertat de la letargia el nazi que més d'un porta a dins.  I m'he trobat amb la realitat dels nostres polítics, a qui en teoria paguem perquè millorin les nostres condicions de vida. Aquesta setmana ens han dit a les 500.000 persones que ens vàrem mobilitzar dissabte, que Catalunya no pot acollir més refugiats perquè el govern no té competències ni pressupost. Doncs quina és la feina que feu cada dia quan aneu a treballar a la Subdirecció corresponent? És com un "vuelva usted mañana".

Certament no tinc cap dubte que ni els polítics de Europa ni els de Catalunya tenen a les seves propostes de partit un punt sobre l'acollida de refugiats. Aquí sí que deixo de somiar truites i sóc realista: no els comporta cap vot. Fins i tot el treu votants. 

 I ara és quan arribo a la conclusió de que tot poble té el representant que es mereix. Des dels holandesos, anglesos o finlandesos fins als catalans. Mireu bé els nostres representants, ja sigui el President de la Generalitat, el del govern espanyol, o l'alcalde del nostre poble.  Ens  veurem reflectits tal com si fossim Dorian Gray davant el seu retrat.

Desprès de comprovar durant aquests últims anys com, amb els nostres impostos, s'han rescatat els bancs, com les nostres pensions de jubilació estan en perill perquè l'Estat roba un bocinet cada any per tapar forats,  com pagarem la indemnització del projecte Castor sense protestar, com varem pagar en el seu dia la neteja del xapapote de Galícia, com França va trobar cèntims per bombardejar Síria després dels atemptats, i tantes i tantes decisions per a les quals hi ha hagut pressupost, que no em vinguin amb històries que ara no n'hi ha. Realment pensen aquests polítics mediocres que ens creiem les seves mentides?

- Treurem alguna cosa aquesta manifestació?- vaig preguntar al final del dissabte a una amiga quan vam tornar de Barcelona.
- Encara que sembli que no se'n treu gaire de les mobilitzacions, encara se'n treu més que no fer-les.

Desocupat lector que coneixes el meu interés per la segona guerra mundial:  Si Hitler no hagués envaït Europa, i hagués portat a terme la solució final només contra els jueus alemanys als seus camps de concentració, algun país europeu hauria realitzat alguna acció per defensar-los? La resposta és terrible.

Casa nostra, casa vostra

Dissabte TV3 va retransmetre en directe, des del Palau Sant Jordi de Barcelona, “El concert per a les persones refugiades” impulsat per la campanya “Casa nostra, casa vostra”. 

Abans de les actuacions musicals, van emetre diversos testimonis de persones refugiades, com el d’un avi sirià. Amb gran sorpresa meva aquell senyor va explicar que encara no entenia res del que li estava passant: un dia estava venent roba a la seva paradeta del soc, i a l'endemà estava fugint de la ciutat perquè la bombardejaven.

L'any 1936 el meu avi Teodoro també va viure una guerra. El testimoni de l’avi sirià, que per cert se semblava molt físicament al meu avi, prim, poc cabell, ulls enfonsats, era el mateix que ell explicava sobre la guerra civil a Espanya. Al meu avi se’l van emportar de casa seva un matí de l’any 1936 perquè havia de lluitar contra els nacionals, que s'havien amotinat. Va estar tres anys fora de casa i afortunadament va tornar.

Avui he llegit una entrevista a Javier Cercas a La Vanguardia arrel de la promoció del seu nou llibre. Tracta d'un seu tiet avi que va morir a al Guerra Civil pels seus ideals falangistes. Res més lluny de la vida del meu avi. 

Al contrari del que pensa molta gent sobre la guerra civil espanyola, moltes persones dels pobles, pobres i sense gaires estudis, van lluitar en aquella guerra sense saber per què ni contra qui. Els van dir que era el seu deure, i el van complir. Però igual que l'avi refugiat, i a diferència del tiet de Javier Cercas,  TEodoro no va entendre del tot els motius d’aquella guerra, en la que l'obligaven a matar persones. I com ell, tanta i tanta gent dels dos bàndols.

iSi estigués viu el meu avui li diria que pertany al mateix bàndol que el del refugiat sirià i la seva família: dels innocents que pateixen les injustícies comeses per altres. Tots ells són danys col·laterals que poc importen als  homes de Palmira, Moscú o Washigotn

Ja sé que és un discurs sabut i força simple, però és el que sento avui.

Hi ha persones que m'han dit aquests dies que no serveix de gaire anar a la manifestació del proper dissabte a Barcelona. He llegit articles periodístics en el mateix sentit. Ens critiquen als que ens manifesarem amb l'argument que ho fem per nosaltres mateixos, per tenir la consciència tranquil.la i que no servirà de res. Segurament tenen una part de raó.

Però quedar-se a casa  és el que volen els nostres polítics incompetents: ens volen anestesiats i que només anem a votar cada quatre anys (0'80 cèntimos por papeleta). No ens necessiten per res més.

Sí, vull acollir en nom dels nostres avis que van patir una guerra injusta, ( i una postguerra pitjor per cert),  i dels avis que l’estan patint ara, avui, dissabte, i l'endemà de la manifestació, en els camps de refugiats d'arreu del món.

Us recomano veure el concert de dissabte en aquest enllaç de  TV3alacarta: Emocionant Jordi Évole.

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/concert-volemacollir-solidaritat-amb-els-refugiats/jordi-evole-la-barreja-ens-fa-millors/coleccio/8290/5650315/

Milicians de Robert Capa (*)
(*) qui sap si algun d'aquests és Teorodo Romero Díaz ?

Passa la vida

Estava cuinant el sopar i escoltant a la vegada a 8TV  la conversa entre Pilar Rahola i Josep Cuní en el programa del vespre “8 al dia”, quan inconscientment vaig canviar de canal.  Vaig continuant  remenant les cassoles i el soroll de l’extractor em va fer adonar que Pilar Rahola i jo  havíem encetat camins diferents.

Des de principis dels anys noranta que escolto i segueixo Pilar Rahola en ràdio, televisió o diaris. He coincidit sempre amb les seves opinions. Era una dona independent i lluitadora, a qui no l’importava expressar les seves idees encara que fos a contracorrent. Compte que el temps verbal en aquesta ocasió l’he utilitzat correctament: “Era” .

En aquella època jo estava estudiant unes oposicions i aprofitava per fer el break de l’esmorzar en el moment que la convidada del programa de Josep Cuní a “El matí de Josep Cuní" era la Pilar Rahola. Ens aquells anys em van impactar els seus advertiments i premonicions del que passaria als Balcans. Ella ha continuat lluitant per les seves idees i per la gent que ella creia que havia de defensar. Últimament però, ella defensa els poderosos i estic desconcertada.  A despit de moltes persones que la criticaven abans i ara també i, com aquell enamorat que no l’importa les estupideses que diu la seva parella, vaig continuar defensant-la amb la convicció de que tothom té dret a equivocar-se alguna vegada. Vaig arribar a pensar que potser era jo la que havia de revisar les meves opinions. Fins aquest agost passat, quan Pilar Rahola va penjar a les xarxes socials una desafortunada foto del nostre President tocant la guitarra a casa seva. Ella volia lluir President com una adolescent a l'Instagram.  Però la va ben espifiar, segons la meva opinió. No ho vaig poder evitar i juro que ho vaig intentar: Pilar Rahola va caure en picat en el llimbs imaginari en el que jo la tenia col·locada. Alguna fibra es va trencar dins meu (literalment) quan vaig veure que es doblegava al poder polític i policial ( hi sortia també a la foto el Cap dels mossos d’esquadra). Un periodista ha de ser independent, mai ha d’estar al mateix costat del poder. Ha d’estar a l’altra banda, per denunciar, per controlar si fa falta.  I ja per rematar-me Pilar,  va i entrevistes a TV3 a la dona del nostre President,  Marcela Toppor. Què t'ha fet la família Puigdemont Toppor? D’entre les moltes preguntes a realitzar a una dona intel·ligent i preparada com la Toppor no havia res més interessant que preguntar-li que per l’hora de les relacions sexuals amb el President? On queda la incorruptible periodista que denunciava el genocidi dels Balcans?

Maria Teresa Campos també m'ha decepcionat. Als anys noranta dirigia i presentava un programa d'entreteniment a TVE anomenat “Pasa la vida". En l’horari que jo m’havia marcat a les oposicions per berenar, veia una estona aquest programa. Era i és encara una gran entrevistadora: tenia un profund respecte per a la persona que tenia al davant ( temps verbal correcte:”tenia”). L’entrevistat, ja fos actor, cantant o polític, marxava del programa amb la sensació que havia donat la millor imatge de sí mateix. Va contractar i donar oportunitat a molts periodistes que començaven i que ara són famosos.  A aquella hora de la tarda venia molt de gust veure un programa tranquil i distès amb la seva veu càlida.

Què va passar amb Maria Teresa Campos per convertir-se en la caricatura de sí mateixa que és ara? Doncs que va desembarcar a Espanya  Paolo Vasile  i Tele 5. No descobreixo res ja ho sé. Vasile va començar a pervertir a tants i tants bons periodistes, entre ells a Maria Teresa Campos. Li va oferir un programa similar a ¨Pasa la vida". Ella va acceptar però no tenia suficient audiència. Hi ha una entrevista  d’aquells anys a Belen Esteban i que de tant la repeteixen als zàpings ( per veure el canvi físic de la Esteban, no per la Campos). Justament en aquell moment Vasile va destruir la periodista Teresa Campos i la va convertir, qual Pigmalió, en una estrella a Tele 5. L’oferta econòmica devia ser difícil de rebutjar.  Teresa Campos va perdre moltes coses amb l’intercanvi : entre elles el prestigi. Va llançar per la borda l’oportunitat de ser la “ Jesús Hermida” en versió femenina per convertir-se en una Kardashian. Actualment està fent el ridícul  més espantós amb un reallity mostrant les intimitats absurdes de la seva família. Per què? Tot té una explicació a la vida, i a la revista Hola es poden trobar moltes respostes. Vaig veure unes impressionants fotografies del sabater de casa seva i ho vaig entendre tot. Té una mansió molt similar a  la d’ Isabel Preysler. María Teresa vol un estatus social alt ja que el professional sap que l’ha perdut als despatxos dels directius de Tele 5. Necessita molts cèntims per mantenir-lo: l’estatus i la casa. Al sabater va anar a parar el prestigi d’una gran periodista. Molt trist.

L’edat ha fet canviar a aquestes dos periodistes a pitjor, segons el meu parer. Jo em pregunto en què hauré canviat jo de la noia que estudiava les oposicions a principis dels noranta? En uns quants quilos evidentment. Tant d’esmorzar i berenar ....

La gran aposta

No sé com em van enredar per veure la pel·lícula The big short (La gran aposta). No és el tipus de  pel·lícula que m’agradi veure habitualment, perquè el tema (les hipoteques subprime) em supera. La gran aposta tracta  de la crisi financera mundial provocada pels bancs dels Estats Units,  la qual va tenir conseqüències desvastadores tant per als mateixos Estats Units, com per tot el món. Espanya, sense anar més lluny, n'és un gran exemple. Els nostres fills, si treballen, encara la pagaran.

Vaig accedir a veure-la  i he d'admetre que em va agradar molt. La pel·lícula no és cap documental, es basa en el cas real d’uns brokers que van descobrir l’hecatombe financera que s'acostava l'any 2006 abans que ningú. Van arriscar molts cèntims i  van aconseguir guanyar-ne més. Els guionistes aconsegueixen que entenguem l'enginyeria financera portada a terme pels banquers de Wall Sltreet. La trama és tan didáctica que enmig d'una escena, el director fa un parèntesi (literal)  i introdueix a un xef reconegut o una actriu com Selena Gómez actuant d'ells mateixos. Mirant  a càmera, ens expliquen amb símils senzills com el menú d’un restaurant o com una partida de cartes el robatori del banquer.
Els guionistes necessiten que a l’espectador li quedi clar qui va robar (els bancs), qui ho va permetre (el govern) i a qui es va fer responsable (als emigrants).  L’argument és tan surrealista que sembla mentida el que està succeint. Fins i tot arriba un punt en què l’espectador està desitjant que exploti d’una vegada la gran crisi per tal de veure caure algun banc i que els protagonistes guanyin l’aposta. El final, que tots coneixem, és desolador:  els contribuents vàrem pagar els diners robats pels bancs. Es va fer responsable de la crisi econòmica als emigrants i no es va jutjar a cap banquer. Toma ya!

Però quan ja has rigut prou (perquè és una comèdia), quan els protagonistes finalment han guanyat l’aposta, quan l'espectador es relaxa, apareix el terrorífic epíleg: com que els governs no han canviat la normativa que permet als banquers tornar a saquejar els bancs, d’aquí a uns quants anys, no gaires, es produirà la mateixa crisi mundial. Suposo que com que ara els governs no tenen gaire liquidesa, els banquers estan a l'expectativa que els contribuents omplin una mica la caixa.

Després de veure la pel·lícula t'agafa una mica de vertígen. Veus el globus terraqui i et sents com una formiga. Europa i no diem Catalunya és un titella a les mans de les entitats financeres. Des dels despatxos de Wall Street governen el món. L'avarícia de cèntims és malaltissa. Realment guanyen tants i tants milions de dòlars amb un simple click, que ens deuen veure a la resta de món com uns miserables  sers inferiors. Són insaciables. No els importa destruir ni el seu propi país.

Suposo que el sentiment dels refugiats de Síria o Irak en aquests moments deu ser similar però elevat a l’enéssima potència. Ells més que una formiga se senten com un gra de sorra en el desert. Saben que formen part d’un territori de gran importancia estratégica i que ells  molesten, fan nosa. Si la sort dels refugiats no ens importa als europeus... molt menys a uns homes a l'altra punta del món.

L'any 1860 van saquejar les grans praderes americanes.
Actualment és el petroli d'Orient Mitjà, un altre dia qui sap?.

Cranis de búfals als Estats Units. 

Segons un article d’Andoni Canela a “La Vanguardia” des del 1880 al 1890 l’home blanc dels Estats Units va matar 30 milions de búfals. Van quedar 50 exemplars en el Park de Yellowstone. No hi ha un depredador igual  a la naturalesa.

L'oblit del passat

Nota: "Aquesta entrada la podreu trobar en castellà a https://laisladelesbos2.blogspot.com

No sé si recordeu el programa de televisió d'en Jordi Llompart a TV3  titulat “L’oblit del passat”. L’afortunat periodista viatjava pels països del voltant del Mediterrani, des de França fins a Israel, passant per Egipte, Etiòpia o Iemen, entre d'altres. I a final de mes cobrava un sou i tot!

Cada setmana ens mostrava les restes arqueològiques i els principals monuments d’aquests països, veïns nostres i que tal vegada, al llarg de la història, van pertànyer al mateix imperi. Alguns havien sobreviscut a guerres recents, com ara la dels Balcans, d'altres, al pas del temps, a l'abandonament o als terratrèmols, i de tan afectats com estaven, alguns estaven sent reconstruïts.

M’entusiasmava el programa perquè jo sempre he volgut visitar els països de la seva llista. Des del Iemen, on es troba la ciutat màgica de Sanah, fins les esglésies coptes d’ Etiòpia, passant per l'impactant Mur de les lamentacions d’Israel.

El programa d’en Jordi Llompart em fascinava tant,  que fins i tot em vaig comprar el llibre. Amb una enquadernació acurada i unes fotos impressionants, des del sofà de casa em traslladava a aquests països en un viatge tranquil i sense incidents.

(Foto de Alfonso Navarro)

Fixeu-vos que realment són països poc recomanables per efectuar un tour turístic. Hi va haver un temps en què això em cabrejava. Que la guerra i el terrorisme que assolaven alguns d'aquests països no em permetessin a mi, una ciutadana pacífica del primer món, poder realitzar una visita turística, em semblava una impertinència. En algun dinar amb amics vaig arribar a comentar que era intolerable que ara no es pogués viatjar amb tranquil·litat a Egipte, per exemple. Quina estupidesa!. No em preocupava en absolut que les dones de Sanah tinguessin una vida miserable dins d'aquelles parets de colors, ni que els palestins estiguessin en conflicte permanent amb els israelíes a l'explanada de les mesquites de Jerusalem, ni tampoc que a prop de les esglésies coptes, s’estiguessin morint de gana, literalment.  

Actualment intento no fer aquest tipus de comentaris.

Un dels capítols  més  interessants del llibre era el dedicat a Síria. Ara amb la guerra en el seu esplendor em produeix molta tristesa. Em va sorprendre molt la descripció del Teatre Romà de Bosra, un dels més ben conservats del món. Bosra es troba al sud de Síria, i cada divendres, grups de joves ( ara refugiats) de la zona viatgen (o viatjaven) fins al teatre romà  per escoltar música, ballar i passar-s’ho bé. Em va encantar que la gent jove continués utilitzant el monument com si fos ahir que s’hagués construït per a ells.

Alep també es trobava fa uns anys en el mapa de les guies turístiques. Les agències de viatges oferien viatges a Síria i Jordània en 15 dies. Ara Alep és la Stalingrad del segle XXI: la història es repeteix utilitzant la població civil com a moneda de canvi. Stalin no va deixar fugir els habitants d’Stalingrad quan s’acostava l’exèrcit alemany, perquè volia que els soldats russos tinguessin un motiu important pel qual lluitar: els seus camarades de Stalingrad. Hitler va voler que la població morís de gana com a Leningrad i va utilitzar la mateixa tècnica per assassinar-los.  Els civils d’Alep un dia poden sortir de la ciutat, i l'endemà no, tot depèn de la cotització en borsa de la guerra entre els dos bàndols. Són el tresor més preuat dels dos adversaris i, en canvi, a Europa, els refugiats sirians estan de rebaixes.

"És propi de la història de la naturalesa humana que tot acte executat una vegada, i inscrit als annals de la humanitat, continuï essent una possibilitat molt després que la seva actualització hagi passat a formar part de la història"- (Hannah Arendt: Eichmann a Jerusalem: Un estudi sobre la banalitat del mal)

http://www.viajesproximoriente.com/siria/

Viajar a Siria, la gran desconocida, le permitirá descubrir todo su riquísimo patrimonio arqueológico. Remotos yacimientos (Ugarit, Ebla, Mari, Amrit,..), impresionantes ciudades greco-romanas y nabateas (Apamea, Dura Europos, Russafa, Bosra, Palmira,..), el exclusivo arte sirio-bizantino de sus “ciudades muertas” (Serguilla, al-Bara, San Simeón Estilita,..), inexpugnables fortalezas (Krac de los Caballeros, Chastel Blanc, Markab, Saladino,..), milenarias ciudades (Damasco, Alepo, Hama,..) cargadas de historia y poseedoras de los mejores zocos de Oriente...

Chittagong

Desocupat lector,

La meva preocupació d'aquests últims dies sobre Donald Trump i la seva victòria electoral ha quedat oblidada pel vídeo de Youtube que m'ha passat una meva amiga.

El meu comentari,  quan vaig acabar de visionar-lo,  va ser:
- L'infern a la terra.

Resulta que vaig ser molt poc original: si tecleges aquestes paraules a Youtube, t'envia directament al vídeo. 


Segurament no saps on es troba Chittagong. Tu i jo tenim la sort de viure en una bombolla ben còmoda al primer món i no ens cal saber el seu emplaçament al mapamundi, si no és que una web de viatges ens envia informació turística. Es tracta d'una platja llarguíssima a la costa de Bangladesh. Les grans empreses de transport marítim dipositen els vaixells vells en uns manglars que fins no fa gaire existien allà, però que han desaparegut per la contaminació del ferro, amiant i demés materials. Un munt de persones treballen desballestant els vaixells i ho fan en condicions  d'esclavisme i precarietat totals. Amb dir-vos que un xinès en una fàbrica tèxtil de Xian és un privilegiat al costat d'aquestes persones, ho dic tot.  Les seves condicions laborals i de vida no es poden anomenar condicions. 

- Uff- hauràs pensat alleujat - Afortunadament Chittagong és al tercer món. 

Doncs no, desocupat lector. Sento espatllar-te el dia: un lloc semblant a aquest ho tens a tocar de casa teva, si vius a Catalunya. 

Avui, que estàs emprenyat/al·lucinat perquè has llegit que Donald Trump construirà una tanca ( que no un mur) entre els Estats Units i Mèxic, t'informo que un lloc com Chittagong es troba a la comarca d'Osona. Tal com ho llegeixes.

Segons un article de "El pais" titulat "Sobreviure a l'escorxador", el 90 per cent dels treballadors dels escorxadors de la comarca d'Osona són immigrants. 

En Trump diria, i amb tota la raó:

- Veieu com ens treuen la feina als d'aquí? 

"Són cinc segons per porc. Primer treus els budells, d'uns 20 quilos. Després, amb el ganivet talles el pulmó i l’estires amb força. S’ha de tallar la llengua i agafar-la amb la mà esquerra per penjar-la en un ganxo. Si ho fas 10 vegades seguides, notes un pessigolleig als braços. Després, a poc a poc, es comencen a paralitzar i, de vegades, les ungles de les mans es van ennegrint fins que cauen. Quan la cadència és de 700 porcs per hora, arriba el dia en què no pots moure l'espatlla."

Denuncien racisme:

 - Negro de mierda, te mandaré a África a que te mueras de hambre - li va dir un empresari català a un treballador d'un escorxador en un conflicte laboral en una de les empreses. ( Dubto que ho digués en català, per això ho transcric literal).

Quan un treballador es lesiona, criden un taxi, (gràcies!) , no una ambulància, perquè poden tenir problemes amb la Inspecció de treball si no estan donats d'alta.

Però segons Donald Trump als Estats Units, la culpa de l'atur a USA la tenen aquests treballadors que travessen il·legalment la frontera amb Mèxic per treballar en les fàbriques dels Estats Units. Josep Anglada, el nostre Donald Trump català, pensa el mateix.

A Osona moltes empreses càrniques ja no pertanyen a petits ramaders de la zona sinó a grans grups empresarials. Els ramaders han passat a ser també assalariats d'aquestes empreses. El pinso que mengen els porcs es porta d'Amèrica. La mà d'obra és immigrant, en molts casos en condicions irregulars. Els treballadors afortunats d'aquestes empreses cotitzen com a cooperativistes (increïble!), i per tant s'han de pagar els autònoms i la roba de treball.  El porc s'exporta fóra de Catalunya. Osona engreixa i mata el porc i l'envia fóra. I es queda la contaminació per purins que provoquen aquestes granges. El negoci és rodó. Aquests grups empresarials càrnics han descobert una manera molt "neta" d'enriquir-se: mà d'obra barata, sous miserables, treballadors que fins i tot cotitzen com autònoms i es paguen la roba de treball, i administracions que es fan càrrec de la contaminació que ells provoquen i de la convivència amb la gent de la zona d'aquests treballadors en situació irregular.

L'alcaldessa de Santa Eugènia de Berga ha portat el problema al Parlament. No sé pas... si amb això aconseguiran  gran cosa, amb aquests diputats preocupats per altre temes més importants, com els pressupostos... 

Ens pensàvem que els "Temps difícils" de Charles Dickens eren històries del segle XIX i resulta que ens ha passat com amb els articles que hem rellegit aquests dies de Montserrat Roig. Han transcorregut 25 anys de la seva mort, i són vigents com si els hagués escrit ahir. Se'ns hauria de caure la cara de vergonya de permetre el que està passant al nostre Chittagong català. No vull ni pensar què diria la Montserrat...

Maleït Phililp Kerr!

Nota: "Aqueta entrada la podreu trobar en castellà a https://Laisladelesbos2.blogspot. 

Quan era petita admirava els jueus que van fundar l'Estat d'Israel. Aquella pobra gent que ho havia perdut absolutament tot, i que viatjava a través del Mediterrani amuntegada en vaixells (us sona?) pels volts de 1948, sense que els deixessin desembarcar a la Terra Promesa... 

Aquells vaixells anaven capitanejats ni més ni menys que per Paul Newman, acompanyat per una infermera espectacular, l'Eva Marie Saint. Tots dos protegien nenes jueves rosses òrfenes, com la Karen. Karen s'enamora de Sal Mineo, membre de la Haganà, que era l'exèrcit paramilitar israelià d'aquells temps. Allà hi havia uns àrabs que no sé d'on havien sortit.  Aquests àrabs van i maten a....

Ostres! Una mica més i explico el final de la pel·lícula Exodus! Perdoneu per l'spoiler.

Reconec que la història d'Israel per mi fa un salt al buit des de l'assetjament del general romà Peter O'Toole,  a la fortalesa Masada allà per l'any 73 d. C,  fins a l'arrribada del vaixell Exodus a Palestina l'any 1948 amb Paul Newman al capdavant.

Aquells jueus com els del vaixell Exodus provenien dels camps de concentració europeus i somiaven començar una nova vida lluny de les penalitats viscudes. Imagineu el seu estat d'ànim quan desembarcaven a Palestina i es troben els soldats de la Haganá que els posaven un fusell a les mans per enfrontar-se als àrabs que vivien allà. Però si ells venien fugint d'una guerra!

Tot aquest muntatge meu de la història d'Israel,  avui se n'ha anat en orris, gràcies a l'escriptor Philip Kerr. Moltes gràcies, home! 

Jo estava llegint tranquil·lament  el llibre " Unos por otros" de l'esmentat Phillip Kerr. Per als que no hagueu llegit cap llibre de la col·lecció Berlin noir, aquesta sèrie narra els casos del detectiu Bernard Gunther a l’Alemanya dels anys trenta  i posteriors. En la resolució dels seus casos, el detectiu acaba embolicat sense voler  amb algun personatge històric d'aquells anys com Himler, Heydrich, Artur Nebe i d'altres nazis “importants”. Phillip Kerr barreja situacions fictícies dels casos que investiga amb moments històrics que van des dels primers anys del nazisme fins a la guerra freda.

En "Uns pels altres", Bernard Gunther ha de viatjar a Palestina l'any 1938 i per casualitat agafa el mateix vaixell que Adolf Eichamnn. Per situar-vos us diré que Eichmann va ser dels pocs nazis que van ser jutjats a Israel després de la Segona Guerra Mundial. Els serveis secrets israelians el van segrestar a Argentina, on vivia amagat,  i el van portar a Jerusalem, on va ser jutjat i condemnat a mort.

En el capítol en qüestió  Eichman viatja a Palestina per entrevistar-se amb representants de la Haganà per acordar el trasllat de jueus alemanys a Palestina. Demana ajuda a en Bernard ja que aquest sembla tenir contactes.  En llegir aquesta escena no vaig poder evitar riure. Vaig pensar que l'autor escocès s'havia begut tres whiskys en imaginar-se situacions reals i fictícies. Vaig suposar que s'inventava aquesta situació inversemblant: un nazi (que van arribar a jutjar i penjar per la mort de milers de jueus) va a Palestina  l'any 1938 per pactar el trasllat dels jueus alemanys a Israel amb col·laboració amb la haganà.

No vaig poder esperar a la part final de llibre, on l'escriptor ens explica el que és real i el que no. Vaig fer recerca per internet tota tremolosa. (Quantes vegades no m'hauré penedit de posar al google "Eichmann i Haganà". No ho feu si us plau!)

Estic en estat de xoc. Els jueus sionistes dels anys trenta van signar un acord amb els nazis (Acord Havaara), per deportar/traslladar/immigrar a jueus alemanys (rics) a Palestina. Els interessava a totes dues parts: als nazis netejar Alemanya de jueus, i als jueus sionistes poblar Palestina per poder crear l'Estat d'Israel. A cap de les dos parts els importava una merda el que volien els jueus alemanys, polacs, russos etc. Van decidir per ells, i el que jo trobo més increíble. van pactar amb el diable!

Què deuen pensar els jueus d'Israel sobre això? Avui però, ja no té cap importància,

Per cert Conseller  Romeva :

En el seu viatje a Finlàndia, calia entrevistar-se amb Simon Elo, president del Partit ultradretrà finlandès? Vostè no té res en comú amb  gent d'ideologia islamòfoba, ultranacionalista i euroescèptica.

Xador i vidres trancats

Per tal d’escriure aquesta entrada, he necessitat fer una recerca per Internet dels diferents tipus de mocadors que cobreixen el cap de les dones musulmanes. Llegeixo sovint als mitjans de comunicació les paraules hijab, niqab, burka o xador, però no m'havia fixat en la diferència. Això demostra el meu desconeixement de la cultura musulmana, tot i que milers de dones musulmanes viuen al costat de casa meva; per exemple a Salt, i porten diferents tipus de mocadors.

Recentment he assistit a una escena colpidora que no puc deixar d'explicar. Aquest precísament és un dels motius de l'existència d'aquest blog.  Aquí em puc desfogar. Menciono aquesta escena en concret perquè és  la més recent. 

La setmana passada, en un ambient distès i relaxat, una persona catalana, a la qual anomenarem Eichmann per allò de conservar l'anonimat, va fer un comentari despectiu en el moment en què una dona musulmana amb xador (ara puc parlar amb propietat), passava pel nostre costat, empenyent la cadira de rodes d'un home, que duia una barba espessa. 

Eichmann va comentar que aquella parella musulmana (se li suposa pel mocador i la barba) li feia por perquè l’home podia amagar una bomba a sota la cadira de rodes. Confiteor que en aquell moment, com Sant Pere la nit que va negar Jesús tres vegades, no vaig contestar res per...educació/timidesa/estat de xoc (?). Simplement vaig callar.

Últimament em passa que persones amigues o conegudes comparteixen amb mi opinions racistes com si jo pertanyés al mateix club.

A continuació, una altra persona del meu grup, posem per cas Hess, va confirmar sense complexes que compartia amb ell aquesta por als musulmans, i que la bomba podia amagar-se també sota el xador.

Primo Levi, que per sort també era en el grup, va venir al meu rescat. La va dir encara més grossa, per fer-los reaccionar:

-  Teniu tota la raó!. A tots aquests moros caldria fotre'ls fora de Catalunya, o millor, tancar-los en camps de concentració i gasejar-los. Així no hi hauria perill de bombes i podríem viure tranquils, hòstia! - amb un to irònic.

Eichmann i Hess, que no es van adonar que era broma, van afirmar que coincidien amb Primo Levi: tots els musulmans són terroristes i els que no posen bombes, en el fons, ho recolzen. Toma ya!

Aquesta fotografia d'una parella berlinesa davant la botiga arrasada  d'un jueu alemany sempre em posa els pèls de punta. Està feta a Alemanya després de “La nit dels vidres trencats" al novembre de 1938. Durant aquella nit, els nazis vans assassinar més de 100  ciutadans jueus, van destruir 7.000 botigues fent bocins els aparadors (d’aquí el nom de vidres trencats) i van segrestar 30.000 jueus. Els van portar als camps de concentració de  Sachsenhausen, Buchehnwald i Dachau (recordareu que necessitaven mà d’obra per a les fàbriques (Krupps, Hugo Boss, etc. Ivan dixit)).
Aquesta parella berlinesa somriu davant el trist espectacle de la botiga destrossada durant la nit. Són una parella molt elegant. Ell porta barret i corbata i ella un recollit de cabell i guants de pell. 

L'escena que vaig viure la setmana passada em provoca una suor freda en imaginar que els Eichmann i els Hess catalans també poden arribar a somriure davant una mesquita cremada a Salt, per posar un exemple. Exagero? No ho sé.

Tots aquests comentaris de persones encantadores i ciutadans modèlics no passen sense motiu.  Els mitjans de comunicació occidentals han aconseguit el mateix que el ministre de propaganda nazi Joseph Goebbles l'any 1938. Han influït en les persones normals i corrents d'Europa i Estats Units per tal que en una primera fase tinguem por dels musulmans (l'any 1938 la por era dels  jueus)  i en que una segona fase... Ara mateix estem bombardejant països àrabs com Afganistan, Irak i Síria¡, segons sembla amb l'objectiu que els radicals d'aquells països no posin bombes en les nostres ciutats. 
Els nazis als anys 30 necessitaven mà d'obra barata i cèntims per finançar la guerra. D'això en tenien els jueus alemanys. Què necessita Europa i Estats Units aquest segle XXI?  Petroli i gas. On es troben les reserves? Mirem el mapamundi... orient mitjà. Casualitat oi?

Ja sé que no descobreixo res. Simplement em pregunto: qui deu ser el nou Goebbles del segle XXI?. És tot un crack!