diumenge, 31 de maig del 2020

Platja d'Aro. Fase 1



 
Els desocupats lectors que són seguidors d’aquest blog, saben que estava en el meu ànim visitar Platja d’Aro tan bon punt les autoritats em donessin permís per fer-ho. (És molt forta aquesta frase, si fredament l’analitzem).
 
L'última dona viva
 
Doncs bé, en el moment que la regió sanitària de Girona es va trobar en Fase 1, vaig sortir com un cavall desbocat direcció Platja d’Aro, per la baixada de l’Alou, a fi de realitzar la tan desitjada visita.

I m’he trobat justament el que m’esperava: una espècie de Coney Island en hores baixes, però amb un encant pertorbador. He fet realitat el meu somni. Durant quinze dies de fase 1 he passejat per la platja gran, pels carrers del centre, i pel camí de Ronda, sense turistes i amb pocs negocis oberts.

La majoria de botigues i restaurants del centre estaven tancats a les 8 del matí un dia entre setmana de maig. El passeig marítim i la platja es trobaven totalment deserts. Els apartaments amb les finestres tancades, els carrers sense gaires cotxes aparcats,  les piscines dels càmpings al sol, esperant els banyistes, el port sense vaixells... Imatges ben curioses per l’època que estem. He tingut una barreja de sensacions rares, com si estigués en una altra dimensió, o com si m’hagués traslladat en el temps a fa uns quants anys, quan només uns quants privilegiats estiuejaven a Platja d’Aro.

Però puc dir que ensumo que no hi haurà cap desastre econòmic. L’escriptora Isabel Allende va viure uns anys de la seva infantesa a Beirut, durant la guerra civil del Líban. Ho va explicar en el seu llibre autobiogràfic "Paula". Ella havia de travessar Beirut en autobús cada dia per anar al col·legi britànic. Aquest autobús escolar sortia l'endemà de cada dia de batalla, sí o sí, només que no es sentissin trets pels carrers   Després dels tirotejos, ella observava en el seu trajecte com els comerciants i firaires sortien de sota les runes i obrien les botigues i les paradetes del mercats com si res. Col·locaven les caixes amb les mercaderies a la vista i els clients començaven a arribar. La vida continuava inclús en plena guerra. 

I Platja d’Aro no tinc cap dubte que se'n sotirà. Estic convençuda que els turistes tornaran als comerços, hotels, apartaments, restaurants, càmpings, després d’aquests mesos estranys. I els habitants de Platja d’Aro ho saben. Els locals ja estan obrint i preparant-se per a la esperada arribada dels estiuejants els propers mesos. Es poden veure botigues que s’estan reformant, o restaurants que estan pintant o netejant i traient taules per menjar a les terrasses.

Aquests dies de desescalada em dedico a passejar per tot arreu, a peu o en bicicleta. El que més em sobta és la no presència de turistes estrangers amb  el bon temps que està fent.  No em quadra l’equació. Noto la seva absència, com diuen que els passa als que els han hagut de tallar una cama o un braç, que noten el membre perdut. Aquests dies de maig ja començaven a arribar els turistes del nord d’Europa. Ara, altra feina tenen també.

Gaudeixo cada instant d’aquestes excursions com si fos l’últim. Perquè no hi haurà altra ocasió com aquesta. Platja d’Aro en fase 1 està espectacular, només okupada pels seus habitants, i per una encuriosida visitant. Em sento una privilegiada. Però aquesta fase 1 no pot ser eterna. Han estat 15 dies inoblidables que no han de tornar mai més, per molt que em dolgui.

Demà fase 2
 

 

 

diumenge, 24 de maig del 2020

Ciutadans exemplars


 
 
Campava pels nostres whatsaps una fotografia de dos-cents taüts col·locats sobre la pista d’un pavelló esportiu tot indicant que es tractava de Madrid. Algú ens volia enganyar i fer creure que es tractava dels morts per coronavirus a Madrid. 

Sort en tenim de la “resistència sideral”: aquells soldats de les xarxes socials que descobreixen les fake news i ens les treuen de la circulació. Quan ens van aclarir que no era a Madrid, sinó a Itàlia, tots vàrem respirar alleujats. O no?  I per a més tranquil·litat no es tractava ni de morts italians per la pandèmia, sinó d’immigrants africans que es van ofegar l’any 2013 davant la costa italiana.
 
- Ahhh... Ja em semblava a mi que no podien ser. La mare que els va parir.! Són uns delinqüents!

Tot just estava investigant quina intenció tenien aquests hackers russos, robots o ments truculentes per llançar aquesta fake new a l’univers i fer-nos espantar amb aquest horror suposadament madrileny, quan el  meu cervell es va aturar en sec (em passa sovint).

Per què m'he indignat al principi? Reconeguem que ja estem acostumats a aquestes xifres de morts al Mediterrani, que ja no ens afecten tant com al principi, i que ara tenim altres problemes a la porta de casa a on parar l'atenció.

Els hackers russos, per posar una cara als autors, saben perfectíssimament que  “la massa” , o sigui “nosaltres, navegadors sobre clavegueram que són les xarxes socials”, no ens immutarem el març del 2020 per uns dos-cents morts africans, però sí si són madrilenys i és a causa del coronavirus. És molt diferent!.
 

Aquesta actitud de desinterès i manca de preocupació pel que passa a l’altra punta de món és directament proporcional al nombre de morts per la pandèmia de tants conciutadans nostres.

Els cadàvers de la foto pertanyien a immigrants procedents principalment d’Eritrea, Somàlia, i Ghana, morts en un gran naufragi davant de la costa de Lampedusa, entre Sicília i Tunísia, l’any 2013.  Pot ser ni sabem situar al mapa on està exactament Ghana.  Si analitzem els esdeveniments des de l’inici de la pandèmia a Wuhan, la ciutat origen del coronavirus, tots hem de reconèixer que al principi no ens vàrem preocupar gaire. Dia rera dia durant gener i febrer les notícies ens anaven donant xifres (falses en el nombre, per suposat, que aquí les autoritats xineses tenen la seva part de culpa) de morts i infectats xinesos a l’altra punta de món. Ni  la OMS, ni els nostres governants, no varen prendre cap tipus de mesura preventiva. No és una de les seves funcions vetllar per la nostra vida i salut?

Vaig més enllà, quan a Itàlia ja existien greus problemes de contagi, tancaments de ciutats a la Lombardia, i infectats que es multiplicaven, el govern espanyol encara permetia vols entre Itàlia i Espanya. 

Aquests dies he sabut que justament en aquelles dates,  quatre persones, ciutadans visionaris, van observar detingudament per la televisió el que estava succeint a Wuhan i a Itàlia, i comprovant que el seu govern no actuava, van prendre mesures pel seu compte, o ho van intentar. 

L’empresa en la que treballa una amiga meva li va anul·lar un viatge de feina a Milà. No van ser les autoritats les que van va vetllar per ella i la seva salut, (l’avió va volar ple cap a Milà) sinó la seva empresa la que van cancel·lar la trobada a Itàlia davant els dubtes que li plantejava. Un tipus d'empresa com les que van anul·lar també la seva participació al Mobile World Congress  de Barcelona, que ja prenien mesures al febrer de 2020.

La germana d’una companya de feina va prendre la iniciativa i es va demanar un permís sense sou també a mitjans de febrer per a poder-se aïllar a casa seva. Té una malaltia crònica d’autoimmunitat i les notícies que hi veia per televisió ja la van fer veure que el problema era molt greu i per a ella podia ser letal. Va salvar la vida. No com altres persones. 

Una àvia li va demanar a la seva filla que no portés els nets al col·legi fins que les coses es veiessin més clares. Les dos dones van tenir una greu discussió a mitjans de febrer. La filla, amiga meva, que va titllar d’exagerada a la seva mare, a hores d’ara ja li ha demanat perdó. 

Si una empresa barcelonina, i dos dones assenyades ja constataven a mitjans de febrer que s’acostava un problema molt greu  i que calia actuar per protegir-nos, com és que els governants, a part de no  fer absolutament res, van permetre manifestacions, eleccions i partits de fútbol?.   

I què hem de dir del director d’una residència d’avis a Barcelona, tornant d’una reunió a Madrid, on ja es començava a analitzar el problema,( però no es va prendre cap decisió), va adquirir EPIS per als treballadors de la residència, la qual cosa va donar com a resultat que cap avi ni treballador va ser contagiat?.

Persones assenyades i responsables  van veure venir el tsunami i van actuar. Els nostres governants, catalans, espanyols, europeus, americans...( i els seus assessors)  no. Es van perdre el mes de Febrer uns dies molt valuosos que podrien haver salvat vides. 

Nosaltres i els polítics que ens governen ( perquè per molt que ens dolgui tenim els polítics que ens mereixem) som uns necis. Pensàvem, al gener i febrer, que el patiment de Wuhan, com el de Lampedusa el 2013, no anava amb nosaltres. Com que ho vèiem tan lluny, a través de la pantalla de televisió que ens protegia,  estàvem tranquils que aquí no arribaria.  

La nostra estupidesa ha permès que el virus s’expandís com una explosió nuclear i arribés fins a la porta de casa nostra, just on deixem ara les sabates quan tornem del carrer per no infectar.nos. 

Ens trobem actualment que Espanya és un dels països amb més morts de coronavirus per milió d’habitants i un dels que pitjors perspectives econòmiques té en comparació a la resta de països de la Unió Europea.

Pregunteu-vos per què?  Des que sabeu que és una foto falsa la dels taüts a Lampedusa/Madrid  esteu més tranquils?.

Doncs això.

 



 

 

dissabte, 2 de maig del 2020

Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front


Així com Paul Auster al seu llibre  més personal “ Diari d’hivern” descriu les vint-i-una cases on ha viscut, en aquesta entrada d’avui explicaré alguns dels treballs que he desenvolupat al llarg de la meva vida ( no al nivell de Paul Auster, òbviament, ni seran vint-i-un, no ha de patir el desocupat lector),  tot celebrant el dia 1 de maig.

No oblidaré la que va ser la meva primera feina: de dependenta en un estanc. Quatre estius vaig treballar! Recordo aquells temps ( anys vuitanta) amb una mica d’enyorança pels propietaris, que em van tractar com si fos de la família, i per aquella noia que havia de treballar a l’estiu per pagar-se els estudis. Eren altres temps.

Es tractava d’un estanc-boutique molt modern per l'època, al centre de Platja d'Aro. El que més m’agradava era omplir les estanteries amb els  paquets de tabac. Com a nena que jo era, per mi es tractava  d’un joc. El meu objectiu cada dia era que l'estanc semblés nou, acabat d’obrir. No suportava que es buidessin les prestatgeries, cosa que a vegades era complicar d’aconseguir sobretot el mes d’agost, quan no paraven  d’entrar clients a comprar. En el moment que tenia un descans de la venda del tabac, corria a omplir-les. Aquelles estanteries plenes fins a dalt constituïen una gran satisfacció per mi.

També vaig treballar d'ajudant de bibliotecària. Ja us podeu imaginar que la meva feina preferida era buidar el carretó dels llibres retornats pels lectors i col·locar-los correctament al seu prestatge de la biblioteca de Platja d’Aro.

Recentment vaig reformar la cuina de casa. Després de que paleta i fuster em deixessin el pis com si hagés passat un tornado, el vaig haver de netejar i endreçar a fons. Ho vaig fer durant les vacances del mes d'agost ( com un record dels vells temps) i m'ho vaig passar realment bé. Vaig gaudir de la pau i la tranquil·litat de treballar amb la ment en blanc, sense pensar en res més que el ciment enganxat al terra o la pols dels armaris, sense cap pressió. Si no acabava aquell dia, doncs ho faria l'endemà. Quina satisfacció acabar amb mal d’ossos!… Una molt bona medicina per al cervell.
 
Realment alguns privilegiats som feliços amb ben poca cosa!  

Des de que vaig acabar els estudis i vaig començar a treballar de la meva feina actual, puc afirmar sense cap mena de dubte que he tingut sort. Que el desocupat lector ara no s’imagini res de l’altre món. Pels anteriors precedents quant a experiència laboral, ja haurà deduït que la meva exigència no és gaire alta.

I ara és quan la COVID dels c... entra en acció. M’han enviat a casa a tele-treballar. Qui m’havia de dir que aquest nou virus em canviaria de la nit al dia la manera de treballar en la meva feina!.

Intueixo que el teletreball ha vingut per quedar-se, ho veig venir. Em passaré hores i hores mirant la pantalla: correus electrònics, reunions a distància, documents electrònics. Però també molta feina improductiva, ordres no enteses ni ateses, correus no oberts, tasques no finalitzades...Els meus companys de feina estaran a partir d’ara a la pantalla de l’ordinador.

Des que teletreballo no he tornat a gaudir de la mateixa satisfacció de veure unes estanteries plenes de tabac o una cuina brillant.

 Albiro que pot ser tornaré a un part de la meva vida laboral  anterior quan la situació es normalitzi. Però crec que ja no tindré reunions de treball a Barcelona per exemple. Hem descobert el TEAMS . No agafaré el tren,  ni compraré xurros a la Rambla tot fent temps per entrar a la reunió. No veuré mai més als meus companys de Barcelona, i pot ser ni els de Girona. Tot anirà desviant-se cap a través de la pantalla de l’ordinador.  

Està clar que aquest virus ha cagirat la nostra vida. Però és que a mi no m’agrada teletreballar. Ho dic així, tal com sona, picant de peus i una mica enrabiada, com si fos aquella nena de l’estanc.

Perdona avui, desocupat lector: No tinc cap dret a queixar-me amb els temps que corren.