El mes d’agost de l’any 2018 la meva filla va
treballar de cambrera en un emblemàtic restaurant de la Costa Brava. No puc esmentar
aquí el seu nom perquè no vull tacar la seva reputació i decebre molts dels
desocupats lectors que de ben segur gaudeixen dels seus afamats plats.
Quan li van pagar la nòmina a finals de mes no
coincidia la quantia que li havien ingressat amb el que li havien ofert verbalment.
Sense pensar-s`hi gaire va tornar al restaurant per reclamar el que li devien. El
propietari, de males maneres, li va pagar una mica més i ella va tornar cap a
casa tota cofoia pel que havia aconseguit, sentint-se per un moment una Lech Walesa
catalana.
Tot i així, sumant i restant i m’emporto dos, va resultar que li havien pagat l'hora a 3 euros, si comptàvem el nombre d’hores que havia treballat en jornades
setmanals de 77 hores, i sense cap dia de descans en tot el mes d’agost. Ni ella
ni la resta dels quinze treballadors del restaurant, tots immigrants menys quatre
catalans, dos dels quals eren estudiants. No acaba aquí el drama: va comprovar
a la nòmina que l’empresa havia cotitzat per ella a la Seguretat Social per 20
hores setmanals.
Una nit, el propietari del local, continuador del
negoci del seu pare, un dels membres fundadors del poble, va escridassar el
personal perquè uns clients havien marxat sense pagar. A continuació, en un
atac d’ira, va agafar el pot de les propines del dia i se les va quedar com a
penalització als treballadors. Marroquins, gambians, sud-americans, i quatre catalans
van assistir a aquest espectacle més propi d’una plantació d’Alabama al segle
XIX ( per la foscor de la pell de la major part dels empleats que estaven suportant estoicament el ruixat) que no de la Catalunya del segle XXI. La meva
filla va sortir expulsada com un coet des del mon de “Banner i Flappi” on
estava còmodament instal·lada cap a la dura realitat del món laboral infrahumà.
Vaig sentir molta pena per ella. També pels altres empleats que no tenien més opció que continuar treballant
amb aquest negrer ( no puc anomenar-lo d’una altra manera).
Jo vaig fer números quant al nombre d’àpats que es servien diàriament al restaurant al migdia i a la
nit, i el que gastaven de mitjana els clients, segons la informació facilitada
per la meva filla. Vaig calcular les despeses de subministraments, matèries
primes, impostos, sous i seguretat
social dels empleats. Vaig sumar i restar aquestes xifres una mica per sobre. Vaig fer comptes i no
em sortien els números. Després de tot l’esforç i tots els maldecaps que
suposa dirigir un restaurant, que només obre quatre mesos a l’estiu, aquest
empresari obtenia beneficis, sí, però no es devia fer ric ( la prova, el pot de
les propines).
Els empleats d’aquesta empresa cobren prestació d’atur
a l’hivern, i els Serveis Socials de l’Ajuntament també col·laboren en beques, ajuts
per a lloguers de pisos, etc, per a aquestes persones i les seves famílies. L’hivern
és molt llarg per als treballadors de l’hosteleria en els pobles turístics de
la Costa Brava.
Com a país, em pregunto si ens interessa un negoci així? Jo no ho
veig gaire clar. Quan un negoci ha de subsistir a base de defraudar a la Seguretat
Social, pagar en negre una part del salari, requisar el pot de les propines als
seus treballadors, quan els empleats d’aquesta empresa han de realitzar jornades
maratonianes per tenir un sou decent, ( on estan els sindicats i la Inspecció
de treball? “ni estan ni se’ls espera”), quan les administracions públiques han
de cobrir les necessitats bàsiques de les famílies d’aquests treballadors
immigrants per sobreviure (en el millor dels casos), està clar que una empresa
així no produeix cap benefici ni econòmic ni de cap tipus a la societat. Ningú en
surt beneficiat, propietari a banda (i no gaire).
Estem avui analitzant l’estiu del 2018 ( on
comprendreu que després d’aquesta informació de la meva filla, malauradament no
he tornat a posar els peus mai més per molt que em dolgui), un estiu on els clients
tenien dificultats per trobar una taula lliure en aquest restaurant, i... sense
COVID.
Com serà l’estiu del 2020 per a aquest local... amb una pandèmia? Com serà l’hivern 2020 per als treballadors? Em produeix por només de tornar a fer els números del restaurant. He descobert que encara no ha obert al públic i avui la província de Girona ha entrat en la Fase 3 del desconfinament
