dimarts, 20 de novembre del 2018

Ara San Juan RIP

Les notícies sobres submarins de guerra accidentats a les profunditats del mar m'esgarrifen. No puc evitar pensar en els últims instants de vida dels tripulants. .

Ahir quan vaig veure per televisió aquelles mares argentines plorant desconsoladament per la certesa fefahent de la mort dels seus fills ( 43 nois i una noia) a bord del submarí argentí Ara San Juan, tocat i enfonsat, i trobat a l'oceà Atlàntic, vaig sentir una barreja de dolor i de ràbia, entre un 60% i un 40% de pensar en aquells soldats joves que han mort per a no res.

 Entre totes les notícies de desgràcies de cada dia ahir, ves per on,  vaig plorar per pura empatia amb aquesta. Imaginar per un breu instant la desesperació de perdre un fill en aquelles circumstàncies em destarota el cos i l'ànima.  Una ràbia es va apoderar de mi per constatar l'eterna injustícia de l'existència d'uns exèrcits formats de Generals que no moriran mai en primera línea de foc i per soldats joves que seran enviats a les trinxeres: tots ells fills de mares com jo. Mares argentines, mares russes, mares nordamericanes,  mares yemeníes, mares etíopes, mares sudaneses, mares hondurenyes... Mares de nois i noies que moriran en el pitjor dels casos en guerres, o en el millors dels casos per accidents causats per maquinària de guerra defectuosa.

Us trasllado un paràgraf del llibre "Vida y  destino " on Ludmila, mare russa, va a buscar el cos del seu fill Tolia, mort en combat defensant Rússia durant la Segona Guerra Mundial.

"Liudmila cubrió con el faldón del abrigo los pies de Tolia. Se quitó el pañuelo de la Cabeza y lo envolvió alrededor de la espalda de su hijo.
−Dios mío, esto no se hace, ¿por qué no te han dado una manta?  Cúbrete al menos los pies.
Se encontraba en un estado de semiinconsciencia en el que continuaba hablando con su hijo,  le reprochaba por sus cartas demasiado breves. Se despertaba de aquel letargo y volvía a colocarle bien el pañuelo que el viento había movido.
Qué bien estaban los dos solos, sin que nadie los molestara. Nadie quería a Tolia. Todos decían que era feo porque tenía los labios gruesos y prominentes, porque se comportaba de un modo extraño, porque era violento y susceptible. A ella tampoco la quería nadie, los suyos sólo veían en ella defectos. Mi pobre niño, tímido, torpe, hijito querido… Sólo él la amaba, y ahora, de noche, en aquel cementerio, permanecía a su lado, nunca la abandonaría, y cuando se convirtiera en una viejecita inútil para todos, él seguiría amándola…  Qué desarmado estaba ante la vida. Nunca pedía nada, era tímido, ridículo; la maestra dice que en la escuela es el hazmerreír de todos, que le toman el pelo hasta sacarlo de quicio y él llora, como un niño pequeño. Tolia, Tolia, no me dejes sola.
 
Paraules escrites fa molt de temps...i aquesta nit a Argentina hi haurà mares dient-les novament pels segles dels segles...Amen



Gràcies Sra. Alcaldessa de Barcelona per intentar evitar que a la Fira de l'Ensenyament de Barcelona, l'any que vé hi hagi una paradeta de l'Exèrcit que pugui captar els nostres fills i filles . Paradeta ocupada per bultors enviats pels Generals dels exèrcits, per captar nois i noies, com una secta, i transportar-los a primera línea de foc on armes, bombes i submarins (defectuosos o no), fabricats per nosaltres mateixos, ens mataran a nosaltres mateixos, i de pas enriquiran als de sempre una mica més.
 
A veure si s'en surt...