El PIN de la targeta

Hi ha un estereotip dels belgues que tinc fixat a la memòria. Està basat simplement en el meu tracte amb ells durant els anys vuitanta i noranta quan vaig treballar en una Oficina d’informació turística de la costa. Llavors venien molts turistes belgues al meu poble buscant sol i platja. 

L’aspecte que més em meravellava d’ells era la confiança en les persones, en els desconeguts, i el seu absolut respecte per les normes. D’entre les moltes anècdotes viscudes, voldria destacar la de la parella belga que van perdre una targeta que servia exclusivament per treure cèntims del caixer automàtic. Es pensaven que algú l’hauria portat a la Policia Local, i no era així.  Els vaig ajudar a trucar al seu banc per anul·lar-la,  però en ser diumenge, no aconseguia posar-me en contacte telefònic. Llavors els vaig dir que no patissin, que esperessin l’endemà, que sense el PIN, si algú la volia utilitzar, no podria treure cèntims del caixer. ( als anys vuitanta ni sabíem el que era un hacker) Ai senyor! Havien apuntat el PIN a la part darrera de la targeta,  per no oblidar-lo!. Vaig afanyar-me ràpidament a posar-me amb la central del banc de Bèlgica. En veure’m tan atrafegada i, per què no dir-ho, emprenyada amb ells, no entenien res. A Bèlgica, la persona que troba una targeta, la porta a la Policia immediatament. Amb els anys, recordant l’anècdota, no sé qui és més normal, si ells per confiar en les persones, o jo per creure sense cap mena de dubte, que qui la trobés, intentaria treure cèntims del caixer aprofitant el PIN tan que amablement ells havien apuntat.

Dels flamencs em sorprenia que molts d'ells només parlessin neerlandès:  ni francès ( per decisió política)  ni cap altre idioma. Però així com els catalans tenim el roc a la faixa de l’espanyol, i els holandesos parlen també anglès, molts flamencs que venien a l’Oficina d’Informació només parlaven neerlandès. Admirava la valentia d’aquelles famílies, que agafaven  un cotxe totes soles, conduïen durant 2000 kilòmetres per banyar-se a les nostres platges,  i només parlaven neerlandès. Suposo que confiaven que, o bé no necessitarien parlar amb ningú, o bé la carta del restaurant estaria en holandès, o... o que ja es farien entendre d’alguna manera.  Ara bé, quan venien a l’Oficina en busca de suport,  com per exemple que se’ls havia espatllat el cotxe, i buscaven un garatge, o es trobaven malament i necessitaven  un metge, jo patia per atendre'ls.   En aquella època m’enfadava amb ells en silenci per no poder ajudar-los com jo voldria. Pensava jo, si parlessin francès o anglès jo hagués estat en millors condicions per ajudar-los amb el mecànic o amb el metge.  Ara els reconec el coratge en mantenir-se en els seus ideals encara que els portés algun petit inconvenient: el cotxe s’acabava arreglant, i el metge,  alguna cosa els receptava. Segurament tots van tornar cap a Bèlgica amb alguna paraula en català apresa i algun plat de restaurant sense menjar.

Aquesta setmana he recordat aquells turistes belgues. No puc ni imaginar com s’han de sentir arrel dels atemptats a Brusel·les. Deuen estar en estat de xoc. Els belgues, tan confiats,  tan complidors de les normes fins al punt que la seva policia no va detenir una nit  un dels terroristes de París, perquè les seves normes prohibeixen detencions durant la nit. M’agradaria parlar amb la parella de la targeta perduda. Què deuen pensar? Ells, que viuen en un país petit on es considera que les bombes exploten al Pakistan, o en ciutats importants com Nova York, París o Londres, no en la discreta Brusel·les. 

No sé si aquella innocència, aquella confiança en les persones i en les normes s’ha perdut per sempre més.

PD: Desocupat lector, em permetràs que faci un incís avui respecte a la meva entrada del dia  21 de març.
Si el rellegeixes, veuràs que vaig manifestar la possibilitat que hagués suïcidis entre els refugiats sirians. L'endemà un refugiat desesperat es va cremar a l'estil bonze. Vaig manifestar aquella opinió simplement  perquè si jo em trobés en les mateixes circumstàncies, segurament se’m passaria pel cap.  En llegir la notícia vaig quedar afectada perquè vaig comprendre que realment era cert que els suïcidis estan passant. Hem sabut d’aquest regufiat perquè hi havia càmeres de televisió i ho van filmar. Els que es llancen al mar o es suïciden més discretament no ho sabem.

A la mateixa entrada del dia 21 de març  vaig afegir que Europa pagaria cara la signatura del conveni amb Turquia. Els terroristes belgues, que segur que  ja tenien planificat el atemptat, van decidir que aquesta setmana era un bon moment per fer explotar les bombes i que es relacionés refugiats i terrorisme. 

L'illa de Lesbos III

AVISO sobre:
el amparo de judíos fugados.

....Hay necesidad de recordar que, según el párrafo tercero del decreto de 3 de octubre de 1941 sobre la Limitación de Residencia en el Gobierno General (página 595 del registro del Gobierno General), los judíos que abandonen sin permiso el barrio judío serán condenados a muerte.

---

....Según este decreto, aquellos que conscientemente prestaren ayuda a los dichos judíos proporcionándoles refugio o entregándoles o vendiéndoles alimentos, serán también condenados a muerte.

---

....Éste es un aviso terminante a la población no judía para que se abstenga de:

.........1) Dar refugio a los judíos.

.........2) Abastecerles de comida.

.........3) Venderles alimentos.

Dr. Franke - Comandante de la ciudad - Częstochowa 24 de septiembre de 1942 

Aquesta nit 20 de març de 2016,  ha entrat en vigor el Tractat de la Unió Europea amb Turquia, pel qual qualsevol refugiat que arribi a Grècia, serà deportat a Turquia.

Tinc la mateixa sensació d'estupor i incredulitat que devien tenir els polacs l'any 1939 quan Hitler va envair Polònia. Els ciutadans i el govern polacs es van pensar que França i Gran Bretanya els vindrien a salvar i ...no va venir ningú. L'any 1939 la població polaca va fugir cap a Txecoslovàquia, juntament amb el seu exèrcit en desbandada. 

No sé quin període històric acaba de començar Europa amb l'aplicació d'aquest tractat, però així com França i Gran Bretanya durant aquells dies de l'any 1939 no van actuar per ajudar Polònia, tot i que després els va tocar ser envaïts a elles, ara a Europa no fa res per aquests refugiats de la guerra de Síria. Estic convençuda que pagarem per la nostra passivitat davant el que està passant a Grècia i Turquia.

Aquests dies he estat malalta amb grip i no he pogut evitar posar-me en el lloc d'aquests refugiats. Aquestes famílies estan sense medicaments, dormint en tendes de campanya, sense roba d'abric, i sabent que no poden retornar als seus països en guerra, tal com aquells ciutadans polacs de l'any 1939. Molts polacs es van suïcidar en arribar a la frontera amb Txecoslovàquia.

Les notícies d'aquests dies sobre refugiats no en parlen, però jo estic segura que hi ha molts suïcidis. Pensem que aquestes persones han pagat una fortuna a les màfies per arribar a l'illa de Lesbos i ara amb aquest tractat ignominiós, automàticament seran retornats a Turquia. Ens miren a través de les tanques, i no poden arribar. El sentiment d'aquestes persones ha de ser la desesperació.

Tornem a viure temps obscurs a Europa. 

Depressione post lectionem

Hi ha dies que em deprimeixo quan,  a primera hora del matí fullejo per internet les notícies que els diaris ens vomiten. En sóc conscient que possiblement a molts  desocupats lectors us passa. Ara bé, cada dia tornen a fullejar i a deprimir-nos.

Avui per exemple, he constatat després d'una llarga setmana de debat al Congrés dels Diputats, el que ja sabia. Als nostres polítics no els interessem gens ni mica. No han pensat ni un minut en cap de nosaltres. El missatge que els vam trametre a les urnes va ser molt clar: heu de pactar. Si tornem a fer eleccions els tornarem a dir el mateix. Però ells, més interessats en el partit, com a monstre amb vida pròpia, que en nosaltres, necessitaran una espècie de segona volta per constatar-ho. Pot ser nosaltres descubrirem el que ja saben els belgues: que no els necessitem. Bèlgica va estar divuit mesos sense govern i al pais no hi ha hagut cap desastre.

Al meu Ajuntament els regidors estan pendents del sou d'un alcalde que no ha votat ningú.

A Europa els polítics de la Unió Europea abandonen Grècia a la deriva tant pel que fa al tema del rescat financer com ara davant l'allau de refugiats sirians. I ahir a Holanda va guanyar les eleccions  l'extrema dreta, sense majoria absoluta.

No sé per què em ve a la memòria la frase  " És la política, estúpid!" (*)

Avui voldria recordar tres persones que van morir de pena, o es van suïcidar, davant les notícies negatives que els arribaven.

Stefan Zweig,  gran escriptor austríac, va poder escapar a Brasil  fugint del nazisme. Es va suïcidar l’any 1942 juntament amb la seva esposa, convençut que els nazis guanyarien la guerra i que l’Europa civilitzada que ell coneixia, estava desapareixent. Quan devia llegir els diaris al Brasil, mentre esmorzava, devia espantar-se d'allò més: jueus deportats a camps de concentració, nazis ocupant París, bombardejos a Londres, l’exèrcit alemany arribant a les portes de Stalingrad.

 

L’artista alemany  Manfred Gnädinger  va morir de pena al 2002 a la "costa da morte" de Galícia, veient impotent com el “xapapote” del petrolier enfonsat i foradat " “Prestige” embrutava la seva estimada costa gallega " con unosss hilillosss de plassstilina", i pensant segurament que un infern negre s’havia instal·lat a casa seva per sempre més. El seu paradís havia desaparegut i no valia la pena continuar vivint en un món tan brut i sense cap consideració pel medi ambient.

LLuís Maria Xirinachs, filòsof i polític català,  l'any 2007 va morir passejant per un bosc, decebut perquè considerava que el poble català i els seus polítics no estaven lluitant  suficientment  per la independència de Catalunya.

Tres persones molt sensibles, a les quals, les notícies que els arribaven del món exterior, els van superar.

Doncs jo moltes vegades em sento com ells, salvant molt les distàncies és clar.

Les informacions dels diaris em poden espatllar el dia. Des del primer món, i des de la meva còmoda bombolla, fico el nas a través de la lluminosa pantalla de l’ordinador, tal com la nena de Poltergeist i em puc permetre el luxe de deprimir-me una mica tot llegint les notícies: sóc una privilegiada.

P:D: Entristeix pensar que aquestes tres persones, si haguessin esperat un temps, pot ser haurien vist canvis positius que les haurien fet felices: els nazis van perdre la guerra, la costa gallega es va netejar força gràcies als voluntaris, i els últims 11 de setembre a Catalunya hi ha hagut unes manifestacions independentistes tals, que haguessin fet emocionar en Lluís Maria Xirinacs.

P.D." És l'economia, estúpid" és frase original.