La gran aposta

No sé com em van enredar per veure la pel·lícula The big short (La gran aposta). No és el tipus de  pel·lícula que m’agradi veure habitualment, perquè el tema (les hipoteques subprime) em supera. La gran aposta tracta  de la crisi financera mundial provocada pels bancs dels Estats Units,  la qual va tenir conseqüències desvastadores tant per als mateixos Estats Units, com per tot el món. Espanya, sense anar més lluny, n'és un gran exemple. Els nostres fills, si treballen, encara la pagaran.

Vaig accedir a veure-la  i he d'admetre que em va agradar molt. La pel·lícula no és cap documental, es basa en el cas real d’uns brokers que van descobrir l’hecatombe financera que s'acostava l'any 2006 abans que ningú. Van arriscar molts cèntims i  van aconseguir guanyar-ne més. Els guionistes aconsegueixen que entenguem l'enginyeria financera portada a terme pels banquers de Wall Sltreet. La trama és tan didáctica que enmig d'una escena, el director fa un parèntesi (literal)  i introdueix a un xef reconegut o una actriu com Selena Gómez actuant d'ells mateixos. Mirant  a càmera, ens expliquen amb símils senzills com el menú d’un restaurant o com una partida de cartes el robatori del banquer.
Els guionistes necessiten que a l’espectador li quedi clar qui va robar (els bancs), qui ho va permetre (el govern) i a qui es va fer responsable (als emigrants).  L’argument és tan surrealista que sembla mentida el que està succeint. Fins i tot arriba un punt en què l’espectador està desitjant que exploti d’una vegada la gran crisi per tal de veure caure algun banc i que els protagonistes guanyin l’aposta. El final, que tots coneixem, és desolador:  els contribuents vàrem pagar els diners robats pels bancs. Es va fer responsable de la crisi econòmica als emigrants i no es va jutjar a cap banquer. Toma ya!

Però quan ja has rigut prou (perquè és una comèdia), quan els protagonistes finalment han guanyat l’aposta, quan l'espectador es relaxa, apareix el terrorífic epíleg: com que els governs no han canviat la normativa que permet als banquers tornar a saquejar els bancs, d’aquí a uns quants anys, no gaires, es produirà la mateixa crisi mundial. Suposo que com que ara els governs no tenen gaire liquidesa, els banquers estan a l'expectativa que els contribuents omplin una mica la caixa.

Després de veure la pel·lícula t'agafa una mica de vertígen. Veus el globus terraqui i et sents com una formiga. Europa i no diem Catalunya és un titella a les mans de les entitats financeres. Des dels despatxos de Wall Street governen el món. L'avarícia de cèntims és malaltissa. Realment guanyen tants i tants milions de dòlars amb un simple click, que ens deuen veure a la resta de món com uns miserables  sers inferiors. Són insaciables. No els importa destruir ni el seu propi país.

Suposo que el sentiment dels refugiats de Síria o Irak en aquests moments deu ser similar però elevat a l’enéssima potència. Ells més que una formiga se senten com un gra de sorra en el desert. Saben que formen part d’un territori de gran importancia estratégica i que ells  molesten, fan nosa. Si la sort dels refugiats no ens importa als europeus... molt menys a uns homes a l'altra punta del món.

L'any 1860 van saquejar les grans praderes americanes.
Actualment és el petroli d'Orient Mitjà, un altre dia qui sap?.

Cranis de búfals als Estats Units. 

Segons un article d’Andoni Canela a “La Vanguardia” des del 1880 al 1890 l’home blanc dels Estats Units va matar 30 milions de búfals. Van quedar 50 exemplars en el Park de Yellowstone. No hi ha un depredador igual  a la naturalesa.