Hiperempatia
Fa dies vaig trobar un article interessant a internet amb el següent titular ¿Te has encontrado irritable, triste o al borde de las lágrimas al ver las noticias últimamente? Si es así, no estás solo. Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, alguna cosa bona va sortir de la DEEPWEB en la que s’ha convertit internet.
https://www.bbc.com/mundo/noticias-60781994
L’article el signaven dos psicòlogues que escriuen per a la “ BBC News”, Trudy Meehan i Iolanta Burke. La BBC és la BBC, una institució en el món de les notícies, penso, excepte pel tema de la famosa entrevista a Diana de Gales i el presumpte plagi de la sèrie de Televisió Espanyola “El Ministerio del Tiempo”.
Llegint aquest article em vaig autodiagnosticar (aquí, qui estigui lliure de culpa de mirar google per cercar malalties, que tiri la primera pedra) i vaig arribar a la conclusió que patia el que aquestes dues professionals defineixen coms a “excés d’empatia emocional”.
Només em faltava això. L’hiperempàtic (o hiperempàtica en el meu cas), pateix esgotament, angoixa, baixada de defenses etc. Segons Meehan i Burke, “Queremos despersonalizarnos, adormecernos y mirar hacia otro lado”, per pal·liar els efectes de les males notícies.
Exacte. És el que feia i continuo fent, però ara ja diagnosticada, davant les notícies sobre el conflicte de Gaza que m’arriben des de la televisió o els diaris.
Em pensava que mirar cap a un altre costat, o similar com canviar de canal, ho feia perquè jo era una persona covarda i mediocre, com moltes altres. Però es veu que no. Es tractava d’un simple excés d’empatia.
Des que es va produir aquest darrer conflicte entre Israel i Gaza m’he trobat pitjor. No sóc equidistant i ho intento, de veritat. Alguns familiars i amics meus que sí que han pogut mirar i escoltar les notícies, pensen diferent. Es posen del costat d’Israel, o diuen que tots dos bàndols són igual de cruels i que tots tenen part de culpa. Però jo vaig decidir tancar-me i aïllar-me. En definitiva, volia mirar cap a un altre costat. Va ser molt fàcil durant uns mesos.
El que jo no comptava és que fos la meva filla qui em portés directament la informació sobre les massacres, les injustícies o els abusos sobre el poble palestí. Tot això m’ha agafat desprevinguda.
La meva filla, que curiosament també es troba al llit avui, no sé si per hiperempatia, m’ha trucat i m’ha dit que el seu amic X., professional palestí de Jerusalem que viu i treballa a Barcelona des de fa uns anys, ha vingut aquesta tarda a veure-la. De primera mà li ha fet arribar notícies preocupants del conflicte.
Tal com si la meva filla fos una periodista en guerra, m’ha explicat que els amics d’infància de X., que vivien a Gaza, han mort. Tots sense excepció.
X. treballava per a una empresa catalana que operava a Orient, i els directius han decidit prescindir de tots els treballadors palestins per no tenir problemes amb les empreses d’Israel amb qui suposo que deuen tenir negocis.
Els amics que li queden a X. a Jerusalem estan a la presó per compartir a les xarxes socials notícies i informacions sobre Gaza. Van ser detinguts a plena llum del dia. Els familiars no saben res d’ells des de fa dies, sense advocats, sense cap dret. No saben si estan vius o morts o si hauran estat torturats.
Els pares de X. viuen a Jerusalem i treballen per a una organització internacional. A hores d’ara això també constitueix una situació perillosa per a ells. X. els ha demanat que marxin però ells s’hi han negat. M’ha fet pensar en el doctor Viktor Frankl, psiquiatra jueu que, al 1941,va aconsellar als seus pares que marxessin de Viena. Ho explica al llibre “El hombre en busca de sentido”. Ells també van dir que no. De resultes d’això, el Dr. Frankl i la seva esposa embarassada, que ja havien aconseguit un visat per a fugir als Estats Units, van canviar de plans i es van quedar amb ells a Viena. Tots varen morir als camps de concentració menys ell, que va sobreviure miraculosament a 4 anys a Auschwitz.
Aquestes informacions sobre Gaza m’han deixat abatuda. No he pogut mirar cap a un altre costat. No he tingut temps. M’han provocat esgotament, angoixa, baixada de defenses...
I tu, desocupat lector, “te has encontrado irritable, triste o al borde de las lágrimas al ver las noticias últimamente? Si es así, no estás solo”.
