CAOS

Fa uns quants anys als diaris locals de Xian i Pequín van publicar la notícia de que un avió carregat amb sis-cents turistes procedents de totes parts d’Espanya havia arribat a Xina per realitzar un circuit organitzat. Visitarien tots junts Xian i desprès aquest mateix vol xàrter els traslladaria a Pequín. Mai havia arribat un grup tan nombrós a Xina. Tal era la novetat d'aquest gran viatge que va ser notícia destacada a primera plana dels diaris xinesos.

Després de haver visitat tots junts  Xian i Pequín, els sis-cents turistes es van trastocar completament. Van patir un brot de consumisme col·lectiu, tot i estar visitant un país comunista. Ja és ben estrany.

Van descobrir als mercats de Pequín els objectes de luxe més preuats perfectament falsificats: bosses de mà, rellotges, corbates, bolígrafs.... i a preus irrisoris. I van voler comprar tots aquells productes i en grans quantitats, perquè eren baratíssims, per portar a la família, als amics,  als coneguts, per pur consumisme o pel que sigui, però es van passar tres pobles.

La policia política xinesa, si és que els vigilava discretament, no oblidarà mai com alguns turistes van comprar una paradeta sencera de corbates de marca,  o com, venedors ambulants de rellotges eren assaltats als carrers per aquests estrangers per comprar-los tots els que portaven a sobre, amb caixeta inclosa. Segurament també la policia va contemplar estupefacta com aquests occidentals arrossegaven pels carrerons dels mercats enormes maletes comprades allà òbviament, per a poder encabir a dins el munt de coses, ...que semblaven de luxe, però no ho eren.

Els problemes per a aquest grup d’espanyols es van produir a la tornada al seu país. Aquests viatgers desbocats es van presentar a l'aeroport de Pekin amb  més maletes per facturar de les que havien portat a l'anada. Les autoritats xineses de l’aeroport de Pequín van quedar col·lapsades amb el munt de maletes per carregar a l’avió. Van embarcar les que hi van caber, i punt, sense criteri, sense contemplacions i sense avisar ningú, com fan les autoritats xineses amb els seu conciutadans.  A la cinta transportadora de l’aeroport de Barcelona, els viatgers assenyats del grup van descobrir que la seva única maleta s’havia quedat a Pequín, mentre observaven, atònits, com altres membres del grup, els afortunats eixelebrats, recollien ben feliços de la cinta fins a tres maletes grosses, bicicleta inclosa.

 

Caos a Pequín :  injustícia a Barcelona.

Per als propers mesos, aquest caos, i per tant la conseqüent injustícia, l’ensumo a través de diversos ímputs que m’arriben, tot i estar tancada i confinada.

Una amiga m’ha explicat que està treballant en un organisme públic i no li han facilitat mascareta tot i que la seva feina és d’atenció al públic. Ella i els seus companys de feina se no poden portar mascareta perquè no han trobat. Fins aquí res estrany, entra dins l’ anormalitat amb que s’està gestionant la crisi. Però he sabut de manera extraoficial que a cinquanta metres d’on ella treballa hi ha una altra administració catalana, tancada  actualment per la pandèmia, que ha adquirit milers de mascaretes per als seus funcionaris, els quals actualment no estan treballant,  estan confinats a casa. Caixes i caixes de mascaretes estan emmagatzemades al soterrani de l’edifici,  abandonades com l’Arca de Noé al final d’ “Indiana Jones i l’Arca perduda”, per a ser utilitzades pels seus treballadors, que no atenen ni atendran públic, i per a un futur que no té data a dia d'avui.

 

Conclusió: tenim personal sanitari bramant actualment per poder tenir mascaretes, mentre diferents administracions catalanes sense cap coordinació van al seu aire i en compren i en reserven per als seus funcionaris confinats, i les guarden...  

La tornada escalonada a la normalitat els pròxims mesos serà caòtica i provocarà situacions injustes. Més val que estiguem preparats per si no ens arriba la maleta des de Xina.

 

 

 

PD.  La policia xinesa deu tenir identificada una dona del grup  que va comprar fins a 50 figuretes de Guerrers de Xian.  La van veure pel mercat, carregant les caixes com una equilibrista del circ xinès... fins que van caure al terra.  Alguns guerrers van arribar a Girona decapitats. Si els seus amics i familiars observessin detingudament els guerrers exposats al menjador de casa seva veurien la petita cicatriu que tenen al coll, que no és fruit de la batalla sinó de la cola d'enganxar.  

 

He vist coses que vosaltres mai creuríeu...

"I've seen things you people wouldn't believe...

Des que hem rebut  un missatge de veu d'un amic, a través de whatsapp, estem més prepocupats, si això era possible.

Per casualitat,  l’estàvem trucant per telèfon, i ell ha despenjat un moment  només per dir-nos que una ambulància se l’estava emportant cap a l’hospital i que ens mantindria informats.  Ens hem angoixat  molt, però ell ens ha anat enviant whatsapps des de l’ambulància per traquil·litzar-nos. Anava tot sol cap a l’hospital. La seva dona ni cap familiar l’ha pogut acompanyar, lògicament.

Un cop fetes les primeres proves mèdiques, els metges han constatat que no es tractava de coronavirus i l’han traslladat a una zona aïllada d'Urgències. Gràcies a que el nostre amic portava el telèfon mòbil, nosaltres hem anat seguint la seva evolució.

L’any passat vàrem passar un cap de setmana a la muntanya amb ell, la seva dona i uns amics. A la nit, després de sopar,  vàrem jugar a endevinar pel·lícules. Sé del cert que  a cap dels amics que ens trobàvem junts en aquella vetllada els venia de gust fer el mico davant els altres per endevinar pel·lícules ( tots ja tenim una edat). Però vaig treure’m de sota la màniga el totxo “Mil películes que tienes que ver antes de morir”,  per si algú posava l'excusa de no conèixer títols de pel·lícules, i tothom es va resignar.  Després d'alguns gintònics, tots vàrem perdre la vergonya.

Per descomptat que vaig guanyar els altres equips i vaig descobrir amb gran alegria que el nostre amic només coneixia títols de pel.licules Disney, gràcies als seus fills, i tot un clàssic per ell :“Las albóndigas en remojo” dels anys vuitanta. Imagineu-vos com va interpretar amb mímica unes mandonguilles i en remull.

Amb aquests antecedents, puc donar fe que el nostre amic no té ni idea de quina pel.lícula és Blade Runner i per tant tampoc sap qui o què és un Replicant.

D’aquí que les paraules del seu missatge de veu arribades des de la llitera de sala d’Urgències, amb febre i amb mascareta posada, ens han provocat un clafred de dalt a baix. Jo he hagut de picar play al missatge diverses vegades perquè no m’ho crèia:

- He vist coses que vosaltres mai haguéssiu imaginat.

Per un moment, m'ha semblat que estava escoltant a Rutger Hauer, el replicant dolent de Blade Runner, a l'escena final abans de morir .

I ens ha advertit:

- Quedeu-vos a casa, no sortiu per res. No us ho puc explicar amb paraules. Això és indescriptible.

 I s'ha tallat la comunicació.

Ara el nostre amic ja es troba millor. El van enviar a casa poc després d'enviar-nos el missatge. Un metge el passa a visitar cada dia a domicili per més seguretat. Ens ha enviat una fotografía d'ell amb el gota a gota posat a  la sala d'estar, i amb expressió d'haver vist la foscor de la Porta de Tannhäuser … i haver tornat.

 "He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida ... He vist com atacaven naus incendiades més enllà d'Orió ... He vist raigs C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser ... Tots aquests... moments segur que es perdran... en el temps... com ... llàgrimes... en la pluja ... És hora ... de morir." 

 

Aquest missatge del meu amic m'ha fet adonar que els dies macos com avui  amb sol que veiem per la finestra són un miratge. Tot és fals, com les dades de morts i de contagiats... aquí i a Xina.

L'última dona viva

Tants dies de confinament, o confitament segons com es miri, tantes fotos de paisatges sublims que m’ofereix el mòbil quan l’engego, tantes sèries de televisió a Netflix sobre crims nòrdics amb els seus impactants paisatges nevats... i el que m'fet adonar d’una manera terrible i cruel que no puc sortir de casa és un article d’Albert Soler al Diari de Girona sobre la seva excursió a Platja d’Aro la setmana passada.

Albert Soler: Platja d'Aro, la ciutat que no dorm mai, ara ronca

Quan era petita els meus pares em deixaven anar tota sola pel poble molt de tant en tant. Un diumenge d’hivern de fa molts anys van venir uns amics de Barcelona a visitar-nos, i els pares van accedir a deixar-nos a anar els nens tots tres sols a fer un vol per Platja d’Aro. Els records són en blanc i negre, igual que les fotografies d’aquell dia estrany, perquè ho vàrem trobar tot tancat i com que recordo que bufava la tramuntana, no havia ningú pel carrer. Eren els anys setanta i els hiverns de Platja d’Aro no eren com els actuals, amb tot de botigues i restaurants oberts. Als inicis del naixement de Platja d’Aro, els diumenges a la tarda d’hivern no obria ni el tato ni els magatzems Vall.

És l’únic record que tinc de Platja d’Aro buida. Per tant, aquesta visita que ha tingut l’oportunitat de realitzar l’afortunat periodista gironí és motiu d’una profunda enveja per part meva. M’encantaria poder anar a visitar el poble en aquestes circumstàncies

No em puc imaginar l’avinguda principal de Platja d’Aro, a l’alçada de la cafeteria El Cisne, sense gent i sense cotxes... però és que no puc, no puc. És absolutament impossible. O el parking de la Plaça Europa buit de cotxes, o la Platja gran sense ni una ànima. No havia passat mai una cosa així en la breu història del poble. La qual cosa em porta a preocupar-me pel futur de tots aquests negocis tancats, ja que el sector del turisme és el més afectat per la pandèmia econòmica i s’acosta l’estiu. Aquesta pandèmia ha provocat situacions mai viscudes en llocs i persones, com l'anul.lació de la celebració de la Patum de Berga ( només durant la guerra civil va passar una cosa així).

Com m’agradaria córrer pel passeig marítim solitari, veure els aparadors de les botigues, sense pressa per comprar res, mullar-me els peus a la platja, ara que fa bons temps, caminar per la sorra gruixuda o recórrer el Passeig de Ronda, com si fos l’última dona viva acompanyant Charlton Heston al planeta dels simis.

Us ho dic ben seriosament: Ha estat molt dur per mi escriure aquesta entrada d'avui i constatar que no puc agafar el cotxe i córrer a gaudir d’aquests moments solitaris del meu poble. Em fan enveja la meva tia, que pot sortir a comprar el pa i.. la Policia Local. Quina sort que tenen!

Equips de Protecció Individual (EPI)

Ja saben els desocupats lectors, per altres entrades de Lilladelesbos, que tinc un especial interès, un punt malaltís, per la Segona Guerra Mundial.  M’agrada llegir sobre tàctiques militars i també sobre les decisions polítiques que els països participants a la guerra varen prendre.



Soldats de la 6ª Dividió 'Aerotransportada
Antony Beevor." El dia D. La batalla de Normandia"

Ni idea de per què m’interessa el tema. Pot ser tinc un avantpassat militar... O simplement admiro aquells soldats,  herois d’altres èpoques. Moltes vegades em pregunto què va passar pel cap d'un noi d’Omaha, (USA )  per traslladar-se a Europa, desembarcar a Normandia enmig d’un infern de metralletes i bombes alemanes ( Veieu “Salvar al soldado Ryan”) i a sobre tenir la convicció que estava complint el seu deure.

El mateix que estan fent els nostres metges i metgesses, infermers i infermeres, els nostres soldats del segle XXI, portant a terme la batalla més gran després de la Segona Guerra Mundial, com molts diaris qualifiquen la situació que ens ha tocat viure aquests dies.

El desembarc a Normandia ho explica amb tota mena de detalls l’historiador i exmilitar Antony Beevor, en el llibre “El dia D. La batalla de Normandia”. Aquests dies de confinament l’he tornar a recuperar i rellegir ( sí, ho has llegit bé, sí tornar, segona vegada, sí, sí). Vaig començar fullejant les fotografies en blanc i negre que il.lustren els diferents capítols i sense adonar-me'n em vaig trobar al despatx de Winston Churchill, mentre es prenia la terrible decisió que afectaria les vida de milers de joves soldats aliats i de civils francesos.

La xifra total de morts a la Batalla de Normandia,  segons Antony Beevor, va ser de: 125.847 soldats americans, 70.000 civils francesos, 240.000 soldats alemanys i 83.000 soldats britànics, canadencs i polacs. A part dels ferits.

Quan vaig llegir per primera vegada aquestes dades, poc em podia imaginar que avui em trobaria escoltant notícies sobre quasi 11.000 persones mortes a Espanya per coronavirus, acostant-nos als 13.000 morts  d’Itàlia. I que jo assumiria cada nit, el nombre de morts, com una catàstrofe natural que ens ha tocat viure a  la nostra generació, quan no ho és.

El dia 5 de juny de 1944, de matinada, les forces aerotransportades dels Aliats, (més de 1.200 avions, havia de ser impressionant), varen creuar el canal de la Mànega en direcció la costa de Normandia carregats de soldats que anaven guarnits fins a les celles amb tota mena d’armes. Empreses del Regne Unit i Estats Units s'havien reconvertit per fabricar material armamentístic que seria utilitzat pels soldats aliats el dia D.

La nit abans els soldats es varen afaitar totalment el cap per facilitar la feina als metges en cas que fossin ferits. Els van donar també pistoles, metralletes, granades. Portaven cartutxeres de bales creuades pel cos, a l’estil “Pancho Villa”, cascos de  camuflatge que contenien a dins el botiquí  amb morfina, i vendes. Els van recomanar que, quan arribessin a terra, utilitzessin ganivets i granades per atacar, en comptes de pistoles, per evitar possibles confusions amb l’enemic, no fos cas que de nit disparessin un tret a un company per error. Van fer pujar aquells soldats als 1.200 avions, perfectament equipats per a la guerra contra els alemanys.

Els nostres governs actuals, sense haver après res de la història, i com al segle passat, s’han dedicat a fabricar material de guerra de la més alta tecnologia, drons, vaixells de guerra, avions,... per defensar-nos aquí o al Pròxim orient, on faci falta, de terroristes, però no d’un virus.

Els polítics que ens governen no han sabut preveure ( i ja fa dies que dura) que els nostre personal sanitari havia de tenir el material adequat  de protecció contra l’enemic invisible, igual que els Aliats al juny de 1944 van considerar prioritari equipar els soldats paracaigudistes amb armament i inclús medicines, fins i tot a sota el casc. Els nostres dirigents no han pogut preveure res de tot el que ens venia a sobre quan des del desembre de l’any passat, dos mesos abans de la debacle, es van detectar els primers casos de coronavirus a China. Fins a cinc vegades l'OMS, com San Pere, va advertir els nostres governants que compressin material de protecció indivigual, EPI, per al personal sanitari i per a la població.

Els nostres valents soldats del segle XXI estant lluitant per nosaltres, literalment, però equipats menys que un soldat de les unitats aerotransportades creuant el canal de la Mànega.

Els nostres soldats, no haurien de poder fer la seva feina sense riscos innecessaris? Són treballadors amb una gran vocació, però no tenim dret a demanar-los que es sacrifiquin per nosaltres. On està escrit que la meva vida val més que la d’un metge o un infermer o un cel.lador? I també s'estan sacrificant les seves famílies: poden contagiar-les quan arriben a casa.

En aquesta pandèmia s’han pres i es prendran, segur, decisions que han tingut i tindran com a resultat la pèrdua de vides humanes, no sols la dels malalts morts per manca de respiradors i de llits a les UCI. També persones membres del personal sanitari s'han infectat i inclús han mort contagiades per manca d’equips de protecció individual. No estem parlant d'una cartutxera de bales. Em referixo a una  simple mascareta, una bata... productes segur ben barats.

I sí, els Aliats van guanyar la batalla de Normandia, com nosaltres superarem aquesta pandèmia,  i van poder arribar a París, però el resultat va ser molt imperfecte. Si llegiu el llibre d‘Antony Beevor comprovareu que mariscals, generals i polítics amb noms grandiloqüents com Montgomery, Churchill o De Gaulle, van decidir erròniament sobre assumptes que van costar vides humanes tant de soldats com de civils francesos, i no em refereixo als anomenats danys col.laterals de les guerres, si no a greus equivocacions portades a terme per egos o interessos personals. 

Sortirem avui a les 8 del vespre al balcó per aplaudir els nostres valents soldats, com cada dia des del balcó, però no n’hi haurà prou. Quan tota aquesta situació es superi, i es faci una anàlisi en profunditat i un recompte dels errors, s’hauran de demanar responsabilitats, per no haver preparat adequadament el nostre personal sanitari, com als judicis de Nuremberg... (un altre capítol de la Segona Guerra Mundial, però deixem-ho per un altre dia).

entrevista a una enfermera UCI Catalnuya