diumenge, 19 de desembre del 2021

PROHIBIT JUGAR A FUTBOL


Vaig un cop a l'any a la podòloga per tal que elimini dels meus peus tot el que sobra o destorba. Mentre els  poda, poleix, i abrillanta ens posem al corrent de la nostra vida des de l'última visita. Ella és molt jove i sempre té novetats: naixement de fill, separació, baix estat d'ànim, trasllat de domicili, ... Aquesta darrera vegada m'ha explicat que el seu fill de quatre anys ha començat a estudiar el nou curs en el col·legi privat més exclusiu i avantguardista de Girona. A la pregunta meva de si li havia agradat el canvi, em va respondre que no, que el nen  tornava enfadat a casa perquè no li deixaven jugar a futbol a l'hora del pati.


M'he incorporat de cop a la butaca ben sorpresa en escoltar la novetat d'aquest any. M'ha explicat que des de la direcció del col·legi s'ha decidit que l'espai "pati" sigui un lloc compartit entre nens i nenes. L'argument és que els nens quan juguen a futbol ocupen tot l'espai pati. Ja se sap que necessiten porteria, metres quadrats per a córrer, fer corners, o llançar la pilota per banda. El fet que els nens no juguin a futbol  afavoreix que cap grup s'apropiï del pati. Es tracta d'una mesura per fomentar la igualtat entre homes i dones i també per a què els nens que no juguen a futbol no se sentin desplaçats.


Ella i jo, dues dones, no hem criticat aquesta nova norma que va a favor nostre.  Discreta ella, semblava aparentment convençuda que la regla convertiria el món en un lloc millor per a tothom. Jo, feminista asseguda en una butaca amb els peus enlaire,  i mare d'una nena per a la qual també vull un món més igualitari,  vaig callar. Alguna força interna, però, m'inquietava.


En un principi, aquesta nova mesura em va fer témer que produís un efecte negatiu similar a un capítol de la sèrie de televisió "Peaky Blinders", l'acció de la qual transcorre al Birmingham dels anys vint del segle passat. Una sindicalista li demana a l'amo de l'empresa igualtat de sou entre dones i homes, treballadors de la fàbrica. Ell accedeix, però a canvi rebaixarà el sou dels homes de la fàbrica fins a igualar-lo al de les dones. Així aconseguiria que elles deixessin de reclamar res, perquè els homes es posarien en contra de l'augment salarial per a les dones i recolzarien a l'amo.


Segons el diari El Mundo, aquest centre educatiu és un dels cent millors col·legis privats d'Espanya, amb uns mètodes pedagògics a l'avantguarda en educació. Conec famílies, una de Cardedeu i l'altra d'Austràlia, que han decidit venir a viure a Girona per tal que els seus fills estudiessin en aquesta escola. Amb aquestes referències, no goso posar en dubte que la nova directriu pedagògica hagi estat analitzada i  considerada molt adequada per als nens i les nenes. Si afegim el fet que sóc feminista fins a la medul·la ( o ho intento ), hauria d'estar ( la forma verbal està escollida expressament ) d'acord amb la nova idea educativa oi? Dons no. Un gen masclista enquistat al meu cervell, o simplement el fet de ser mare d'un nen futboler, no em deixa combregar al cent per cent amb un idea tan progressista i igualitària. La imatge del fill de la podòloga tornant a casa trist perquè no pot jugar a futbol a l'hora del pati no m'ajuda. 


Tal com si hagués seguit les indicacions d'un psicòleg,  que m'hagués recomanat escriure en un paper els meus pensaments per ajudar-me a esbrinar què em passa, intentaré fer teràpia amb l'entrada del blog d'avui. Vull autoconvèncer-me que la mesura és adequada.Tant de bo amb l'entrada d'avui no arribi a la conclusió que no sóc una autèntica feminista. Espero que alguna feminista jove desocupada lectora em pugui disculpar atesa la meva edat. Confesso que tinc por a escriure alguna frase que algún polític o votant de Vox la pogués fer seva. No m'agradaria coincidir amb ells en cap idea per insensata que sigui. Si ells tiren cap a la dreta, jo tiraré cap a l'esquerra encara que sigui per tirar-me de cap a les vies del tren. 


Segons he llegit a la premsa, la Generalitat ha establert un pla educatiu per impulsar aquesta mesura de "pati compartit" a les escoles de Catalunya. Per tant, estic constatant que no es tracta només d'un canvi decidit per una escola innovadora sinò d'una nova directriu que s'anirà implementant a tot arreu. 


He fer cerca per internet i ja he trobat que diversos articulistes han dit la seva, oposant-se naturalment.  És molt fàcil. Per a tot el que sigui prohibir o obligar, com a vacunar-nos,  no cal argumentar gaire. És una posició comprensible i entenedora per tothom i que fa que estiguis d'acord sense rumiar gaire.


Però jo estic absolutament convençuda que la decissió d'establir aquesta norma s'ha estudiat, analitzat i debatut, perquè els que l'han pres eren conscients que seria controvertida. És una mesura molt visible, que per exemple ens fa reaccionar a favor o en contra. Això ja de per s´, és bo. Tambè però, és molt còmode prendre una mesura de prohibició."Mireu, pares, com és d'igualitària aquesta escola i aquest govern!


Davant el full de paper en blanc,  evoco el passat i analitzo les hores de pati gaudides fa molts anys al col·legi de Castell d'Aro. Em feia a un costat de manera natural per deixar jugar els nens a futbol? Segurament, però jo estava concentrada en jugar saltant a la corda, amb la goma, o fent casetes a la sorra. Recordo nens i nenes jugant a bàsquet, per separat quasi sempre. Ara bé, al porxo del col·legi hi havia tres taules de tennis taula ( llavors l'anomenàvem ping pong) on tots barrejats jugàvem. Al col·legi es va crear tal fal·lera per jugar, que quan sonava el timbre per baixar al pati, sortíem accelerats en direcció al porxo per aconseguir taula. Jugàvem tots junts, nens i nenes.  El que perdia, deixava lloc al següent de la cua. Sempre guanyava en Joaquim. En els trenta minuts que durava el pati del matí no abandonava mai la taula, ni per anar al lavabo. Tots érem conscients que quan ell aconseguia plaça per jugar ja no marxaria en tota l'hora del pati.


El professor de gimnàs del col·legi als anys setanta, un avançat al seu temps, es va atrevir a muntar un equip de fubol femení, l'Aro FC. Ens vàrem apuntar moltes nenes de Platja d'Aro i Sant Feliu de Guíxols. Amb alts i baixos aquest equip femení encara funciona ja que he descobert que la filla de la meva cosina hi juga! Em vaig emocionar quan ho vaig saber. Vàrem ser les pioneres i vàrem jugar tres temporades. El meu pare em venia a veure. Estem analitzant imatges de fa quaranta anys i semblen d'ara oi? Veníem d'una dictadura i d'uns anys on les dones acabaven de ser alliberades i no podien treballar o comprar un pis sense permís del pare o marit. Ni jo, ni per descomptat la meva mare, n'érem conscients del gran pas de les dones que s'acabava de produïr. I tot això succeïa al meu voltant de manera natural .


Ja saben els pedagogs i governants que una pilota fa immensament feliç a un nen, ja sigui al primer món, en un pati d'un col·legi de Girona, o a un camp de refugiats, per exemple?És un objecte que provoca molta felicitat als nens. Han de prohibir el seu ús? Quina informació li estem transmetem al fill de la podòloga? Ara que el futbol femení s'està professionalitzant, perquè els clubs han descobert una possible font d'ingressos, no ens enganyem, ara que semblaria que moltes nenes hi jugarien, ara, des de l'arrel mateixa, els patis dels col·legis, prohibeixen jugar a futbol.


Quan jo jugava al pati a construir casetes, o a bàsquet només amb nenes, no era perfecte el món, és clar, però era millor que el de la meva mare. Quedava molt camí per recorrer.  Ara ens trobem en aquesta part del camí. Calia agafar ara aquesta drecera? No hi ha altres rutes a fer sense haver de prohibir res a ningú, com l'amo de la fábrica de Birmingham?


Complicat tot plegat. No sé què li explicaré al psicòleg. He deixat el full en blanc.