Igual que Hamlet davant la calavera, jo em pregunto:
- Sóc... o no sóc....racista?
D'entrada diria que no.
Desocupat lector, tant tu com jo NO ens considerem racistes. Però ho sento: en el fons...o en la superfície, amb més o menys graus, ho som. El que tenim en comú tu i jo és que intentem mostar-nos com a no racistes, que tampoc sé què és ben bé.
Així doncs, també em pregunto: estem massa preocupats a no semblar racistes? Anant amb compte amb el que diem, pot ser aconseguim l'efecte contrari? Ens traeixen les paraules o ens desemmascaren?
Massa preguntes. Aquesta entrada d'avui me l'ha provocat la meva filla. M'ha prohibit de forma contundent utilitzar la paraula "moro" o "mora" per referir-me a les persones del nord d'Àfrica. I no perquè m'hagi equivocat geogràficament del lloc d'on provenen..
Després d'un gran debat entre ella o jo, on va guanyar ella per KO, em vaig sentir com una heretge davant el Tribunal de la Santa Inquisició ( o sigui, innocent de tots els càrrecs, però obligada a confessar el crim). Sentència: tinc absolutament prohibit anomenar "moros" o "mores" a tal persona, o a tal escriptora, o a tal veïna, a tal amiga... perquè, segons m'informa la meva filla, ells no volen ser anomenats així. Li han confessat els seus amics, nascuts a Catalunya.
Primer de tot i molt important en l'argumentació: quan pronuncio la impronunciable paraula no em refereixo a aquests catalans, igual de catalans que jo, filla de cordovesos i nascuda a Cerdanyola del Vallès.
Confiteor: el delicte ha estat comès i de forma reiterada al llarg dels anys. He pronunciat la paraula "m.." en massa ocasions. Sóc culpable. Però jo no m'he amagat mai de dir-la. No serveix de res insistir que jo no tinc intenció d'ofendre o menysprear ningú quan la dic, que no hi ha dolo...Res.
No l'he poguda convèncer. Es veu que si la pronuncio, sóc racista.
Una altra pregunta: I si no la pronuncio, i dic àrab, magrebí, o musulmà ja no ho sóc?
Reivindico aquí per última vegada poder dir o escriure la paraula "m..." sense tenir intenció d'ofendre ningú.
No hem d'oblidar tampoc que tenim vuit-cents anys d'història en comú a la península. Durant vuit-cents anys ells eren els m... i nosaltres els cristians ( si és que no provinc d'un morisc).
El Romace de Abenámar
"Abenámar, abenámar,
moro de la moreria,
el dia que tu naciste,
grandes señales había.
Estaba la mar en calma
la luna estaba crecida,
moro que en tal signo nace
no debe decir mentira (...)
(A mi, a 14 anys, quan em van fer memoritzar el poema, aquest Amenàbar em semblava que havia de ser guapíssim, tipus Sandokan. )
És en aquest context que la paraula "m..." tindria un significat semblant al que jo també li vull donar quan la pronuncio: res de racisme, només identificar la persona i que és del nord d'Àfrica, ja sigui del Marroc, Argèlia, Tunísia, ...
Vaig conèixer el primer marroquí immigrant als anys vuitanta. Llavors no hi havia encara gaires persones del Marroc treballant a Catalunya. Per això no l'he oblidat. Es tractava d'un paleta, company de feina del meu pare. Casualment es va organitzar un dinar de cloenda d'una obra a la qual vàrem ser convidats treballadors i familiars. El meu pare devia dir que coneixeríem el seu amic m...., sense més. Tots els treballadors varen portar la seva família, excepte aquell home que tenia la dona i els fills al Marroc. Era època del Ramadà i no va poder menjar res del fantàstic dinar que ens havien preparat. Recordo com tots vàrem admirar la voluntat d'aquell home per fer dejuni. A casa meva ni el divendres sant ens estàvem de menar carn.
I sí, fins avui utilitzava la paraula " m... " només a casa meva. Ja n'era conscient que no la podia dir fóra de l'entorn familiar, perquè ara, desocupat lector, no es pot pronunciar sense que t'acusin de racista. Perquè els eixelebrats extremistes racistes se l'han feta seva i l'han espatllada. Però em pensava que la meva filla comprendria que no tinc cap intenció de menysprear ningú i que a casa, lliurement, la podria dir en veu alta.
Em diu la meva filla que puc fer servir la paraula magrebí. Què voleu que us digui? Quan la pronuncio en un context de llenguatge entre amics, col·loquial, em sento presentadora de TV3. Sembla que estigui dient al meu interlocutor:
- Que consti en acta que no sóc racista., i serveixo com a presentadora del telenotícies.
No la sento meva. No he crescut amb ella.
La definició de "marroquí" no em serveix, tampoc em funciona: I si és de Tunísia, o d'Egipte o d'Argèlia? O un sirià? Jo no sé d'on prové aquella persona, per això l'anomeno "m...".
Musulmà? L'haig de definir per la seva religió? Llavors jo sóc una cristiana ( que és una atea, per cert)?
Més importants que les paraules són els fets. Actualment, es respira tant racisme per totes totes bandes i sense vergonya, que ens hem tornat paranoics. Hauríem de denunciar el racisme dels fets, i no de les paraules que s'han pronunciat sense intenció.
El racisme que jo conec de primera mà és un amic del meu fill que canvia de seient en un parc quan un immigrant se li asseu al costat; és una funcionària de la Universitat de Girona que atèn una amiga de la meva filla de pell fosca, tot mirant-la despectivament i en descobrir al DNI que és adoptada i té cognoms catalans, canvia la cara en un somriure. Jo definiria racisme com el fet que un company de feina es sorprengui i s'escandalitzi que jo hagi atès una immigrant negra igual d'amablement que a l'Alcadessa de Girona ( ho dic perquè les he atès a totes dues seguides).
Aquest és el racisme que cal combatre. No si em refereixo a un m... o una m... per aclarir de qui parlo, quan no sé el nom o la procedència exacta.
No sé si m'has entès desocupat lector, i filla meva. Possiblement el fet d'haver de donar tantes explicacions amb aquesta entrada d'avui, ja indica que algun punt les meves conviccions grinyolen...A veure si la nostra generació desapareix d'una vegada i la paraula també. S'hauran acabat els problemes.
Per cert, crec que vaig de dret a la foguera....
Aquesta entrada ha estat escrita sense publicar ( com el llibre "Vida i Destino" de Vasili Grossman, salvant les distàncies) durant molts mesos perquè tenia dubtes sobre si era correcte el que jo argumentava, Afortunadament l'escriptora Najat El Hachmi en un article a "El pais" del 29 de juliol de 2022, m'ha donat permís per fer-ho.
