dilluns, 19 de desembre del 2016

L'oblit del passat

Nota: "Aquesta entrada la podreu trobar en castellà a https://laisladelesbos2.blogspot.com






No sé si recordeu el programa de televisió d'en Jordi Llompart a TV3  titulat “L’oblit del passat”. L’afortunat periodista viatjava pels països del voltant del Mediterrani, des de França fins a Israel, passant per Egipte, Etiòpia o Iemen, entre d'altres. I a final de mes cobrava un sou i tot!

Cada setmana ens mostrava les restes arqueològiques i els principals monuments d’aquests països, veïns nostres i que tal vegada, al llarg de la història, van pertànyer al mateix imperi. Alguns havien sobreviscut a guerres recents, com ara la dels Balcans, d'altres, al pas del temps, a l'abandonament o als terratrèmols, i de tan afectats com estaven, alguns estaven sent reconstruïts.

M’entusiasmava el programa perquè jo sempre he volgut visitar els països de la seva llista. Des del Iemen, on es troba la ciutat màgica de Sanah, fins les esglésies coptes d’ Etiòpia, passant per l'impactant Mur de les lamentacions d’Israel.


El programa d’en Jordi Llompart em fascinava tant,  que fins i tot em vaig comprar el llibre. Amb una enquadernació acurada i unes fotos impressionants, des del sofà de casa em traslladava a aquests països en un viatge tranquil i sense incidents.

(Foto de Alfonso Navarro)

Fixeu-vos que realment són països poc recomanables per efectuar un tour turístic. Hi va haver un temps en què això em cabrejava. Que la guerra i el terrorisme que assolaven alguns d'aquests països no em permetessin a mi, una ciutadana pacífica del primer món, poder realitzar una visita turística, em semblava una impertinència. En algun dinar amb amics vaig arribar a comentar que era intolerable que ara no es pogués viatjar amb tranquil·litat a Egipte, per exemple. Quina estupidesa!. No em preocupava en absolut que les dones de Sanah tinguessin una vida miserable dins d'aquelles parets de colors, ni que els palestins estiguessin en conflicte permanent amb els israelíes a l'explanada de les mesquites de Jerusalem, ni tampoc que a prop de les esglésies coptes, s’estiguessin morint de gana, literalment.  


Actualment intento no fer aquest tipus de comentaris.

Un dels capítols  més  interessants del llibre era el dedicat a Síria. Ara amb la guerra en el seu esplendor em produeix molta tristesa. Em va sorprendre molt la descripció del Teatre Romà de Bosra, un dels més ben conservats del món. Bosra es troba al sud de Síria, i cada divendres, grups de joves ( ara refugiats) de la zona viatgen (o viatjaven) fins al teatre romà  per escoltar música, ballar i passar-s’ho bé. Em va encantar que la gent jove continués utilitzant el monument com si fos ahir que s’hagués construït per a ells.

Alep també es trobava fa uns anys en el mapa de les guies turístiques. Les agències de viatges oferien viatges a Síria i Jordània en 15 dies. Ara Alep és la Stalingrad del segle XXI: la història es repeteix utilitzant la població civil com a moneda de canvi. Stalin no va deixar fugir els habitants d’Stalingrad quan s’acostava l’exèrcit alemany, perquè volia que els soldats russos tinguessin un motiu important pel qual lluitar: els seus camarades de Stalingrad. Hitler va voler que la població morís de gana com a Leningrad i va utilitzar la mateixa tècnica per assassinar-los.  Els civils d’Alep un dia poden sortir de la ciutat, i l'endemà no, tot depèn de la cotització en borsa de la guerra entre els dos bàndols. Són el tresor més preuat dels dos adversaris i, en canvi, a Europa, els refugiats sirians estan de rebaixes.
"És propi de la història de la naturalesa humana que tot acte executat una vegada, i inscrit als annals de la humanitat, continuï essent una possibilitat molt després que la seva actualització hagi passat a formar part de la història"- (Hannah Arendt: Eichmann a Jerusalem: Un estudi sobre la banalitat del mal)

Viajar a Siria, la gran desconocida, le permitirá descubrir todo su riquísimo patrimonio arqueológico. Remotos yacimientos (Ugarit, Ebla, Mari, Amrit,..), impresionantes ciudades greco-romanas y nabateas (Apamea, Dura Europos, Russafa, Bosra, Palmira,..), el exclusivo arte sirio-bizantino de sus “ciudades muertas” (Serguilla, al-Bara, San Simeón Estilita,..), inexpugnables fortalezas (Krac de los Caballeros, Chastel Blanc, Markab, Saladino,..), milenarias ciudades (Damasco, Alepo, Hama,..) cargadas de historia y poseedoras de los mejores zocos de Oriente...







dilluns, 14 de novembre del 2016

Chittagong

Desocupat lector,


La meva preocupació d'aquests últims dies sobre Donald Trump i la seva victòria electoral ha quedat oblidada pel vídeo de Youtube que m'ha passat una meva amiga.

El meu comentari,  quan vaig acabar de visionar-lo,  va ser:
- L'infern a la terra.

Resulta que vaig ser molt poc original: si tecleges aquestes paraules a Youtube, t'envia directament al vídeo. 


Segurament no saps on es troba Chittagong. Tu i jo tenim la sort de viure en una bombolla ben còmoda al primer món i no ens cal saber el seu emplaçament al mapamundi, si no és que una web de viatges ens envia informació turística. Es tracta d'una platja llarguíssima a la costa de Bangladesh. Les grans empreses de transport marítim dipositen els vaixells vells en uns manglars que fins no fa gaire existien allà, però que han desaparegut per la contaminació del ferro, amiant i demés materials. Un munt de persones treballen desballestant els vaixells i ho fan en condicions  d'esclavisme i precarietat totals. Amb dir-vos que un xinès en una fàbrica tèxtil de Xian és un privilegiat al costat d'aquestes persones, ho dic tot.  Les seves condicions laborals i de vida no es poden anomenar condicions. 



- Uff- hauràs pensat alleujat - Afortunadament Chittagong és al tercer món. 

Doncs no, desocupat lector. Sento espatllar-te el dia: un lloc semblant a aquest ho tens a tocar de casa teva, si vius a Catalunya. 

Avui, que estàs emprenyat/al·lucinat perquè has llegit que Donald Trump construirà una tanca ( que no un mur) entre els Estats Units i Mèxic, t'informo que un lloc com Chittagong es troba a la comarca d'Osona. Tal com ho llegeixes.

Segons un article de "El pais" titulat "Sobreviure a l'escorxador", el 90 per cent dels treballadors dels escorxadors de la comarca d'Osona són immigrants. 

En Trump diria, i amb tota la raó:

- Veieu com ens treuen la feina als d'aquí? 

"Són cinc segons per porc. Primer treus els budells, d'uns 20 quilos. Després, amb el ganivet talles el pulmó i l’estires amb força. S’ha de tallar la llengua i agafar-la amb la mà esquerra per penjar-la en un ganxo. Si ho fas 10 vegades seguides, notes un pessigolleig als braços. Després, a poc a poc, es comencen a paralitzar i, de vegades, les ungles de les mans es van ennegrint fins que cauen. Quan la cadència és de 700 porcs per hora, arriba el dia en què no pots moure l'espatlla."

Denuncien racisme:

 - Negro de mierda, te mandaré a África a que te mueras de hambre - li va dir un empresari català a un treballador d'un escorxador en un conflicte laboral en una de les empreses. ( Dubto que ho digués en català, per això ho transcric literal).

Quan un treballador es lesiona, criden un taxi, (gràcies!) , no una ambulància, perquè poden tenir problemes amb la Inspecció de treball si no estan donats d'alta.

Però segons Donald Trump als Estats Units, la culpa de l'atur a USA la tenen aquests treballadors que travessen il·legalment la frontera amb Mèxic per treballar en les fàbriques dels Estats Units. Josep Anglada, el nostre Donald Trump català, pensa el mateix.


A Osona moltes empreses càrniques ja no pertanyen a petits ramaders de la zona sinó a grans grups empresarials. Els ramaders han passat a ser també assalariats d'aquestes empreses. El pinso que mengen els porcs es porta d'Amèrica. La mà d'obra és immigrant, en molts casos en condicions irregulars. Els treballadors afortunats d'aquestes empreses cotitzen com a cooperativistes (increïble!), i per tant s'han de pagar els autònoms i la roba de treball.  El porc s'exporta fóra de Catalunya. Osona engreixa i mata el porc i l'envia fóra. I es queda la contaminació per purins que provoquen aquestes granges. El negoci és rodó. Aquests grups empresarials càrnics han descobert una manera molt "neta" d'enriquir-se: mà d'obra barata, sous miserables, treballadors que fins i tot cotitzen com autònoms i es paguen la roba de treball, i administracions que es fan càrrec de la contaminació que ells provoquen i de la convivència amb la gent de la zona d'aquests treballadors en situació irregular.


L'alcaldessa de Santa Eugènia de Berga ha portat el problema al Parlament. No sé pas... si amb això aconseguiran  gran cosa, amb aquests diputats preocupats per altre temes més importants, com els pressupostos... 

Ens pensàvem que els "Temps difícils" de Charles Dickens eren històries del segle XIX i resulta que ens ha passat com amb els articles que hem rellegit aquests dies de Montserrat Roig. Han transcorregut 25 anys de la seva mort, i són vigents com si els hagués escrit ahir. Se'ns hauria de caure la cara de vergonya de permetre el que està passant al nostre Chittagong català. No vull ni pensar què diria la Montserrat...








dimecres, 2 de novembre del 2016

Maleït Phililp Kerr!

Nota: "Aqueta entrada la podreu trobar en castellà a https://Laisladelesbos2.blogspot. 



Quan era petita admirava els jueus que van fundar l'Estat d'Israel. Aquella pobra gent que ho havia perdut absolutament tot, i que viatjava a través del Mediterrani amuntegada en vaixells (us sona?) pels volts de 1948, sense que els deixessin desembarcar a la Terra Promesa... 

Aquells vaixells anaven capitanejats ni més ni menys que per Paul Newman, acompanyat per una infermera espectacular, l'Eva Marie Saint. Tots dos protegien nenes jueves rosses òrfenes, com la Karen. Karen s'enamora de Sal Mineo, membre de la Haganà, que era l'exèrcit paramilitar israelià d'aquells temps. Allà hi havia uns àrabs que no sé d'on havien sortit.  Aquests àrabs van i maten a....

Ostres! Una mica més i explico el final de la pel·lícula Exodus! Perdoneu per l'spoiler.

Reconec que la història d'Israel per mi fa un salt al buit des de l'assetjament del general romà Peter O'Toole,  a la fortalesa Masada allà per l'any 73 d. C,  fins a l'arrribada del vaixell Exodus a Palestina l'any 1948 amb Paul Newman al capdavant.

Aquells jueus com els del vaixell Exodus provenien dels camps de concentració europeus i somiaven començar una nova vida lluny de les penalitats viscudes. Imagineu el seu estat d'ànim quan desembarcaven a Palestina i es troben els soldats de la Haganá que els posaven un fusell a les mans per enfrontar-se als àrabs que vivien allà. Però si ells venien fugint d'una guerra!



Tot aquest muntatge meu de la història d'Israel,  avui se n'ha anat en orris, gràcies a l'escriptor Philip Kerr. Moltes gràcies, home! 



Jo estava llegint tranquil·lament  el llibre " Unos por otros" de l'esmentat Phillip Kerr. Per als que no hagueu llegit cap llibre de la col·lecció Berlin noir, aquesta sèrie narra els casos del detectiu Bernard Gunther a l’Alemanya dels anys trenta  i posteriors. En la resolució dels seus casos, el detectiu acaba embolicat sense voler  amb algun personatge històric d'aquells anys com Himler, Heydrich, Artur Nebe i d'altres nazis “importants”. Phillip Kerr barreja situacions fictícies dels casos que investiga amb moments històrics que van des dels primers anys del nazisme fins a la guerra freda.


En "Uns pels altres", Bernard Gunther ha de viatjar a Palestina l'any 1938 i per casualitat agafa el mateix vaixell que Adolf Eichamnn. Per situar-vos us diré que Eichmann va ser dels pocs nazis que van ser jutjats a Israel després de la Segona Guerra Mundial. Els serveis secrets israelians el van segrestar a Argentina, on vivia amagat,  i el van portar a Jerusalem, on va ser jutjat i condemnat a mort.



En el capítol en qüestió  Eichman viatja a Palestina per entrevistar-se amb representants de la Haganà per acordar el trasllat de jueus alemanys a Palestina. Demana ajuda a en Bernard ja que aquest sembla tenir contactes.  En llegir aquesta escena no vaig poder evitar riure. Vaig pensar que l'autor escocès s'havia begut tres whiskys en imaginar-se situacions reals i fictícies. Vaig suposar que s'inventava aquesta situació inversemblant: un nazi (que van arribar a jutjar i penjar per la mort de milers de jueus) va a Palestina  l'any 1938 per pactar el trasllat dels jueus alemanys a Israel amb col·laboració amb la haganà.

No vaig poder esperar a la part final de llibre, on l'escriptor ens explica el que és real i el que no. Vaig fer recerca per internet tota tremolosa. (Quantes vegades no m'hauré penedit de posar al google "Eichmann i Haganà". No ho feu si us plau!)


Estic en estat de xoc. Els jueus sionistes dels anys trenta van signar un acord amb els nazis (Acord Havaara), per deportar/traslladar/immigrar a jueus alemanys (rics) a Palestina. Els interessava a totes dues parts: als nazis netejar Alemanya de jueus, i als jueus sionistes poblar Palestina per poder crear l'Estat d'Israel. A cap de les dos parts els importava una merda el que volien els jueus alemanys, polacs, russos etc. Van decidir per ells, i el que jo trobo més increíble. van pactar amb el diable!

Què deuen pensar els jueus d'Israel sobre això? Avui però, ja no té cap importància,

Per cert Conseller  Romeva :

En el seu viatje a Finlàndia, calia entrevistar-se amb Simon Elo, president del Partit ultradretrà finlandès? Vostè no té res en comú amb  gent d'ideologia islamòfoba, ultranacionalista i euroescèptica.












diumenge, 23 d’octubre del 2016

Xador i vidres trancats


Per tal d’escriure aquesta entrada, he necessitat fer una recerca per Internet dels diferents tipus de mocadors que cobreixen el cap de les dones musulmanes. Llegeixo sovint als mitjans de comunicació les paraules hijab, niqab, burka o xador, però no m'havia fixat en la diferència. Això demostra el meu desconeixement de la cultura musulmana, tot i que milers de dones musulmanes viuen al costat de casa meva; per exemple a Salt, i porten diferents tipus de mocadors.

Recentment he assistit a una escena colpidora que no puc deixar d'explicar. Aquest precísament és un dels motius de l'existència d'aquest blog.  Aquí em puc desfogar. Menciono aquesta escena en concret perquè és  la més recent. 

La setmana passada, en un ambient distès i relaxat, una persona catalana, a la qual anomenarem Eichmann per allò de conservar l'anonimat, va fer un comentari despectiu en el moment en què una dona musulmana amb xador (ara puc parlar amb propietat), passava pel nostre costat, empenyent la cadira de rodes d'un home, que duia una barba espessa. 

Eichmann va comentar que aquella parella musulmana (se li suposa pel mocador i la barba) li feia por perquè l’home podia amagar una bomba a sota la cadira de rodes. Confiteor que en aquell moment, com Sant Pere la nit que va negar Jesús tres vegades, no vaig contestar res per...educació/timidesa/estat de xoc (?). Simplement vaig callar.

Últimament em passa que persones amigues o conegudes comparteixen amb mi opinions racistes com si jo pertanyés al mateix club.
A continuació, una altra persona del meu grup, posem per cas Hess, va confirmar sense complexes que compartia amb ell aquesta por als musulmans, i que la bomba podia amagar-se també sota el xador.

Primo Levi, que per sort també era en el grup, va venir al meu rescat. La va dir encara més grossa, per fer-los reaccionar:
-  Teniu tota la raó!. A tots aquests moros caldria fotre'ls fora de Catalunya, o millor, tancar-los en camps de concentració i gasejar-los. Així no hi hauria perill de bombes i podríem viure tranquils, hòstia! - amb un to irònic.

Eichmann i Hess, que no es van adonar que era broma, van afirmar que coincidien amb Primo Levi: tots els musulmans són terroristes i els que no posen bombes, en el fons, ho recolzen. Toma ya!


Aquesta fotografia d'una parella berlinesa davant la botiga arrasada  d'un jueu alemany sempre em posa els pèls de punta. Està feta a Alemanya després de “La nit dels vidres trencats" al novembre de 1938. Durant aquella nit, els nazis vans assassinar més de 100  ciutadans jueus, van destruir 7.000 botigues fent bocins els aparadors (d’aquí el nom de vidres trencats) i van segrestar 30.000 jueus. Els van portar als camps de concentració de  Sachsenhausen, Buchehnwald i Dachau (recordareu que necessitaven mà d’obra per a les fàbriques (Krupps, Hugo Boss, etc. Ivan dixit)).

Aquesta parella berlinesa somriu davant el trist espectacle de la botiga destrossada durant la nit. Són una parella molt elegant. Ell porta barret i corbata i ella un recollit de cabell i guants de pell. 

L'escena que vaig viure la setmana passada em provoca una suor freda en imaginar que els Eichmann i els Hess catalans també poden arribar a somriure davant una mesquita cremada a Salt, per posar un exemple. Exagero? No ho sé.

Tots aquests comentaris de persones encantadores i ciutadans modèlics no passen sense motiu.  Els mitjans de comunicació occidentals han aconseguit el mateix que el ministre de propaganda nazi Joseph Goebbles l'any 1938. Han influït en les persones normals i corrents d'Europa i Estats Units per tal que en una primera fase tinguem por dels musulmans (l'any 1938 la por era dels  jueus)  i en que una segona fase... Ara mateix estem bombardejant països àrabs com Afganistan, Irak i Síria¡, segons sembla amb l'objectiu que els radicals d'aquells països no posin bombes en les nostres ciutats. 
Els nazis als anys 30 necessitaven mà d'obra barata i cèntims per finançar la guerra. D'això en tenien els jueus alemanys. Què necessita Europa i Estats Units aquest segle XXI?  Petroli i gas. On es troben les reserves? Mirem el mapamundi... orient mitjà. Casualitat oi?

Ja sé que no descobreixo res. Simplement em pregunto: qui deu ser el nou Goebbles del segle XXI?. És tot un crack! 


dimecres, 5 d’octubre del 2016

Sense gaires paraules

                               Foto: Aris Messinis

Avui les fotografies del diari "El país "són impactants. Permeteu-me que us n'adjunti una que no us deixarà indiferents.

Hi ha dies que sobren les paraules a l'illa de Lesbos. Ja he escrit en anteriors ocasions sobre la meva platja secreta. És la mateixa aigua on em banyo jo, uns quilòmetres més al sud, on aquestes persones troben la mort.
Són veins meus.

10.000 persones han estat rescatades en les últimes 48 hores al nord de Líbia.

 I les que no ho han estat?





dimarts, 27 de setembre del 2016

El mur


Hi ha murs que deixen empremta a la nostra existència. No relataré la meva recent experiència sobre la visita al mur de Berlin, que separava la part comunista i "democràtica" de la federal i ...capitalista. Tampoc em referiré al mur que s'està construint actualment a Calais, França, per què els europeus no veiem les condicions miserables en què viuen els emigrants que estan pendents d'entrar a Gran Gretanya. Aquest mur també serà motiu de visita turística d'aquí a uns quants anys, igual que el de Jerusalem que separa israelians i palestins, i el de la frontera entre Mèxic i Estats Units.


D'aquests murs, si voleu, parlaré un altre dia en una entrada que es titularà "Wall Tour".

Avui vull dedicar l'entrada a parlar d'un altre mur: el del primer món. El mur que marca la nostra vida amb ferro roent, i que no és altre que el mur de Facebook.

Confesso que no estic donada d'alta a cap de les anomenades xarxes socials, però tampoc estic del tot desconnectada. Els meus fills formen part d'aquest món virtual, i haig de saber què es cou allà dins.

De tant en tant entro i xafardejo. No cal ser una gran expera en internet per fer-ho.

Em converteixo durant uns minuts perduts de la meva vida en una voyeur del que fa l'altra gent. La que penja "el que li passa pel cap" a l'anomenat "MUR". 

Descobreixo que tal persona està de vacances, que tal conegut s'ha separat (després comparo la parella actual amb la d'abans). Comprovo de manera morbosa com ha passat el temps per una amiga molt guapa de l'institut. Fins i tot he estat celebrant el Nadal amb la família d'una coneguda. He pogut veure el mobiliari del menjador, què van menjar, i que van venir els avis. La poca privacitat del facebook és d'escàndol. I jo no sóc cap hacker!

Què us haig de dir, desocupats lectors? Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra!.

I què no dir de les fotos falsificades? Aquelles fotos de parelles que ens demostren els seu amor etern i saps que no és així? O de les fotos preparades per provocar dolor. Una amiga acabada de separar  ( encara dormien al mateix pis ) descobreix, quan tot just ho havien decidit, que ja tenia una altra dona pel mur de facebook, amb una foto de tots dos ben feliços i celebrant-ho.

A vegades, l'exposició al mur de tanta felicitat aliena em fa mal. Uns amics s'han anat de viatge a les illes Fidji i semblen tan feliços..!  Uns altres ens informen amb total satisfacció dels premis obtinguts pels seus fills ja sigui en els estudis o en els esports...i pot ser els nostres no són tan perfectes. Aquelles fotos que exposen tanta la felicitat i satisfacció, on es palpa que la vida els és tan favorable, amb fills perfectes, viatges de somni, milions d'amics que t'acompanyen a festes i concerts, poden provocar-nos malestar o enveja, sobretot si estem passant una mala ratxa i no és el nostre cas.

Quines coses d'escriure avui oi? Amnistia Internacional informa que 75.000 refugiats estan atrapats en el desert entre Síria i Jordània sense cap tipus d'ajut humanitari des de fa dos mesos. Publiquen una foto satèl·lit d'aquest grup de refugiats i és impressionant. Si aquestes persones miren els nostres murs, siguin el de Berlin, Calais o el de Facebook, segur que els causarà malestar i enveja, com a mi em provoca el mur dels meus amics.



dimarts, 6 de setembre del 2016

Oranienburg




La setmana passada vam visitar el Camp de concentració de Sachsenhausen, a uns trenta quilòmetres de Berlín. El recorregut va començar en un tren, acompanyats de l’Ivan, un guia català de Tours Berlin. L’Ivan no és ben bé un guia turístic a l'ús;  és el professor d'història que tots hauríem desitjat tenir a l'escola. 
 Vam arribar a l’estació d’Oranienburg  i vam rebre indicacions de que era allí on havíem de baixar, ja que en aquella localitat de l’estat de Brandenburg era la que acollia el camp de concentració- i d’extermini-.
Tot el grup de Tours Berlin es va mantenir immòbil uns moments a l'andana de l'estació, i immersos en un silenci respectuós, vam escoltar l'explicació del nostre guia/historiador sobre els orígens de la ciutat i el motiu pel qual havia estat candidata a acollir allà l’infern. Era als afores de la capital i comptava amb un gran nombre d’habitants fidels al nacional-socialisme.  
Durant aquells minuts, els passatgers del tren parat a l'andana, la majoria alemanys,  no van deixar d'observar-nos des de la finestra mentre el tren es tornava a posar en marxa i l’Ivan feia la seva explicació. Què devien pensar ells que pensàvem nosaltres?

El nostre professor d’història ens va fer un perfecte resum sobre els inicis del nazisme i sobre com de relacionada estava la situació econòmica de l’Alemanya nazi amb l’existència dels camps de concentració. Es tractava, com ell va dir, d'explicar fets per tal d'entendre tot el que després veuríem al propi camp de Sachsenhausen. Acabada la visita, que cadascú en tragués les seves conclusions.
No sé si va ser la calor – una temperatura al voltant dels trenta-cinc graus- o l'andana solitària de l'estació de tren d'Oranienburg, però puc assegurar que vaig notar un silenci estrany en l'ambient.  He remenat per internet i he trobat que científics o pseudo-científics han descobert psico-fonies a Belchite, el poble d'Aragó arrasat pels obusos de la Guerra civil. A Belchite va tenir lloc una gran batalla amb molts morts i, evidentment, molt de patiment. Sembla ser que es pot sentir encara el soroll dels trets.
Afirmo fefaentment que jo a Oranienburg vaig escoltar un silenci buit i sinistre. Que si es pot sentir el silenci? Em reafirmo: sí.
Durant el breu trajecte a través dels carrers de la ciutat en direcció al camp, vaig presentar-me a Ivan com a gran interessada del tema i el vaig atabalar una mica amb preguntes i hipòtesis no contrastades.  Un cop vaig constatar que m'estava fent pesada, a partir de la mirada dels meus fills, bàsicament, vaig permetre que  els altres membres del grup poguessin també parlar amb ell,  cosa que ell em va agrair (i suposo que els altres turistes també).
Durant aquell passeig fins al Camp/Museu, em vaig dedicar a observar els habitants d'Oranienburg, tot imaginant-me que eren els descendents dels habitants de la localitat durant els anys de l'Alemanya Nazi. 
En un punt de les diferents explicacions del nostre guia, algú va preguntar si els alemanys d'Oranienburg sabien el que passava dins del camp: execucions, treballs forçats, esclavisme, afusellaments, experiments etc.  En definitiva, tot el que pel·lícules com "La lista de Schindler" o "La vida es bella" ens han mostrat.
 Pel que ens va explicar l’Ivan, la gent del poble feia vida normal, o bé per la por als nazis o bé perquè ells també eren nazis. Els veïns veien com les cendres que sortien de les xemeneies del camp feien una olor característica i inconfusible i com era la seva textura greixinosa, però ells van continuar netejant els jardins,  comprant el pa i portant els nens al parc sense pensar gaire en el  que passava rere aquells murs.
 No vaig poder evitar mirar amb ulls acusadors aquella ciutat que em parlava en silenci, però al mateix temps, m’acusava a mi mateixa. 
Desocupat lector: qui sóc jo per opinar sobre Oranienburg si, quan escolto les notícies de la crisi humanitària dels refugiats que fugen de Síria, dels nens bombardejats o de les barcasses plenes de persones que s'ofeguen al Mediterrani intentant arribar a Europa, continuo escombrant la terrassa, fent la carregada de la setmana al Mercadona i banyant-me a la  platja?

Apreciat Ivan: efectivament, tal i com volies,  tots hem tret les nostres conclusions de la visita. 

dijous, 7 de juliol del 2016

Pànic nuclear

Desocupat lector,

"Depressione post lectionem" podria tenir tants capítols com "L'illa de Lesbos". No faré una entrada al blog cada vegada que les notícies del matí em deprimeixin, perquè aquest blog seria molt repetitiu, però el cert és que això no deixa de passar-me tot sovint.

Avui internet ha aconseguit fer una volta de rosca més al meu estómac. He llegit amb horror una notícia al Diari de Girona, del nivell tipus bomba nuclear a punt d'explotar a Corea del Sud. Se m'han posat els pels de punta.


El fet que ha tenyit de negre el meu horitzó, com un bolet nuclear, i que probablement no em deixarà dormir aquesta nit, ha estat: "El futur dels Donuts, en perill".
Segons el Diari de Girona, el Tribunal Suprem està apunt de fallar sobre la legalitat de l'Expedient de Regulació d'Ocupació. Si conclou que no es va ajustar a dret, l'empresa BIMBO, que la vol comprar, no podrà fer-ho i això suposarà el tancament i acomiadament dels treballadors. I el que és realment més greu: S'hauran acabat els Donuts!

Aquests ensurts no són nous per a mi. Fa uns anys vaig estar a punt de tenir una crisi d'ansietat pel Cacaolat. També anaven a tancar la fàbrica, però finalment va ser comprada per la DAMM i el producte novament va ser llançat al mercat, amb gran èxit, com era d'esperar.

Ja és casualitat que aquesta notícia, tan impactant per a mi, avui comparteixi portada amb la de la condemna de 21 mesos de presó per a Messi i el seu papá per frau fiscal. Els diaris esportius catalans, però, consideren que no n'hi havia per tant, "que s'han passat", que "tots amb Messi". Avui que també s'ha descobert  que Aznar i Blair van ser uns mentiders sobre la Guerra d'Irak i que no calia portar-la a terme -jo ja ho vaig predir sense tants informes l'any 2003-, avui precisament que el comissari Villarejo confessa haver col·laborat amb el Govern per tal de frenar el procés sobiranista, (clavegueram d'Estat en estat pur), i que ja no sabem si els nostres corruptes ho són o si només són titelles del Ministre Fernández Díaz, avui, que és el primer dia de normalitat per als passatgers de Vueling, després que aquesta companyia els hagi maltractat i estafat. Avui, que continuem sense govern, però que no està ni se le espera. Avui, els donuts estan en perill d'extinció.

No entenc com productes que són objectivament molt bons, poden arribar a deixar de fabricar-se per motius econòmics.  Crec que els directius d'aquestes empreses (molt d'ESADE i molt de Bussines administration)  no fan bé la seva feina. Està clar que es tracta de dos productes de qualitat que es venen sols. Formen part del nostre ADN com a habitants del primer món. S'han integrat als nostres gens i els necessitarem sempre, com l'aigua o l'aire, nosaltres i les generacions futures.

Quan el nostre planeta estigui destruït d'aquí a uns cent anyets, no gaire més, i uns extraterrestres desenterrin els nostres ossos, (com els arqueòlegs que han trobat unes banyes al parc de la Draga de Banyoles), no sabran si les restes de cacau i sucre als cranis trobats seran de rituals o simplement d'un fart de menjar Donuts i cacaolats.

No entenc aquesta insistència a tancar aquestes fàbriques. Déu vulgui que l'empresa Bimbo la pugui rescatar, o qualsevol fons d'inversió indú, xinès, o àrab,  o que la Unió Europea també la rescati. Que potser no és una situació d'emergència?
Ja em poden vendre Berlines o  Dumpis, que cap d'aquestes burdes imitacions té el mateix gust que un veritable Donut.

-Si us plau posi-me'n un de ben autèntic, que vull apaivagar aquest neguit, abans que sigui massa tard.

PD: per cert, creu que en puc congelar uns quants?



dilluns, 20 de juny del 2016

Incerta glòria


Aquest any la Generalitat commemora el centenari del naixement de Carles Fontseré ( Barcelona 1916- Porqueres 2007)

Per motius professionals i per casualitat he tingut contacte recentment  amb persones que van conèixer l'artista. He palpat papers i objectes personals de la família Fontseré amb molta  emoció i tristesa, sobretot perquè la seva esposa va morir fa dos mesos i no podrà veure ni gaudir d'aquest reconeixement tan merescut.

No entraré ara a explicar tots els detalls de la fantàstica obra de l'artista, ja que no sóc cap experta. Directament deixo a peu d'aquesta entrada, a qui pugui interessar, l'enllaç del Departament de Cultura on s'exposen tots el actes que s'han preparat per a l'any 2016.

Per fer boca aquí teniu un dels cartells més famosos i per mi més impactants de l'artista.




Llegint la seva biografia, descobreixo que Carles Fontserè va formar part de les tropes republicanes derrotades, que van fugir cap a França en acabar la Guerra Civil.  I, com altres escriptors catalans ( Mercè Rodoreda, Joan Sales, Tísner, Pere Calders)  i  espanyols ( Antonio Machado) va ser un REFUGIAT ( segons ACNUR el que defineix al refugiat és que no pot  tornar al seu país).

Fontseré va acabar tancat en un camp de concentració de França, concretament a Les Haràs al costat de Perpignà. Tisner es va estar a Coll d'Ares, Pere Calders a Prats de Molló i el company de Mercè Rodoreda va estar fent treballs forçats en una cantera de França. Aquests noms posen cara als refugiats d'aquells temps i els fem nostres.

Permeteu-me que avui, DIA MUNDIAL DEL REFUGIAT, en Carles Fontseré ens relati ell mateix com era la vida al camp d'nternament de Les Haras, per comprovar que aquestes paraules són de rabiosa actualitat ( mai més ben dit)

"Uns dipòsits humans de mà d'obra barata –els camps de refugiats– que l'administració francesa tenia interès a conservar i a incrementar. Em rebel·lava contra el destí que els nostres polítics ens tenien reservats als refugiats de tercera: 'voluntari' en la Legió Estrangera, pic i pala en una companyia militaritzada de treball i posterior ingrés en un camp regentat pels nazis alemanys"

Un munt de sentiments m'han vingut al cap en llegir aquestes quatre ratlles. I com aquell que no vol la cosa, el meu pensament ha volat cap al llibre "Incerta glòria" ( avui finalitza el rodatge de la pel·lícula d'Agustí Villaronga -estrena 2017- no me la perdré per res del món) on Joan Sales expressa, amb una immensa tristesa, la desbandada de les tropes republicanes cap a França i l'angoixa d'aquells catalans de no saber si un dia podrien tornar a Catalunya, a casa seva.

Us imagineu que als camps de refugiats de Turquia es troben els Carles Fontserens, les Mercès Rodoredes, els Tísners o els Joans Sales sirians i els han disparat avui? 

Un record per als refugiats catalans del passat i pels actuals de Síria i del món. Incerta glòria per a Europa.


Pere Calders a Prats de Molló
http://www.carlesfontsere.cat/

dimecres, 15 de juny del 2016

La Gran Guerra

La platja on em banyo a l'estiu està preciosa a primera hora del matí. No diré el nom per no provocar una allau de turistes. Un dia de setembre vaig anar a nedar. No hi havia ningú, tret de dos dones que es banyaven al fons. Vaig ficar-me a l'aigua per fer una un mica d’esport. De sobte vaig veure les dos banyistes que s’acostaven cap a mi.
- Mira que hi havia espai per passar! - Vaig pensar mentre aquelles dones em mullaven el cap amb les braçades i m'obligaven a desviar-me per deixar-les passar.
En aquell moment quasi m'afogo en veure la cara d'una d'elles. Juro que vaig sentir una esgarrifança dins l'aigua. La dona tenia els llavis farcits de silicona així com les galtes. Les celles s'enlairaven passant per sobre el front fins a tocar l’arrel dels cabells, la qual cosa li deixava una expressió estranya a la cara. La meva primera reacció va ser d'indignació cap al cirurgià que li havia fet aquella destrossa. Vaig pensar que aquest/a professional sense escrúpols li havia deixat el rostre fet un nyap, i li havia venut com un èxit. Ben bé igual que aquell rei a qui ningú li advertia que anava nu. Encara sort que ningú li havia dit a aquesta dona com estava realment.
Fins que aquelles dones no van sortir de l'aigua, no vaig adonar-me que l'operada era la Tita Cervera.  Constato fefaentment que el photoshop fa miracles. Per les cametes la vaig reconèixer. Les cames les té molt maques. Tot aquell estiu havíem estat veïnes de tovallola i justament aquell dia no l’havia reconeguda a l'aigua.

Sí, desocupat lector:  Has llegit bé. Comparteixo raconet de platja amb la baronessa Thyssen. 

No sóc historiadora, com segurament has notat. Però això no m'impedeix ficar cullerada en temes com ara les guerres europees del segle XX. El baró August Thyssen, avi del marit de la baronessa, es va dedicar a la fabricació d'armes i a la indústria de l'acer a finals del segle XIX i principis del segle XX. Es va fer ric durant la Primera Guerra Mundial. En el llibre " Vacas, cerdos, brujas y guerras" , Marvin Harris ens explica que la causa de les guerres (igual que la crema de bruixes, el fet de no menjar vaques sagrades o porcs de determinades religions) sempre té una explicació econòmica. La Primera Guerra Mundial no és cap excepció. Com , quan i  on vendre tot aquell armament i tot aquell acer si no era a través de països en guerra? Calia una bona guerra i Europa era perfecta aquells anys convulsos.  La família Thyssen i altres empreses poderoses alemanyes es van fer d'or.
En acabar la Gran Guerra, Alemanya va quedar arruïnada, no així la família Thyssen.  Un dels fills de l'August ( tiet d'en Heini, marit de la Tita) va poder finançar els inicis ( aquesta informació caldria contrastar-la) del nazisme,  per anar preparant la Segona.

Ai si l’avi August aixequés el cap de la seva tomba al panteó familiar de Shlosslanndsberg  i descobrís que una Thyssen fa pena a una simple mortal!
Jo li tenia ( i li tinc) cert afecte a la baronessa. No en va havíem estat compartint platja tot l'estiu . "El roce hace el cariño". Cada dia apareixia per la platja amb el seu barret que li cobria la cara fins al nas, acompanyada d'una troup estranya: les seves filles  bessones (em feien pensar en les bessones de "El resplandor") que portaven el cabell embolicat amb un mocador ( on s'és vist no deixar mullar el cap a unes nenes a la platja?); dos cangurs sud-americanes i dos guardaesptalles. No vaig veure mai el fill Borja. Cada dia ella i el seu grupet s'estaven una estona a la platja i després anaven al xiringuito a dinar. I cada dia, quan la veia, la baronessa em feia pena.
Si Tita Cervera ha aconseguit aquest seguici d'acompanyants segurament ha estat gràcies als diners heretats de l'avi August. Les filles les ha hagut de comprar suposadament als Estats Units amb una mare de lloguer, perquè a Espanya no podia per l'edat. Reis i polítics espanyols i catalans li fan  la pilota perquè ens ha venut a bon preu uns quadres del Baró. Ha de viure sis mesos a l'any a Andorra, (amb tots els respectes, a mi em falta l'aire quan hi vaig i  les muntanyes i les perfumeries se'm cauen a sobre) , per no pagar tants impostos a Espanya. La baronessa diu que no li arriben els cèntims a finals de mes i jo entenc perfectament què vol dir.

Quines conclusions d'arribar oi? Com historiadora ho tinc negre. Resulta que part de la fortuna que l'avi Thyssen va aconseguir amb les vides dels soldats morts durant la Primera guerra mundial,  es pot dir que es troba a la silicona dels llavis i pits de la  Tita, en els òvuls que van formar aquelles filles bessones, i en els quadres exposats a Sant Feliu de Guíxols i Madrid.
Aquesta setmana la Tita és portada de la revista Hola. Ningú ha anat a la comunió de les seves filles. Jo ja m'ho imaginava. Si en Borja no va a la meva platja preciosa, com voleu que vagi a una ermita romànica d'Andorra en mig de les muntanyes. 

Realment em fa pena. Són moltes hores de platja juntes.