diumenge, 27 de desembre del 2020

La mirada d'un nen


 

Els ulls dels nens del primer món són immensament oberts i confiats. Ens hem acostumant a la seva mirada de felicitat, sobretot aquests dies de Nadal. Els nens i nenes van per Girona agafats de la mà dels seus pares. Alcen el cap i els veuen a ells o als estranys que es troben pel carrer, i ens somriuen,, alguns vergonyosos, d’altres oberts i simpàtics quan t’expliquen què han demanat a la carta per als Reis Mags. Són afortunats.

 

Per aquest motiu, quan vaig veure per televisió la mirada de desolació dels nens rescatats  a Nigèria després haver estat segrestats per uns paramilitars, se’m va encongir el cor. A aquells nens els havien arrancat de nit d’un lloc sagrat i segur per a ells, com és una escola, i els havien portat a l'infern. Per fer què? Convertir-los en nens soldat? En esclaus sexuals? Quins horrors devien viure aquells dies? Alguns amics seus morir assassinats. Impossible concebre res semblant des de Girona per una dona europea que no ha patit mai una cosa així, ni tampoc s’ho pot imaginar. Els ulls dels nens nigerians eren absolutament diferents dels ulls dels nens gironins als quals estic acostumada. 

 

Les imatges de televisió del salvament em van cabrejar encara més, si això és possible. Ens van mostrar uns nens  molt prims que baixaven derrotats d’un autobús per...abraçar els seus pares? No. Per ser fotografiats i exposats a la premsa, sense els seus progentors. Tenien fred, es notava perquè alguns havien aconseguit una manta. Tot això hagués estat més suportable si haguessin mirat a dalt i haguessin trobat els ulls de la mare o del pare que els donessin confiança,  com la cria de nyu que camina sota la mare travessant el riu ple de cocodrils. Ni els veu.

  

Des de ben petita m’ha fascinat aquell episodi de la Segona Guerra Mundial a Anglaterra  on evacuen a nens i nenes de Londres per portar-los als pobles, lluny dels bombardejos alemanys sobre la capital. Quina aventura devia ser per ells, pensava jo!. El llibre de CS Lewis a “Les Cròniques de Nàrnia” ajudava a tenir aquesta visió aventurera del drama: els quatre nens protagonistes viuen experiències espectaculars a la casa de camp on els han portat, fora de la protecció dels seus pares.

 

Quan em vaig convertir en adulta,  i vaig portar els meus fills al cinema a veure la pel·lícula basada en el llibre, vaig revisar aquesta perspectiva idealitzada dels nenes sols i feliços tot i estar separats dels seu pares: no tenia ni cap ni peus.

 

Un estudi sobre els danys psicològics que havien patit aquells nens i nenes evacuats a Londres va reafirmar les meves intuicions. Aquell treball científic va concloure (  el sentit comú m’havia portat  a la mateixa conclusió) que ho havien passat pitjor els nens traslladats al camp, amb estranys, que els que havien suportat els constants  bombardejos a la ciutat a l’empara  dels seus pares.

 

Aquells tres-cents nens nigerians segrestats, apallissats o violats encara van haver d’esperar unes hores o dies per abraçar els seus pares, perquè el Governador de la província es volia fer una foto amb ells. Els seus pares no els van poder recuperar encara. Aquests polítics de merda que hi ha a tots els països del món, no van voler desaprofitar l’ocasió d’anotar-se  el punt d’haver-los recuperat.

 

Aquells nens  només volien abraçar els seus pares, però això no va poder ser. Una estona més de patiment.  Els ulls buits dels nens des dels seients de la sala de premsa improvisada ens deien a crits  a través de la televisió al  Governador, i a mi, ( busca a internet la imatge desocupat lector i ja em dirà què hi veus)  que volien tornar al seu llit a dormir moltes hores a recer dels seus pares i mares. Però ell es va fer el desentès. Crueltat sobre crueltat.

 

dimarts, 8 de desembre del 2020

Don't stop the music


 

 

 

L'estiu passat quedava amb la meva germana per nedar juntes a la Conca a primera hora del matí. Ens trobàvem davant la discoteca Pachà, o el que queda d’ella.

 

El primer dia ens va sorporendre l'estat de deteriorament del local. L’edificació es mostra amb les finestres i les portes tapiades, amb signes d’haver estat okupada; les parets es troben pintades de graffitis i el més sorprenent de tot: està coberta de vegetació com si es tractés d’unes restes arqueològiques. El Machu Pichu, sense anar més lluny, té una història similar. No va ser fins a finals del segle XIX que uns exploradors el van descobrir ocult sota la selva.

 

Com no es prengui alguna decisió amb la discoteca Pachà, quedarà amagada sota una mà de plantes autòctones de la Costa Brava, i no serà fins d’aquí a uns quants anys que uns arqueòlegs proveïts de matxets la trobaran... i conclouran que era un temple diví ( que ho era,  per mi).

 

Davant la visió d’aquelles runes mig abandonades, la meva germana i jo vàrem començar  a recordar les felices nits d’estiu dels anys vuitanta, quan anàvem a Pachà, Maddox o BB,  i ens ho passàvem  fantàsticament bé en qualsevol de les més de deu discoteques de Platja d’Aro.

 

Totes dues vàrem coincidir en què els joves de la costa que havíem de treballar a l’estiu no teníem més divertiment a la vida que anar a les discoteques: ni pàdel, ni wind-surf, ni motos d’aigua, res. Després de treballar sortíem a prendre un cafè a la cafeteria Montbar o Ramir del carrer principal, i després anàvem a la discoteca de torn. Al principi no importava a quina disco anar, ja fos Joy, Malibú o Marius, amb tal que ens deixessin entrar gratis a les noies, que era a quasi totes: érem el reclam ( carn fresca i jove) per als mascles que sí pagaven l’entrada. Després ja ens vàrem tornar més selectives i, com tot a la vida, ja sabíem quina era la que la música, o la gent, era més del nostre estil... o nivell. Que per a les discoteques també hi ha classes!.

 

Érem completament afortunats i ho sabíem. Les meves amigues i jo sortíem cada nit sense excepció. Hi havia dies de finals d’agost que, quan entràvem per la porta de l’oficina a les 8 del matí, arrossegant el peus i amb la claror del dia entrant per la finestra, declaràvem amb la major convicció que aquella nit descansaríem ( per agafar forces per la següent). Una companya de feina es va arribar a dormir recolzant el cap a una columna de... Palladium. Però ja al vespre, quan s'amagava el sol i s’obrien les llums de la ciutat, ens revifàvem totalment ( a diferència d’ara). Quedàvem, això sí,  només per fer un cafè al Llevant o prendre una tisana al bar Baco. Una cosa porta a l’altra i acabàvem entrant per la porta de qualsevol de les discoteques del poble, Tiffany’s, Kamel o Carroll’s. Ballàvem i ballàvem el que no està escrit, ni cantat.

 

 

I és que la música disco dels anys vuitanta era i és absolutament excepcional i intemporal, tant la bona com la dolenta.  No ha passat de moda en absolut. I això ho sap la Kylie Minogue.

  

kylie-minogue- el pais- ICON-una-epoca-perfecta-en-la-vida-para-quemar-las-discotecas-yo-lo-hice-lo-vivi-y-me-encanto.html

 

Es una dona amb la que no tinc res en comú, excepte l’edat: australiana, cantant, milionària  i artista mundial.  Kylie Minogue basa la major part de la seva carrera artística en la música disco  i  coneix aquest món de primera mà. Ella ha sentit a la pista de ball de les discoteques ( ella a Eivissa) el mateix que jo sentia a Platja d’Aro aquelles nits d’estiu. La cantant afirma en una entrevista a El País, i coincideixo amb ella, que hi ha una època de la vida, perfecta per a cremar-la  a les discoteques. Ella ho va fer, ho va viure. Li va encantar. I a mí també!

 

Una única cosa sí em neguitejava aquells anys. Quan veia aquells vells de trenta anys, o més, movent-ser per la pista de ball, m’entrava un  pànic semblant a la preocupació del meu pare a morir-se i descobrir que no hi havia partits de futbol a l’altre món.  Què seria de la meva vida quan em fes gran?  Com em divertiria?. Jo trobava que aquella gent “gran” desentonava: ni era el seu lloc, ni ballaven bé, ni res. Jo no volia fer pena quan tingués trenta anys!

 

Però el temps va passar i vaig descobrir que, sorprenentment, es pot viure i gaudir de la vida sense anar a la discoteca a les nits. Simplement va ser una etapa que vaig “cremar”, com la Kylie.

 

Només una única vegada he tornat a reviure aquells moments màgics dels estius dels vuitanta. Va ser en una discoteca de Las Vegas, força lluny de Platja d’Aro, tant en l’espai com en el temps,  i per pura casualitat.

 

Amb uns amics estàvem tornant a dormir a l’hotel per aquells carrers il·luminats que sembla que siguin les dotze del migdia i és mitjanit. Jo vaig parar atenció perquè sentia música disco que sorgia d’un local,  i em vaig posar en alerta, com a l’escena final de la pel.lícula "La La Land "  quan l’Emma Stone i el seu marit escolten jazz per un carrer de Los Angeles i decideixen entrar al bar d’en Ryan Gosling ( atenció spoiler) . Nosaltres, sense anar vestits adequadament perquè veníem d’un sopar formal, vàrem decidir entrar. El sotrac va se molt fort. Ens vàrem teletransportar en el temps. La meva amiga i jo, sense dir-nos res, vàrem anar directes al centre de la pista ball tot rodejades d’homes joves blancs i negres de dos metres i mig i noies models de cames infinites sorgides de la portada d’una revista.

 

Diu Kylie Minogue a l’entrevista de “El País” que les discoteques van sorgir com un lloc on tothom podia serà acceptat: inclusió, diversitat, llibertat. És cert: a les discoteques de Platja d’Aro turistes de mitja Europa coincidien a la pista amb nosaltres. Tots érem feliços ballant, sense importar si eres una cambrer, un empresari o una dependenta.

 

A la discoteca de Las Vegas va passar exactament el que explica la Kylie Minogue. Igual que un gai reconeix a un altre gai només amb la mirada, els balladors de Las Vegas ens van mirar, nosaltres a ells, i ens vam reconèixer com al vell catedràtic que ha vingut a fer la classe magistral. Persones de tot el món envoltades de llums, de foscor, i de bona música, ens van acollir amb els braços oberts, i ens van fer lloc a la pista, sense importar-los l’edat, ni la pinta... La música, mai més ben dit, ens va agermanar. Quin ambient que hi havia en aquella discoteca, mare déu: semblava màgia: per uns moments em vaig trobar amb vint anys i ballant a Pachà!

 

Resumint aquest remix de malenconia: la discoteca Pachà ja és un record arqueològic, vaja que sí.