Doncs sí, desocupat lector, aquí segueixo encara, resistint la calor i emprenyada amb el món, però alhora no fent absolutament res per tal que millori alguna cosa.
M’intento confinar (verb malauradament tant de moda aquests dies) de les males notícies i de la calor a base de llibres i pel·lícules. Confiteor que sóc una persona covarda que amaga el cap sota l’ala. Un dia m’aixecaré del llit i des del balcó veuré desfilar uns tancs militars, preguntant-me com hem arribat a aquesta situació, si total la de Ripoll era una bibliotecària... i Hitler un pintor.
El fet d’esquivar les notícies és una feina molt més complicada del que sembla, encara que jo no navegui per les xarxes socials, ni engegui la televisió, i ja no dic que fa anys que no compro un diari. Sense anar més lluny, a la carnisseria on compro habitualment, disposen d’una enorme pantalla per entretenir la clientela amb les notícies del canal 324 de TV3, en silenci però subtitulades. Així, mentre esperem el nostre torn, els clients assistim al trist espectacle dels immigrants a Ceuta, dels focs que destrueixen els nostres boscos, i de totes les gravíssimes notícies que ens vomiten per la pantalla. “I les cuixes me les talles per fer a la brasa”- m’escolto dir a mi mateixa sense immutar-me.
Jo creia erròniament que aquest confinament mediàtic del que succeeix al món exterior, més enllà del meu carrer, em protegia del patiment, del mal humor, de la ira ... Em pensava que em controlava a base de meditació i ioga, però he descobert que no és així. Carrego sobre les esquenes un invisible malestar latent que em porta a tenir pensaments terribles.
L’últim dia d’estiu vaig decidir continuar amb la meva rutina de persona privilegiada a la Costa Brava. Consisteix a caminar una hora, amb la fresca del matí, pel camí de ronda de la costa fins a arribar a una cala. A continuació, em faig un bany en unes aigües netes i tranquil·les com no n'hi ha a cap altre lloc.
Durant el trajecte, ja em vaig començar a escalfar una mica, i no perquè estigués caminant a bon ritme amb els bastons de marxa nòrdica, ni tampoc per l’onada de calor. Em vaig creuar amb un senyor que a la seva joventut hauria estat un “hippy” -segons vaig deduir pels llargs cabells-, però que aquell dia anava calçat només amb unes xancletes. Atenció al “només”, que he escrit amb tota la intenció. Jo tampoc m’ho acabava de creure. L’ensurt, com el desocupat lector o lectora imaginarà, va ser majúscul. En aquell moment estàvem sols, ell i jo, al camí de ronda. Els bastons que jo portava a sobre em van donar una falsa sensació de seguretat en el moment de creuar-nos i els vaig agafar en posició ninja. De reüll, el vaig mirar no fos cas que m’ataqués... No va passar absolutament res, però em vaig trasbalsar molt. És tant així que la resta només anava girant el cap per comprovar que l’individu no fes mitja volta, o que ataqués a alguna altra persona.
Em vaig calmar com vaig poder i vaig arribar a la cala. Érem pocs els banyistes matiners, com cada dia. Em vaig disposar a banyar-me.
Un gos sense lligar em va saltar a sobre i va entrar a l’aigua tot esquitxant-me mentre el seu propietari mirava el mòbil estès a la tovallola. - A veure....?- vaig haver de comprovar si havien canviat els enormes rètols de color blau que indiquen claríssimament que està prohibit l’accés dels gossos a aquesta platja. Pot ser que el propietari del gos no els hagués vist? – vaig pensar per un moment. No. Estava clar que havia escollit aquella hora de finals d’estiu, sense gaire públic, per cometre aquestes dues insignificants infraccions de la normativa, a saber: primera: gos sense lligar; segona: bany a l’aigua de l’animal, tot i tenir a cent metres una caleta especial per a gossos.
Vaig entrar a l’aigua i em vaig trobar el grup de jubilades habituals de cada dia, banyant-se a la cala, nues. Ara bé, alguna cosa aquell matí s’havia trencat dins meu i jo no era la persona tolerant a la que feien gràcia, i fins i tot enveja, aquelles dones. Aquell dia jo ja anava girada. Internament, anava reflexionant sobre que a uns quants quilòmetres sí que hi ha cales per a practica del nudisme, però en aquesta concretament no. Allà que van sortir de l’aigua les quatre dones com déu les va portar al món i es van estendre a la tovallola tal qual es trobessin en una platja nudista. “D’aquí l’hora intempestiva del seu bany, com la del gos.- em repetia jo a mi mateixa com una ràdio.
Quan m’estava eixugant amb la tovallola, em giro de costat i descobreixo una parella de joves que realitzaven un operació estranya de sotamà. Per això em vaig fixar en ells. El noi va obrir una llauna i va llençar dissimuladament el líquid sobrant a la sorra, on hores mes tard algú altre estendrà la seva tovallola. Amb tota la patxoca.
Què estava passant aquell últim dia d’estiu? Vaig mirar el cel, els pins, les roques, tot buscant una càmera oculta en aquella cala solitària, per si algú m’estava gravant, com si jo fos la nova protagonista de la pel·lícula “El show de Truman” .
Òbviament jo ja estava de pèssim humor però pensava que res ho podria empitjorar... o sí?
Quan em tornava a vestir per marxar, un rus o ucraïnès de més de cent quilos (tots semblen iguals aquests milionaris dels països de l’antiga URSS), completament borratxo a primera hora del matí, s’estava assegut a la vora de l’aigua, tot cantant a ple pulmó cançons tristes del seu país (no hi ha per menys, fos ell de qualsevol de les dues nacionalitats). Intentava sortir de l’aigua, però queia a la sorra, es tornava a aixecar i tornava a caure. No m’ho podia creure: de veritat estava passant això a la “meva” platja? Un cambrer del xiringuito, enviat per la seva dona, segons vaig entendre en el pobre anglès de nivell A2 que tots dos segurament parlem, va venir a ajudar-lo a tornar a la seva tovallola. Feina difícil com ja s’ha comprovat amb les balenes barrades a les platges de Nova Zelanda, quan les volen retornar al mar.
Per animar-me una mica vaig decidir prendre l’últim cafè d’estiu (descafeïnat) al xiringuito. A la taula del costat descobreixo dues dones i una nena que llencen menjar a les gavines. Ara em trobava a la pel·lícula “Los Pájaros” d’Alfred Hichcok. Totes les gavines de la Costa Brava es van acostar i van començar a obrir el bec i a cridar-nos. Com que jo no els podia donar cafè, em van a mirar de manera amenaçadora i es van barallar entre elles. El menjar quedava estès a la sorra i les cagarades dels animals també. Els altres clients ens miràvem atemorits i al·lucinats, però ningú no va dir res.
Durant tot l’any somio amb aquests moments màgics de caminada i bany tranquil en una platja solitària. Aquest últim dia havia canviat la meva perspectiva “del somni d’un matí d’estiu”. La visió d’un jove embrutidor, d’un gos que se’m tira a sobre, d’un borratxo cantaire, d’un avi “hippy” exhibicionista, d’unes iaies despullades (què passa amb els avis, per favor!) i d’unes dones animalistes em provocarà malsons durant els propers mesos.
Comprovo amb tristesa que no llegir notícies o auto aïllar-me de tot el que no m’agrada no impedeix el patiment de trobar-me amb persones a les que no els importa sobreposar els seus interessos personals per sobre dels dels altres. Per què jo no els diré res, ni les renyaré. I aquestes persones prepotents ho saben i s’aprofiten d’aquest fet.
Començo a empatitzar amb l’Alcaldessa de Ripoll i amb la idea d’expulsar de Catalunya totes les persones que no s’adaptin ( a veure, cal llegir la frase amb ironia). Jo també vull carregar en un tren imaginari amb destí incert els protagonistes de l’entrada d’avui. En definitiva, totes les persones que no “s’adaptin” a les normes de la “meva” cala, perquè és meva, jo vaig arribar primer. Sembla que per a l'Alcaldessa de Ripoll és la solució més fàcil. La solució “FINAL”. Li compro.
Bé, a les iaies deixeu-m’ho pensar.
Ja t’he dit abans, desocupat lector, que tinc pensaments terribles.
