Passa la vida

Estava cuinant el sopar i escoltant a la vegada a 8TV  la conversa entre Pilar Rahola i Josep Cuní en el programa del vespre “8 al dia”, quan inconscientment vaig canviar de canal.  Vaig continuant  remenant les cassoles i el soroll de l’extractor em va fer adonar que Pilar Rahola i jo  havíem encetat camins diferents.

Des de principis dels anys noranta que escolto i segueixo Pilar Rahola en ràdio, televisió o diaris. He coincidit sempre amb les seves opinions. Era una dona independent i lluitadora, a qui no l’importava expressar les seves idees encara que fos a contracorrent. Compte que el temps verbal en aquesta ocasió l’he utilitzat correctament: “Era” .

En aquella època jo estava estudiant unes oposicions i aprofitava per fer el break de l’esmorzar en el moment que la convidada del programa de Josep Cuní a “El matí de Josep Cuní" era la Pilar Rahola. Ens aquells anys em van impactar els seus advertiments i premonicions del que passaria als Balcans. Ella ha continuat lluitant per les seves idees i per la gent que ella creia que havia de defensar. Últimament però, ella defensa els poderosos i estic desconcertada.  A despit de moltes persones que la criticaven abans i ara també i, com aquell enamorat que no l’importa les estupideses que diu la seva parella, vaig continuar defensant-la amb la convicció de que tothom té dret a equivocar-se alguna vegada. Vaig arribar a pensar que potser era jo la que havia de revisar les meves opinions. Fins aquest agost passat, quan Pilar Rahola va penjar a les xarxes socials una desafortunada foto del nostre President tocant la guitarra a casa seva. Ella volia lluir President com una adolescent a l'Instagram.  Però la va ben espifiar, segons la meva opinió. No ho vaig poder evitar i juro que ho vaig intentar: Pilar Rahola va caure en picat en el llimbs imaginari en el que jo la tenia col·locada. Alguna fibra es va trencar dins meu (literalment) quan vaig veure que es doblegava al poder polític i policial ( hi sortia també a la foto el Cap dels mossos d’esquadra). Un periodista ha de ser independent, mai ha d’estar al mateix costat del poder. Ha d’estar a l’altra banda, per denunciar, per controlar si fa falta.  I ja per rematar-me Pilar,  va i entrevistes a TV3 a la dona del nostre President,  Marcela Toppor. Què t'ha fet la família Puigdemont Toppor? D’entre les moltes preguntes a realitzar a una dona intel·ligent i preparada com la Toppor no havia res més interessant que preguntar-li que per l’hora de les relacions sexuals amb el President? On queda la incorruptible periodista que denunciava el genocidi dels Balcans?

Maria Teresa Campos també m'ha decepcionat. Als anys noranta dirigia i presentava un programa d'entreteniment a TVE anomenat “Pasa la vida". En l’horari que jo m’havia marcat a les oposicions per berenar, veia una estona aquest programa. Era i és encara una gran entrevistadora: tenia un profund respecte per a la persona que tenia al davant ( temps verbal correcte:”tenia”). L’entrevistat, ja fos actor, cantant o polític, marxava del programa amb la sensació que havia donat la millor imatge de sí mateix. Va contractar i donar oportunitat a molts periodistes que començaven i que ara són famosos.  A aquella hora de la tarda venia molt de gust veure un programa tranquil i distès amb la seva veu càlida.

Què va passar amb Maria Teresa Campos per convertir-se en la caricatura de sí mateixa que és ara? Doncs que va desembarcar a Espanya  Paolo Vasile  i Tele 5. No descobreixo res ja ho sé. Vasile va començar a pervertir a tants i tants bons periodistes, entre ells a Maria Teresa Campos. Li va oferir un programa similar a ¨Pasa la vida". Ella va acceptar però no tenia suficient audiència. Hi ha una entrevista  d’aquells anys a Belen Esteban i que de tant la repeteixen als zàpings ( per veure el canvi físic de la Esteban, no per la Campos). Justament en aquell moment Vasile va destruir la periodista Teresa Campos i la va convertir, qual Pigmalió, en una estrella a Tele 5. L’oferta econòmica devia ser difícil de rebutjar.  Teresa Campos va perdre moltes coses amb l’intercanvi : entre elles el prestigi. Va llançar per la borda l’oportunitat de ser la “ Jesús Hermida” en versió femenina per convertir-se en una Kardashian. Actualment està fent el ridícul  més espantós amb un reallity mostrant les intimitats absurdes de la seva família. Per què? Tot té una explicació a la vida, i a la revista Hola es poden trobar moltes respostes. Vaig veure unes impressionants fotografies del sabater de casa seva i ho vaig entendre tot. Té una mansió molt similar a  la d’ Isabel Preysler. María Teresa vol un estatus social alt ja que el professional sap que l’ha perdut als despatxos dels directius de Tele 5. Necessita molts cèntims per mantenir-lo: l’estatus i la casa. Al sabater va anar a parar el prestigi d’una gran periodista. Molt trist.

L’edat ha fet canviar a aquestes dos periodistes a pitjor, segons el meu parer. Jo em pregunto en què hauré canviat jo de la noia que estudiava les oposicions a principis dels noranta? En uns quants quilos evidentment. Tant d’esmorzar i berenar ....

La gran aposta

No sé com em van enredar per veure la pel·lícula The big short (La gran aposta). No és el tipus de  pel·lícula que m’agradi veure habitualment, perquè el tema (les hipoteques subprime) em supera. La gran aposta tracta  de la crisi financera mundial provocada pels bancs dels Estats Units,  la qual va tenir conseqüències desvastadores tant per als mateixos Estats Units, com per tot el món. Espanya, sense anar més lluny, n'és un gran exemple. Els nostres fills, si treballen, encara la pagaran.

Vaig accedir a veure-la  i he d'admetre que em va agradar molt. La pel·lícula no és cap documental, es basa en el cas real d’uns brokers que van descobrir l’hecatombe financera que s'acostava l'any 2006 abans que ningú. Van arriscar molts cèntims i  van aconseguir guanyar-ne més. Els guionistes aconsegueixen que entenguem l'enginyeria financera portada a terme pels banquers de Wall Sltreet. La trama és tan didáctica que enmig d'una escena, el director fa un parèntesi (literal)  i introdueix a un xef reconegut o una actriu com Selena Gómez actuant d'ells mateixos. Mirant  a càmera, ens expliquen amb símils senzills com el menú d’un restaurant o com una partida de cartes el robatori del banquer.
Els guionistes necessiten que a l’espectador li quedi clar qui va robar (els bancs), qui ho va permetre (el govern) i a qui es va fer responsable (als emigrants).  L’argument és tan surrealista que sembla mentida el que està succeint. Fins i tot arriba un punt en què l’espectador està desitjant que exploti d’una vegada la gran crisi per tal de veure caure algun banc i que els protagonistes guanyin l’aposta. El final, que tots coneixem, és desolador:  els contribuents vàrem pagar els diners robats pels bancs. Es va fer responsable de la crisi econòmica als emigrants i no es va jutjar a cap banquer. Toma ya!

Però quan ja has rigut prou (perquè és una comèdia), quan els protagonistes finalment han guanyat l’aposta, quan l'espectador es relaxa, apareix el terrorífic epíleg: com que els governs no han canviat la normativa que permet als banquers tornar a saquejar els bancs, d’aquí a uns quants anys, no gaires, es produirà la mateixa crisi mundial. Suposo que com que ara els governs no tenen gaire liquidesa, els banquers estan a l'expectativa que els contribuents omplin una mica la caixa.

Després de veure la pel·lícula t'agafa una mica de vertígen. Veus el globus terraqui i et sents com una formiga. Europa i no diem Catalunya és un titella a les mans de les entitats financeres. Des dels despatxos de Wall Street governen el món. L'avarícia de cèntims és malaltissa. Realment guanyen tants i tants milions de dòlars amb un simple click, que ens deuen veure a la resta de món com uns miserables  sers inferiors. Són insaciables. No els importa destruir ni el seu propi país.

Suposo que el sentiment dels refugiats de Síria o Irak en aquests moments deu ser similar però elevat a l’enéssima potència. Ells més que una formiga se senten com un gra de sorra en el desert. Saben que formen part d’un territori de gran importancia estratégica i que ells  molesten, fan nosa. Si la sort dels refugiats no ens importa als europeus... molt menys a uns homes a l'altra punta del món.

L'any 1860 van saquejar les grans praderes americanes.
Actualment és el petroli d'Orient Mitjà, un altre dia qui sap?.

Cranis de búfals als Estats Units. 

Segons un article d’Andoni Canela a “La Vanguardia” des del 1880 al 1890 l’home blanc dels Estats Units va matar 30 milions de búfals. Van quedar 50 exemplars en el Park de Yellowstone. No hi ha un depredador igual  a la naturalesa.