La mirada d'un nen

 

Els ulls dels nens del primer món són immensament oberts i confiats. Ens hem acostumant a la seva mirada de felicitat, sobretot aquests dies de Nadal. Els nens i nenes van per Girona agafats de la mà dels seus pares. Alcen el cap i els veuen a ells o als estranys que es troben pel carrer, i ens somriuen,, alguns vergonyosos, d’altres oberts i simpàtics quan t’expliquen què han demanat a la carta per als Reis Mags. Són afortunats.

 

Per aquest motiu, quan vaig veure per televisió la mirada de desolació dels nens rescatats  a Nigèria després haver estat segrestats per uns paramilitars, se’m va encongir el cor. A aquells nens els havien arrancat de nit d’un lloc sagrat i segur per a ells, com és una escola, i els havien portat a l'infern. Per fer què? Convertir-los en nens soldat? En esclaus sexuals? Quins horrors devien viure aquells dies? Alguns amics seus morir assassinats. Impossible concebre res semblant des de Girona per una dona europea que no ha patit mai una cosa així, ni tampoc s’ho pot imaginar. Els ulls dels nens nigerians eren absolutament diferents dels ulls dels nens gironins als quals estic acostumada. 

 

Les imatges de televisió del salvament em van cabrejar encara més, si això és possible. Ens van mostrar uns nens  molt prims que baixaven derrotats d’un autobús per...abraçar els seus pares? No. Per ser fotografiats i exposats a la premsa, sense els seus progentors. Tenien fred, es notava perquè alguns havien aconseguit una manta. Tot això hagués estat més suportable si haguessin mirat a dalt i haguessin trobat els ulls de la mare o del pare que els donessin confiança,  com la cria de nyu que camina sota la mare travessant el riu ple de cocodrils. Ni els veu.

  

Des de ben petita m’ha fascinat aquell episodi de la Segona Guerra Mundial a Anglaterra  on evacuen a nens i nenes de Londres per portar-los als pobles, lluny dels bombardejos alemanys sobre la capital. Quina aventura devia ser per ells, pensava jo!. El llibre de CS Lewis a “Les Cròniques de Nàrnia” ajudava a tenir aquesta visió aventurera del drama: els quatre nens protagonistes viuen experiències espectaculars a la casa de camp on els han portat, fora de la protecció dels seus pares.

 

Quan em vaig convertir en adulta,  i vaig portar els meus fills al cinema a veure la pel·lícula basada en el llibre, vaig revisar aquesta perspectiva idealitzada dels nenes sols i feliços tot i estar separats dels seu pares: no tenia ni cap ni peus.

 

Un estudi sobre els danys psicològics que havien patit aquells nens i nenes evacuats a Londres va reafirmar les meves intuicions. Aquell treball científic va concloure (  el sentit comú m’havia portat  a la mateixa conclusió) que ho havien passat pitjor els nens traslladats al camp, amb estranys, que els que havien suportat els constants  bombardejos a la ciutat a l’empara  dels seus pares.

 

Aquells tres-cents nens nigerians segrestats, apallissats o violats encara van haver d’esperar unes hores o dies per abraçar els seus pares, perquè el Governador de la província es volia fer una foto amb ells. Els seus pares no els van poder recuperar encara. Aquests polítics de merda que hi ha a tots els països del món, no van voler desaprofitar l’ocasió d’anotar-se  el punt d’haver-los recuperat.

 

Aquells nens  només volien abraçar els seus pares, però això no va poder ser. Una estona més de patiment.  Els ulls buits dels nens des dels seients de la sala de premsa improvisada ens deien a crits  a través de la televisió al  Governador, i a mi, ( busca a internet la imatge desocupat lector i ja em dirà què hi veus)  que volien tornar al seu llit a dormir moltes hores a recer dels seus pares i mares. Però ell es va fer el desentès. Crueltat sobre crueltat.

 

Don't stop the music

 

 

 

 

L'estiu passat quedava amb la meva germana per nedar juntes a la Conca a primera hora del matí. Ens trobàvem davant la discoteca Pachà, o el que queda d’ella.

 

El primer dia ens va sorporendre l'estat de deteriorament del local. L’edificació es mostra amb les finestres i les portes tapiades, amb signes d’haver estat okupada; les parets es troben pintades de graffitis i el més sorprenent de tot: està coberta de vegetació com si es tractés d’unes restes arqueològiques. El Machu Pichu, sense anar més lluny, té una història similar. No va ser fins a finals del segle XIX que uns exploradors el van descobrir ocult sota la selva.

 

Com no es prengui alguna decisió amb la discoteca Pachà, quedarà amagada sota una mà de plantes autòctones de la Costa Brava, i no serà fins d’aquí a uns quants anys que uns arqueòlegs proveïts de matxets la trobaran... i conclouran que era un temple diví ( que ho era,  per mi).

 

Davant la visió d’aquelles runes mig abandonades, la meva germana i jo vàrem començar  a recordar les felices nits d’estiu dels anys vuitanta, quan anàvem a Pachà, Maddox o BB,  i ens ho passàvem  fantàsticament bé en qualsevol de les més de deu discoteques de Platja d’Aro.

 

Totes dues vàrem coincidir en què els joves de la costa que havíem de treballar a l’estiu no teníem més divertiment a la vida que anar a les discoteques: ni pàdel, ni wind-surf, ni motos d’aigua, res. Després de treballar sortíem a prendre un cafè a la cafeteria Montbar o Ramir del carrer principal, i després anàvem a la discoteca de torn. Al principi no importava a quina disco anar, ja fos Joy, Malibú o Marius, amb tal que ens deixessin entrar gratis a les noies, que era a quasi totes: érem el reclam ( carn fresca i jove) per als mascles que sí pagaven l’entrada. Després ja ens vàrem tornar més selectives i, com tot a la vida, ja sabíem quina era la que la música, o la gent, era més del nostre estil... o nivell. Que per a les discoteques també hi ha classes!.

 

Érem completament afortunats i ho sabíem. Les meves amigues i jo sortíem cada nit sense excepció. Hi havia dies de finals d’agost que, quan entràvem per la porta de l’oficina a les 8 del matí, arrossegant el peus i amb la claror del dia entrant per la finestra, declaràvem amb la major convicció que aquella nit descansaríem ( per agafar forces per la següent). Una companya de feina es va arribar a dormir recolzant el cap a una columna de... Palladium. Però ja al vespre, quan s'amagava el sol i s’obrien les llums de la ciutat, ens revifàvem totalment ( a diferència d’ara). Quedàvem, això sí,  només per fer un cafè al Llevant o prendre una tisana al bar Baco. Una cosa porta a l’altra i acabàvem entrant per la porta de qualsevol de les discoteques del poble, Tiffany’s, Kamel o Carroll’s. Ballàvem i ballàvem el que no està escrit, ni cantat.

 

 

I és que la música disco dels anys vuitanta era i és absolutament excepcional i intemporal, tant la bona com la dolenta.  No ha passat de moda en absolut. I això ho sap la Kylie Minogue.

  

kylie-minogue- el pais- ICON-una-epoca-perfecta-en-la-vida-para-quemar-las-discotecas-yo-lo-hice-lo-vivi-y-me-encanto.html

 

Es una dona amb la que no tinc res en comú, excepte l’edat: australiana, cantant, milionària  i artista mundial.  Kylie Minogue basa la major part de la seva carrera artística en la música disco  i  coneix aquest món de primera mà. Ella ha sentit a la pista de ball de les discoteques ( ella a Eivissa) el mateix que jo sentia a Platja d’Aro aquelles nits d’estiu. La cantant afirma en una entrevista a El País, i coincideixo amb ella, que hi ha una època de la vida, perfecta per a cremar-la  a les discoteques. Ella ho va fer, ho va viure. Li va encantar. I a mí també!

 

Una única cosa sí em neguitejava aquells anys. Quan veia aquells vells de trenta anys, o més, movent-ser per la pista de ball, m’entrava un  pànic semblant a la preocupació del meu pare a morir-se i descobrir que no hi havia partits de futbol a l’altre món.  Què seria de la meva vida quan em fes gran?  Com em divertiria?. Jo trobava que aquella gent “gran” desentonava: ni era el seu lloc, ni ballaven bé, ni res. Jo no volia fer pena quan tingués trenta anys!

 

Però el temps va passar i vaig descobrir que, sorprenentment, es pot viure i gaudir de la vida sense anar a la discoteca a les nits. Simplement va ser una etapa que vaig “cremar”, com la Kylie.

 

Només una única vegada he tornat a reviure aquells moments màgics dels estius dels vuitanta. Va ser en una discoteca de Las Vegas, força lluny de Platja d’Aro, tant en l’espai com en el temps,  i per pura casualitat.

 

Amb uns amics estàvem tornant a dormir a l’hotel per aquells carrers il·luminats que sembla que siguin les dotze del migdia i és mitjanit. Jo vaig parar atenció perquè sentia música disco que sorgia d’un local,  i em vaig posar en alerta, com a l’escena final de la pel.lícula "La La Land "  quan l’Emma Stone i el seu marit escolten jazz per un carrer de Los Angeles i decideixen entrar al bar d’en Ryan Gosling ( atenció spoiler) . Nosaltres, sense anar vestits adequadament perquè veníem d’un sopar formal, vàrem decidir entrar. El sotrac va se molt fort. Ens vàrem teletransportar en el temps. La meva amiga i jo, sense dir-nos res, vàrem anar directes al centre de la pista ball tot rodejades d’homes joves blancs i negres de dos metres i mig i noies models de cames infinites sorgides de la portada d’una revista.

 

Diu Kylie Minogue a l’entrevista de “El País” que les discoteques van sorgir com un lloc on tothom podia serà acceptat: inclusió, diversitat, llibertat. És cert: a les discoteques de Platja d’Aro turistes de mitja Europa coincidien a la pista amb nosaltres. Tots érem feliços ballant, sense importar si eres una cambrer, un empresari o una dependenta.

 

A la discoteca de Las Vegas va passar exactament el que explica la Kylie Minogue. Igual que un gai reconeix a un altre gai només amb la mirada, els balladors de Las Vegas ens van mirar, nosaltres a ells, i ens vam reconèixer com al vell catedràtic que ha vingut a fer la classe magistral. Persones de tot el món envoltades de llums, de foscor, i de bona música, ens van acollir amb els braços oberts, i ens van fer lloc a la pista, sense importar-los l’edat, ni la pinta... La música, mai més ben dit, ens va agermanar. Quin ambient que hi havia en aquella discoteca, mare déu: semblava màgia: per uns moments em vaig trobar amb vint anys i ballant a Pachà!

 

Resumint aquest remix de malenconia: la discoteca Pachà ja és un record arqueològic, vaja que sí.

 

 

 

 

Vampirs d'oxigen

 Hi ha persones que per la seva manera de ser, quan respiren, prenen massa oxigen de l’aire, i no en deixen suficient per a les altres persones,  En les ciutats contaminades, aquesta dada hauria de ser analitzada i tinguda en compte potser per prendre algun tipus de mesura..

 

 Segur que estàs pensant, desocupat/da lector/a, com a exemple d’aquest tipus d’individus, amb en Donald Trump. L’ex-president (8.11.2020?) dels Estats Units deu  respirar fortament amb aquell tros de pit que se li endevina sota l’abric de llana (el nou uniforme dels feixistes). Aquesta manera de ser i respirar va acompanyada d’àpats amb hamburgueses dobles, i de viatges en cotxes molt contaminants ( mireu la cua de  Hammer que l’acompanyen a.... jugar a golf ).

I quan camina pels passadissos de la Casa Blanca? Me’l puc imaginar emportant-se tot l’oxigen dels despatxos ovals, i també puc veure com els seus assistents i assessors es fan a un costat per deixar-li pas, no com a deferència i respecte cap al President, sinó per por a morir asfixiats.

 

Però no cal anar gaire lluny per trobar persones així. Al costat de casa, ( o del pàrking en el meu cas) en podeu trobar individus similars. Són homes d’un perfil potser no tan fascistoide però...també són homes roba-oxigen. Es compren un cotxe enorme que no hi cab al parking i a sobre et demanen que aparquis el teu ben allunyat de la línia divisòria, perquè si no, no poden sortir. O d’altres propietaris de pàrkings que no tenen cap inconvenient a ocupar amb la meitat del seu cotxe bigsize la zona de pas comunitari, complicant així la sortida dels vehicles dels altres veïns. Són majoritàriament homes blancs que avancen a trompades per la vida, i t’agafen la part de l’oxigen que et pertoca. T'aparten violentament a un costat per poder ells avançar i agafar el primer plàtan. Venim dels micos i és així com es demostra dia a dia.

Com els reconeixeràs?: Quan els tinguis a prop notaràs que no pots respirar: comença la vampirització del teu oxígen.

També els pots veure intentant aparcar un cotxe enorme en un aparcament petit. En alguns casos (pocs) amb aquesta actitud han perdut unes eleccions.

En el pol oposat a aquest tipus d'homes es trobava la meva mare. Una dona que intentava respirar menys cops al dia perquè els demés tiguéssim més oxigen. I si hagués pogut convertir-se en planta per produir-ne més, ho hauria fet.

 No oblidaré mai el període que es va intal·lar a casa nostra per ajudar-nos en els primers dies la nostra filla. Era com un àngel invisible: la casa endreçada, el dinar fet, el bebè banyat. Ella sempre buscava escletxes per amagar-se i, segons ella, no molestar. Quan desapareixia, la descobríem asseguda a la taula de la cuina veient la televisió ( perquè no volia estar-se al menjador, que hi érem nosaltres) i cosint, no fos cas que descansés un segon. 

 Quan va marxar a casa seva al cap de quinze dies, perquè segons va dir, ens havíem d’espavilar tots sols, vàrem entrar en una depressió que no sé si va ser l'anomenada post part, però poc faltava. Els dies següents la buscàvem pels racons de la casa i notàvem la absència del seu cos per les habitacions, per la cuina, ... com aquelles esteles de llum de les fotografies nocturnes.

 

 A la Casa Blanca, de ben segur que també notaran la no presència de Donald Trump ( si és que finalment marxa): el nivell d'oxigen augmentarà i els funcionaris, assistents i també plantes dels despatxos respiraran molt millor.

 

El món de Banner i Flappi

El mes d’agost de l’any 2018 la meva filla va treballar de cambrera en un emblemàtic restaurant de la Costa Brava. No puc esmentar aquí el seu nom perquè no vull tacar la seva reputació i decebre molts dels desocupats lectors que de ben segur gaudeixen dels seus afamats plats.

 

Quan li van pagar la nòmina a finals de mes no coincidia la quantia que li havien ingressat amb el que li havien ofert verbalment. Sense pensar-s`hi gaire va tornar al restaurant per reclamar el que li devien. El propietari, de males maneres, li va pagar una mica més i ella va tornar cap a casa tota cofoia pel que havia aconseguit, sentint-se per un moment una Lech Walesa catalana.

 

Tot i així, sumant i restant i m’emporto dos,  va resultar que  li havien pagat l'hora a 3 euros, si comptàvem el nombre d’hores que havia treballat  en jornades setmanals de 77 hores, i sense cap dia de descans en tot el mes d’agost. Ni ella ni la resta dels quinze treballadors del restaurant, tots immigrants menys quatre catalans, dos dels quals eren estudiants. No acaba aquí el drama: va comprovar a la nòmina que l’empresa havia cotitzat per ella a la Seguretat Social per 20 hores setmanals.

 

Una nit, el propietari del local, continuador del negoci del seu pare, un dels membres fundadors del poble, va escridassar el personal perquè uns clients havien marxat sense pagar. A continuació, en un atac d’ira, va agafar el pot de les propines del dia i se les va quedar com a penalització als treballadors. Marroquins, gambians, sud-americans, i quatre catalans van assistir a aquest espectacle més propi d’una plantació d’Alabama al segle XIX ( per la foscor de la pell de la major part dels empleats que estaven suportant estoicament el ruixat)  que no de la Catalunya del segle XXI. La meva filla va sortir expulsada com un coet des del mon de “Banner i Flappi” on estava còmodament instal·lada cap a la dura realitat del món laboral infrahumà. Vaig sentir molta pena per ella. També pels altres empleats  que no tenien més opció que continuar treballant amb aquest negrer ( no puc anomenar-lo d’una altra manera).

 

Jo vaig fer números quant al nombre d’àpats que es servien diàriament al restaurant al migdia i a la nit, i el que gastaven de mitjana els clients, segons la informació facilitada per la meva filla. Vaig calcular les despeses de subministraments, matèries primes, impostos, sous i seguretat social dels empleats. Vaig sumar i restar aquestes xifres una mica per sobre. Vaig fer comptes i no em sortien els números. Després de tot l’esforç i tots els maldecaps que suposa dirigir un restaurant, que només obre quatre mesos a l’estiu, aquest empresari obtenia beneficis, sí, però no es devia fer ric ( la prova, el pot de les propines).

 

Els empleats d’aquesta empresa cobren prestació d’atur a l’hivern, i els Serveis Socials de l’Ajuntament també col·laboren en beques, ajuts per a lloguers de pisos, etc, per a aquestes persones i les seves famílies. L’hivern és molt llarg per als treballadors de l’hosteleria en els pobles turístics de la Costa Brava.

 

Com a país, em pregunto si ens interessa un negoci així? Jo no ho veig gaire clar. Quan un negoci ha de subsistir a base de defraudar a la Seguretat Social, pagar en negre una part del salari, requisar el pot de les propines als seus treballadors, quan els empleats d’aquesta empresa han de realitzar jornades maratonianes per tenir un sou decent, ( on estan els sindicats i la Inspecció de treball? “ni estan ni se’ls espera”), quan les administracions públiques han de cobrir les necessitats bàsiques de les famílies d’aquests treballadors immigrants per sobreviure (en el millor dels casos), està clar que una empresa així no produeix cap benefici ni econòmic ni de cap tipus a la societat. Ningú en surt beneficiat, propietari a banda (i no gaire).

 

Estem avui analitzant l’estiu del 2018 ( on comprendreu que després d’aquesta informació de la meva filla, malauradament no he tornat a posar els peus mai més per molt que em dolgui), un estiu on els clients tenien dificultats per trobar una taula lliure en aquest restaurant, i... sense COVID.

 

Com serà l’estiu del 2020 per a aquest local... amb una pandèmia? Com serà l’hivern 2020 per als  treballadors? Em produeix por només de tornar a fer els números del restaurant. He descobert que encara no ha obert al públic i avui la província de Girona ha entrat en la Fase 3 del desconfinament

 

 

 

 

 

 

Platja d'Aro. Fase 1

 

Els desocupats lectors que són seguidors d’aquest blog, saben que estava en el meu ànim visitar Platja d’Aro tan bon punt les autoritats em donessin permís per fer-ho. (És molt forta aquesta frase, si fredament l’analitzem).

 

L'última dona viva

 

Doncs bé, en el moment que la regió sanitària de Girona es va trobar en Fase 1, vaig sortir com un cavall desbocat direcció Platja d’Aro, per la baixada de l’Alou, a fi de realitzar la tan desitjada visita.

I m’he trobat justament el que m’esperava: una espècie de Coney Island en hores baixes, però amb un encant pertorbador. He fet realitat el meu somni. Durant quinze dies de fase 1 he passejat per la platja gran, pels carrers del centre, i pel camí de Ronda, sense turistes i amb pocs negocis oberts.

La majoria de botigues i restaurants del centre estaven tancats a les 8 del matí un dia entre setmana de maig. El passeig marítim i la platja es trobaven totalment deserts. Els apartaments amb les finestres tancades, els carrers sense gaires cotxes aparcats,  les piscines dels càmpings al sol, esperant els banyistes, el port sense vaixells... Imatges ben curioses per l’època que estem. He tingut una barreja de sensacions rares, com si estigués en una altra dimensió, o com si m’hagués traslladat en el temps a fa uns quants anys, quan només uns quants privilegiats estiuejaven a Platja d’Aro.

Però puc dir que ensumo que no hi haurà cap desastre econòmic. L’escriptora Isabel Allende va viure uns anys de la seva infantesa a Beirut, durant la guerra civil del Líban. Ho va explicar en el seu llibre autobiogràfic "Paula". Ella havia de travessar Beirut en autobús cada dia per anar al col·legi britànic. Aquest autobús escolar sortia l'endemà de cada dia de batalla, sí o sí, només que no es sentissin trets pels carrers   Després dels tirotejos, ella observava en el seu trajecte com els comerciants i firaires sortien de sota les runes i obrien les botigues i les paradetes del mercats com si res. Col·locaven les caixes amb les mercaderies a la vista i els clients començaven a arribar. La vida continuava inclús en plena guerra. 

I Platja d’Aro no tinc cap dubte que se'n sotirà. Estic convençuda que els turistes tornaran als comerços, hotels, apartaments, restaurants, càmpings, després d’aquests mesos estranys. I els habitants de Platja d’Aro ho saben. Els locals ja estan obrint i preparant-se per a la esperada arribada dels estiuejants els propers mesos. Es poden veure botigues que s’estan reformant, o restaurants que estan pintant o netejant i traient taules per menjar a les terrasses.

Aquests dies de desescalada em dedico a passejar per tot arreu, a peu o en bicicleta. El que més em sobta és la no presència de turistes estrangers amb  el bon temps que està fent.  No em quadra l’equació. Noto la seva absència, com diuen que els passa als que els han hagut de tallar una cama o un braç, que noten el membre perdut. Aquests dies de maig ja començaven a arribar els turistes del nord d’Europa. Ara, altra feina tenen també.

Gaudeixo cada instant d’aquestes excursions com si fos l’últim. Perquè no hi haurà altra ocasió com aquesta. Platja d’Aro en fase 1 està espectacular, només okupada pels seus habitants, i per una encuriosida visitant. Em sento una privilegiada. Però aquesta fase 1 no pot ser eterna. Han estat 15 dies inoblidables que no han de tornar mai més, per molt que em dolgui.

Demà fase 2
 

 

 

Ciutadans exemplars

 

 

Campava pels nostres whatsaps una fotografia de dos-cents taüts col·locats sobre la pista d’un pavelló esportiu tot indicant que es tractava de Madrid. Algú ens volia enganyar i fer creure que es tractava dels morts per coronavirus a Madrid. 

Sort en tenim de la “resistència sideral”: aquells soldats de les xarxes socials que descobreixen les fake news i ens les treuen de la circulació. Quan ens van aclarir que no era a Madrid, sinó a Itàlia, tots vàrem respirar alleujats. O no?  I per a més tranquil·litat no es tractava ni de morts italians per la pandèmia, sinó d’immigrants africans que es van ofegar l’any 2013 davant la costa italiana.

 

- Ahhh... Ja em semblava a mi que no podien ser. La mare que els va parir.! Són uns delinqüents!

Tot just estava investigant quina intenció tenien aquests hackers russos, robots o ments truculentes per llançar aquesta fake new a l’univers i fer-nos espantar amb aquest horror suposadament madrileny, quan el  meu cervell es va aturar en sec (em passa sovint).

Per què m'he indignat al principi? Reconeguem que ja estem acostumats a aquestes xifres de morts al Mediterrani, que ja no ens afecten tant com al principi, i que ara tenim altres problemes a la porta de casa a on parar l'atenció.

Els hackers russos, per posar una cara als autors, saben perfectíssimament que  “la massa” , o sigui “nosaltres, navegadors sobre clavegueram que són les xarxes socials”, no ens immutarem el març del 2020 per uns dos-cents morts africans, però sí si són madrilenys i és a causa del coronavirus. És molt diferent!.

 

Aquesta actitud de desinterès i manca de preocupació pel que passa a l’altra punta de món és directament proporcional al nombre de morts per la pandèmia de tants conciutadans nostres.

Els cadàvers de la foto pertanyien a immigrants procedents principalment d’Eritrea, Somàlia, i Ghana, morts en un gran naufragi davant de la costa de Lampedusa, entre Sicília i Tunísia, l’any 2013.  Pot ser ni sabem situar al mapa on està exactament Ghana.  Si analitzem els esdeveniments des de l’inici de la pandèmia a Wuhan, la ciutat origen del coronavirus, tots hem de reconèixer que al principi no ens vàrem preocupar gaire. Dia rera dia durant gener i febrer les notícies ens anaven donant xifres (falses en el nombre, per suposat, que aquí les autoritats xineses tenen la seva part de culpa) de morts i infectats xinesos a l’altra punta de món. Ni  la OMS, ni els nostres governants, no varen prendre cap tipus de mesura preventiva. No és una de les seves funcions vetllar per la nostra vida i salut?

Vaig més enllà, quan a Itàlia ja existien greus problemes de contagi, tancaments de ciutats a la Lombardia, i infectats que es multiplicaven, el govern espanyol encara permetia vols entre Itàlia i Espanya. 

Aquests dies he sabut que justament en aquelles dates,  quatre persones, ciutadans visionaris, van observar detingudament per la televisió el que estava succeint a Wuhan i a Itàlia, i comprovant que el seu govern no actuava, van prendre mesures pel seu compte, o ho van intentar. 

L’empresa en la que treballa una amiga meva li va anul·lar un viatge de feina a Milà. No van ser les autoritats les que van va vetllar per ella i la seva salut, (l’avió va volar ple cap a Milà) sinó la seva empresa la que van cancel·lar la trobada a Itàlia davant els dubtes que li plantejava. Un tipus d'empresa com les que van anul·lar també la seva participació al Mobile World Congress  de Barcelona, que ja prenien mesures al febrer de 2020.

La germana d’una companya de feina va prendre la iniciativa i es va demanar un permís sense sou també a mitjans de febrer per a poder-se aïllar a casa seva. Té una malaltia crònica d’autoimmunitat i les notícies que hi veia per televisió ja la van fer veure que el problema era molt greu i per a ella podia ser letal. Va salvar la vida. No com altres persones. 

Una àvia li va demanar a la seva filla que no portés els nets al col·legi fins que les coses es veiessin més clares. Les dos dones van tenir una greu discussió a mitjans de febrer. La filla, amiga meva, que va titllar d’exagerada a la seva mare, a hores d’ara ja li ha demanat perdó. 

Si una empresa barcelonina, i dos dones assenyades ja constataven a mitjans de febrer que s’acostava un problema molt greu  i que calia actuar per protegir-nos, com és que els governants, a part de no  fer absolutament res, van permetre manifestacions, eleccions i partits de fútbol?.   

I què hem de dir del director d’una residència d’avis a Barcelona, tornant d’una reunió a Madrid, on ja es començava a analitzar el problema,( però no es va prendre cap decisió), va adquirir EPIS per als treballadors de la residència, la qual cosa va donar com a resultat que cap avi ni treballador va ser contagiat?.

Persones assenyades i responsables  van veure venir el tsunami i van actuar. Els nostres governants, catalans, espanyols, europeus, americans...( i els seus assessors)  no. Es van perdre el mes de Febrer uns dies molt valuosos que podrien haver salvat vides. 

Nosaltres i els polítics que ens governen ( perquè per molt que ens dolgui tenim els polítics que ens mereixem) som uns necis. Pensàvem, al gener i febrer, que el patiment de Wuhan, com el de Lampedusa el 2013, no anava amb nosaltres. Com que ho vèiem tan lluny, a través de la pantalla de televisió que ens protegia,  estàvem tranquils que aquí no arribaria.  

La nostra estupidesa ha permès que el virus s’expandís com una explosió nuclear i arribés fins a la porta de casa nostra, just on deixem ara les sabates quan tornem del carrer per no infectar.nos. 

Ens trobem actualment que Espanya és un dels països amb més morts de coronavirus per milió d’habitants i un dels que pitjors perspectives econòmiques té en comparació a la resta de països de la Unió Europea.

Pregunteu-vos per què?  Des que sabeu que és una foto falsa la dels taüts a Lampedusa/Madrid  esteu més tranquils?.

Doncs això.

 

 

 

Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front

Així com Paul Auster al seu llibre  més personal “ Diari d’hivern” descriu les vint-i-una cases on ha viscut, en aquesta entrada d’avui explicaré alguns dels treballs que he desenvolupat al llarg de la meva vida ( no al nivell de Paul Auster, òbviament, ni seran vint-i-un, no ha de patir el desocupat lector),  tot celebrant el dia 1 de maig.

No oblidaré la que va ser la meva primera feina: de dependenta en un estanc. Quatre estius vaig treballar! Recordo aquells temps ( anys vuitanta) amb una mica d’enyorança pels propietaris, que em van tractar com si fos de la família, i per aquella noia que havia de treballar a l’estiu per pagar-se els estudis. Eren altres temps.

Es tractava d’un estanc-boutique molt modern per l'època, al centre de Platja d'Aro. El que més m’agradava era omplir les estanteries amb els  paquets de tabac. Com a nena que jo era, per mi es tractava  d’un joc. El meu objectiu cada dia era que l'estanc semblés nou, acabat d’obrir. No suportava que es buidessin les prestatgeries, cosa que a vegades era complicar d’aconseguir sobretot el mes d’agost, quan no paraven  d’entrar clients a comprar. En el moment que tenia un descans de la venda del tabac, corria a omplir-les. Aquelles estanteries plenes fins a dalt constituïen una gran satisfacció per mi.

També vaig treballar d'ajudant de bibliotecària. Ja us podeu imaginar que la meva feina preferida era buidar el carretó dels llibres retornats pels lectors i col·locar-los correctament al seu prestatge de la biblioteca de Platja d’Aro.

Recentment vaig reformar la cuina de casa. Després de que paleta i fuster em deixessin el pis com si hagés passat un tornado, el vaig haver de netejar i endreçar a fons. Ho vaig fer durant les vacances del mes d'agost ( com un record dels vells temps) i m'ho vaig passar realment bé. Vaig gaudir de la pau i la tranquil·litat de treballar amb la ment en blanc, sense pensar en res més que el ciment enganxat al terra o la pols dels armaris, sense cap pressió. Si no acabava aquell dia, doncs ho faria l'endemà. Quina satisfacció acabar amb mal d’ossos!… Una molt bona medicina per al cervell.
 

Realment alguns privilegiats som feliços amb ben poca cosa!  

Des de que vaig acabar els estudis i vaig començar a treballar de la meva feina actual, puc afirmar sense cap mena de dubte que he tingut sort. Que el desocupat lector ara no s’imagini res de l’altre món. Pels anteriors precedents quant a experiència laboral, ja haurà deduït que la meva exigència no és gaire alta.

I ara és quan la COVID dels c... entra en acció. M’han enviat a casa a tele-treballar. Qui m’havia de dir que aquest nou virus em canviaria de la nit al dia la manera de treballar en la meva feina!.

Intueixo que el teletreball ha vingut per quedar-se, ho veig venir. Em passaré hores i hores mirant la pantalla: correus electrònics, reunions a distància, documents electrònics. Però també molta feina improductiva, ordres no enteses ni ateses, correus no oberts, tasques no finalitzades...Els meus companys de feina estaran a partir d’ara a la pantalla de l’ordinador.

Des que teletreballo no he tornat a gaudir de la mateixa satisfacció de veure unes estanteries plenes de tabac o una cuina brillant.

 Albiro que pot ser tornaré a un part de la meva vida laboral  anterior quan la situació es normalitzi. Però crec que ja no tindré reunions de treball a Barcelona per exemple. Hem descobert el TEAMS . No agafaré el tren,  ni compraré xurros a la Rambla tot fent temps per entrar a la reunió. No veuré mai més als meus companys de Barcelona, i pot ser ni els de Girona. Tot anirà desviant-se cap a través de la pantalla de l’ordinador.  

Està clar que aquest virus ha cagirat la nostra vida. Però és que a mi no m’agrada teletreballar. Ho dic així, tal com sona, picant de peus i una mica enrabiada, com si fos aquella nena de l’estanc.

Perdona avui, desocupat lector: No tinc cap dret a queixar-me amb els temps que corren.

CAOS

Fa uns quants anys als diaris locals de Xian i Pequín van publicar la notícia de que un avió carregat amb sis-cents turistes procedents de totes parts d’Espanya havia arribat a Xina per realitzar un circuit organitzat. Visitarien tots junts Xian i desprès aquest mateix vol xàrter els traslladaria a Pequín. Mai havia arribat un grup tan nombrós a Xina. Tal era la novetat d'aquest gran viatge que va ser notícia destacada a primera plana dels diaris xinesos.

Després de haver visitat tots junts  Xian i Pequín, els sis-cents turistes es van trastocar completament. Van patir un brot de consumisme col·lectiu, tot i estar visitant un país comunista. Ja és ben estrany.

Van descobrir als mercats de Pequín els objectes de luxe més preuats perfectament falsificats: bosses de mà, rellotges, corbates, bolígrafs.... i a preus irrisoris. I van voler comprar tots aquells productes i en grans quantitats, perquè eren baratíssims, per portar a la família, als amics,  als coneguts, per pur consumisme o pel que sigui, però es van passar tres pobles.

La policia política xinesa, si és que els vigilava discretament, no oblidarà mai com alguns turistes van comprar una paradeta sencera de corbates de marca,  o com, venedors ambulants de rellotges eren assaltats als carrers per aquests estrangers per comprar-los tots els que portaven a sobre, amb caixeta inclosa. Segurament també la policia va contemplar estupefacta com aquests occidentals arrossegaven pels carrerons dels mercats enormes maletes comprades allà òbviament, per a poder encabir a dins el munt de coses, ...que semblaven de luxe, però no ho eren.

Els problemes per a aquest grup d’espanyols es van produir a la tornada al seu país. Aquests viatgers desbocats es van presentar a l'aeroport de Pekin amb  més maletes per facturar de les que havien portat a l'anada. Les autoritats xineses de l’aeroport de Pequín van quedar col·lapsades amb el munt de maletes per carregar a l’avió. Van embarcar les que hi van caber, i punt, sense criteri, sense contemplacions i sense avisar ningú, com fan les autoritats xineses amb els seu conciutadans.  A la cinta transportadora de l’aeroport de Barcelona, els viatgers assenyats del grup van descobrir que la seva única maleta s’havia quedat a Pequín, mentre observaven, atònits, com altres membres del grup, els afortunats eixelebrats, recollien ben feliços de la cinta fins a tres maletes grosses, bicicleta inclosa.

 

Caos a Pequín :  injustícia a Barcelona.

Per als propers mesos, aquest caos, i per tant la conseqüent injustícia, l’ensumo a través de diversos ímputs que m’arriben, tot i estar tancada i confinada.

Una amiga m’ha explicat que està treballant en un organisme públic i no li han facilitat mascareta tot i que la seva feina és d’atenció al públic. Ella i els seus companys de feina se no poden portar mascareta perquè no han trobat. Fins aquí res estrany, entra dins l’ anormalitat amb que s’està gestionant la crisi. Però he sabut de manera extraoficial que a cinquanta metres d’on ella treballa hi ha una altra administració catalana, tancada  actualment per la pandèmia, que ha adquirit milers de mascaretes per als seus funcionaris, els quals actualment no estan treballant,  estan confinats a casa. Caixes i caixes de mascaretes estan emmagatzemades al soterrani de l’edifici,  abandonades com l’Arca de Noé al final d’ “Indiana Jones i l’Arca perduda”, per a ser utilitzades pels seus treballadors, que no atenen ni atendran públic, i per a un futur que no té data a dia d'avui.

 

Conclusió: tenim personal sanitari bramant actualment per poder tenir mascaretes, mentre diferents administracions catalanes sense cap coordinació van al seu aire i en compren i en reserven per als seus funcionaris confinats, i les guarden...  

La tornada escalonada a la normalitat els pròxims mesos serà caòtica i provocarà situacions injustes. Més val que estiguem preparats per si no ens arriba la maleta des de Xina.

 

 

 

PD.  La policia xinesa deu tenir identificada una dona del grup  que va comprar fins a 50 figuretes de Guerrers de Xian.  La van veure pel mercat, carregant les caixes com una equilibrista del circ xinès... fins que van caure al terra.  Alguns guerrers van arribar a Girona decapitats. Si els seus amics i familiars observessin detingudament els guerrers exposats al menjador de casa seva veurien la petita cicatriu que tenen al coll, que no és fruit de la batalla sinó de la cola d'enganxar.  

 

He vist coses que vosaltres mai creuríeu...

"I've seen things you people wouldn't believe...

Des que hem rebut  un missatge de veu d'un amic, a través de whatsapp, estem més prepocupats, si això era possible.

Per casualitat,  l’estàvem trucant per telèfon, i ell ha despenjat un moment  només per dir-nos que una ambulància se l’estava emportant cap a l’hospital i que ens mantindria informats.  Ens hem angoixat  molt, però ell ens ha anat enviant whatsapps des de l’ambulància per traquil·litzar-nos. Anava tot sol cap a l’hospital. La seva dona ni cap familiar l’ha pogut acompanyar, lògicament.

Un cop fetes les primeres proves mèdiques, els metges han constatat que no es tractava de coronavirus i l’han traslladat a una zona aïllada d'Urgències. Gràcies a que el nostre amic portava el telèfon mòbil, nosaltres hem anat seguint la seva evolució.

L’any passat vàrem passar un cap de setmana a la muntanya amb ell, la seva dona i uns amics. A la nit, després de sopar,  vàrem jugar a endevinar pel·lícules. Sé del cert que  a cap dels amics que ens trobàvem junts en aquella vetllada els venia de gust fer el mico davant els altres per endevinar pel·lícules ( tots ja tenim una edat). Però vaig treure’m de sota la màniga el totxo “Mil películes que tienes que ver antes de morir”,  per si algú posava l'excusa de no conèixer títols de pel·lícules, i tothom es va resignar.  Després d'alguns gintònics, tots vàrem perdre la vergonya.

Per descomptat que vaig guanyar els altres equips i vaig descobrir amb gran alegria que el nostre amic només coneixia títols de pel.licules Disney, gràcies als seus fills, i tot un clàssic per ell :“Las albóndigas en remojo” dels anys vuitanta. Imagineu-vos com va interpretar amb mímica unes mandonguilles i en remull.

Amb aquests antecedents, puc donar fe que el nostre amic no té ni idea de quina pel.lícula és Blade Runner i per tant tampoc sap qui o què és un Replicant.

D’aquí que les paraules del seu missatge de veu arribades des de la llitera de sala d’Urgències, amb febre i amb mascareta posada, ens han provocat un clafred de dalt a baix. Jo he hagut de picar play al missatge diverses vegades perquè no m’ho crèia:

- He vist coses que vosaltres mai haguéssiu imaginat.

Per un moment, m'ha semblat que estava escoltant a Rutger Hauer, el replicant dolent de Blade Runner, a l'escena final abans de morir .

I ens ha advertit:

- Quedeu-vos a casa, no sortiu per res. No us ho puc explicar amb paraules. Això és indescriptible.

 I s'ha tallat la comunicació.

Ara el nostre amic ja es troba millor. El van enviar a casa poc després d'enviar-nos el missatge. Un metge el passa a visitar cada dia a domicili per més seguretat. Ens ha enviat una fotografía d'ell amb el gota a gota posat a  la sala d'estar, i amb expressió d'haver vist la foscor de la Porta de Tannhäuser … i haver tornat.

 "He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida ... He vist com atacaven naus incendiades més enllà d'Orió ... He vist raigs C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser ... Tots aquests... moments segur que es perdran... en el temps... com ... llàgrimes... en la pluja ... És hora ... de morir." 

 

Aquest missatge del meu amic m'ha fet adonar que els dies macos com avui  amb sol que veiem per la finestra són un miratge. Tot és fals, com les dades de morts i de contagiats... aquí i a Xina.