Per motius d’una malaltia que pateixo, porto un mocador al cap quan surto al carrer. He hagut d’aprendre a través de Youtube a lligar-m’ho de manera que em quedi una mica elegant. He practicat i he descobert que es pot dur, per exemple, tipus “pirata”, lligant les puntes al clatell, tipus “ sultana “ envoltant el cap, tipus “boho chic“ deixant les llargues puntes caure pel davant, o tipus ” pin –up dels anys cinquanta”, amb un llacet al front.
Per molt que m’esforci en col·locar-m’ho amb una mica de gràcia, una cosa sí haig de dir aquí i ara: és un autèntic pal anar pel carrer tapada amb un mocador al cap, a l’estiu, i amb una onada de calor a Catalunya.
Afortunadament he descobert que es poden gaudir d’alguns aspectes positius d’aquesta experiència. Un cambrer em dona la millor taula a la terrassa d’una cafeteria o la caixera del supermercat em col·loca la compra a la bossa, sense jo demanar-li. Fins i tot crec que el meu desballestat cotxe ha passat la ITV gràcies al mocador al cap!. A aquestes persones per a les quals jo sóc una autèntica desconeguda, se’ls desperta una gran empatia i solidaritat quan han de tractar amb mi i el meu mocador. Ho noto. Atesos els productes químics que porto al cos, tinc els meus sentits en alerta i “en ocasions veig coses”.
Tot això m’ha provocat viure congraciada amb la humanitat i en estat de levitació durant uns dies. Existeixen moltes bones persones anònimes que no fan soroll, no són notícia, però en el seu dia dia són amables amb altres persones que no coneixen de res, només pel fet de dur posat un mocador lligat al cap.... tipus “boho-chic”. I tot el que comporta, naturalment.
Però l’estat de gràcia en què em trobava levitant em va durar poc, el temps de creuar-me en un pas de vianants de la Plaça Catalunya de Girona, amb un grup de dones que portaven...hijab..
Òbviament me les vaig mirar amb molta empatia i solidaritat també: totes estàvem al mateix barco, amb el cap cobert i a punt de desmaiar-nos a causa de la calor. Amb una gran diferència, a mi ningú, ni per descomptat cap religió, m’ha obligat. En el meu cas es tracta d’un tema estètic, de no voler sortir a passejar semblant Juan Luc Picart a StarTrek.
Aquelles dones musulmanes a les quals la seva religió, o el seu pare, marit o germà, les obliga a anar pel carrer, ben tapades, em van fer reflexionar i deduir que pot ser ( no pot ser no, segurament) aquell cambrer simpàtic no els donaria la millor taula, la caixera no crec que els col·loqui la compra, i la ITV no crec que la passin. O si? Deixa’m desocupat lector o lectora que sigui pessimista. Fa temps que escolto comentaris despectius cap a persones musulmanes per part d’amics o coneguts meus, sense cap rubor. Això em fa dubtar molt que les tractessin com a mi. Vivim temps obscurs ( VOX a tot arreu) i el racisme s’està normalitzant.
No descobreixo res si dic que les religions en general han considerat les dones, persones de segona categoria, que calia tapar o cobrir per no esverar els homes. No només l’Islam. La religió catòlica no està exempta de tapar-nos a les dones per molt que ara critiquem la musulmana. Viuen unes monges pel Barri Vell de Girona i passegen ben tapadetes, amb unes ales blanques immenses al cap. Només se’ls veu la cara. Tinc fotografies de la meva mare a missa als anys seixanta, amb una mantellina negra posada al cap. ( Ai aquest cabell que atabala els homes!) Per la mateixa època, la mare d’una amiga va rebre una amonestació del mossèn perquè a missa no portava posada la mantellina correctament. Aquesta senyora, que era guapíssima, es va sorprendre i va passar molta vergonya. Li va contestar que la portava col·locada exactament igual que la seva germana, com així era. Però el mossèn només tenia ulls per a ella, no per al germana. Només sabia que s’havia posat calent i ho atribuïa al vel mal posat. Als homes i als mossens no els deté ni un vel ni res. Ja poden tapar-nos el cabell amb un mocador, vel, hijab, mantellina... que ells el continuen veient i imaginant el que volen.
Aquests dies que surto al carrer amb el mocador posat, he percebut en el meu cos el missatge subliminal i trepador que reben, senten i pateixen les dones musulmanes obligades a dur vel des de la infància: has de ser invisible perquè ets inferior als homes. Aquesta sensació se’ls deu ficar per dins per molt que no vulguin. Algunes d’elles argumenten que voluntàriament el porten per motius religiosos o per reivindicar la seva cultura. No em convenceran. Ni a mi ni a l’escriptora Najat el Hachmi per exemple, la qual reivindica que les dones musulmanes no portin vel.
Des d’aquí exigeixo no obligar ningú a portar un mocador al cap, pel motiu que sigui. No hi ha motiu ni argument vàlid. I no em convenceran. Ni els homes musulmans, ni les poques convençudes musulmanes.
I menys a l’estiu.
No em podia imaginar que portar el cap tapat em convertís en una bel·ligerant anti-hijab. Aquella visió al pas de vianants de la Plaça Catalunya de Girona, amb onada de calor inclosa, m’ha fet reflexionar molt.
Jo et demano, desocupat lector, o desocupada lectora, que facis una prova: surt a passejar amb el cap tapat a l’estiu. Miraràs les dones musulmanes obligades a dur vel, amb altres ulls.
I les monges.
