Nit islandesa

 

 

En el meu viatge a Islàndia ja fa uns quants anys, vaig visitar el museu Glaumbaer dedicat a la al món rural islandès.

Glaumbaer és una granja- museu situada a Skajafjodür, a la costa nord d’Islàndia, front al Mar de Groenlàndia.  Es troba sobre un turó, aïllada del poble i de tot,  com qualsevol  altre masia islandesa. Aquesta granja-museu del segle XVIII està ben restaurada i  és una mostra fidedigna de les duríssimes condicions de vida dels pagesos islandesos.

Glaumbaer la formen tretze casetes mig soterrades. El sostre i les parets d’aquestes edificacions estan fets de turba assecada, únic material de construcció al segle XVIII que es podia utilitzar al país, perquè a Islàndia no hi havia arbres, se'ls van carregar els vikings i els volcans.  Al segle XIX els islandesos van poder afegir la fusta a les cases. Els troncs els arribaven a les costes islandeses des d'Amèrica, a través de les corrents del mar. No és increïble?.

Les cases de la granja Glaumbaer estaven unides entre elles per un llarg passadís també sota terra. Cadascuna de les cases tenia una funció diferent: cuina, rebost, lleteria, i fins i tot hi havia l’ habitació de convidats. Però l’estança que a mi em va cridar més l’atenció  va ser l’anomenada Sala Comú, al final del llarg passadís: una saleta on vivien, menjaven i  dormien els senyors de la casa, els criats i els peons tots junts sense distinció.

Fins a vint-i-dos persones podien ocupar aquest espai reduït. Tots  plegats en aquesta sala per a poder donar-se escalfor entre ells i que així la temperatura de la sala fos més agradable. Els llits individuals servien per dormir, però també per guardar els cèntims i objectes de valor sota el coixí, lloc sagrat i intocable,  així com també per menjar i per treballar els llargs i foscos dies d’hivern. Especialment precioses eren unes safates  individuals de fusta: s’utilitzaven per menjar, per cosir, per cardar la llana, per escriure... Eren absolutament imprescindibles. Durant els dies i les nits d'hivern les  vint-i-dos persones convivien intentant no tocar-se entre elles mentre feinejaven, com a prova de respecte i  bona convivència. Per entretenir-se s’explicaven històries, les famoses Sagues islandeses.
 

 

Aquests valents pagesos,  descendents de vikings, aïllats de la resta del món durant mesos, no podien sortir d’aquells edificis mig soterrats i coberts per metres de neu. Però una cosa sí tenien clara:  després d'aquells hiverns freds i de llargues nits, arribaria la primavera i sobretot la llum de l'estiu. Llavors podrien sortir de la granja per treballar el camp i pasturar els animals. Sempre tenien en el pensament  que aquell tancament només era temporal.

La diferència entre la situació dels pagesos islandesos a les granges i la nostra, confinats en el nostre pis, és la desesperança. Tot i que estem infinitament més còmodes als nostre piset que a la Sala comú de Glaumbaer,  jo no aconsegueixo visualitzar quan arribarà l’estiu.  No sé si després d'aquesta fosca primavera gironina, es fondrà la neu sobre el teulat fet de turba, caurà l'aigua desbocada per les majestuoses cascades, o cobrirà la molsa de color verd els camps de lava, com a Islàndia.
 

No he pogut encara assimilar, i ja portem una setmana, la situació en la que ens trobem tots en aquest país. No em crec encara que sigui la protagonista d’una pel.lícula de ciència ficció, però de les de terror. Penso que obriré els ulls i això no estarà passant.

Però no: cada dia em desperto a la matinada i el silenci terrorífic em recorda de sobte que s’està morint la gent als hospitals, per manca de material i respiradors. Ja portem un setmana de confinament i no dormo bé, com moltes altres persones. Escric a altes hores de la nit, la pitjor hora per estar desperta, quan tot el que passa a l’exterior sembla encara més terrible, però en aquest cas ho és.

Aquests dies ( i nits) estranys  intentaré compartir històries amb els desocupats lectors, ara confinats, per tal de distreure els pensaments.