dilluns, 10 de maig del 2021

Alumna aplicada




De petita jo era una alumna molt obedient al col·legi. Quan el el professor d'EGB marxava un moment de classe i ens deixava sols als nens, jo era de les que s'estava quieta al seu pupitre mentre la resta dels meus companys aprofitaven per cridar, saltar o córrer per la classe. Jo els mirava sospirant i pensant que eren uns maleducats i uns desobedients. Quan el professor tornava i es trobava el percal,  ens castigava a tots, sense distinció. Em semblava una gran injustícia però no deia res. Així era jo. Puc afirmar fefahentment que em van renyar una sola vegada en tota l'etapa d'EGB. I torno declarar-me innocent de tots els càrrecs. La Srta. Paquita del col·legi de Castell d'Aro es va equivocar: jo no estava xerrant. 


Molts anys després torno a sentir aquella sensació d'injustícia que em sulfurava per dins quan el professor ens castigava a tots.


M'he passat els últimes mesos seguint les instruccions dels nostres governants. De la feina a casa i de casa a la feina. La fatídica i maleïda bombolla. No he pogut dinar amb la meva germana, ni un cafè a casa de les tietes, ni invitar a cap amic a casa. Tenia entès que estaven prohibides les trobades amb altres bombolles, que no es podien fer dinars ni festes, que estàvem en situació de risc, encara, i ho he intentat complir.


El programa de televisió Polònia va emetre un gag on es van riure de mi:  un matrimoni de Barcelona durant la setmana santa es queda a casa, no marxa fóra. Van veient per la finestra com la gent es salta les normes sanitàries. Ben bé com si no hagués cap pandèmia. Catalunya ha rigut amb aquest esquetx, igual que s'han rigut de mi tots els amics, companys de feina  i familiars als quals els he dit de no quedar, o de complir les normes.


M'he sentit ( em sento) igual que el matrimoni del Polònia. Aquella parella tancada a casa feia molt de riure, segurament com jo.  Tinc fama d'exagerada. Sé, però, que no sóc l'única. El país avança cap a la recuperació perquè els que seguim ( hem seguit) les normes som molts. 


Mentrestant, he estat veient com els veïns muntaven festes, portaven  amics a dinar a casa seva o els fills sortien amb altres joves a festes de pisos d'altres bombolles. I sense mascareta. I no els passarà res. 


M'he anat enfadant dia a dia. A mi no em suposava cap esforç esperar a que es solucionés la pandèmia amb la vacunació que es produirà els propers mesos. Però veure com els veïns i amics es saltaven les normes de confinament i jo no, m'ha suposat sentir-me com aquella nena que veia els companys d'EGB llençar boles de paper quan el professor no hi era a classe, i tambéde retruc,  trobar-me castigada igual que ells.


Una amiga em va dir que necessitava per la seva salut mental quedar amb amics.  I jo no? Li vaig deixar anar el ruixat que tenia pendent amb al Srta. Paquita del col·legi de Castell d'Aro: que sort que la majoria dels ciutadans eren com jo, que si tothom fessim com ella tornaríem als inicis del confinament més dur, que no ho feia per mi només de portar-me bé, o feia també pels altres, etc, etc.


Tant se val: ella i jo superarem el confinament i la pandèmia. Però ella ( i tants altres) han gaudit de la família, els amics, els companys de feina, durant aquests mesos,  i jo no.


Haig de dir que aquestes darreres  imatges de joves de les ciutats, bevent pel carrer, i saltant-se totes les normes de seguretat la nit que acaba l'Estat d'alarma no m'han fet enfadar. Oi que semblo contradictòria? Son els nens de la meva classe que es portaient malament. Jo els entenc. Aquests joves porten molt de temps sense poder sortir de nit. Si ha incomplert les normes tots aquests mesos, ara volen que se sàpiga que la pandèmia no va amb ells, perquè tenen la sort de ser joves, no treballar, no posar-se malalts, no tenir cap bar ni restaurant ni negoci tancat, i han gaudit cada dia d'un plat calent a taula ( semblo una iaia)  I també posseeixen un còrtex cerebral encara en formació, com afegirira el professor Punset. Per tant, jo els jutjo igual que a la meva amiga i a tots els que s'ha saltat les normes aquests mesos i als nens del col·legi de Castell d'Aro que tiraven boles de paper quan el professor marxava.






diumenge, 2 de maig del 2021

Homes valents



 

Estarem d'acord en què hi ha temporades que fa mal llegir notícies als diaris o escoltar-les per televisió.


Aquesta darrera setmana ha estat terrible en aquest sentit. Per esmorteir el dolor, he hagut de perfeccionar la tècnica: canviar de canal de televisió automáticament. Cal ser molt ràpid, però, perquè els informatius van plens de notícies "trampa": com en el moment en què emetien les imatges d'una embarcació amb disset immigrants africans morts a dins arribant un port de les illes canàries, mentre dos periodistes espanyols eren assassinats a Burkina Fasso.


Després d'haver-me arribat aquesta informació ( que per molt que ho he intentat, no ho he aconseguit), mirar-me als ulls aquesta setmana ha estat molt dur . Quan m'he acostat al mirall amb el llàpis d'ulls en mà per fer-me la ratlla d'un color verd ( un "verd oliva" que finalment he trobat que m'escau bé, no un "verd lloro") he  sentit vergonya de mi mateixa, de les meves ridícules preocupacions diàries, de les futils discussions amb la família, del meu planyiment diari ( en format de cervesa en mà a la barra de bar) sobre la merda de polítics d'aquest país i d'Europa, i en definitiva, de pertànyer a aquest primer món indolent i hipòcrita, però sobretot, de no fer res per canviar-ho.


Dos periodistes han mort per voler denunciar amb les seves imatges i paraules, el que passava a Àfrica amb la caça furtiva. Uns  bombers han baixat d'un helicòpter al mig de  l'Atlàntic, penjats d'una escala,  per rescatar algun supervivent del bot,  passant per sobre dels cadàvers ( que recordaven les muntanyes de cossos trobats als camps de concentració per les tropes aliades).És un tòpic periodístic però cert: el món és una mica pitjor avui. 


Aquests homes valents, en el sentit immens i positiu de la paraula "home", del que significava antigament dir-li a un home que era un "home", ( de la mateixa època històrica de quan les  "dones" valentes eren invisibles), ens han enviat un missatge, i no sé si som dignes per recollir-lo. 


No tinc gaire informació  d'aquests "homes", perquè canvio constantment de canal, però segur que són/eren  guapíssims i valerosos, com solen ser els herois. Preguntats per què ho han fet, ens contestarien que només complien amb el seu deure. Els herois són així.



Què ridículs, en comparació, queden els altres "homes" del primer món. Si jo he sentit vergonya de mi mateixa, no pot imaginar-se el desocupat lector amb quins altres ulls miro i comparo ara a qualsevol "home" d'aquests que també surten als informatius, que sembla que s'atorguen la possessió de la veritat, de la força, de la valentia.. com els polítics, els militars, els policies, els jutges, els banquers, tan importants que es creuen ells..... i què ridículs que em semblen ( i són).  


Espero que se'm passi aquesta mirada dura i comparativa, tan negativa, que em trobo al mirall, perquè m'haig de pintar els ulls cada dia per anar a treballar.