dimarts, 27 de setembre del 2016

El mur


Hi ha murs que deixen empremta a la nostra existència. No relataré la meva recent experiència sobre la visita al mur de Berlin, que separava la part comunista i "democràtica" de la federal i ...capitalista. Tampoc em referiré al mur que s'està construint actualment a Calais, França, per què els europeus no veiem les condicions miserables en què viuen els emigrants que estan pendents d'entrar a Gran Gretanya. Aquest mur també serà motiu de visita turística d'aquí a uns quants anys, igual que el de Jerusalem que separa israelians i palestins, i el de la frontera entre Mèxic i Estats Units.


D'aquests murs, si voleu, parlaré un altre dia en una entrada que es titularà "Wall Tour".

Avui vull dedicar l'entrada a parlar d'un altre mur: el del primer món. El mur que marca la nostra vida amb ferro roent, i que no és altre que el mur de Facebook.

Confesso que no estic donada d'alta a cap de les anomenades xarxes socials, però tampoc estic del tot desconnectada. Els meus fills formen part d'aquest món virtual, i haig de saber què es cou allà dins.

De tant en tant entro i xafardejo. No cal ser una gran expera en internet per fer-ho.

Em converteixo durant uns minuts perduts de la meva vida en una voyeur del que fa l'altra gent. La que penja "el que li passa pel cap" a l'anomenat "MUR". 

Descobreixo que tal persona està de vacances, que tal conegut s'ha separat (després comparo la parella actual amb la d'abans). Comprovo de manera morbosa com ha passat el temps per una amiga molt guapa de l'institut. Fins i tot he estat celebrant el Nadal amb la família d'una coneguda. He pogut veure el mobiliari del menjador, què van menjar, i que van venir els avis. La poca privacitat del facebook és d'escàndol. I jo no sóc cap hacker!

Què us haig de dir, desocupats lectors? Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra!.

I què no dir de les fotos falsificades? Aquelles fotos de parelles que ens demostren els seu amor etern i saps que no és així? O de les fotos preparades per provocar dolor. Una amiga acabada de separar  ( encara dormien al mateix pis ) descobreix, quan tot just ho havien decidit, que ja tenia una altra dona pel mur de facebook, amb una foto de tots dos ben feliços i celebrant-ho.

A vegades, l'exposició al mur de tanta felicitat aliena em fa mal. Uns amics s'han anat de viatge a les illes Fidji i semblen tan feliços..!  Uns altres ens informen amb total satisfacció dels premis obtinguts pels seus fills ja sigui en els estudis o en els esports...i pot ser els nostres no són tan perfectes. Aquelles fotos que exposen tanta la felicitat i satisfacció, on es palpa que la vida els és tan favorable, amb fills perfectes, viatges de somni, milions d'amics que t'acompanyen a festes i concerts, poden provocar-nos malestar o enveja, sobretot si estem passant una mala ratxa i no és el nostre cas.

Quines coses d'escriure avui oi? Amnistia Internacional informa que 75.000 refugiats estan atrapats en el desert entre Síria i Jordània sense cap tipus d'ajut humanitari des de fa dos mesos. Publiquen una foto satèl·lit d'aquest grup de refugiats i és impressionant. Si aquestes persones miren els nostres murs, siguin el de Berlin, Calais o el de Facebook, segur que els causarà malestar i enveja, com a mi em provoca el mur dels meus amics.



dimarts, 6 de setembre del 2016

Oranienburg




La setmana passada vam visitar el Camp de concentració de Sachsenhausen, a uns trenta quilòmetres de Berlín. El recorregut va començar en un tren, acompanyats de l’Ivan, un guia català de Tours Berlin. L’Ivan no és ben bé un guia turístic a l'ús;  és el professor d'història que tots hauríem desitjat tenir a l'escola. 
 Vam arribar a l’estació d’Oranienburg  i vam rebre indicacions de que era allí on havíem de baixar, ja que en aquella localitat de l’estat de Brandenburg era la que acollia el camp de concentració- i d’extermini-.
Tot el grup de Tours Berlin es va mantenir immòbil uns moments a l'andana de l'estació, i immersos en un silenci respectuós, vam escoltar l'explicació del nostre guia/historiador sobre els orígens de la ciutat i el motiu pel qual havia estat candidata a acollir allà l’infern. Era als afores de la capital i comptava amb un gran nombre d’habitants fidels al nacional-socialisme.  
Durant aquells minuts, els passatgers del tren parat a l'andana, la majoria alemanys,  no van deixar d'observar-nos des de la finestra mentre el tren es tornava a posar en marxa i l’Ivan feia la seva explicació. Què devien pensar ells que pensàvem nosaltres?

El nostre professor d’història ens va fer un perfecte resum sobre els inicis del nazisme i sobre com de relacionada estava la situació econòmica de l’Alemanya nazi amb l’existència dels camps de concentració. Es tractava, com ell va dir, d'explicar fets per tal d'entendre tot el que després veuríem al propi camp de Sachsenhausen. Acabada la visita, que cadascú en tragués les seves conclusions.
No sé si va ser la calor – una temperatura al voltant dels trenta-cinc graus- o l'andana solitària de l'estació de tren d'Oranienburg, però puc assegurar que vaig notar un silenci estrany en l'ambient.  He remenat per internet i he trobat que científics o pseudo-científics han descobert psico-fonies a Belchite, el poble d'Aragó arrasat pels obusos de la Guerra civil. A Belchite va tenir lloc una gran batalla amb molts morts i, evidentment, molt de patiment. Sembla ser que es pot sentir encara el soroll dels trets.
Afirmo fefaentment que jo a Oranienburg vaig escoltar un silenci buit i sinistre. Que si es pot sentir el silenci? Em reafirmo: sí.
Durant el breu trajecte a través dels carrers de la ciutat en direcció al camp, vaig presentar-me a Ivan com a gran interessada del tema i el vaig atabalar una mica amb preguntes i hipòtesis no contrastades.  Un cop vaig constatar que m'estava fent pesada, a partir de la mirada dels meus fills, bàsicament, vaig permetre que  els altres membres del grup poguessin també parlar amb ell,  cosa que ell em va agrair (i suposo que els altres turistes també).
Durant aquell passeig fins al Camp/Museu, em vaig dedicar a observar els habitants d'Oranienburg, tot imaginant-me que eren els descendents dels habitants de la localitat durant els anys de l'Alemanya Nazi. 
En un punt de les diferents explicacions del nostre guia, algú va preguntar si els alemanys d'Oranienburg sabien el que passava dins del camp: execucions, treballs forçats, esclavisme, afusellaments, experiments etc.  En definitiva, tot el que pel·lícules com "La lista de Schindler" o "La vida es bella" ens han mostrat.
 Pel que ens va explicar l’Ivan, la gent del poble feia vida normal, o bé per la por als nazis o bé perquè ells també eren nazis. Els veïns veien com les cendres que sortien de les xemeneies del camp feien una olor característica i inconfusible i com era la seva textura greixinosa, però ells van continuar netejant els jardins,  comprant el pa i portant els nens al parc sense pensar gaire en el  que passava rere aquells murs.
 No vaig poder evitar mirar amb ulls acusadors aquella ciutat que em parlava en silenci, però al mateix temps, m’acusava a mi mateixa. 
Desocupat lector: qui sóc jo per opinar sobre Oranienburg si, quan escolto les notícies de la crisi humanitària dels refugiats que fugen de Síria, dels nens bombardejats o de les barcasses plenes de persones que s'ofeguen al Mediterrani intentant arribar a Europa, continuo escombrant la terrassa, fent la carregada de la setmana al Mercadona i banyant-me a la  platja?

Apreciat Ivan: efectivament, tal i com volies,  tots hem tret les nostres conclusions de la visita.