Els caminants blancs

Aquests últims temps convulsos i per què no, històrics, amb notícies sobre persones empresonades per suposadament haver comès delictes com per exemple “de sedició”, quan fins i tot en Piolin sap el veritable motiu; uns temps difícils en què els periodistes informen sobre persones detingudes per  "imprimir material electoral”, ens transporten a un llenguatge i unes formes d’altres èpoques.

Com en aquella película, "El sisè sentit", protagonitzada per Bruce Willis, on aquell pobre nen deia mig mort de fred, "en ocasiones veo muertos", en aquesta última setmana he pensat en més d'una ocasió:

- "En ocasions sento una esgarrifança al clatell".

Sorprenentment he viscut en directe, i no per televisió, l'escorcollament per la Guàrdia Civil durant tot un dia d'un edifici de la Generalitat, i us puc assegurar que impressiona: els guàrdies civils drets, quiets davant la porta, prohibint la circulació pel carrer Ciutadans de Girona, tot  ple càmeres de televisió, ciutadans cridant davant els pobres agents, creant una gran escenificació teatral amb una clara intenció: atemorir la ciutadania.

Jutges i  fiscals, guiats pel govern de Madrid ens han enxerinat a tots plegats: molta gent ha sortit al carrer per demanar que aquestes persones detingudes sortissin de la presó. Gent que mai ho hauria fet. 
 

Desocupat lector : Et mereixes i ens mereixem tot el que està passant aquests dies. Per hipòcrites. Fa temps que aquests mateixos fiscals i jutges d’altres èpoques campen pels jutjats i tribunals de l'Estat Espanyol, quan no pels centres de poder. Aquests mateixos jutges van  expulsar de la carrera judicial el jutge Baltasar Garzón per haver investigat els crims del franquisme. Van imputar en Pepe Rubianes i l'Albert Om per injúries a Espanya tan sols per haver dit en Rubianes en un programa de TV3  que Espanya s’anés a “la merda " . Això sol va ser motiu suficient per portar-lo al jutjat a declarar. Afortunadament van ser absolt. No van tenir la mateixa sort aquells dos titellaires del Retiro de Madrid, que en una representació de malgust  davant nens van mostrar unes titelles aixecant un rètol que deia “Gora Alka-eta”. O aquella jove madrilenya condemnada a dos anys de presó per un  delicte d’enaltiment del terrorisme. Es va riure en un tweet de les víctimes del terrorisme inclòs el Ministre franquista Carrero Blanco, motiu suficient per anar dos anys a la presó.

Llavors ningú va sortir al carrer d'una manera tan contundent com en aquests darrers dies. Que no eren situacions que clamaven al cel? Ara sí que sortim oi? Doncs ara ja és massa tard.

Són aquells mateixos jutges i fiscals manipulats  els que ara tanquen persones de Catalunya per les seves idees.

Al meu parer, ara és més greu que fa quaranta anys: Abans aquests governants no enganyaven ningú: tothom sabia que vivia en una dictadura i que si una persona imprimia propaganda electoral, anava a la presó. Sense embuts. Clar i català. Al pan pan y al vino vino. Ara aquestes persones poderoses que ens governen des de Madrid s’emplenen la boca de lleis i articles per fer-nos creure que tot és legal, que estem en una democràcia. O pot ser és que Espanya una anocràcia?.

Sí, anocràcia. Aquí deixo la paraulota per a una propera entrada

 

I mentre tot això succeïa a Catalunya, la meva filla, que es troba estudiant a Berlin, em truca ben amoïnada. Jo, que només tinc al cap les notícies del Referendum, penso que em truca per les imatges que li arriben de Catalunya la tranquil·litzo immediatament : 

 -   No pateixis filla, que aquí a Catalunya tot està en calma.

-     No mama. No pateixo per les notícies que arriben de casa. És que a Alemanya un partit d'extrema dreta ha aconseguit 90 escons al Parlament alemany en les eleccions de diumenge.

M'explica que els berlinesos de la part occidental estan molt emprenyats amb els de la part oriental, l'antiga República Democràtica alemanya, que és on el partit ultradretà ha tingut més bons resultats electorals. La Petra, la senyora alemana amb qui s' està la meva filla, està tan indignada que clama al cel per què es torni a aixecar el mur. Sí el mur. Els nazis han tornat a entrar al Parlament i això l'avergonyeix i l'aterroritza.

Com a fan endimoniada de “Joc de trons“  que soc, he recordat l’últim capítol de la setena temporada. Mentre totes les famílies dels set regnes de Ponent, els Lannister, els Baratheon, els Targaryan, els Strak,  es diputen a mort el Tron de Ferro, els Caminats Blancs, l’autèntic perill que ve del Nord i que ho arrasarà tot, s’acosta a Ponent.

L'utradreta europea a hores d'ara no ens preocupa ni ens fa por, perquè el seu odi és focalitzat als turcs, pensem, que consideren els causants de tots els mals d'Alemanya. Però oblidem que Alemanya està plena de treballadrs espanyols i catalans, que a per a ells som el mateix. Tinc el terrorífic presentiment que passarà el mateix que  amb el jutge Garzon, Rubianes o els titellaries. Fins que no tinguem el problema de l'ultradreta al costat de casa, no ens preocuparem.
 

I nosaltres aquí, rient pels descosits dels creuers del Piolin, cridant pel carrer que volem votar, i una mica al Nord d'Europa els Caminants blancs han entrat al Reichstag alemany, com a l’any 1933.

Nem parlant.