dilluns, 20 de juny del 2016

Incerta glòria


Aquest any la Generalitat commemora el centenari del naixement de Carles Fontseré ( Barcelona 1916- Porqueres 2007)

Per motius professionals i per casualitat he tingut contacte recentment  amb persones que van conèixer l'artista. He palpat papers i objectes personals de la família Fontseré amb molta  emoció i tristesa, sobretot perquè la seva esposa va morir fa dos mesos i no podrà veure ni gaudir d'aquest reconeixement tan merescut.

No entraré ara a explicar tots els detalls de la fantàstica obra de l'artista, ja que no sóc cap experta. Directament deixo a peu d'aquesta entrada, a qui pugui interessar, l'enllaç del Departament de Cultura on s'exposen tots el actes que s'han preparat per a l'any 2016.

Per fer boca aquí teniu un dels cartells més famosos i per mi més impactants de l'artista.




Llegint la seva biografia, descobreixo que Carles Fontserè va formar part de les tropes republicanes derrotades, que van fugir cap a França en acabar la Guerra Civil.  I, com altres escriptors catalans ( Mercè Rodoreda, Joan Sales, Tísner, Pere Calders)  i  espanyols ( Antonio Machado) va ser un REFUGIAT ( segons ACNUR el que defineix al refugiat és que no pot  tornar al seu país).

Fontseré va acabar tancat en un camp de concentració de França, concretament a Les Haràs al costat de Perpignà. Tisner es va estar a Coll d'Ares, Pere Calders a Prats de Molló i el company de Mercè Rodoreda va estar fent treballs forçats en una cantera de França. Aquests noms posen cara als refugiats d'aquells temps i els fem nostres.

Permeteu-me que avui, DIA MUNDIAL DEL REFUGIAT, en Carles Fontseré ens relati ell mateix com era la vida al camp d'nternament de Les Haras, per comprovar que aquestes paraules són de rabiosa actualitat ( mai més ben dit)

"Uns dipòsits humans de mà d'obra barata –els camps de refugiats– que l'administració francesa tenia interès a conservar i a incrementar. Em rebel·lava contra el destí que els nostres polítics ens tenien reservats als refugiats de tercera: 'voluntari' en la Legió Estrangera, pic i pala en una companyia militaritzada de treball i posterior ingrés en un camp regentat pels nazis alemanys"

Un munt de sentiments m'han vingut al cap en llegir aquestes quatre ratlles. I com aquell que no vol la cosa, el meu pensament ha volat cap al llibre "Incerta glòria" ( avui finalitza el rodatge de la pel·lícula d'Agustí Villaronga -estrena 2017- no me la perdré per res del món) on Joan Sales expressa, amb una immensa tristesa, la desbandada de les tropes republicanes cap a França i l'angoixa d'aquells catalans de no saber si un dia podrien tornar a Catalunya, a casa seva.

Us imagineu que als camps de refugiats de Turquia es troben els Carles Fontserens, les Mercès Rodoredes, els Tísners o els Joans Sales sirians i els han disparat avui? 

Un record per als refugiats catalans del passat i pels actuals de Síria i del món. Incerta glòria per a Europa.


Pere Calders a Prats de Molló
http://www.carlesfontsere.cat/

dimecres, 15 de juny del 2016

La Gran Guerra

La platja on em banyo a l'estiu està preciosa a primera hora del matí. No diré el nom per no provocar una allau de turistes. Un dia de setembre vaig anar a nedar. No hi havia ningú, tret de dos dones que es banyaven al fons. Vaig ficar-me a l'aigua per fer una un mica d’esport. De sobte vaig veure les dos banyistes que s’acostaven cap a mi.
- Mira que hi havia espai per passar! - Vaig pensar mentre aquelles dones em mullaven el cap amb les braçades i m'obligaven a desviar-me per deixar-les passar.
En aquell moment quasi m'afogo en veure la cara d'una d'elles. Juro que vaig sentir una esgarrifança dins l'aigua. La dona tenia els llavis farcits de silicona així com les galtes. Les celles s'enlairaven passant per sobre el front fins a tocar l’arrel dels cabells, la qual cosa li deixava una expressió estranya a la cara. La meva primera reacció va ser d'indignació cap al cirurgià que li havia fet aquella destrossa. Vaig pensar que aquest/a professional sense escrúpols li havia deixat el rostre fet un nyap, i li havia venut com un èxit. Ben bé igual que aquell rei a qui ningú li advertia que anava nu. Encara sort que ningú li havia dit a aquesta dona com estava realment.
Fins que aquelles dones no van sortir de l'aigua, no vaig adonar-me que l'operada era la Tita Cervera.  Constato fefaentment que el photoshop fa miracles. Per les cametes la vaig reconèixer. Les cames les té molt maques. Tot aquell estiu havíem estat veïnes de tovallola i justament aquell dia no l’havia reconeguda a l'aigua.

Sí, desocupat lector:  Has llegit bé. Comparteixo raconet de platja amb la baronessa Thyssen. 

No sóc historiadora, com segurament has notat. Però això no m'impedeix ficar cullerada en temes com ara les guerres europees del segle XX. El baró August Thyssen, avi del marit de la baronessa, es va dedicar a la fabricació d'armes i a la indústria de l'acer a finals del segle XIX i principis del segle XX. Es va fer ric durant la Primera Guerra Mundial. En el llibre " Vacas, cerdos, brujas y guerras" , Marvin Harris ens explica que la causa de les guerres (igual que la crema de bruixes, el fet de no menjar vaques sagrades o porcs de determinades religions) sempre té una explicació econòmica. La Primera Guerra Mundial no és cap excepció. Com , quan i  on vendre tot aquell armament i tot aquell acer si no era a través de països en guerra? Calia una bona guerra i Europa era perfecta aquells anys convulsos.  La família Thyssen i altres empreses poderoses alemanyes es van fer d'or.
En acabar la Gran Guerra, Alemanya va quedar arruïnada, no així la família Thyssen.  Un dels fills de l'August ( tiet d'en Heini, marit de la Tita) va poder finançar els inicis ( aquesta informació caldria contrastar-la) del nazisme,  per anar preparant la Segona.

Ai si l’avi August aixequés el cap de la seva tomba al panteó familiar de Shlosslanndsberg  i descobrís que una Thyssen fa pena a una simple mortal!
Jo li tenia ( i li tinc) cert afecte a la baronessa. No en va havíem estat compartint platja tot l'estiu . "El roce hace el cariño". Cada dia apareixia per la platja amb el seu barret que li cobria la cara fins al nas, acompanyada d'una troup estranya: les seves filles  bessones (em feien pensar en les bessones de "El resplandor") que portaven el cabell embolicat amb un mocador ( on s'és vist no deixar mullar el cap a unes nenes a la platja?); dos cangurs sud-americanes i dos guardaesptalles. No vaig veure mai el fill Borja. Cada dia ella i el seu grupet s'estaven una estona a la platja i després anaven al xiringuito a dinar. I cada dia, quan la veia, la baronessa em feia pena.
Si Tita Cervera ha aconseguit aquest seguici d'acompanyants segurament ha estat gràcies als diners heretats de l'avi August. Les filles les ha hagut de comprar suposadament als Estats Units amb una mare de lloguer, perquè a Espanya no podia per l'edat. Reis i polítics espanyols i catalans li fan  la pilota perquè ens ha venut a bon preu uns quadres del Baró. Ha de viure sis mesos a l'any a Andorra, (amb tots els respectes, a mi em falta l'aire quan hi vaig i  les muntanyes i les perfumeries se'm cauen a sobre) , per no pagar tants impostos a Espanya. La baronessa diu que no li arriben els cèntims a finals de mes i jo entenc perfectament què vol dir.

Quines conclusions d'arribar oi? Com historiadora ho tinc negre. Resulta que part de la fortuna que l'avi Thyssen va aconseguir amb les vides dels soldats morts durant la Primera guerra mundial,  es pot dir que es troba a la silicona dels llavis i pits de la  Tita, en els òvuls que van formar aquelles filles bessones, i en els quadres exposats a Sant Feliu de Guíxols i Madrid.
Aquesta setmana la Tita és portada de la revista Hola. Ningú ha anat a la comunió de les seves filles. Jo ja m'ho imaginava. Si en Borja no va a la meva platja preciosa, com voleu que vagi a una ermita romànica d'Andorra en mig de les muntanyes. 

Realment em fa pena. Són moltes hores de platja juntes.


 



diumenge, 12 de juny del 2016

Sons of Anarchy


Aquests dies no puc mirar la televisió. És a dir,  l’encenc, però em falta temps per canviar de canal. Fins el 26 de juny, i segurament els dies següents, serà impossible mirar la televisió sense que em bombardegin amb la campanya electoral i l’Eurocopa de futbol.

Cada cop trigo menys a canviar de canal. Estic batent el rècord del comandament a distància. El dit ja va sol.

Què fan els nostres polítics amb el somriure a la cara en els mitings electorals?
No puc, és que no puc veure’ls. Haurien d’haver dimitit TOTS en bloc en no haver pogut formar un govern. Què fan presentant-se novament a les eleccions? Que és una espècie de segona volta i jo no ho sabia? Que no hi ha altres candidats als seus partits per presentar-se?

I nosaltres, ciutadans, canviarem el nostre vot respecte les anteriors eleccions? Perquè jo crec que sí, que  tots volem uns altres representants. Hem de ser ben burros si votem el mateix. Però  malhauradament no podrem canviar el nostre vot perquè aquests fatxendes es tornen a presentar. Existeix gent trempada a tots els partits,  amb idees noves, amb ganes de canviar-ho tot, o si no alguness coses, però els fan servir per portar el càtering del final de campanya, o per penjar cartells. No els permeten presentar-se com a nous candidats, perquè si no, com es guanyarien la vida tots aquests? Si no saben fer altra cosa?

Si tots aquests candidats que estan en els cartells, si tots aquests van fracassar en les anteriors eleccions, (TOTS), es presenten novament, a qui haig de votar?

Em preguntareu que què mirem a casa aquests dies per televisió? Doncs  quin remei: hem de pagar per no veure aquesta gentussa, aquests debats infumables, aquesta premsa venuda.

Entre Sons of Anarchy, i Games of throns, està el joc. D’alguna manera hem de deixar anar la nostra mala llet.