Chittagong

Desocupat lector,

La meva preocupació d'aquests últims dies sobre Donald Trump i la seva victòria electoral ha quedat oblidada pel vídeo de Youtube que m'ha passat una meva amiga.

El meu comentari,  quan vaig acabar de visionar-lo,  va ser:
- L'infern a la terra.

Resulta que vaig ser molt poc original: si tecleges aquestes paraules a Youtube, t'envia directament al vídeo. 


Segurament no saps on es troba Chittagong. Tu i jo tenim la sort de viure en una bombolla ben còmoda al primer món i no ens cal saber el seu emplaçament al mapamundi, si no és que una web de viatges ens envia informació turística. Es tracta d'una platja llarguíssima a la costa de Bangladesh. Les grans empreses de transport marítim dipositen els vaixells vells en uns manglars que fins no fa gaire existien allà, però que han desaparegut per la contaminació del ferro, amiant i demés materials. Un munt de persones treballen desballestant els vaixells i ho fan en condicions  d'esclavisme i precarietat totals. Amb dir-vos que un xinès en una fàbrica tèxtil de Xian és un privilegiat al costat d'aquestes persones, ho dic tot.  Les seves condicions laborals i de vida no es poden anomenar condicions. 

- Uff- hauràs pensat alleujat - Afortunadament Chittagong és al tercer món. 

Doncs no, desocupat lector. Sento espatllar-te el dia: un lloc semblant a aquest ho tens a tocar de casa teva, si vius a Catalunya. 

Avui, que estàs emprenyat/al·lucinat perquè has llegit que Donald Trump construirà una tanca ( que no un mur) entre els Estats Units i Mèxic, t'informo que un lloc com Chittagong es troba a la comarca d'Osona. Tal com ho llegeixes.

Segons un article de "El pais" titulat "Sobreviure a l'escorxador", el 90 per cent dels treballadors dels escorxadors de la comarca d'Osona són immigrants. 

En Trump diria, i amb tota la raó:

- Veieu com ens treuen la feina als d'aquí? 

"Són cinc segons per porc. Primer treus els budells, d'uns 20 quilos. Després, amb el ganivet talles el pulmó i l’estires amb força. S’ha de tallar la llengua i agafar-la amb la mà esquerra per penjar-la en un ganxo. Si ho fas 10 vegades seguides, notes un pessigolleig als braços. Després, a poc a poc, es comencen a paralitzar i, de vegades, les ungles de les mans es van ennegrint fins que cauen. Quan la cadència és de 700 porcs per hora, arriba el dia en què no pots moure l'espatlla."

Denuncien racisme:

 - Negro de mierda, te mandaré a África a que te mueras de hambre - li va dir un empresari català a un treballador d'un escorxador en un conflicte laboral en una de les empreses. ( Dubto que ho digués en català, per això ho transcric literal).

Quan un treballador es lesiona, criden un taxi, (gràcies!) , no una ambulància, perquè poden tenir problemes amb la Inspecció de treball si no estan donats d'alta.

Però segons Donald Trump als Estats Units, la culpa de l'atur a USA la tenen aquests treballadors que travessen il·legalment la frontera amb Mèxic per treballar en les fàbriques dels Estats Units. Josep Anglada, el nostre Donald Trump català, pensa el mateix.

A Osona moltes empreses càrniques ja no pertanyen a petits ramaders de la zona sinó a grans grups empresarials. Els ramaders han passat a ser també assalariats d'aquestes empreses. El pinso que mengen els porcs es porta d'Amèrica. La mà d'obra és immigrant, en molts casos en condicions irregulars. Els treballadors afortunats d'aquestes empreses cotitzen com a cooperativistes (increïble!), i per tant s'han de pagar els autònoms i la roba de treball.  El porc s'exporta fóra de Catalunya. Osona engreixa i mata el porc i l'envia fóra. I es queda la contaminació per purins que provoquen aquestes granges. El negoci és rodó. Aquests grups empresarials càrnics han descobert una manera molt "neta" d'enriquir-se: mà d'obra barata, sous miserables, treballadors que fins i tot cotitzen com autònoms i es paguen la roba de treball, i administracions que es fan càrrec de la contaminació que ells provoquen i de la convivència amb la gent de la zona d'aquests treballadors en situació irregular.

L'alcaldessa de Santa Eugènia de Berga ha portat el problema al Parlament. No sé pas... si amb això aconseguiran  gran cosa, amb aquests diputats preocupats per altre temes més importants, com els pressupostos... 

Ens pensàvem que els "Temps difícils" de Charles Dickens eren històries del segle XIX i resulta que ens ha passat com amb els articles que hem rellegit aquests dies de Montserrat Roig. Han transcorregut 25 anys de la seva mort, i són vigents com si els hagués escrit ahir. Se'ns hauria de caure la cara de vergonya de permetre el que està passant al nostre Chittagong català. No vull ni pensar què diria la Montserrat...

Maleït Phililp Kerr!

Nota: "Aqueta entrada la podreu trobar en castellà a https://Laisladelesbos2.blogspot. 

Quan era petita admirava els jueus que van fundar l'Estat d'Israel. Aquella pobra gent que ho havia perdut absolutament tot, i que viatjava a través del Mediterrani amuntegada en vaixells (us sona?) pels volts de 1948, sense que els deixessin desembarcar a la Terra Promesa... 

Aquells vaixells anaven capitanejats ni més ni menys que per Paul Newman, acompanyat per una infermera espectacular, l'Eva Marie Saint. Tots dos protegien nenes jueves rosses òrfenes, com la Karen. Karen s'enamora de Sal Mineo, membre de la Haganà, que era l'exèrcit paramilitar israelià d'aquells temps. Allà hi havia uns àrabs que no sé d'on havien sortit.  Aquests àrabs van i maten a....

Ostres! Una mica més i explico el final de la pel·lícula Exodus! Perdoneu per l'spoiler.

Reconec que la història d'Israel per mi fa un salt al buit des de l'assetjament del general romà Peter O'Toole,  a la fortalesa Masada allà per l'any 73 d. C,  fins a l'arrribada del vaixell Exodus a Palestina l'any 1948 amb Paul Newman al capdavant.

Aquells jueus com els del vaixell Exodus provenien dels camps de concentració europeus i somiaven començar una nova vida lluny de les penalitats viscudes. Imagineu el seu estat d'ànim quan desembarcaven a Palestina i es troben els soldats de la Haganá que els posaven un fusell a les mans per enfrontar-se als àrabs que vivien allà. Però si ells venien fugint d'una guerra!

Tot aquest muntatge meu de la història d'Israel,  avui se n'ha anat en orris, gràcies a l'escriptor Philip Kerr. Moltes gràcies, home! 

Jo estava llegint tranquil·lament  el llibre " Unos por otros" de l'esmentat Phillip Kerr. Per als que no hagueu llegit cap llibre de la col·lecció Berlin noir, aquesta sèrie narra els casos del detectiu Bernard Gunther a l’Alemanya dels anys trenta  i posteriors. En la resolució dels seus casos, el detectiu acaba embolicat sense voler  amb algun personatge històric d'aquells anys com Himler, Heydrich, Artur Nebe i d'altres nazis “importants”. Phillip Kerr barreja situacions fictícies dels casos que investiga amb moments històrics que van des dels primers anys del nazisme fins a la guerra freda.

En "Uns pels altres", Bernard Gunther ha de viatjar a Palestina l'any 1938 i per casualitat agafa el mateix vaixell que Adolf Eichamnn. Per situar-vos us diré que Eichmann va ser dels pocs nazis que van ser jutjats a Israel després de la Segona Guerra Mundial. Els serveis secrets israelians el van segrestar a Argentina, on vivia amagat,  i el van portar a Jerusalem, on va ser jutjat i condemnat a mort.

En el capítol en qüestió  Eichman viatja a Palestina per entrevistar-se amb representants de la Haganà per acordar el trasllat de jueus alemanys a Palestina. Demana ajuda a en Bernard ja que aquest sembla tenir contactes.  En llegir aquesta escena no vaig poder evitar riure. Vaig pensar que l'autor escocès s'havia begut tres whiskys en imaginar-se situacions reals i fictícies. Vaig suposar que s'inventava aquesta situació inversemblant: un nazi (que van arribar a jutjar i penjar per la mort de milers de jueus) va a Palestina  l'any 1938 per pactar el trasllat dels jueus alemanys a Israel amb col·laboració amb la haganà.

No vaig poder esperar a la part final de llibre, on l'escriptor ens explica el que és real i el que no. Vaig fer recerca per internet tota tremolosa. (Quantes vegades no m'hauré penedit de posar al google "Eichmann i Haganà". No ho feu si us plau!)

Estic en estat de xoc. Els jueus sionistes dels anys trenta van signar un acord amb els nazis (Acord Havaara), per deportar/traslladar/immigrar a jueus alemanys (rics) a Palestina. Els interessava a totes dues parts: als nazis netejar Alemanya de jueus, i als jueus sionistes poblar Palestina per poder crear l'Estat d'Israel. A cap de les dos parts els importava una merda el que volien els jueus alemanys, polacs, russos etc. Van decidir per ells, i el que jo trobo més increíble. van pactar amb el diable!

Què deuen pensar els jueus d'Israel sobre això? Avui però, ja no té cap importància,

Per cert Conseller  Romeva :

En el seu viatje a Finlàndia, calia entrevistar-se amb Simon Elo, president del Partit ultradretrà finlandès? Vostè no té res en comú amb  gent d'ideologia islamòfoba, ultranacionalista i euroescèptica.