Aquest blog té una vida
relativament curta, des del gener de 2016, però ja va nèixer desfasat. Segons m’informen, els blogs ja no estan de moda des de molt abans del 2016. A l’era d’internet tot
passa a la velocitat de la llum.
Sempre faig tard. Fa uns anys, si algun dia anava a la neu, demanava la roba d'esquí a la veïna de dalt. Quan em vaig decidir recentment a comprar-me l’equipació ( gràcies al Decathlon) va resultar que just quan torno a casa amb les bosses de la roba, ( contenta com Pretty Woman per Rodeo Drive) per la telvisió alerten que les estacions d’esquí catalanes no trigaran gaire a tancar definitivament per manca de neu a causa del canvi climàtic.
Tot i així, desocupat
lector, intentarem seguir amb el blog fins que la crisi dels refugiats passi
totalment de moda per què s'hagi solucionat.
Les portades dels diaris s'han oblidat d'ells i semblava que jo també, com alguna desocupada lectora m'ha recriminat. No era així.
Aquest estiu una noticia ha passat despercebuda incrustada al costat d'altres. Crec que de manera interessada òbviament.. Suposa un pas mes enllà en la normalització a la nostra vida de la desesperada situció dels refugiats. La vull fer ressaltar en aquest blog perquè m'ha impactat molt però ha tingut molt poc ressó. Els refugiats ja no estan lluny de casa nostra. A Algecires s’ha construït el primer camp de refugiats d’Espanya. Tot i així encara juny de Catalunya. Però encara que estiguessin a La Jonquera no ens traurien la son. A Israel els camps de refugiats que Trump vol deixar d’ajudar econòmicament, es veuen des del sofà de casa d’alguns assentaments i us puc assegurar que els israelians fan la seva vida amb normalitat. Com aquí.
Em considero una privilegiada,
ja ho sabeu: visc al primer món, la meva família té salut i jo tinc feina. Em puc dedicar a escriure aquest blog.
He visitat aquest estiu un país del tercer món i he vingut molt impressionada. La model
Judit Mascó afirmava en una entrevista que ella solia anar cada any una temporada a Africa
a ajudar, però per pur egoisme. Perquè després
d’haver estat ajudant a persones necessitades, ella rebia més d’ells del que
ella donava a canvi. Durant uns mesos ella era feliç perquè qualsevol
problema, greu i no tan greu, no la preocupaven en absolut. Aquesta sensació i
estat de benestar durava pocs mesos. A la boràgine del dia a dia al primer món, tot tornava a
preocupar-la. Malahuradament jo no he anat a ajudar si no de
visita. He tornat amb una imatge de mi mateixa que ni la bruixa de la
Blancaneus em supera al mirall. Des que he arrivat, una pregunta molt inquietant em supera:
què he fet jo, per merèixer ser una privilegiada i viure al primer món? És la
segona vegada que torno d'una visita al tercer món en un avió i amb la sensació que fujo en estampida,
que els abandono a la seva sort,... Esperem que com a la Judit Mascó, aquesta
sensació, de vergonya en el meu cas, se’m passi en els propers mesos.
Aquest estiu tmabé he llegit
l'últim llibre de Paul Auster "4,3,2,1". El protagonista, Archie, que podria ser el mateix escriptor, afirma que només publicarà després d’haver
escrit, rectificat, rellegit i madurat el text durant molt de temps. Em vaig posar vermella com un
tomàquet: jo, que faig intro a la primera de canvi a " lilladelesbos" ....
És el que tenen els blogs, i per això passen de moda. És literatura efímera d’aquella que el desocupat lector oblidarà.
No us oblideu, però, de les
persones amb veritables problemes i sí oblideu els vostres.
INTRO.
