dijous, 26 de desembre del 2019

Deliris febrils




El meu fill i jo hem passat les festes de Nadal juntets, fent viatges intermitents del sofà al llit i del llit al sofà.  Hem estat part de la població que ha patit l'epidèmia de grip. Com que ens ha agafat desprevinguts, a la febre s'ha afegit el malhumor (ell) i la depressió (jo) per estar malats en dies com aquests.

Així que les nits nadalenques, deambulant tots dos per casa com dos ànimes en pena, han donat molt de sí. En el meu cas la febre m'ha portat a sentir veus i comprovart habitació per habitació si havien entrat a casa; a retirar els llançols del llit perquè em pensava que un gat s'havia ficat a dins, i a creure'm que m'havia quedat cega, amb la conseqüent angoixa que això provoca.

En el cas del meu fill,  en els pics de febre, s'ha recordat dels seus amics de Kenia i de la gent que va veure vivint als suburbis de Nairobi en condicions miserables. No ha pogut evitar imaginar-se'ls amb el mateix malestar que ell i sense medicaments per paliar el dolor. O fins i tot morint-se, he afegit jo.
 
En els moments de deliri, el cervell de cadascú va per lliure.

Justament avui, que els pensaments febrils del meu fill estan amb la gent dels suburbis de Nairobi, a La contra de La Vanguardia, l'exbanquera Jaqueline Novogratz, ha trobat una solució per a la pobresa a l'Àfrica, o per a paliar-la si més no. Segons ella cal invertir a llarg termini en crèdits per a emprenedors locals.

Jaqueline Novogratz. La Contra. La vanguardia

Sincerament, jo vaig tornar del nostre viatge a Kenia de l'any passat derrotada, sobretot per la visió dels afores de Nairobi des del cotxe. Vaig tenir  la triste sensació que no hi havia solució possible per arreglar el futur de tanta gent (milons de persones). Es veien quilòmetres de xaboles fins a l'infinit. Vaig concloure que la pobresa allà era com un riu que es desbordava, impossible de controlar.
 
I encuriosida, vaig comprar  " Factfulness", el llibre de la família Rosling ( Anna, Hans i Ola).  Aquest llibre ens vé a dir, amb dades estadístiques, que el món va millorant, ( el tercer món), que està millor que fa 20, 30 o  40 anys. Però sobretot, que nosaltres (primer món) tenim una visió distorsionada en negatiu de com funciona él món, i estem equivocats quant a la situació en què es troba el tercer món. Bill Gates regala aquest llibre a tots els estudiants americans que es graduen. Suposo que vol que els joves americans siguin optimistes quant a la visió del món, perquè això porta a no ser derrotistes i a considerar que es poden fer coses per millorar-lo. 
 
La veritat és que visc en una permanent contradicció, entre les dades que exposa el llibre, que són absolutament certes i contrastades, i el que vaig veure a Nairobi.  Segurament les condicions de vida d'aquells suburbis ara són millors que fa quaranta anys.  
 
Certament,  Jaqueline Novogratz, amb una visió optimista del problema, està intentant buscar vies per solucionar la pobresa, dins el seu àmbit que és la banca. Gent com jo, negativa, o com un exjefe meu, ara polític al parlament de Catalunya, que va tornar d'un viatge al Senegal, també convençut que Africa no tenia futur, no aportarem res positiu, perquè considerem que no hi ha solució.
 
Cal donar pas a la gent positiva per canviar el món ( a millor ).


divendres, 6 de desembre del 2019

No hi haurà govern.

No hi haurà govern.
 
Tall com si fos una pitonissa que prediu el futur, tot acaronant la bola de vidre, jo vaticino que no hi haurà govern els pròxims dies a Espanya. Aquí ho deixo, toma ya!
Espero equivocar-me.
 
Aquest futur negre que visualitzo, només pot ser fruit de l'absoluta desconfiança que em provoquen els partits polítics, sense distinció de colors. Tots i cadascun del polítics que aquests dies han constituït el Congrés dels Diputats, des dels que he votat amb una pinça al nas, fins als que no comparteixo la seva ideologia, i és clar, fins i tot  els que odio, sí odio, fins al moll de l’os, perquè ara hi ha polítics que odio, tots en definitiva em provoquen des de tristesa i  frustració fins a ira i ràbia.
Com he arribat a aquesta conclusió, errònia espero, sobre la manca de govern i, de retruc, a la convocatòria de noves eleccions? una reflexió sobre el que és l’amistat.
 
Tinc tres amigues que conservo des dels primers cursos d’EGB, sí, de quan hi havia EGB, BUP i COU. Aquí algun desocupat lector jove deduirà, amb aquestes sigles, que pertanyo a l’època dels dinosaures.
Em considero molt afortunada de tenir-les com a amigues i de que elles també me’n considerin. Evidentment que al llarg de tots aquests anys hem tingut èpoques que no ens hem vist gaire, per diferents circumstàncies (casaments, feines, fills), però sempre hem intentat trobar-nos, tot i viure separades. Hi ha determinades dates de l’any que són sagrades per a nosaltres, i, o soles, o amb les famílies, ens veiem. En els últims anys, totes quatre soles hem fet escapades tan de moda a partir dels quaranta anys. Sempre que torno d’aquets viatges constato la sort que tinc. Arribo a casa com si hagués fet teràpia de grup, després d’haver conviscut quaranta vuit hores seguides amb elles. Realment, el concepte “bona persona” s’aplica a elles cent per cent.
Totes tres estan involucrades d'alguna manera en la política municipal del seu poble, ja siguin elles o les seves parelles, i en partits polítics de diferent ideologia, la qual cosa m’omple d’orgull com a amiga i com a ciutadana. Sempre he pensat que els regidors i regidores de poble són l’últim mohicà de la autèntica política, entesa com la cerca del bé per al ciutadà i no per al partit.
Doncs bé, des del dia ú d’octubre de 2017, data d’inici d'una època convulsa per a Catalunya, data en què la política, volguessis sí o sí, va entrar a les cases de totes les famílies catalanes per quedar-se a la taula del menjador, no hem tingut mai una conversa profunda del fons de la qüestió. Sí que hem comentat moltes vegades la situació dels presos polítics, dels exiliats, del partit d’ultradreta, de les manifestacions independentistes a Brusel·les i Madrid, en que algunes d’elles han participat, etc. Però no hem entrat mai a opinar sobre el tema de fons, que en definitiva és parlar sobre política.
Si hi podia haver un exemple de persones raonables i assenyades per a debatre sobre l’autèntica política, érem nosaltres quatre. I no ho hem fet. No me n’havia adonat fins ara, per això l’entrada d’avui. Estic convençuda que entre totes quatre tenim la solució al problema. Però no ho hem parlat mai. No en tinc ni idea del perquè.  Cadascuna de nosaltres pot tenir el seu motiu per no haver-ho fet.

Així ha estat sempre que hem estat les quatre juntes i soles, ja sigui penjades al telefèric de l’illa de Capri, cruspint-nos una pizza a Nàpols, o passejant en cotxe de cavalls per Sevilla com unes turistones. Totes quatre parlant de la família, de la vida, de les feines, de malalties, del dolor de la pèrdua dels nostres pares... però de política de res.
Si nosaltres quatre no hem gosat debatre sobre el fons de la qüestió,  o no ho hem cregut convenient o jo què sé, però no ho hem fet, no espero en absolut que polítics,  que en definitiva viuen de mantenir la tensió i les diferències entre els ciutadans, puguin arribar a tendir ponts i a arribar a acords per formar govern.

D’aquí la meva frase d’inici de l’entrada d’avui





dimarts, 3 de desembre del 2019

Com es tradueix "bollos" al català?



Avui "Optimot" m'ha fallat. Sense cap mena de dubte.*
 
Recentment he visitat el poble on van néixer els meus pares, que es troba al Valle de los Pedroches. Casar-me i tenir fills ha suposat un impàs de concretament vint-i-quatre anys. No era conscient que haguessin passat tants anys des de l’última estada. M'han passat volant. He anat acompanyada de la meva filla perquè volia que conegués la família cordovesa, i també els orígens dels seus avis, ara que ja que no els tenim entre nosaltres.

Quan era petita m'encantava anar al "pueblo" per Nadal a visitar la família que encara quedava allà. El trajecte en cotxe trigava 18 hores des de Platja d'Aro.  Sortíem de matinada. La meva mare fabricava un llit als seients de darrera el cotxe per a la meva germana i per a mi: omplia l'espai dels peus amb maletes, col·locava una manteta a sobre de tot,  i les nenes dormíem plàcidament en aquell matalàs improvisat. Riu-te tu ara de les cadiretes de seguretat dels nens als cotxes!.
 
El soroll de la ràdio del cotxe ens despertava a mig matí: aquell català que sortia de la ràdio, tan estrany i diferent del meu, que jo em pensava que era un català mal parlat, juntament amb els camps de tarongers que vèiem per la finestra del cotxe, m’indicava que travessàvem València. Allà enmig dels camps paràvem les estovalles  per esmorzar. La meva mare havia preparat la "merienda" de la que mai faltava el termo de cafè. El meu pare aprofitava per pispar algunes taronges. No cal dir que la meva mare s'enfadava molt i discutien. Les nenes quan ja ens vàrem fer grans li suplicàvem que no les agafés. Jo tenia terror que no sortís un pagès i li disparés un tret, com a les pel·lícules. Però el meu pare no ho podia evitar: ell era com Ulisses, i les taronges les seves sirenes particulars. El meu pare, que havia patit gana i misèria a la infància, no trobava que fos tan greu collir quatre taronges. Amb els anys aquesta anècdota ha passat a formar part de les històries de l'avi que ens fan riure a tots quan les expliquem. Avui dia aquelles taronges seductores estan ben protegides per una reixa i no es mengen a Espanya, sinó que s'exporten. 

Arribàvem al pueblo negra nit per una carretera fosca i solitària. L’únic cotxe que transitava a aquelles hores era el nostre. Ara en diuen d’aquella zona espai protegit de contaminació lumínica. A mi em feia por que el cotxe no punxés una roda i ens quedéssim al mig de la foscor, i sols. Ens rebien la germana de la meva mare, el seu marit, i els cosins, els únics del pueblo que no havien emigrat a Catalunya. Les dues germanes s'abraçaven i ploraven de emoció. Inevitablement el meu pare s'enfadava sempre amb aquells plors que no entenia. Segons ell, es tractava d'un moment de celebració, de joia. Jo llavors no ho sabia, però amb el temps he comprès que no ho era exactament: hi havia tota una tristesa de dos germanes separades a mil quilòmetres de distància.

I quins menjars tan bons que preparaven aquells dies les dones de la casa, la meva mare, la meva tia i la meva àvia materna: galldindi, porc senglar i llebre de les que caçava el meu tio, garrí (lechoncito), torreznos, bacallà arrebossat, morcilla feta  casa.  A mi el que més m’agradava eren les migas tostàs. I quins dolços tan diferents dels de Catalunya: bollos, roscos amb sucre, perrunas, flors i cagajones. I què no diríem del pa andalús que anàvem a buscar a la casa/fleca tan perfumada a farina del costat de casa de la meva tia.

En ple segle XXI la meva filla i jo hem arribat al pueblo en el tren AVE, directes i propulsades des de Girona. Aquell poblet compta ara amb una estació del tren d’alta velocitat, en mig de camps d'oliveres i alzines. Semblava una pel·lícula de ciència ficció, nosaltres dues soles arribades a l'estació de tren futurista, buida, i també negra nit. Però allà estaven els meus tiets per recollir-nos, els mateixos que ens rebien en aquells Nadals de fa tants anys. I jo, filla de la meva mare, he vessat les mateixes llàgrimes, barreja de tristesa pels que no hi són, i d'alegria, i novament incompreses, aquesta vegada per la meva filla, que és neta del seu avui.

Altres dos germanes de la meva mare, i que viuen a Catalunya, també s’estaven de vacances aquests dies amb els meus tiets al pueblo. La casa de la meva tia s’ha omplert dones alegres: allò semblava un aquelarre de bruixes. Hi havia només un home, el meu tiet, al qual les cinc dones fèiem anar amunt i avall a la nostra,  sense cap queixa, sempre amb un somriure.

 
No us podeu imaginar què ha significat per mi  assaborir novament tots aquells plats preparats per les meves ties. Ara que els meus pares no poden cuinar-me’ls, he tornat a retrobar les olors i el gustos d'aquells temps de felicitat de quan jo no era òrfena. L’olor ha transitat perfectament dins el meu cervell per trobar cadascuna de les escenes de la meva infància amb els meus pares.
 

Aquests dies també he pogut visitar l’única germana  viva del meu pare, de més de noranta anys, que m'ha reconegut només de veure'm entrar per la porta. He descobert que les cosines que eren jovenetes i nenes petites, alguna ja és àvia, i d'altres estan enfeinades, en plena voràgine de cuidar nens petits i treballar. Tinc cosines que munten empreses de pastissos, cosines que el dia del seu casament no admeten regals si no són per als sensesostre, cosines que et cuiden i t'ensenyen els racons de Còrdova com si t'haguessin vist el dia d'ahir.
 
Sí, també hem visitat Còrdova per poder retrobar l'altre germà de la meva mare. Tota la família ens ha tractat com si fóssim de la reialesa. Mentre travessàvem el pont romà sobre el Guadalquivir, el meu tiet em va assenyalar el punt exacte on va patir un infart el meu avi, que va morir als seus braços. Aquell dia fatídic, mentre l’avi feia unes gestions per a la jubilació, el meu tiet l’esperava al cotxe. Quan va sortir de l'oficina de la Seguretat Social ben contrariat, en arribar al cotxe es va desplomar d'un infart fulminant. Jo desconeixia l’epíleg de la història: aquell disgust al final no va tenir cap raó de ser: els seus papers per cobrar la jubilació estaven en regla. Va ser un error de l’inepte funcionari que el va atendre i que li va contestar de males maneres que no tenia dret a cobrar cap pensió.
 

Tant la meva filla com jo hem sentit durant aquest viatge que els meus pares eren presents en molts llocs: en cada riure de les tietes, en cada anècdota que ens explicaven, en cada racó de la casa de la meva tia, en els carrers on jugaven, en els camps d'alzines on varen enviar al nen que era el meu pare a vigilar porcs...  Hem trobat el carretó amb el que la meva àvia paterna repartia llet per les cases, exposat en una plaça com si fos una peça de museu. Hem sopat al bar del besavi, que encara existeix com a tal, modern i amb fotografies d’altres èpoques, i mentre hi érem allà he sentit unes nenes, les seves netes, que jugaven al gronxador de  les golfes fa molts anys. Sí: Villanueva de Còrdova és un poble preciós que ens ha acollit meravellosament.
 
En pujar al tren de tornada a Girona, a l'andana de l'estació solitària de l'AVE,  al mig del no res, la meva tia m’ha donat una bossa plena de "bollos" per al viatge. Tota la vida menjant "bollos" i mai els havia pogut assaborir calents, acabats de fer, tendres. Quan era petita en compràvem caixes i caixes, i arribaven a Catalunya durs, però amb la textura ideal per xucar amb la llet, o torrar-los. Aquell sabor i textura eren completament nous per mi. Vaig decidir,  mentre la meva filla i jo els devoràvem allà dretes, rodejades de camps d'oliveres i d'alzines, tot esperant el tren,  que aquell seria el sabor del pueblo que s'emportaria a Catalunya la meva filla al seu cervell.

 ·        Expressament he mantingut el nom original dels aliments, per conservar el sabor. Nota de la traductora