Il·lusa de mi, realment pensava allá pel mes de gener de 2016, quan vaig començar a escriure aquest blog, que l'illa de Lesbos seria un títol i un tema temporal en el temps, que els refugiats en un o dos anys podrien tornar als seus països quan acabés la guerra, o viure a Europa. Que l'illa tornaria a ser un referent turístic per a les lesbianes. Òbviament no ha estat així.
Confiteor que l'illadelesbos ha estat força abandonada aquest 2022, per mi i per tothom, en sentit literal i literari. Les preocupacions personals (insignificants, algú les qualificaria) del dia a dia m'han absorbit de tal manera que l'últim dels meus pensaments ha estat per a lilladelesbos. No sóc l'única culpable: per als diaris i televisions també ha deixat d'existir l'illadelesbos i tot el que significa: camps de refugiats, naufragis, despareguts al Mediterrani i al canal de la Mànega... Aquestes notícies passen desapercebudes: un llampec al cervell durant un segon, mentre llegim el titular i... fora, fora..cap a Instagram a descansar les neurones. Insensibles. Ja està tot dit sobre el tema.
Igual la pandèmia també ha tingut la culpa d'alguna manera. Com a efectes col·laterals ( són tants!) d'aquests mesos confinats, els europeus ens hem mirat massa el melic. Aquest últim any hem tingut guerra a Ucraïna, crisi, futbol, ... el que ens vulguin vendre els diaris, per a preocupar-nos segons els seus interessos o el de l'algoritme que ens manipula. No donem l'abast.
Buscant per internet les últimes informacions de l'illadelesbos he trobat un naufragi davant l'illa grega de Citera. Aquesta notícia, si és que la vaig llegir ( tampoc miro cada dia la premsa) em va passar totalment inadvertida. M'ha sabut molt greu: prova evident del que més amunt he confesat: no han estat una preocupació meva aquest any els habitants d'illadelesbos.
Vaig visitar la petita illa de Cítera fa un temps. És un dels moments màgics dels meus viatges: passejada pels carrers buits d'un poble grec en temporada baixa, i un deliciós pop a la brasa amb vi blanc davant la platja. I jo amb vint anys menys.
5 d'octubre de 2022, 9 del vespre: veler enfonsat davant l'illa de Citera: onades de 10 metres, bombers i socorristes arrisacant la seva vida per salvar els pobres nàugrafs atrapats sota les roques. Un resultat de 5 persones mortes i vuitanta de rescatades.
La imatge dels carrers buits i el pop s'ha esvait per sempre. És el mínim que em mereixo per no haver tingut en els meus pensaments lilladelesbos.
Em quedo, però, amb la imatge positiva de les vuitanta persones que van salvar la vida.
Malauradament de ben segur que socorristes, bombers, rescatadors, hauran de continuar treballant de valent. És un fet irrefutable que els immigrants del món sencer, continuaran arriscant la seva vida per arribar a l'hemisferi nord i concretament a Europa. Mireu el mapamundi i constatareu que és on hi ha més privilegiats ( incloc els meus veïns d'escala, companys de feina i jo mateixa) per metre quadrat. És on es viu millor de tot el planeta terra: Europa.
Des d'aquí vull donar les gràcies a totes les persones que ajuden els immigrants que fugen dels seus països cap a Europa. Salven vides, col·laboren en els camps de refugiats, tramiten permisos... tot això amb un afegit: han d'esquivar obstàcles. No són les enormes onades del Mediterrani, sinó un munt de polítics que no sols no ajuden sinó que els ho posen més difícil.
Aquí el meu petit homenatge en la primera entrada de 2023.
