Petites dones roges

Em trobo moltes vegades que conec una dona i m'explica alguna cosa interessant de la seva vida, o bé m'arriba per televisió o internet alguna informació d'una dona, i no trobo l'adjectiu que la defineixi. 

Fins que vaig trobar el llibre de la Marta Sanz, "Pequeñas mujeres rojas".  Mai he comprat un llibre només pel títol. Com la majoria dels desocupats lectors, normalment miro l'autor o autora, i la contraportada també, per informar-me de què va. No ha estat així amb "Pequeñas mujeres rojas", que el vaig triar només per la perfecta combinació de les tres paraules juntes. Confiteor. M'encanta com sonen.

I és que fins a la descoberta d'aquest títol, quan topava amb determinades dones especials, em trobava balbucejant, tota bloquejada, cercant un adjectiu qualificatiu que les definís, ja que "especials" no té res d'"especial".  No el trobava i el necessitava. Ni "braim storm", ni DIEC, ni Maria Molinero: l'adjectiu no existia per a determinades dones. 

Amb la descoberta de les tres paraules, "Pequeñas mujeres rojas", ara em em sento com aquells botànics del segle XVII que descobrien una nova espècie de flor a la selva amazònica i la batejaven amb un nom en llatí, tot apuntant-la en una llibreta. Per a la humanitat només a partir d'aquell moment la flor havia començat a existir.

Recentement he conegut l'Eilyn, la nova cuidadora hondurenya  d'un familiar molt gran que necessita assistència les vint-i-quatre hores del dia. Ja suposarà el desocupat lector que l'he qualificada de petita dona roja. El primer dia de treball la vaig examinar dissmuladament tot preguntant-li coses de la seva vida, on havia treballat o si tenia més família a Espanya.

Em va explicar, sense donar-li gaire importància, que des d'Hondures havia intentat entrar als Estats Units fins a sis vegades. Em vaig sorprendre que ho hagués provat tantes vegades i em va dir que allà a Hondures tothom ho fa. L'última vegada va aconseguir travessar la frontera (el mur d'Obama i Trump) i la van detenir a l'altra costat de la valla. La van ficar en un autobús, juntament amb altres immigrans i la van retornar a Hondures directament, sense parar a Mèxic.

Precíssament aquests dies m'ha sorprès la notícia de que els governadors de Miami i Texas, on hi arriba un gran volum d'immigrants que entren "il·legalment", com la nostra delinqüent Eilyn, els envien ben empaquetats en un autobús o en un avió, no a Hondures, sinó directament als pobles del President Jo Biden, de Kamala Harris o de Barak Obama. I els abandonen allà. A la ciutat de Nova York l'alcalde ha declarat l'estat d'emergència per què les ONG van de bòlit. No estan preparades per a aquesta arribada massiva d'immigrants. 

Llàstima per a l'Eylin, que si hagués estat una d'aquests immigrants, ara estaria propulsada directament  Nova York, on ella té alguna família i on volia anar.

L'Eylin em va explicar les misèries d'un viatge duríssim, amb la resignació assumida de que la vida és així d'injusta i difícil. Mentrestant li anava donant la papilla al nostre familiar.

Em va dir que ella és conscient que durant el trajecte la poden atracar, apallisar o violar, quan no matar, però ella ho accepta igual que quan s'inunda el seu poble o es desencadena un terretrèmol. Em va explicar que ella viatja a peu en petits grups d'homes i dones, sense l'acompanyament dels anomenats "coyotes" que són els guies i els porten en cotxe o camió. Diu que no es pot permetre contractar un "coyote" perquè cobren molt. Així vaig saber que també hi ha primera i segona classe per emigrar als Estats Units. Ella anava en classe turista, cosa que encara converteix el seu viatge en un punt més perillós. 

L'Eylin va caminar durant un mes, de nit, amagant-se a la selva, i evitant les poblacions. Els immigrants tenen més por dels "maras", màfies que esperen amagats a aquests petits grups d'immigrants, que dels rèptils, aranyes i demès bèsties que corren de nit per la selva. Els "maras" són coneixedors dels cèntims estalviats que porten a sobre els immigrants per fer front al imprevistos del trajecte,  i que viatgen indenfensos sense la protecció dels "coyotes". Els esperen per robar-los i violar les dones. Ella va tenir sort. No la van violar cap vegada, tot i que una li va anar d'un pèl. La van atracar totes les vegades menys l'última que la van retornar ja des d'Estats Units la policia de la frontera. A Mèxic els immigrants intenten pujar als trens de mercaderies  que creuen el país, per viatjar més ràpid. És la part més perillosa del trajecte. Els immigrants es col·loquen al sostre dels trens, i agafats molt fort, viatgen hores i hores patint fred, mullant-se, travessant túnnels ajupits i passant molta, molta por.... Han de pagar a les màfies dels trens també per no ser llançats pels aires al terra. El seu marit no va voler pujar una de les últimes vegades i va ser quan els van atrapar. Els membres del seu grup que va aconseguir pujar al tren i superar els perills, va arribar a lloc. Fins i tot anava una cosina d'ella embarassada que va aconseguir entrar als Estats Units. Ella no tenia por però el seu marit es va bloquejar,  li va agafar pànic perquè el ser germà va morir aixafat en un túnel.

Finalment em va dir que la seva intenció és tornar-ho a intentar quan estalviï cèntims a Espanya.

Jo li vaig preguntar el perquè d'aquest delit per aconseguir entrar als Estats Units si aquí a Espanya crec que té una millor qualitat de vida: bona sanitat o col·legi per als seus fills, cosa que als Estats Units no passa.  No em va saber explicar el motiu exacte de la necessitat d'arriscar la vida d'aquesta manera, deixant els fills amb la seva mare... O jo no ho vaig entendre. Vaig  intuir que per a ella i per a molts hondurenys els Estats Units són una espècie  de "El Dorado". Suposo que s'ha de viure tota una vida de pobresa per entendre aquesta esperança al preu que sigui  per aconseguir una vida millor.

En un sol dia de feina amb el nostre familiar, l'Eilyn havia après perfectament la seva pauta de medicació,  com se li canvia el bolquer, com s'ha que de triturar l'aliment en una determinada textura, com s'ha d'espessar l'aigua per què el pacient amb afassia no s'afogui, com s'ha de mesurar la saturació d'oxígen cada tres hores, com funciona la grua elèctrica per treure'l del llit, com cal distreure i entretenir el pacient si es posa nerviós, com trucar a emergències en cas d'urgència,...

Com comprendreu, l'Eylin va passar el període de prova del contracte amb matrícula d'honor. Una dona a la que no li fa por viatjar durant dies en el sostre d'un tren, està sobradament qualificada per cuidar una persona invàlida i depenent. 

Vaig incloure-la amb el número 1 del grup de les "petites dones roges" que he creat des que vaig descobrir les tres paraules. 

Aquí a Europa, en una altra dimessió intergal·làctica,  també trobem petites dones roges i també d'altres colors, que estudien, treballen, surten amb els amics, que ballen, que riuen. Les petites dones roges d'Europa a vegades també viatgen en tren per buscar una nova feina, però no al sostre. Són conscients que tenen una vida privilegiada però en seu dia a dia no volen deixar de posar el seu granet de sorra per deixar el món millor del que se'l van trobar, o com a mínim intentar-ho. I crec que s'han d'admirar com a l'Eylin, perquè renuncien a determintats privilegis sense que ningú els hi hagi demanat, ni tan sol l'Eylin. Podrien convertir-se fácilment en petites dones d'altres colors, i malgrat tot, es resisteixen a canviar el color vermell. 

Les petites dones d'altres colors que no és el roig, (blaves?) són igual de privilegiades que les roges però no ho saben. Consideren que el món perfecte en el que hi viuen és l'estat natural de les coses, tan perfecte que per a les necessitats bàsiques com feina i pis no s'han hagut ni de preocupar per què el cercle en què es mouen ja els hi proporciona amb naturalitat. Pengen a "instragram" les claus d'un pis que s'han comprat amb vint-i-cinc anys amb la candidesa de no imaginar-se que la majoria dels joves de la seva edat no poden si no és amb l'ajuda dels pares en el millor dels casos. Són dones blaves felices, pot ser més felices que les roges segurament,  i que només es volen envoltar d'altres dones de color blau, igual de felices. No fan mal a ningú, però no volen problemes tampoc, els defugen. Per a elles, l'Eylin i d'altres com ella són invisibles. No és cap delicte el que fan.

Però jo em trec el barret davant les petites dones roges privilegiades que viatgen "en" tren per Europa  i que volen construir un món més just. I per suposat també em trec el barret davant les petites dones roges que creuen centreamèrica pujades "sobre" un tren per aconseguir arribar a un món més just del que tenen al seu país.

Les meves "pequeñas mujeres rojas"  ja han començat a existir a la llibreta imaginària de l'illa de lesbos.

To be or not to be

Igual que Hamlet davant la calavera, jo em pregunto:

- Sóc... o no sóc....racista? 

D'entrada diria que no. 

Desocupat lector, tant tu com jo NO ens considerem racistes. Però ho sento: en el fons...o en la superfície,  amb més o menys graus, ho som. El que tenim en comú tu i jo és que intentem mostar-nos com a no racistes, que tampoc sé què és ben bé.

Així doncs, també em pregunto: estem massa preocupats a no semblar racistes? Anant amb compte amb el que diem, pot ser aconseguim l'efecte contrari? Ens traeixen les paraules o ens desemmascaren?

Massa preguntes. Aquesta entrada d'avui me l'ha provocat la meva filla. M'ha prohibit de forma contundent utilitzar la paraula "moro" o  "mora" per referir-me a les persones del nord d'Àfrica. I no perquè m'hagi  equivocat geogràficament  del lloc d'on provenen..

Després d'un gran debat entre ella o jo, on va guanyar ella per KO, em vaig sentir com una heretge davant el Tribunal de la Santa Inquisició ( o sigui, innocent de tots els càrrecs,  però obligada a confessar el crim). Sentència: tinc absolutament prohibit anomenar "moros" o "mores"  a tal persona,  o a tal escriptora, o a tal veïna, a tal amiga... perquè,  segons m'informa la meva filla, ells no volen ser anomenats així. Li han confessat els seus amics, nascuts a Catalunya. 

Primer de tot i molt important en l'argumentació: quan pronuncio la impronunciable paraula  no em refereixo a aquests catalans, igual de catalans que jo, filla de cordovesos i nascuda a Cerdanyola del Vallès. 

Confiteor: el delicte ha estat comès i de forma reiterada al llarg dels anys. He pronunciat la paraula "m.." en massa ocasions. Sóc culpable. Però jo no m'he  amagat mai de dir-la. No serveix de res insistir que jo no tinc intenció d'ofendre o menysprear ningú quan la dic, que no hi ha dolo...Res.

No l'he poguda convèncer. Es veu que si la pronuncio, sóc racista.

Una altra pregunta:  I si no la pronuncio, i dic àrab, magrebí, o musulmà ja no ho sóc?

Reivindico aquí per última vegada poder dir  o escriure la paraula "m..." sense tenir intenció d'ofendre ningú. 

No hem d'oblidar tampoc que tenim vuit-cents anys d'història en comú a la península. Durant vuit-cents anys ells eren els m... i nosaltres els cristians ( si és que no provinc d'un morisc).

 El Romace de Abenámar

 "Abenámar, abenámar,

moro de la moreria,

el dia que tu naciste,

grandes señales había.

Estaba la mar en calma

la luna estaba crecida,

moro que en tal signo nace

no debe decir mentira (...)

(A mi, a 14 anys, quan em van fer memoritzar el poema, aquest Amenàbar em semblava que havia de ser guapíssim, tipus Sandokan. )

És en aquest context que la paraula "m..." tindria un significat semblant al que jo també li vull donar quan la pronuncio: res de racisme, només identificar la persona i que és del nord d'Àfrica, ja sigui del Marroc, Argèlia, Tunísia, ...

Vaig conèixer el primer marroquí immigrant als anys vuitanta. Llavors no hi havia encara gaires persones del Marroc treballant a Catalunya. Per això no l'he oblidat. Es tractava d'un paleta, company de feina del meu pare. Casualment es va organitzar un dinar de cloenda d'una obra a la qual vàrem ser convidats treballadors i familiars. El meu pare devia dir que coneixeríem el seu amic m...., sense més. Tots els treballadors varen portar la seva família, excepte aquell home que tenia la dona i els fills al Marroc. Era època del Ramadà i no va poder menjar res del fantàstic dinar que ens havien preparat. Recordo com tots vàrem admirar la voluntat d'aquell home per fer dejuni. A casa meva ni el divendres sant ens estàvem de menar carn.

I sí, fins avui utilitzava la paraula " m... " només a casa meva. Ja n'era conscient que no la podia dir fóra de l'entorn familiar, perquè ara, desocupat lector, no es pot pronunciar sense que t'acusin de racista. Perquè els eixelebrats extremistes racistes  se l'han feta seva i l'han espatllada. Però em pensava que la meva filla comprendria que no tinc cap intenció de menysprear ningú i que a casa, lliurement, la podria dir en veu alta.

Em diu la meva filla que puc fer servir la paraula magrebí. Què voleu que us digui? Quan la pronuncio en un context de llenguatge entre amics, col·loquial, em sento presentadora de TV3.  Sembla que estigui dient al meu interlocutor:

-  Que consti en acta que no sóc racista., i serveixo com a presentadora del telenotícies.

No la sento meva. No he crescut amb ella.

La definició de "marroquí" no em serveix, tampoc em funciona:  I si és de Tunísia, o d'Egipte o d'Argèlia? O un sirià? Jo no sé d'on prové aquella persona, per això l'anomeno "m...".

Musulmà?  L'haig de definir per la seva religió? Llavors jo sóc una cristiana ( que és una atea, per cert)?

Més importants que les paraules són els fets. Actualment, es respira tant racisme per totes totes bandes i sense vergonya, que ens hem tornat paranoics. Hauríem de denunciar el racisme dels fets, i no de les paraules que s'han pronunciat sense intenció.

El racisme que jo conec de primera mà és un amic del meu fill que canvia de seient en un parc quan un immigrant  se li asseu al costat;  és una funcionària de la Universitat de Girona que atèn  una amiga de la meva filla de pell fosca, tot mirant-la despectivament  i en descobrir al DNI que és adoptada i té cognoms catalans, canvia la cara en un somriure. Jo definiria racisme com el fet que un company de feina es sorprengui i s'escandalitzi que jo hagi atès una immigrant negra igual d'amablement que a l'Alcadessa de Girona ( ho dic perquè les he atès a totes dues seguides). 

Aquest és el racisme que cal combatre. No si em refereixo a un  m... o una m... per aclarir de qui parlo,  quan no sé el nom o la  procedència  exacta.

No sé si m'has entès desocupat lector, i filla meva. Possiblement el fet d'haver de donar tantes explicacions amb aquesta entrada d'avui, ja indica que algun punt les meves conviccions grinyolen...A veure si la nostra generació desapareix d'una vegada i la paraula també. S'hauran acabat els problemes.

Per cert, crec que vaig de dret a la foguera....

Aquesta entrada ha estat escrita sense publicar ( com el llibre "Vida i Destino" de Vasili Grossman, salvant les distàncies)  durant molts mesos perquè tenia dubtes sobre si era correcte el que jo argumentava, Afortunadament l'escriptora  Najat El Hachmi en un article a "El pais" del 29 de juliol de 2022,  m'ha donat permís per fer-ho.

elpais.com/opinion/2022-07-29/mora-soy-mora-me-quedo.html

Vaques, porcs, guerres, bruixes i Eva Braun.

Els dies previs a l’inici de la guerra d’Ucraïna, els europeus ( i sobretot els ucraïnesos) no ens acabàvem de creure el que després va esdevenir. Al Kremlin, a l’OTAN i al Pentàgon feia mesos que es preparaven per a la guerra. Estem parlant de gas i petroli en joc, essencial per al nostre dia a dia, com anar en cotxe a treballar o escalfar-nos de la fred . Els directius de les gran empreses d’armament, les de gas o de petroli es van fregar les mans. Veien venir el gran negoci que s’acostava. Sabien que nosaltres volem agafar el cotxe i escalfar-nos a l’hivern. i pagarem qualsevol preu per això.  I segurament també havien llegit Marvin Harris.

Quan m'arriben informacions, documentals històrics o notícies sobre guerres del passat, sempre em vé al cap un llibre de l'antropòleg Marvin Harris, del qual no puc evitar pronunciar el títol en veu alta, com un mantra. La meva família em coneix. Sap, segons la informació que surt per televisió, o que llegeixo i els explico, que pronunciaré el títol en veu alta en qualsevol moment i l'esperen. Començo a dir " Vacas" i ells em fan el cor i continuen ( en diferent ordre) "cerdos, brujas y guerras", amb una mica de sarcasme, tot s'ha de dir. I és que per mi tot quadra amb la guerra amb la perspectiva històrica del present.

Segons Marvin Harris, sota una aparent conducta irracional, com per exemple no menjar-se les vaques sagrades a la Índia o cremar bruixes per part de la Inquisició, s'oculta una causa material o econòmica, que en el llibre s'analitza de manera absolutament fascinant i escandalosa. En el cas de les guerres, les causes estan relacionades amb al competència entre grups humans pels recursos dels que depèn la seva subsistència.

A aquesta conclusió arriba analitzant els maring tsembaga, una tribu de l’illa de Nova Guinea que menja porcs. Es pot aplicar als europeus durant la primera guerra mundial, amb la competència entre els països amb potents indústries siderúrgiques, fins a la conquesta del Donbas per part dels russos actualment.

Ja em disculparà el desocupat lector aquesta anàlisi simplista del llibre, però és el que tenen els blogs d'avui en dia: permeten exposar sense vergonya i en quatre línies tot el que els investigadors han necessitat anys i un munt de llibres per explicar-nos.  Els bloggers som els "isntagrammers" de la literatura ( tot i que la paraula "literatura" aquí també grinyola).

Marvin Harris tranquil·litza la meva consciència. Afortunadament som així. No podem lluitar contra els elements. Des de les tribus de Nova Guinea fins a l'elegància sicòpata de Putin a Europa, ens barallem i matem pels nostres recursos, ja siguin porcs o, en el nostre cas, petroli i gas. Ho portem incrustat als nostres gens.

Ahir, primer dia de vacances, vaig constatar que no som gaire diferents dels maring tsembaga, per molts quilòmetres i anys de suposa evolució que ens separin. Vaig anar a la platja, i vaig descobrir, com cada any, que la marabunta de turistes havia arribat però amb unes ganes de passar-s'ho bé com mai havia vist. A la sorra, el populatxo, no hi cabíem. Però és que a l'aigua, tampoc. Els barcos i iots omplien la petita badia i no deixaven veure l'horitzó. Vaig llogar una taula de pàdelsurf. Mentre remava entre les cales i els iots, en comptes de gaudir de la bellesa del paisatge i del preciós color de l’aigua, no parava d'especular  en la gasolina que consumeixen aquests barcos en un dia, i en la guerra que s'està lliurant per aquest motiu. Feia números i no em sortien. Tinc amics que tenen barco i sé que un iot pot arribar a consumir 250 litres en un matí. Després, al vespre, vaig anar a fer un volt pel Passeig Marítim de Sant Antoni de Calonge. La majoria de turistes que abarrotaven les terrasses dels restaurants, són coneixedors, igual que jo, que d'aquí a trenta dies, quan acabi l'estiu, s'acaba el món també?. Som conscients que tindrem restriccions de gas, llum, i pot ser d'aigua ( o no hi ha sequera?)? No ens han dit els diaris i les televisions per passiva i per activa que vé una inflació galopant?

Em vaig sentir per un moment Eva Braun. La dona de Hitler celebrava fastuoses festes amb els últims nazis fidels al Fuhrer, amagats al bunker subterrani de Berlin, mentre l'Exèrcit Roig entrava a la ciutat els darrers dies de la Segona Guerra Mundial.  És clar que els seus companys de festa no sabien que la intenció de l’Eva Braun i Hitler era suïcidar-se després de la festa. Van deixar ordenat que els seus cossos fossin cremats, per tal que els russos no aconseguissin cap trofeig de guerra. Així ho relata la fantàstica pel·lícula alemana "El hundimiento" 

Ni jo, ni cap turista dels que ahir van començar vacances, no tenim intenció de suïcidar-nos el proper  hivern, ni de que ens cremin després. Per què ens comportem com l’Eva Braun, celebrant l’última festa grossa? No se m'acut més explicació que el fet que tots haguem llegit “Vacas, cerdos, guerras y brujas”: som conscients que estem  pastats així i no s'hi pot fer res.

 

"El Hundimientto" amb Bruno Ganz i Julianna Köhler

Bad news

Bloqueig personal. Total. No puc mirar les "males " notícies  per televisió. 

Ja són coneixedors els desocupats lectors, si són seguidors d'aquest blog, que davant determinades informacions que em provoquen cert patiment, em comporto igual que un estruç: canvio de canal, o ja directament, quan engego la televisió, clicko cấp a una plataforma de cinema sense fer el que a casa anomenem "zapineo" pels diferents canals.

 

Això no vol dir que no m'arribin les notícies i les imatges, perquè la televisió està posada a tota hora a casa meva, ja que a la meva família sí l'interessen les informacions  sobre la guerra d'Ucraïna. ( aquestes tres últimes paraules no me les acabo de creure que les hagui escrites).

Divendres al vespre vaig armar-me de coratge i després de sopar vaig decidir acompanyar la meva família a veure un informatiu especial sobre Ucraïna a una de les cadenes de televisió privades. Què m'esperava? Doncs no gaire cosa, perquè eren els mateixos periodistes que dies abans tractaven tot allò relacionat amb la crisi del Partit Popular i el divorci d'Urdangarin i la Infanta Cristina com si estiguessin a la barra d'un bar prenent una cervesa. No eren professionals acostumats a disseccionar i analitzar les notícies de veritat, amb el rigor i la professionalitat corresponents.

La substituta d'Ana Rosa Quintana ( amb això ja està tot dit) connectava en directe amb joves periodistes espanyols a Ucraïna. Aquests joves semblaven uns estudiants en pràctiques que es trobaven casualment en aquell païs.

Aquests "periodistes" ( o el que fossin els pobres) seguien les ordres de la central de Madrid òbviament. Els havien encarregat carnassa, i què millor que uns refugiats que no van vestits pobrament, mocadors al cap, barba, etc, sinó persones com "nosaltres" , occidentals, amb anoraks com els nostres, gorros de color rosa, troleys com quan anem de vacances...

Des de Madrid segur que els van indicar: seguiu els refugitas fins a la frontera amb Polònia. I allà que se'n van anar amb el mòbil i el portàtil.

Les imatges que retransmetien en directe eren dures però no aportaven cap informació d'interés: a quina ciutat de la frontera amb Polònia s'estaven dirigint, quina autoritat polaca hi havia allà per rebre'ls, quina temperatura feia, de quina ciutat fugien. No, cap d'aquestes informacions era rellevant per als directius de les televisions de Madrid. Davant la meva estupefacció els van demanar que obrissin les seves maletes i els espectadors dels show en hora punta vàrem assistir a l'espectacle de les sabates i el pijama que ens mostrava un descol.locat adolescent que obria la motxilla en directe per a nosaltres, els espectadors de Telecinco. La guerra i els refugitas en directe, no com a notícia sinó com a espectacle al saló de casa nostra. 

Va ser una desagradable sorpresa constatar aquest fet, tot i que no em va sorprendre del tot desgraciadament. Tinc el nivell d'exigència molt baix. Estic acostumada al periodisme sensacionalista de les cadenas de televisió espanyoles,  amb informació sesgada, truculenta i vomitada per omplir hores i hores de dades i de comentaris intranscendents. Es tracta d'aconseguir la màxima audiència, no els millors ciutadans informats. No va ser cap trauma per mi veure aquesta escena. No em tornarà a passar, però.

Honestament  aquest no és el motiu real pel qual no miro les notícies d'Ucraïna per televisió. No li veig el sentit a patir tant.  Després d'escoltar-les, faré alguna cosa per canviar la situació? No. Com em miro al mirall després? 

Per un moment imagino els meus fills ( i els meus nets d'aquí a uns anys) que després de veure el bomardeig de Kiev ( torno a tremolar quan ho escric) es giren cap a mi em pregunten que què faré o què farà Europa, Espanya o Catalunya. 

No fer res aquets dies esdevé una vertitat cruel i terrible: donem suport a la invasió. Així de clar, i català. I el que no ho vulgui veure o llegir, que canviï de canal com faig jo, o de blog.

 Vasili Grossman, autor ucraïnès del millor llibre sobre la Segona guerra mundial. Fotografia de fa vuitanta anys però terriblement actual.

Iemen oblidat

67 muertos en Yemen en 24 horas

Tinc un contacte al whatsap anomenat Shaima Egyptair.

Vaig conèixer la Shaima i la Saja en el trajecte d'avió de Barcelona a El Caire. Vaig asseure'm al costat d'una dona que viatjava amb la seva filla, la petita Saja, de dos anys. La Shaima tenia tot l'aire d'una mare jove i no em vagi poder estar d'aconsellar-li que anés donant aigua a la nena, que semblava enfebrada, per hidratar-la.

La noia va resultar ser nascuda a la República del Iemen, però vivia a Tarragona. El seu nivell d'espanyol era ( sento dir-ho) terrible, idèntic al meu d'anglès, que ella parlava perfectament. El fet de ser mares ens va connectar, suposo, i amb molt d'esforç per part de totes dues vàrem aconseguir no callar durant les quatre hores de vol.  Em va explicar la seva vida, des de la fugida del Iemen, a causa de la guerra,  per poder arribar a Irak, ( també en guerra després) refugiant-se més tard a El Caire, fins a aterrar a Tarragona. Havia deixat la família repartida per tots aquests països.

La Shaima era enginyera, com el seu marit. Havia estudiat medicina a Irak, però les guerres d'un i altre lloc havien interromput els seus estudis. Ara a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona ella i el seu marit intentaven acabar el doctorat o similar. Li vaig sostenir la petita Saja en braços mentre ella dinava o anava al lavabo. Encara a hores d'ara m'està infintament agraïda per aquest gest que hagués fet qualsevol. Vaig conèixer una autèntica refugiada de guerra. O sigui, existeixen. No són un holograma del televisor. Els tenim situats en l'imaginari en un camp de refugiats a l'illa de Lesbos però no, també viuen entre nosaltres els catalans, com per exemple a Tarragona. La Shaima no deixava d'estudiar el doctorat i treballar a la vegada, amb un bebé petit. Em vaig sentir molt petita al seu costat. 

Després d'aterrar al El Caire a les dotze de la nit, ella encara havia d'anar en autobús durant quatre hores fins a arribar al seu poble. Vaig veure marxar una dona extraordinària que es va perdre en mig de la gentada de l'aeroport de El Caire. Quan va arribar a lloc, em va enviar un whatsap. Devia notar que jo m'havia quedat intranquil·la quan ens vàrem acomiadar. Em va dir que a la seva nena li havia marxat la febre i alhora em va recomanar un restaurant per dinar al dia següent a El Caire, sense jo demanar-li. Quines vides tan diferents hem tingut ella i jo, i amb tot, va tenir l'amabilitat de donar una petita recomanació a una occidental privilegiada com era jo.

Ella no era la primera ciutadana iemenita que coneixia i així li vaig explicar.  El primer iemenita amb què em vaig topar var ser el marit d'una companya de feina, llicenciat en dret, que intentava homologar la titulació a Espanya. Vaig haver de revisar la seva documentació i vaig descobrir amb gran sorpresa que el títol acadèmic estava expedit a Cuba. Durant uns anys la República del Iemen va esdevenir un petit país comunista, i els seus joves eren becats a estudiar a la URSS  i a Cuba. Un d'aquests joves estudiants era el marit de la meva companya de feina, que el va conèixer durant unes vacanes al Iemen. L'idioma va fer la resta.

Sempre he volgut visitar el Iemen, en concret la ciutat Sanaa i no és la primera vegada que ho explico en aquest blog. 

L'oblit del passat. 19.12.2016

Per mi es tracta d'un país situat a la fi del món (occidental), però per mala sort dels seus habitants, està col·locat  estratègicament a l'entrada del Mar Roig i amb bosses de petroli molt a prop. Si ens fixem en les seves fronteres, han estat dibuixades en un despatx de  Gran Bretanya amb un llapis i un regla, sense tenir en compte l'opinió dels seus habitants. Tenen la mala sort que hi ha massa interessos sobre el seu petit país. Quan he tingut oportunitat de conèixer persones d'aquest llunyà país, no puc evitar fer preguntes i interessar-me per la seva història.

La Shaima i jo ens fem dos misstages de watsap a l'any, salutacions i demés. De tant en tant ella penja a l'"estat de watssap " diversos textos en àrab que jo no entenc i que deuen anar adreçats als seus amics i familiars d'origen àrab. Avui les ha penjades en anglès i àrab, i han estat terribles, Per això les incloc en el blog d'avui.

La Sahima té encara família allà. Quanta injustícia que cau sobre la pobre Shaima cada dia! Nosaltres els occidentals, com sempre, pensant que això no va amb nosaltres i mirant cap a un altre costat. 

La coalició Saudi/emirates ha bombardejat Iemen, és el titular. Els ciutadans moren mentre les seves famílies són eliminades. Els nens són assassinats mentre juguen a futbol. Imagina que el teu fill marxa a jugar i te'l tornen mort o està en un hospital greument ferit. Com han d'estar aterroritzats aquests nens!..

Paraules terribles de la meva amiga...que m'han impactat i les vull enviar als desocupats lectors 

TESTIMONIS COVID 2022

 

Parella jubilada

Em vaig trobar la meva amiga  amb el seu marit fent les últimes compres de Nadal. Em va explicar que tota la seva família havia patit la malaltia feia vàries setmanes. Ella va estar a punt de quedar ingressada a l'hospital per problemes respiratoris; tot eren entrades i sortides per Urgències aquells dies. Al seu marit  encara li costava respirar, tot i que ja havia transcorregut més d'un mes des que es van contagiar. Ells dos sabien perfectament qui els va infectar i on: en un enterrament i pel fill no vacunat del difunt ( en els pobles tothom es coneix). Aquest home va abraçar tothom a la sortida. Em direu que es podia haver rebutjat l'abraçada. Jo us dic que no. A veure qui en un enterrament nega una abraçada al fill d'una persona morta. Jo he hagut d'anar a un durant aquests mesos de pandèmia i reconec no es pot defugir l'abraçada, perquè en aquel moment la necessitem tots dos. Aquesta persona antivacunes, el pare de la qual van acomiadar en aquell enterrament infectat de covid, va contagiar sis persones, entre elles la meva amiga. El mateix subjecte origen de la  infecció  va acabar a la UCI. Segons sembla no es vacunarà, ni no té cap càrrec de consciència del mal que va ocasionar a moltes famílies.

Conclusió: No anar a enterraments, (si es pot)  i fugir dels antivacunes.

La meva amiga també és defensora de la sanitat pública catalana, amb tots els seu defectes. Els seus consogres són búlgars (EU) i li han explicat el drama que es viu en aquell país. El sistema hospitalari de Bulgària és de co-pagament: el malalt paga les medicines, els pijames, el menjar de l'hospital... A partir dels 80 anys, si se t'ha ocorregut estar viu encara,  quedes fora de la protecció sanitària pública. Només està vacunada el 20% de la població. És un país pobre i els ciutadans paguen uns tres-cents euros per ... la vacuna.(?) no...: per obtenir un certificat covid fals. 

Conclusió: No em queixaré de la sanitat catalana i ja no miraré al guapíssim príncep Kyril de Bulgària,  a la revista HOLA, amb els mateixos ulls. ( Que no presumeixi de palau a Londres, de vacances a Mallorca i de dones guapes,  mentre el seu poble pateix així.

Mare de "vacances" a Londres

Mentre preníem un cafè a casa, aquesta amiga em va explicar les seves aventures a Londres durant les vacances de Nadal. Va marxar amb les seves dues filles juntament amb els seus pares per celebrar les festes amb la seva germana i la família que viu allà. Per poder passar el control de l'aeroport de Londres va haver de fer-se una PCR, portar un test d'antígens d'Espanya, i fer dos dies de quarantena. Quan va arribar a casa de la seva família, va resultar que estaven tots infectats de covid, i no ho sabien. Curiosament, mentre feien la quarantena de dos dies, tot esperant el resultat de la PCR de l'aeroport, es va contagiar tota la  troupe gironina. Van passar les vacances confinats en un pis de Londres, mentre que, com en una broma de mal gust, li arribava el resultat de la PCR negativa realitzada a l'aeroport de Londres. Una altra dada interessant: no consta en cap base de dades que s'hagin contagiat sis persones: no van anar al metge, ni a Londres , ni aquí a Catalunya quan va arribar, ja que es trobava bé. 

Conclusió: Els controls imposats als aeroports ( per carretera no hi ha ni un) i les xifres de contagis està clar que es treuen d'un bombo.

Pare separat eixelebrat

Fent esport amb una amiga, aquesta em va explicar el que li havia passat a una treballadora de la seva oficina. La seva exparella va anar a recollir la filla que tenen en comú el dia de Reis. Tot i que la mare va advertir el seu exmarit per telèfon que la nena havia donat positiu en el test d'antígens, ell se la va emportar perquè segons el conveni li tocava aquell dia. I no només això, sinó que la va portar a veure els avis a buscar les joguines. 

Conclusió: Calia pagar per un test d'antígens?

Joves d'Osona

Com que les discoteques de Catalunya estaven tancades, un grup de joves d'Osona  amics del meu fill, van anar a València a passar el cap d'any perquè les discoteques allà estan obertes. (l'antiga ruta del Bacalao?) Es van infectar tots els nois i quan van tornar a casa,  van escampar per toda Osona aquesta variant valenciana.

Conclusió: No cal anar a València a contagiar-se.  El tancament de sales de festes i discoteques a Catalunya només ha servit perquè els joves es juguin la vida a la carretera.

Marit d'una companya de feina

El marit d'una companya de feina de Lleida, no vacunat, ha mort aquestes festes de Nadal de covid. No puc dir res davant aquesta trista notícia, perquè sembla que no hi ha morts amb aquesta variant omicron, però sí

Conclusió: No puc deixar de pensar en la meva companya sobre si es deu sentir responsable per no haver convençut el seu marit de vacunar-se. 

Periodistes de pa sucat amb oli

Amb les xifres d'ocupació de les UCI, els periodistes perden una gran oportunitat d' acollonir els anti-vacunes. Informen : "El 80 % de les UCI són de no vacunats i el 20 % de vacunats ".Aquesta dada no és rellevant  ni aporta cap informació d'interès.  Caldria donar les dades sobre el nombre de persones vacunades amb la pauta complerta  (90% de la població espanyola). S'hauria d'informar quin és percentatge que ocupa les UCI, sobre aquest 90%,  el qual és infinitament inferior del percentatge sobre el 10% dels no vacunats a Espanya. La diferència seria abismal i posaria de manifest la importància de vacunar per no acabar a la UCI. 

Conclusió: Més percentatges i menys nombre de llits.

Mare de tres fills petits, un dels quals malalt de covid. 

Una companya de feina m'ha comunicat per telèfon que la filla de 10 anys s'havia contagiat del covid al col·legi. Teletreballa i a més té els altres dos fills confinats a casa. Està indignada perquè a l'escola ja se sabia que hi havia tres nens amb covid la setmana passada, però com que la normativa és esperar fins que hi hagi cinc nens per confinar la classe, doncs durant tota la setmana la seva filla ha anat a col·legi fins que hi ha hagut 10 nens infectats. 

Conclusió: Educació instaura protocols per donar la impressió que alguna cosa s'està fent, però això és com un tsunami imparable.  

Companya de pis de la meva filla

Una noia jove, infermera, companya de pis de la meva filla, intenta seguir les instruccions de les autoritats sanitàries al màxim perquè se sent responsable de la feina que fa amb els seus pacients a l'hospital. De tal manera que no comparteix sopars ni fa vida  amb les companyes de pis, ni amb altres amics fora de casa. Ha reduït les relacions socials al mínim. Ho està passant malament

Conclusió: Ella també és  un dany col·lateral d'aquesta pandèmia i  que no es comptabilitza.

Cunyada d'una companya de feina

Tot fent un "TEAMS" amb una companya de feina, m'explicava que la seva cunyada és negacionista, però no nomès antivacunes, sinó també anti-tests, i anti-confinament. Tot i haver tingut contacte directe amb persones amb covid, no s'ha fet el test d'antígens. Ella diu que no li cal ja que es troba bé, i per tant fa vida normal. Afegeix que si es trobés malament faria exactament igual que amb un constipat o grip. 

Conclusió: Si algun familiar meu es posa malat greu de qualsevol malaltia, inclosa covid i no pot entrar a la UCI perquè estan col.lapsades de persones no vacunades, que resin aquestes, perquè les buscaré i tornaran a entra a la UCI , ( si és que hi ha places) però no per covid...

Perrymason

Mentre m'injectaven la tercera dosi de la vacuna, haig de confessar que un cabreig estrany m'envaïa el cos juntament amb la substància que m'inoculaven. Enfebrada com mai pels efectes secundaris i segurament per l'empipament amb què me la vaig posar, he dubtat si havia fet bé  de deixar que me l'injectessin. Ningú m'ha informat ( a part de La Vanguardia i El pais) del motiu pel qual m'havia de posar una tercera dosi, i a Àfrica, per exemple, no han posat ni la primera. Sabia perfectament que aquesta vacuna no servia per evitar contagiar-me de la variant Omicron. Tot això em va portar a coincidir amb els antivacunes en que aquí hi ha interessos de les farmacèutiques barrejats amb la necessitat de solucionar el problema que ha creat la nova variant.  No sé a hores d'ara si em posaré la quarta dosi, la veritat. Però negant-me, a part de compartir les idees reaccionàries dels antivacunes, no sabré realment si estic fent el correcte o no. Tinc ansietat només d'imaginar com serà la celebració del cap d'any 2022,  si hi haurà una altra variant de l'omicron, si portaré quatre dosis o cinc. Tinc la sensació ningú controla res. Les autoritats sanitàries i politiques no tenen cap pla pe si es presenta una altra variant. Assumeixo amb certa desesperació que a hores d'ara ningú sap com evolucionarà la pandèmia. Pot ser el que cal fer és viure el dia a dia, cuidar-nos, i si l'agafem, doncs esperar no acabar a la UCI. 

Conclusió: Ja és ben trist arribar a aquesta  ximple conclusió després del que hem passat i patit.