Brandon Stark

Aquest  mes d’agost, cada nit després de sopar, he tornat a veure  la sèrie de televisió “Joc de Trons”, tota sencera, les 8 temporades, i els 73 episodis. No me n’he saltat ni un.

 

Fa temps que l’havia vista i l’havia seguida com una autèntica friki, des de l’any 2011, esperant any rere any la temporada següent.  Inclús vaig tenir el privilegi de poder assistir en directe l’any 2015 al rodatge a Girona de la fugida de Braavos d’Ayra Strak,  des de les finestres del Museu d’Art,  al Barri Vell de Girona. ( cortesia dels companys de feina).

 

Cal dir que una revisió continuada i sencera de tota la sèrie afegeix una nova perspectiva per als espectadors, tant de l’argument com dels personatges. És com veure una altra sèrie diferent. Ho recomano . Els nens i nenes de la Casa Stark del Capítol 1 es fan grans i creixen en tots els aspectes conforme avança la història. Això només es pot apreciar en una segona revisió seguida dels episodis.

 

El meu estiu 2023 no ha estat com jo me l’esperava però gràcies a les infinites bones lectures i sobretot  a “Joc de Trons” a les nits, l’he pogut suportar. He aguantat una onada de calor sense precedents, gràcies a “ Joc de Trons”. Era la meva il·lusió de cada dia.

 

Amb les altes i perilloses temperatures que hem patit aquest estiu i que m’han obligat, per motius de salut,  a estar-me moltes tardes tancada a casa en una bombolla d’aire condicionat ( tinc aquesta sort i privilegi), m’he sentit a estones identificada amb el jove Brandon de la Casa  Stark, invàlid i atrapat en una cadira de rodes. 

 

Brandon, després d’haver de fugir d’Invernàlia,  casa seva, essent un nen,  i haver viatjat  a l’altre costat del Mur de gel, torna a casa transformat  en una altra persona. El viatge l’ha convertit en el “corb de tres ulls”, el personatge més important de la sèrie, un ésser  que pot veure el passat i el futur. Amb els seus poders ell també pot conèixer el passat de la gent i pot preveure el futur. Ha perdonat a tots els que li han fet mal, perquè molts s’havien redimit al llarg de la sèrie. Missatge d’en Bran: en el fons les persones no som ni bones ni dolentes. Som i fem el que podem i segons les circumstàncies.

 

Cap a la temporada final de la sèrie, l’hivern arriba a Invernàlia, i neva per fi,  amb aquella caiguda suau de flocs de neu que no molesta ni mulla la roba. Bran s’asseu cada dia sota l’arbre savi de fulles vermelles i tronc blanquinós, l’Arciano. Sap massa coses preocupants: espera l’arribada a Invernàlia dels Caminants Blancs, l’exèrcit dels morts que amenaça el món dels vius. Contrasta la pau del jardí on s’està Brandon sota l’arbre, el paisatge tranquil, tot nevat, amb l’infern que s’està apropant i amb els preparatius al castell d’Invernália per part de tots els exèrcits del Nord de Ponent, al capdavant dels quals està el seu germà Jon Snow i a la Reina Targaryan, que intentaran repel·lir aquest exèrcit.

 

A estones m’he sentit identificada amb Brandon Stark. Tancada quasi hermèticament a casa, des de la finestra del menjador, aquests dies d’onada de calor de l’estiu, he vist dia sí i dia també la bardissa, i darrere d’ella unes palmeres, una olivera, un pollancre i gent que anava la piscina o la platja, com també ciclistes que sortien a primera hora de maltí  igual que en Brandon assegut sota l’arbre. Les hores crítiques de la tarda, les de més calor, se’m feien llargues.  Tot i que jo em sentia protegida per l’aparell d’aire condicionat, en realitat em faltava l’aire i tenia una mica d’angoixa i claustrofòbia: notava perfetament que s’acostava la fi del món ( “els caminants blancs”). Per mi els “Caminants blancs”  són clarament el canvi climàtic. 

 

Si hi ha algú que ha tingut hores aquest estiu per pensar a les tardes sobre el canvi climàtic que s’acosta irremeiablement, sóc jo, igual que Brandon Stark sota l’arbre. He notat i he vist que ja està a prop, i que no és qüestió d’anys. 

 

He rebut diverses senyals a nivell personal, com Brandon,  quan viatjava amb el pensament convertit en el corb dels tres ulls. La més clara la de Hawai. Tenia el somni de viatjar a Hawai, quan acabés aquest malson, perquè és l’indret exòtic més lluny de casa meva que he pogut trobar al mapa i que sempre he volgut visitar. Ves per on es crema el meu paradís,  Maui. És com un avís per mi del Corb de tres ulls. Els estius seran així a partir d’ara, amb incendis devastadors com a a Grècia o a Tenerife o Canadà?  Ens quedarem sense boscos abans del que ens pensem?

 

Una altre avís del corb ha estat la sequera,  a la que ningú fa cas. He assistit a cases de gent amb la gespa del jardí completament verda, incomplint la normativa municipal de reg que ningú sancionarà.  El meu marit va descobrir tot passejant en bicicleta per les Gavarres, la casa de l’editor més important de premis literaris d’Espanya,  amb la gespa de l’immens jardí d’un color verd que semblava un camp de golf d’Escòcia. Aquesta aigua gastada a l’estiu ens serà molt necessària els properes mesos, però... no passa res!.

 

Ara bé, aquest estiu la premsa, per omplir pàgines i hores de televisió, ens ha desviat l’atenció a dos notícies de menor importància per a nosaltres, l’assassinat a Tailàndia d’un desconegut dentista per part del fill d’un actor espanyol, i l’impresentable Rubiales, que ja sabien qui era quan el van posar en el càrrec.  Segons els periodistes són “serps d’estiu” aquestes notícies que surten quan no hi ha notícies importants.

 

 

Que el preu de l’oli d’oliva s’hagi duplicat, motiu que jo no entenc ( o sí) perquè representa que correspon a la collita de l’hivern passat,  i la sequera és ara, en altres èpoques hauria provocat  autèntiques revolucions socials, i que la gent sortís al carrer puny en alt . Ara estem anestesiats per l’assassí del dentista colombià i pel Rubiales.

 

I els caminants blancs s’acosten. A Brandon l’escoltaven i li feien cas. A mi ningú em vé a veure com a suposat oracle del canvi climàtic. Sense l’aire condicionat jo hagués mort aquest estiu, com moltes altres persones malaltes o grans. Hi ha gent gran han mort de la calor. Com seran els propers estius?  Hi haurà aire condicionat per a tothom? Hi haurà aigua aquest hivern?

 

Protegida per l’aire condicionat de casa meva ( amb la qual cosa també aporto el meu granet de sorra al canvi climàtic) sento i noto perfectament que el canvi climàtic és immediat i real, no un futur llunyà. 

 

Com la nena de la pel·lícula “Poltergeist”, quan sap que els extraterrestres han arribat, i vol avisar la família, sento una veueta semblant a dins meu que pugna per sortir i cridar el mateix que ella: Ja està aquííí.(*) ( el canvi climàtic, la destrucció del planeta, la fi del món, vaja )

(*) ( pronuncieu la “i” llarga)!

Mocadors, vels, hijabs i monges

Per motius d’una malaltia que pateixo, porto un mocador al cap quan surto al carrer. He hagut d’aprendre a través de Youtube a lligar-m’ho de manera que em quedi una mica elegant. He  practicat i he descobert que es pot dur, per exemple,  tipus “pirata”,  lligant les puntes al clatell, tipus “ sultana “  envoltant el cap, tipus “boho chic“ deixant les llargues puntes caure pel davant, o tipus ” pin –up dels anys cinquanta”,  amb un llacet al front.

Per molt que m’esforci en col·locar-m’ho amb una mica de gràcia, una cosa sí haig de dir aquí i ara: és un autèntic pal  anar pel carrer tapada amb un mocador al cap, a l’estiu, i amb una onada de calor a Catalunya.

Afortunadament he descobert que es poden gaudir d’alguns aspectes positius d’aquesta experiència. Un cambrer em dona la millor taula a la terrassa d’una cafeteria o la caixera del supermercat em col·loca la compra a la bossa, sense jo demanar-li.  Fins i tot crec que el meu desballestat cotxe ha passat la ITV gràcies al mocador al cap!.  A aquestes persones per a les quals jo sóc una autèntica desconeguda, se’ls desperta una gran empatia i solidaritat quan han de tractar amb mi i el meu mocador.  Ho noto. Atesos els productes químics que porto al cos, tinc els meus sentits en alerta  i “en ocasions veig coses”.

Tot això m’ha provocat viure congraciada amb la humanitat i en estat de levitació durant uns dies. Existeixen moltes bones persones anònimes que no fan soroll, no són notícia, però en el seu dia dia són amables amb altres persones que no coneixen de res, només pel fet de dur posat un mocador lligat al cap.... tipus “boho-chic”. I tot el que comporta, naturalment.

Però l’estat de gràcia en què em trobava levitant em va durar poc, el temps de creuar-me en un pas de vianants de la Plaça Catalunya de Girona, amb un grup de dones que portaven...hijab..

Òbviament me les vaig mirar amb molta empatia i solidaritat també: totes estàvem al mateix barco, amb el cap cobert i a punt de desmaiar-nos a causa de la calor. Amb una gran  diferència, a mi ningú, ni per descomptat cap religió, m’ha obligat. En el meu cas es tracta d’un tema estètic,  de no voler sortir a passejar semblant Juan Luc Picart a StarTrek.

Aquelles dones  musulmanes a les quals la seva religió, o el seu pare, marit o germà, les obliga a anar pel carrer, ben tapades, em van fer reflexionar i deduir que pot ser ( no pot ser no, segurament) aquell cambrer simpàtic no els donaria la millor taula, la caixera no crec que els  col·loqui la compra, i la ITV no crec que la passin. O si? Deixa’m desocupat lector o lectora que sigui pessimista. Fa temps que escolto comentaris despectius cap a persones musulmanes per part d’amics o coneguts meus, sense cap rubor. Això em fa dubtar molt que les tractessin com a mi. Vivim temps obscurs ( VOX a tot arreu) i el racisme s’està normalitzant.

No descobreixo res si dic que les religions en general han considerat les dones, persones de segona categoria, que calia tapar o cobrir per no esverar els homes.  No només l’Islam.  La religió catòlica no està exempta de tapar-nos a les dones per molt que ara critiquem la musulmana. Viuen unes monges pel Barri Vell de Girona i passegen ben tapadetes, amb unes ales blanques immenses al cap. Només se’ls veu la cara.  Tinc fotografies de la meva mare a missa als anys seixanta, amb una mantellina negra posada al cap. ( Ai aquest cabell que atabala els homes!) Per la mateixa època, la mare d’una amiga va rebre una amonestació del mossèn perquè a missa no portava posada la mantellina correctament.  Aquesta senyora, que era guapíssima, es va sorprendre i va passar molta vergonya. Li va contestar que la portava col·locada exactament igual que la seva germana, com així era. Però el mossèn només tenia ulls per a  ella, no per al germana. Només sabia que s’havia posat calent i ho atribuïa al vel mal posat. Als homes i als mossens no els deté ni un vel ni res. Ja poden tapar-nos el cabell amb un mocador, vel, hijab, mantellina... que ells el continuen veient i imaginant el que volen.

Aquests dies que surto al carrer amb el mocador posat, he percebut en el meu cos el missatge subliminal i trepador que reben, senten i pateixen les dones musulmanes obligades a dur vel des de la infància:  has de ser invisible perquè ets inferior als homes. Aquesta sensació se’ls deu ficar per dins per molt que no vulguin. Algunes d’elles argumenten que voluntàriament el porten per motius religiosos o per reivindicar la seva cultura. No em convenceran. Ni a mi ni a l’escriptora Najat el Hachmi per exemple, la qual reivindica que les dones musulmanes no portin vel.

Des d’aquí exigeixo no obligar ningú a portar un mocador al cap, pel motiu que sigui. No hi ha motiu ni argument vàlid. I no em convenceran. Ni els homes musulmans, ni les poques convençudes musulmanes.  

I menys a l’estiu.

No em podia imaginar que portar el cap tapat em convertís en una bel·ligerant anti-hijab. Aquella visió al pas de vianants de la Plaça Catalunya de Girona, amb onada de calor inclosa, m’ha fet reflexionar molt.  

Jo et demano, desocupat lector, o desocupada  lectora, que facis una prova: surt a passejar amb el cap tapat a l’estiu. Miraràs les dones musulmanes obligades a dur vel, amb altres ulls.

I les monges.

Lilladelesbos 2022

Il·lusa de mi, realment pensava allá pel mes de gener de 2016, quan vaig començar a escriure aquest blog, que l'illa de Lesbos seria un títol i un tema temporal en el temps, que els refugiats en un o dos anys podrien tornar als seus països quan acabés la guerra, o viure a Europa. Que l'illa tornaria a ser un referent turístic per a les lesbianes. Òbviament no ha estat així.

Confiteor que l'illadelesbos ha estat força abandonada aquest 2022, per mi i per tothom, en sentit literal i literari. Les preocupacions personals (insignificants, algú les qualificaria) del dia a dia m'han absorbit de tal manera que l'últim dels meus pensaments ha estat  per a lilladelesbos. No sóc l'única culpable: per als diaris i televisions també ha deixat d'existir l'illadelesbos i tot el que significa: camps de refugiats, naufragis, despareguts al Mediterrani i al canal de la Mànega... Aquestes notícies passen desapercebudes: un llampec al cervell durant un segon, mentre llegim el titular i... fora, fora..cap a Instagram a descansar les neurones. Insensibles. Ja està tot dit sobre el tema.

Igual la pandèmia també ha tingut la culpa d'alguna manera. Com a efectes col·laterals ( són tants!) d'aquests mesos confinats, els europeus ens hem mirat massa el melic. Aquest últim any hem tingut guerra a Ucraïna, crisi, futbol, ... el que ens vulguin vendre els diaris, per a preocupar-nos segons els seus interessos o el de l'algoritme que ens manipula. No donem l'abast.

Buscant per internet les últimes informacions de l'illadelesbos he trobat un naufragi davant l'illa grega de Citera. Aquesta notícia, si és que la vaig llegir ( tampoc miro cada dia la premsa) em va passar totalment inadvertida. M'ha sabut molt greu: prova evident del que més amunt he confesat: no han estat una preocupació meva aquest any els habitants d'illadelesbos. 

Vaig visitar la petita illa de Cítera fa un temps. És un dels moments màgics dels meus viatges: passejada pels carrers buits d'un poble grec en temporada baixa, i un deliciós pop a la brasa amb vi blanc davant la platja. I jo amb vint anys menys.

5 d'octubre de 2022, 9 del vespre: veler enfonsat davant l'illa de Citera: onades de 10 metres, bombers i socorristes arrisacant la seva vida per salvar els pobres nàugrafs atrapats sota les roques. Un resultat de 5 persones mortes i vuitanta de rescatades.

La imatge dels carrers buits i el pop s'ha esvait per sempre. És el mínim que em mereixo per no haver tingut en els meus pensaments lilladelesbos.

Em quedo, però, amb la imatge positiva de les vuitanta persones que van salvar la vida. 

Malauradament de ben segur que socorristes,  bombers, rescatadors, hauran de continuar treballant de valent. És un fet irrefutable que els immigrants del món sencer, continuaran arriscant la seva vida per arribar a l'hemisferi nord i concretament a Europa. Mireu el mapamundi i constatareu que és on hi ha més privilegiats ( incloc els meus veïns d'escala,  companys de feina  i jo mateixa) per metre quadrat. És on es viu millor de tot el planeta terra: Europa. 

Des d'aquí vull donar les gràcies a totes les persones que ajuden els immigrants que fugen dels seus països cap a Europa. Salven vides, col·laboren en els camps de refugiats, tramiten permisos... tot això amb un afegit: han d'esquivar obstàcles. No són les enormes onades del Mediterrani, sinó un munt de polítics que no sols no ajuden sinó que els ho posen més difícil.

Aquí el meu petit homenatge en la primera entrada de 2023.