Deliris febrils

El meu fill i jo hem passat les festes de Nadal juntets, fent viatges intermitents del sofà al llit i del llit al sofà.  Hem estat part de la població que ha patit l'epidèmia de grip. Com que ens ha agafat desprevinguts, a la febre s'ha afegit el malhumor (ell) i la depressió (jo) per estar malats en dies com aquests.

Així que les nits nadalenques, deambulant tots dos per casa com dos ànimes en pena, han donat molt de sí. En el meu cas la febre m'ha portat a sentir veus i comprovart habitació per habitació si havien entrat a casa; a retirar els llançols del llit perquè em pensava que un gat s'havia ficat a dins, i a creure'm que m'havia quedat cega, amb la conseqüent angoixa que això provoca.

En el cas del meu fill,  en els pics de febre, s'ha recordat dels seus amics de Kenia i de la gent que va veure vivint als suburbis de Nairobi en condicions miserables. No ha pogut evitar imaginar-se'ls amb el mateix malestar que ell i sense medicaments per paliar el dolor. O fins i tot morint-se, he afegit jo.

 

En els moments de deliri, el cervell de cadascú va per lliure.

Justament avui, que els pensaments febrils del meu fill estan amb la gent dels suburbis de Nairobi, a La contra de La Vanguardia, l'exbanquera Jaqueline Novogratz, ha trobat una solució per a la pobresa a l'Àfrica, o per a paliar-la si més no. Segons ella cal invertir a llarg termini en crèdits per a emprenedors locals.

Jaqueline Novogratz. La Contra. La vanguardia

Sincerament, jo vaig tornar del nostre viatge a Kenia de l'any passat derrotada, sobretot per la visió dels afores de Nairobi des del cotxe. Vaig tenir  la triste sensació que no hi havia solució possible per arreglar el futur de tanta gent (milons de persones). Es veien quilòmetres de xaboles fins a l'infinit. Vaig concloure que la pobresa allà era com un riu que es desbordava, impossible de controlar.

 

I encuriosida, vaig comprar  " Factfulness", el llibre de la família Rosling ( Anna, Hans i Ola).  Aquest llibre ens vé a dir, amb dades estadístiques, que el món va millorant, ( el tercer món), que està millor que fa 20, 30 o  40 anys. Però sobretot, que nosaltres (primer món) tenim una visió distorsionada en negatiu de com funciona él món, i estem equivocats quant a la situació en què es troba el tercer món. Bill Gates regala aquest llibre a tots els estudiants americans que es graduen. Suposo que vol que els joves americans siguin optimistes quant a la visió del món, perquè això porta a no ser derrotistes i a considerar que es poden fer coses per millorar-lo. 

 

La veritat és que visc en una permanent contradicció, entre les dades que exposa el llibre, que són absolutament certes i contrastades, i el que vaig veure a Nairobi.  Segurament les condicions de vida d'aquells suburbis ara són millors que fa quaranta anys.  

 

Certament,  Jaqueline Novogratz, amb una visió optimista del problema, està intentant buscar vies per solucionar la pobresa, dins el seu àmbit que és la banca. Gent com jo, negativa, o com un exjefe meu, ara polític al parlament de Catalunya, que va tornar d'un viatge al Senegal, també convençut que Africa no tenia futur, no aportarem res positiu, perquè considerem que no hi ha solució.

 

Cal donar pas a la gent positiva per canviar el món ( a millor ).

No hi haurà govern.

No hi haurà govern.
 

Tall com si fos una pitonissa que prediu el futur, tot acaronant la bola de vidre, jo vaticino que no hi haurà govern els pròxims dies a Espanya. Aquí ho deixo, toma ya!

Espero equivocar-me.
 

Aquest futur negre que visualitzo, només pot ser fruit de l'absoluta desconfiança que em provoquen els partits polítics, sense distinció de colors. Tots i cadascun del polítics que aquests dies han constituït el Congrés dels Diputats, des dels que he votat amb una pinça al nas, fins als que no comparteixo la seva ideologia, i és clar, fins i tot  els que odio, sí odio, fins al moll de l’os, perquè ara hi ha polítics que odio, tots en definitiva em provoquen des de tristesa i  frustració fins a ira i ràbia.

Com he arribat a aquesta conclusió, errònia espero, sobre la manca de govern i, de retruc, a la convocatòria de noves eleccions? una reflexió sobre el que és l’amistat.
 

Tinc tres amigues que conservo des dels primers cursos d’EGB, sí, de quan hi havia EGB, BUP i COU. Aquí algun desocupat lector jove deduirà, amb aquestes sigles, que pertanyo a l’època dels dinosaures.

Em considero molt afortunada de tenir-les com a amigues i de que elles també me’n considerin. Evidentment que al llarg de tots aquests anys hem tingut èpoques que no ens hem vist gaire, per diferents circumstàncies (casaments, feines, fills), però sempre hem intentat trobar-nos, tot i viure separades. Hi ha determinades dates de l’any que són sagrades per a nosaltres, i, o soles, o amb les famílies, ens veiem. En els últims anys, totes quatre soles hem fet escapades tan de moda a partir dels quaranta anys. Sempre que torno d’aquets viatges constato la sort que tinc. Arribo a casa com si hagués fet teràpia de grup, després d’haver conviscut quaranta vuit hores seguides amb elles. Realment, el concepte “bona persona” s’aplica a elles cent per cent.

Totes tres estan involucrades d'alguna manera en la política municipal del seu poble, ja siguin elles o les seves parelles, i en partits polítics de diferent ideologia, la qual cosa m’omple d’orgull com a amiga i com a ciutadana. Sempre he pensat que els regidors i regidores de poble són l’últim mohicà de la autèntica política, entesa com la cerca del bé per al ciutadà i no per al partit.

Doncs bé, des del dia ú d’octubre de 2017, data d’inici d'una època convulsa per a Catalunya, data en què la política, volguessis sí o sí, va entrar a les cases de totes les famílies catalanes per quedar-se a la taula del menjador, no hem tingut mai una conversa profunda del fons de la qüestió. Sí que hem comentat moltes vegades la situació dels presos polítics, dels exiliats, del partit d’ultradreta, de les manifestacions independentistes a Brusel·les i Madrid, en que algunes d’elles han participat, etc. Però no hem entrat mai a opinar sobre el tema de fons, que en definitiva és parlar sobre política.

Si hi podia haver un exemple de persones raonables i assenyades per a debatre sobre l’autèntica política, érem nosaltres quatre. I no ho hem fet. No me n’havia adonat fins ara, per això l’entrada d’avui. Estic convençuda que entre totes quatre tenim la solució al problema. Però no ho hem parlat mai. No en tinc ni idea del perquè.  Cadascuna de nosaltres pot tenir el seu motiu per no haver-ho fet.

Així ha estat sempre que hem estat les quatre juntes i soles, ja sigui penjades al telefèric de l’illa de Capri, cruspint-nos una pizza a Nàpols, o passejant en cotxe de cavalls per Sevilla com unes turistones. Totes quatre parlant de la família, de la vida, de les feines, de malalties, del dolor de la pèrdua dels nostres pares... però de política de res.

Si nosaltres quatre no hem gosat debatre sobre el fons de la qüestió,  o no ho hem cregut convenient o jo què sé, però no ho hem fet, no espero en absolut que polítics,  que en definitiva viuen de mantenir la tensió i les diferències entre els ciutadans, puguin arribar a tendir ponts i a arribar a acords per formar govern.

D’aquí la meva frase d’inici de l’entrada d’avui

Com es tradueix "bollos" al català?

Avui "Optimot" m'ha fallat. Sense cap mena de dubte.*

 

Recentment he visitat el poble on van néixer els meus pares, que es troba al Valle de los Pedroches. Casar-me i tenir fills ha suposat un impàs de concretament vint-i-quatre anys. No era conscient que haguessin passat tants anys des de l’última estada. M'han passat volant. He anat acompanyada de la meva filla perquè volia que conegués la família cordovesa, i també els orígens dels seus avis, ara que ja que no els tenim entre nosaltres.

Quan era petita m'encantava anar al "pueblo" per Nadal a visitar la família que encara quedava allà. El trajecte en cotxe trigava 18 hores des de Platja d'Aro.  Sortíem de matinada. La meva mare fabricava un llit als seients de darrera el cotxe per a la meva germana i per a mi: omplia l'espai dels peus amb maletes, col·locava una manteta a sobre de tot,  i les nenes dormíem plàcidament en aquell matalàs improvisat. Riu-te tu ara de les cadiretes de seguretat dels nens als cotxes!.

 

El soroll de la ràdio del cotxe ens despertava a mig matí: aquell català que sortia de la ràdio, tan estrany i diferent del meu, que jo em pensava que era un català mal parlat, juntament amb els camps de tarongers que vèiem per la finestra del cotxe, m’indicava que travessàvem València. Allà enmig dels camps paràvem les estovalles  per esmorzar. La meva mare havia preparat la "merienda" de la que mai faltava el termo de cafè. El meu pare aprofitava per pispar algunes taronges. No cal dir que la meva mare s'enfadava molt i discutien. Les nenes quan ja ens vàrem fer grans li suplicàvem que no les agafés. Jo tenia terror que no sortís un pagès i li disparés un tret, com a les pel·lícules. Però el meu pare no ho podia evitar: ell era com Ulisses, i les taronges les seves sirenes particulars. El meu pare, que havia patit gana i misèria a la infància, no trobava que fos tan greu collir quatre taronges. Amb els anys aquesta anècdota ha passat a formar part de les històries de l'avi que ens fan riure a tots quan les expliquem. Avui dia aquelles taronges seductores estan ben protegides per una reixa i no es mengen a Espanya, sinó que s'exporten. 

Arribàvem al pueblo negra nit per una carretera fosca i solitària. L’únic cotxe que transitava a aquelles hores era el nostre. Ara en diuen d’aquella zona espai protegit de contaminació lumínica. A mi em feia por que el cotxe no punxés una roda i ens quedéssim al mig de la foscor, i sols. Ens rebien la germana de la meva mare, el seu marit, i els cosins, els únics del pueblo que no havien emigrat a Catalunya. Les dues germanes s'abraçaven i ploraven de emoció. Inevitablement el meu pare s'enfadava sempre amb aquells plors que no entenia. Segons ell, es tractava d'un moment de celebració, de joia. Jo llavors no ho sabia, però amb el temps he comprès que no ho era exactament: hi havia tota una tristesa de dos germanes separades a mil quilòmetres de distància.

I quins menjars tan bons que preparaven aquells dies les dones de la casa, la meva mare, la meva tia i la meva àvia materna: galldindi, porc senglar i llebre de les que caçava el meu tio, garrí (lechoncito), torreznos, bacallà arrebossat, morcilla feta  casa.  A mi el que més m’agradava eren les migas tostàs. I quins dolços tan diferents dels de Catalunya: bollos, roscos amb sucre, perrunas, flors i cagajones. I què no diríem del pa andalús que anàvem a buscar a la casa/fleca tan perfumada a farina del costat de casa de la meva tia.

En ple segle XXI la meva filla i jo hem arribat al pueblo en el tren AVE, directes i propulsades des de Girona. Aquell poblet compta ara amb una estació del tren d’alta velocitat, en mig de camps d'oliveres i alzines. Semblava una pel·lícula de ciència ficció, nosaltres dues soles arribades a l'estació de tren futurista, buida, i també negra nit. Però allà estaven els meus tiets per recollir-nos, els mateixos que ens rebien en aquells Nadals de fa tants anys. I jo, filla de la meva mare, he vessat les mateixes llàgrimes, barreja de tristesa pels que no hi són, i d'alegria, i novament incompreses, aquesta vegada per la meva filla, que és neta del seu avui.

Altres dos germanes de la meva mare, i que viuen a Catalunya, també s’estaven de vacances aquests dies amb els meus tiets al pueblo. La casa de la meva tia s’ha omplert dones alegres: allò semblava un aquelarre de bruixes. Hi havia només un home, el meu tiet, al qual les cinc dones fèiem anar amunt i avall a la nostra,  sense cap queixa, sempre amb un somriure.

 

No us podeu imaginar què ha significat per mi  assaborir novament tots aquells plats preparats per les meves ties. Ara que els meus pares no poden cuinar-me’ls, he tornat a retrobar les olors i el gustos d'aquells temps de felicitat de quan jo no era òrfena. L’olor ha transitat perfectament dins el meu cervell per trobar cadascuna de les escenes de la meva infància amb els meus pares.

 

Aquests dies també he pogut visitar l’única germana  viva del meu pare, de més de noranta anys, que m'ha reconegut només de veure'm entrar per la porta. He descobert que les cosines que eren jovenetes i nenes petites, alguna ja és àvia, i d'altres estan enfeinades, en plena voràgine de cuidar nens petits i treballar. Tinc cosines que munten empreses de pastissos, cosines que el dia del seu casament no admeten regals si no són per als sensesostre, cosines que et cuiden i t'ensenyen els racons de Còrdova com si t'haguessin vist el dia d'ahir.

 

Sí, també hem visitat Còrdova per poder retrobar l'altre germà de la meva mare. Tota la família ens ha tractat com si fóssim de la reialesa. Mentre travessàvem el pont romà sobre el Guadalquivir, el meu tiet em va assenyalar el punt exacte on va patir un infart el meu avi, que va morir als seus braços. Aquell dia fatídic, mentre l’avi feia unes gestions per a la jubilació, el meu tiet l’esperava al cotxe. Quan va sortir de l'oficina de la Seguretat Social ben contrariat, en arribar al cotxe es va desplomar d'un infart fulminant. Jo desconeixia l’epíleg de la història: aquell disgust al final no va tenir cap raó de ser: els seus papers per cobrar la jubilació estaven en regla. Va ser un error de l’inepte funcionari que el va atendre i que li va contestar de males maneres que no tenia dret a cobrar cap pensió.

 

Tant la meva filla com jo hem sentit durant aquest viatge que els meus pares eren presents en molts llocs: en cada riure de les tietes, en cada anècdota que ens explicaven, en cada racó de la casa de la meva tia, en els carrers on jugaven, en els camps d'alzines on varen enviar al nen que era el meu pare a vigilar porcs...  Hem trobat el carretó amb el que la meva àvia paterna repartia llet per les cases, exposat en una plaça com si fos una peça de museu. Hem sopat al bar del besavi, que encara existeix com a tal, modern i amb fotografies d’altres èpoques, i mentre hi érem allà he sentit unes nenes, les seves netes, que jugaven al gronxador de  les golfes fa molts anys. Sí: Villanueva de Còrdova és un poble preciós que ens ha acollit meravellosament.

 

En pujar al tren de tornada a Girona, a l'andana de l'estació solitària de l'AVE,  al mig del no res, la meva tia m’ha donat una bossa plena de "bollos" per al viatge. Tota la vida menjant "bollos" i mai els havia pogut assaborir calents, acabats de fer, tendres. Quan era petita en compràvem caixes i caixes, i arribaven a Catalunya durs, però amb la textura ideal per xucar amb la llet, o torrar-los. Aquell sabor i textura eren completament nous per mi. Vaig decidir,  mentre la meva filla i jo els devoràvem allà dretes, rodejades de camps d'oliveres i d'alzines, tot esperant el tren,  que aquell seria el sabor del pueblo que s'emportaria a Catalunya la meva filla al seu cervell.

 ·        Expressament he mantingut el nom original dels aliments, per conservar el sabor. Nota de la traductora



Dedicat a la Cristine i a les que no denuncien

https://elpais.com/internacional/2018/12/15/actualidad/1544866314_356209.html

 

Dedicat a la Cristine Blasey Ford i a les que no denuncien.

Constato amb tristor que la Cristine B. F., la dona que va denunciar el jutge del Tribunal Suprem d’Estats Units, Brett Kavanaugh, per abús sexual quan era adolescent, actualment ha de viure entre amenaces, sense poder treballar, i amb molta por per ella i la seva família. En canvi, el jutge Kavanaugh continua amb la seva plàcida vida de privilegiat blanc i ric, ben considerat per la gent del seu entorn. No es van poder provar els fets.

Salvant les distàncies (USA_Girona) aquesta història té una versió gironina, com no podia ser. El sexe i el poder són universals. Fa uns anys, una assessora política gironina es va atrevir a  denunciar per assetjament un important polític gironí . Al cap dels anys i dels judicis, ella està sense feina i amb depressió, i a ell, absolt per manca de proves, el podem veure per la festa major al balcó de l’Ajuntament Girona gaudint dels Marrecs de Salt, envoltat de tota la classe política gironina


En els inicis del #MeToo, a la feina vàrem parlar obertament del tema dels abusos sexuals mentre fèiem un "Cameracafe". Com en una catarsi col·lectiva, cinc dones  vàrem relatar obertament com havíem patit algun tipus d’abús sexual, més o menys greu, per un adult, sobretot a la nostra infància i adolescència. Davant la màquina de cafè totes vàrem explicar històries que pertanyen al gènere del terror o de la crònica negra dels diaris. La sorpresa va ser descobrir que cinc dones, de cinc, (un 100% dels casos) havíem patit algun tipus d'abús o intent d'abús, en diferents graus de gravetat.

 

Relataré el cas de la companya que, en una festa d’aniversari, quan tenia 5 o 6 anys, un home, segurament pare d'algun dels nens de la festa, la va tancar al lavabo amb qualsevol excusa i la va començar a despullar. La seva tia, que havia constatat la seva absència, la va començar a buscar per tot arreu com una boja tot cridant pel jardí, per la casa... L’home es devia espantar en sentir els crits de la tia i va sortir esperitat del lavabo. La tia es va trobar la nena  despullada però va decidir no dir res ni per descomptat denunciar.

 

Aquests depredadors sexuals existeixen, continuen amb la seva vida normal,  i si gaudeixen de poder,  sorgeixen els Weinstein, Trump, Strauss-Khan...

 

Cap de les cinc dones/nenes vàrem denunciar res. Ni els nostres pares. Ni se'ns/'ls va passar pel cap.  Segons el diaris, la valenta Cristine també es pregunta actualment si va valer la pena denunciar. És trist. 

Sabrem algun dia el nombre de casos no denunciats?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Vísceres

Entro a la carnisseria on compro habitualment durant  l'estiu.  Sembla talment un local de moda: un munt de russos i barcelonins que estiuegen  a la Costa Brava conformen la majoria de la clientela. Sis o set dependents molt professionals s’afanyen eficientment a atendre els compradors que fan cua. 

Per aquesta carnisseria compren habitualment davant meu tot un seguit de famosos: des de l'expresident del Barça, Joan Laporta, a la mare de la tennista Arantxa Sánchez Vicario, entre d’altres... D’acord, cap famós de portada de la revista Hola. Amb això vull dir que estic acostumada a passar-m'ho bé mentre espero el meu torn.

Agafo número i observo d'esquenes una dona alta, rossa i prima amb el cabell lligat en un graciós recollit al clatell.  Destaca especialment entre les clientes russes i barcelonines per l’elegància amb la que porta un senzill vestit boho-chic. Em sembla reconèixer la parella d'aquesta dona d’algun programa de TV3, però no l'acabo de situar. Ell és molt afectuós amb ella, l'abraça per la cintura tota l'estona i distretament li fa un petó.

La dona finalitza la seva compra i es dirigeix a la caixa per pagar. El marit es gira un moment i em sorprèn observant-los. Em mira un instant amb ulls cansats com dient “sí, som nosaltres".  Decideixo fixar-me en la seva dona i resultar ser Sussana Griso.

Aquesta periodista catalana és més alta i guapa en persona que com es veu per la pantalla de la televisió. Els llavis operats quasi no es noten, semblen naturals. Pot ser és malícia meva que se'ls hagi retocat. Destil.la elegància en la manera de portar el preciós vestit. Això és té o no és té. Desenganyem-nos.  Calça unes  botes camperes  (d’estiu) que cap altra persona de la carnisseria, sigui russa del costat del Kremlin o barcelonina de Pedralbes gosaria posar-se en ple mes d'agost. Però ella sí pot.

 

Susanna Griso  sap que tothom a la carnisseria la reconeix i ho suporta amb un somriure. Els carnissers  i carnisseres non han parat de felicitar-la pel programa de televisió dels matins.

Finalment la parella de famosos se'n va,   i aquell ambient glamurós que es flairava a la carnisseria de moda s’ha esvaït. Els mortals havíem estat tocats uns instants per la visió d’un àngel, i ara hem de tornar a la crua realitat de comprar unes botifarres.

Habitualment no puc (ni vull)  veure el seu programa matinal de televisió Espejo Público  ja que coincideix amb el meu horari de treball. Però els pocs programes que he vist m’han desconcertat sobre manera pel fet que jo no la tenia catalogada com l'altra  reina de la televisió escombraria matinal Ana Rosa Quintana. Aquestes presentadores estrella de televisió obtenen molta audiència amb notícies de la crònica negra i sembla ser que es fan milionàries.

Paralel.lament a fer-se rica, en la meva humil opinió, Susanna Griso ha anat perdent prestigi com a periodista seriosa . No és  una Àngels Barceló, o una  Gemma Nierga. No. En el seu moment va decidir, com Maria Teresa Campos, (una altra bona periodista caiguda en desgràcia “professionalment parlant", que no lucrativament) dedicar-se a la televisió porqueria i buscar audiència al preu que fos. Queda poc de la Susanna Griso dels informatius de TV3 o de  “Tres senyores i un senyor”.

 

Si a la carnisseria ella volia enviar-nos un missatge d’elegància i finor,  a mi no em va enredar.

En la seva feina diària, utilitza el dolor i el patiment de persones senzilles, alienes al món de la televisió, per obtenir audiència.

Potser jo li hauria d’haver dit a la carnisseria que no compartia l'opinió dels dependents, que havia vist l'entrevista on furgava en la ferida dels pares de Julen, el nen de Màlaga que va caure en un pou mentre jugava i va estar molts dies mort fins que van trobar el cos. Durant l'entrevista es podia veure perfectament  que  la parella no estava en condicions de respondre cap pregunta. Estaven trencats pel dolor. Però ella va continuar. The show must go on.

Les preguntes van ser:

-  Quantes vegades us heu penedit d'haver portat el vostre fill a aquell terreny a passar el dia? 

- Què recordeu d'aquell dia?

- Qui feia la paella?

Gran entrevista, periodisme incisiu i de qualitat que dona informació d'interès als espectadors, i potser un  Pulitzer.

No li vaig dir res.

Avui ha començat el judici a l'assassina confessa d'en Gabriel, el nen d'Almeria assassinat per la parella del pare. Un altre espectacle periodístic fastigós en marxa.  El pare i la mare del nen han vist venir  tot el que els cau a sobre. Han demanat  a… Ana Rosa Quintana i Susanna Griso, entre d'altres, respecte i sensibilitat per a ells i per als testimonis i familiars implicats, i que s'informi de manera ètica.  He rebut un mail de la plataforma reivindicativa  change.org  per signar peticions multitudinàries. He signat a favor del seu nen, perquè els mitjans de comunicació compleixin estrictament els codis deontològics a l'hora de donar cobertura informativa.  No sé si la Susanna Griso ho haurà respectat. És molt fort rebre una petició de change.org d'uns pares que sol·liciten  protecció de la Susanna Griso i els seus sequaços, igual que me la demanen d'alliberar un pres polític a Turquia.

La veritat és que m'estranya molt com ha canviat Susanna Griso de registre. Sincerament.

 

PD 1. Què devia comprar Susanna Griso a la carnisseria? Vísceres?

PD2. Deuen ser molts cèntims els que cobra Susanna Griso com per negar-se a fer aquest tipus de programes , oi? És molt fàcil criticar-la.

 

 

Apocalipsi

 

 

Dissabte no vaig tenir una millor idea que entrar en un supermercat de Platja d’Aro. Sóc originària del poble i sabia perfectament a què m’enfrontava anant-hi en ple mes d`'agost. Les meves ties i cosines que viuen a Platja d'Aro tot l'any coneixen perfectament la data de l'arribada de la marabunta. Igual que el protagonista del llibre  “La pell freda” envoltat  de criatures estranyes en una illa, i atrinxerat a la seva cabana, elles no surten de casa fins finals d'agost.

Jo  necessitava aprovisionar-me de vitualles, i tal com una lleona al Serengueti, vaig sortir de cacera per a la meva família. 

Ja m’estava penedint de la idea quan intentava aparcar el cotxe. No hi havia cap plaça d'aparcament lliure. Vaig haver de fer voltes i voltes fins aconseguir-ne una, això sí, ben lluny de la porta d’entrada.

 

Amb un sol espatarrant a l’aparcament vaig agafar un carretó i vaig entrar al supermercat. Una onada de vent del Nord em va envoltar un cop vaig travessar la porta automàtica. Vaig transportar-me al dia de l’Apocalipsi final.

 

Igual que jo, un munt de turistes havien tingut la mateixa idea. Ens trobàvem tots als passadissos del supermercat omplint els carretons fins a dalt de menjar com si no hagués demà i xocant com en uns autos de xoc. Els dependents del supermercat no donaven a l’abast col.locant novament enciams, tomàquets (carbassó l’havien exhaurit per cert). La peixateria feia basarda:  caixes enormes plenes d’orades, de seitons: cinc peixaters darrera el taulell i una multitud davant esperant la tanda. Una bacanal de menjar, d’envoltoris de plàstic, de consum, una orgia del despropòsit, una situació idèntica a un “Black Friday” dels Estats Units.

 

No vaig poder evitar sentir una convulsió i crec que vaig tenir una espurna d’odi als meus ulls, sí, heu llegit bé, odi (confiteor) cap a  ells, no com a turistes, sinó com a humanitat devoradora, consumista, igual que una plaga de llagostes.

 

I sí, jo també em trobava al mig de tot l'espectacle i en formava part. No m’haig d’amagar de res. Recordeu que no sóc Rebecca Sommer, l'activista que salva refugiats al Mediterrani. Jo critico molt, opino, escric aquí, però no em col.locaré davant del supermercat amb una pancarta bramant contra el consumisme, el turisme desbordat, i la mala distribució de la riquesa.

 

Vaig tornar a casa carregada de provisions i reflexionant sobre els meus sentiments d’odi en entrar al supermercat, els quals m'havien provocat una nafra al llavi.  Vaig constatar quan fàcilment qualsevol persona podia autoproduir-se aquells mateixos pensaments cap a d’altres grups de persones: immigrants, gais, lesbianes, feministes, consumidors desaforats, occidentals... I com eren de perillosos, si aquestes persones escoltaven polítics que els enaltien.

Quan endreçava la compra vaig escoltar per televisió la terrible notícia que una persona d’Estats Units havia entrat a un centre comercial de Texas i havia matat més de vint persones. Em vaig quedar de pedra.

 

Efectivament, un supermercat ple de gent que odies (una mica o molt) (siguin consumidors desaforats  o hispans com a Texas)  és un detonant per prémer el gatell d’una pistola. Els teus sentiments més obscurs afloriran si et trobes en un supermercat en hora punta. La diferència amb aquell assassí de Texas és que jo sóc conscient que són les reminiscències de quan érem animals ( dinosaures, micos o lleones al Serengueti) i se’m va passa ràpid. A més de no tenir accés a una arma fàcilment com als Estats Units.

Així em trobo avui: amb una nafra al llavi. No vaig fer cas de la meva tia. Quan els turistes marxen a finals d’agost, ella surt de casa  i torna a anar a als supermercats de Platja d’Aro. Així evita tenir males idees.

 

 

Camilleri

Avui, a primera ahora del matí, la persona que més em coneix,  m'ha enviat al mòbil la notícia de la mort de l'escriptor italià Andrea Camilleri. Ja suposaràs, desocupat lector, que m'encanten tots els seus llibres, per això l'entrada d'avui. He llegit tots els que és protagonista el Comissari Montalbano ( què maco l'homenatge a un altre dels meus escriptors favorits, Manuel Vázquez Montalban). De Camilleri també m'agrada molt un petit llibre, Un fil de fum, que és històric i no té res a veure amb el comissari ni amb assassinats però sí amb Sicília.

Un dia trist ha començat avui per mi amb aquesta notícia.He sentit la seva mort com si fos la d' un amic. El tenia en gran consideració. No em perdia mai una entrevista seva als diaris.  La seva història personal de comunista antifeixista, les seves opinions sobre Berlusconi, sobre els refugiats que arriben a Itàlia, tot en ell, fins i tot la seva aparença de savi entranyable, em provocava admiració i estima.

Camilleri no ho sabrà mai, però fa uns quants anys, ell i el seu comissari Montalbano em van ajudar a superar una situació dolorosa. També va ser un mes de juliol però de fa 8 anys que es va morir un familiar molt estimat. Com que no havia patit mai a la meva vida d'aquella manera, em vaig trobar amb un dolor insuportable dins meu. Necessitava prendre'm alguna cosa per calmar aquell mal que tenia al pit. Vaig consultar un amic metge per tal que m'informés de què podia fer o que em receptés alguna pastilleta anitdolor,  però es va negar. Em va dir que no estava malalta. Que ho havia de purgar jo sola. Va ser molt dur pèrò li vaig fer cas, quin remei. Llavors la persona que millor em coneix em va regalar tots i cadascun dels llibres del Comissari Montalbano, del primer a l'últim. Vaig començar a llegir-los dia i nit. Quan acabava un, immediatament començava el següent (com una sèrie a Netflix). D'aquesta manera vaig aconseguir superar els dos primers mesos de dol per aquella persona estimadíssima.

 Recordo perfectament estar estirada al llit, llegint a la nit amb una llumeta per no molestar, un darrera l'altre, tots els llibres fins a l'últim publicat,  com una drogaadicta. Perquè, quan els llegia, el dolor marxava. Fins i tot podia somriure amb alguna escena a la Comissaria de policia de Vigatà. Vaig arribar a conèixer al Comissari Montalbano millor que la seva nòvia.


Gràcies per aquells moments Sr. Camilleri. Descansi en pau.

Andrea Camilleri i Luca Zingaretti (comissari Montalbano)

Pànic a volar

No va ser fins que vaig tenir  27 anys que vaig viatjar per primera vegada en avió. Vaig anar a Nova York en viatge de nuvis. Amb tan mala sort, que vaig haver de patir una experiència terrible que em deixar traumatizada durant molt de temps.

Ens trobàvem al mig de l'oceà Atlàntic. L'avió de la companyia American Airlines va realitzar una sobtada maniobra de descens cap al mar. Va enfilar el morro de l'aparell cap a baix i el menjar  de les safates juntament amb les hostesses van rodar cap a la part del davant de l'avió. Tots els passatgers vàrem cridar i plorar mentre l'avió travessava els núvols i perdia alçada tot fent un soroll de kamikaze japonés. No he passat tanta por a la meva vida. 

Convençuda que anava a morir,  durant aquells segons o minuts vaig agafar les mans del meu marit i em vaig acomiadar mentalment dels meus pares, germana i àvia. Quan ja divisava perfectament les onades del mar, l'avió va començar a remuntar molt a poc a poc. Jo aguantava la respiració perquè em semblava que així pesava menys...fins que vam tornar a volar sobre els núvols. Només recordo de la resta del viatge que les meves cames tenien vida pròpia: tremolàven soles sense control. No vàrem saber mai el motiu d'aquella estranya maniobra.

Durant molt de temps no vaig poder tornar a pujar a un avió sense tenir pànic. Malhauradament,  les circumstàncies de la vida em van portar a haver de viatjar en  avió moltes més vegades de les que jo hauria desitjat.   En tals ocasions, m'havia de drogar ( sí, drogar) o emborratxar, per poder pujar a l'avió. Només així aconseguia volar.

Fins que un dia, un amic amb el que viatjava, es va riure tant de mi i de les meves pors que el meu cervell, tot i estar impregnat d'alcohol, va fer un "click". Ni el llibre d'Allen Car ni hòsties van ajudar-me tant a deixar de tenir por com les paraules màgiques del meu amic.

Aquell dia jo ja em trobava asseguda i feines tenia a cordar-me el cinturó de seguretat amb la borratxera i el pànic que m'envaia.  Mentre ell es col.locava al seu seient tan tranquil, en veure la meva transformació de persona sensata a boja, va dir tot rient, paraules textuals:

-  Ai  senyor , que tens por?  Però tú,  qui t'has cregut que ets? Que has descobert la cura del càncer, que ets  en Nelson Mandela? Nena, la humanitat no es perd res si et mors, o sigui que deixa de tenir una consideració tan alta de tu mateixa, que no ets ningú.

I sí: el meu amic em va posar en el meu lloc.  Jo era com una larva o una ameba.. o un pàràsit(?). La humanitat no em necessitava per res. Havia de deixar de tenir por a morir perquè jo era prescindible totalment. No era ningú. Era totalment vergonyós tenir por a morir. Evidentment que la meva família em ploraria, però perquè era mare, filla, neta... cap mèrit.

L'efecte d'aquestes paraules no va ser instantani, evidentment, però va aconseguir que deixés de tenir pànic a volar ( i a morir) a poc a poc. I em va posar en el meu lloc, no només a l'avió, sinó a la vida, que també va bé. Vaig anar millorant el control sobre la por  fins al punt que he aconseguit volar sense por i sense vi. Si aquest "tractament" del meu amic pot ajudar algún desocupat lector que estigui llegint aquesta entrada d'avui, aquest blog per primera vegada haurà servit d'alguna cosa...I si no el llibre d'Allen Car també funciona.
 

Jo no posaré fi al canvi climàtic, ni aconseguiré que cessi la guerra a Síria o Iemen. Au contraire, fixeu-vos quantes persones importants ( en el sentit que li vulgueu donar)  formen part del passatge dels avions estavellats. Sempre, sempre, viatjava algú que anava a fer alguna cosa bona per la humanitat. Si hi ha Déu, és un idiota. Poques persones malvades moren en un accident d'avió.
Tot recordant aquesta anècdota dels meus inicis al món de l'aviació, he imaginat per un instant el moment en què a les platges del Nord d'Àfrica pugen a una pastera una mare amb el seu fill. Saben que es juguen la vida a bord d'aquelles merdes de barques. No sé si s'han de emborratxar o drogar per pujar, ( també les amenacen), però la desesperació que viuen en els seus països d'origen ha de ser terrible.

Quan calmin els mals vents, tornaré



Portada del llibre de la Pilar Francés, "Quan calmin els mals vents, tornaré"

Des de fa temps, i ho saben la meva família i amics, vull visitar alguns dels indrets del sud de França que conformen la "ruta de l'exili" republicà. Començaria per trepitjar la sorra de la platja d’Argelers, on els francesos van instal.lar de pressa i corrents alguns dels mig mil.lió de refugiats republicans; després  continuaria amb la visita a la Maternitat d’Elna, i acabaria al Museu Memorial de l’Exili de La Jonquera.

Cada any penso a apuntar-me a les rutes que organitza el Museu d'Història de Girona però, quan m'adono, ja ha passat el dia o aquell diumenge tenia altra cosa a fer. I no he trobat ningú prou interessat en el tema que em vulgui acompanyar quan ho he demanat. Es tracta d’una excursió especial i emotiva, i no vull anar sola. Entre aquestes i d'altres excuses no he anat encara, i mira que tinc ganes!.

Alguns amics em pregunten el motiu del meu interès per l'exili republicà, si no tinc cap familiar exiliat. Jo tampoc ho entenc, la veritat.

Però tal com la protagonista del llibre “El azul de la Virgen” de Tracy Chevalier, que pateix i viu en el seu propi cos els dolors físics i mentals d'una noia del segle XVI, jo també vaig plorar sobre la tomba d'Antonio Machado, el nostre poeta estimat i desgraciat, quan vaig visitar-la ja fa uns quants anys. No sé què em va passar. Suposo que va influir l'estat de deixadesa en què es trobava. També tinc  altres moments "blaus de verge", com quan travesso la frontera de La Jonquera direcció França. En el cotxe i mirant a través de la finestra no puc evitar pensar, en blan i negre, en les caravanes d’exiliats, soldats d'Incerta glòria derrotats, mares amb nens, avis, embarassades...Els imagino fugint l’any 1939 sota els avions italians i alemanys que els bombardejaven. Total,  per anar a caure... a l'infern d’Argelers.

Amb tots aquests antecedents, quan la Pilar Francès em va dir que havia escrit un llibre sobre el seu avi i l’exili a França, vaig pensar que segur que m’encantaria,  i així ha estat. "Quan calmin els mals vents, tornaré" és el llibre que havia estat esperant sobre aquest tema. I no m'ha defraudat en absolut.

El llibre és un autèntic homenatge als seu avis Josep i Pietat, a tota la seva família, i de retruc als exiliats del la guerra civil . I també als que es varen quedar a Catalunya. No va ser fàcil per a ningú. A través d’en Josep Francès els lectors vivim en primera persona totes les misèries que els exiliats varen patir en el seu dia a dia als camps de concentració i les de després com a treballadors forçosos i fugint del nazisme. Amb el llibre he après també que va haver exiliats que varen marxar en vaixell.

He pogut posar nom a les fotografies i imatges tantes vegades vistes. Com va dir l'escriptor Jaume Cabré a la presentació del seu llibre “Jo confesso” a Gerri de la Sal, a la qual vaig tenir la sort d’assistir, necessitem els personatges dels llibres, que donen veu i ànima a totes aquestes persones. L’avi Josep, però, no és un personatge inventat, sinó que va existir. I tal com diu la Pilar Francès, tot el que s’explica en el llibre és autèntica veritat. No hi ha res inventat. A través d’en Josep coneixerem els patiments i misèries de les persones senzilles, que varen participar en la guerra civil espanyola, perquè era el seu deure, que van perdre aquesta guerra i que varen pagar un preu massa alt sense haver tingut gaire a veure en el conflicte.

Aquest llibre també m’ha fet pensar en el personatge real de "El monarca en les sombras” de Javier Cercas. Com la Pilar Francès va fer, també Javier Cercas va investigar sobre la vida del tiet de la seva mare,  Manuel Mena, i va intentar esbrinar per què un noi de 18 anys va decidir allistar-se al bàndol en aquest cas el  nacional, i morir per les seves idees, equivocades, però les seves.

Retornant al llibre de la Pilar Francés, haig de dir que m’ha agradat també perquè ens transporta a un Sant Feliu de Guíxols d’altres temps, al poble mariner que un dia va ser, al temps dels primers turistes de famílies burgeses, i a la meva estimada Conca. Jo també estimo aquell Sant Feliu que vaig conèixer quan anava a l'Institut, i que ja no existeix.

Quan acabeu de llegir el delicat llibre, que conté també unes precioses i entranyables fotografies i cartes familiars que la Pilar ha tingut el gust de mostrar-nos, quan hagueu tancat la contraportada,  només us demano una cosa: dediqueu un petit instant a pensar que aquesta història no s’ha acabat. L’avi Josep viu encara. Es troba a l’illa de Lesbos...

Deconstruint un votant d'extrema dreta

Ahir vaig tornar a veure la pel·lícula El laberinto del fauno de Guillermo del Toro. Em va posar els pèls de punta, i no va ser el pobre fauno. L’actor Sergi López interpreta un coronel feixista que té l’encàrrec d’aniquilar els pocs maquis que queden per les muntanyes de l'Espanya de 1944. En un sopar amb la gent important del poble on ha estat destinat el regiment, realitza un discurs de tan rabiosa actualitat que semblava escrit pel president del nostre partit d’extrema dreta (i no en diré el nom per no fer-li més publicitat). La pel·lícula va ser filmada l'any 2006,  abans de tota la radicalització que actualment estem patint a Espanya. Em vaig adonar que el llenguatge d’altres temps, que semblava políticament incorrecte, ara no està tan mal vist. El que no aconsegueixin els mitjans de comunicació...

Conec personalment un votant d’aquest partit d’extrema dreta,  i no és mala persona en absolut. No porta cap esvàstica, ni va de cacera d’homosexuals a les nits, ni té armes a casa. Fa una vida tan normal i tranquil·la com la meva. Ara bé, si em poso a analitzar-lo detingudament, potser puc entreveure petites esquerdes a la seva  vida personal. No té estudis, perquè no va voler. Treballa  en una feina molt dura i per un sou baix. Està gras i amb l’autoestima molt baixa. Ell creu tenir dret a coses com  un bon cotxe, una bona feina, independitzar-se dels pares, etc. Amb el sou de mileurista no s'ho pot permetre. Però sobretot hi ha un factor que ha influït extremadament en la seva concepció de la vida i del país: al seu barri s'han instal·lat els últims anys moltes famílies immigrants, amb tota la problemàtica de convivència que això comporta. Per a ell, la culpa de tots els seus problemes i els del país és dels de fora. A sobre, la seva frustració la descarrega a les xarxes socials tot sovint, sense cap tipus de mirament. Tots sabem el que pensa i ell no se n'està de fer-nos-ho saber.

Per suposat que no creu que amb les seves idees es pot arribar a la  construcció de camps semblants als camps d’extermini nazis. O que les dones perdran drets (només caldrà empresonar les  radicals de femen que ensenyen els pits). No pensa que, votant aquest partit, les dones de la seva família estaran menys protegides per l'Estat,  perquè per ell les idees d'aquest partit no les ha d'afectar per a res. Si el seu partit arriba al poder, no exterminarà  immigrants,  independentistes,  radicals d’esquerres,  homosexuals o feministes. Ell ja pertany al segle XXI i ara són altres temps. En el seu imaginari els veu marxant fora d’Espanya, potser en trens còmodes, no com a l'Alemanya nazi. Somia a les nits amb un mur de contenció africà tan llarg com tota la costa mediterrània, que eviti que arribin més veïns al barri.

Igual que els ciutadans alemanys dels anys 30 que varen votar Hitler. Ni se’ls passava pel cap que per als jueus, veïns de tota la vida i causants de tots els seus mals, caldria buscar una solució final. Cap país del món va voler acollir els refugiats jueus que volien marxar d'Alemanya, veient-les venir. Els alemanys es varen trobar amb el greu problema de què fer amb ells: per suposat els dirigents nazis ja tenien pensada la solució. Però el flequer berlinés que els va votar no ho crec.

"els jueus són
 el nostre infortuni"

La història ens ensenya moltes coses. Per això comprenc als votants d’aquest partit. 

Opino que és important per a tots els demòcrates que no pensem com ells, comprendre'ls. És essencial ser conscients que cal tenir empatia amb ells, perquè existeixen.  Sempre han existit, des dels anys 30. Havien estat diluïts per altres partits, i no es notaven gaire. A Espanya no han estat les condemnes per corrupció del partit que els acollia el que els ha empel·lit a crear-ne un de nou, no (deixant de banda les possibles ingerències internacionals en el seu finançament). Ha estat un motiu que ja van utilitzar els nazis als anys 30 a Alemanya: la por. No és odi: és por. És la por a tot allò que ve de fora: els immigrants que consideren que els trauran la feina, els independentistes que els desmuntaran els país, Europa que està decadent i que no els serveix per a res, (i sinó que preguntin als grecs).

Crec que és feina de tots els ciutadans demòcrates comprendre i raonar amb aquests votants, perquè realment no saben el que han fet. N'estic absolutament convençuda. Han estat manipulats pels dirigents d'aquest partit finançat no sabem com. ( segurament jo també ho estic manipulada per altres, no en tic cap dubte), igual que els dirigents nazis van manipul·lar els alemanys. 

Jo proposo com a mesures per deconstruir  aquests votants, entre d'altres, que visitin els camps d’extermini nazi, (amb un visita guiada si és possible) o les tombes dels desapareguts espanyols de la post guerra, o el camp de refugiats de l’illa de Lesbos, o que el vaixell Open Arms els enroli com a voluntaris uns dies, o que la Creu roja munti grades a les platges on solen arribar els cadàvers que suren per les nostres platges. Per últim, que visitin dones apallissades per les seves parelles a les UVIS dels hospitals. També homes, si és que en troben.

Els votants d'extrema dreta han de comprendre quin és el destí final del seu vot quan el dipositin a l'urna. Aquesta es la tasca que han de realitzar els partits demòcrates de Catalunya, Espanya i Europa.

Jo em proposo deconstruir el meu votant d'extrema dreta. Tinc feina!.