Bloqueig personal. Total. No puc mirar les "males " notícies per televisió.
Ja són coneixedors els desocupats lectors, si són seguidors d'aquest blog, que davant determinades informacions que em provoquen cert patiment, em comporto igual que un estruç: canvio de canal, o ja directament, quan engego la televisió, clicko cấp a una plataforma de cinema sense fer el que a casa anomenem "zapineo" pels diferents canals.
Això no vol dir que no m'arribin les notícies i les imatges, perquè la televisió està posada a tota hora a casa meva, ja que a la meva família sí l'interessen les informacions sobre la guerra d'Ucraïna. ( aquestes tres últimes paraules no me les acabo de creure que les hagui escrites).
Divendres al vespre vaig armar-me de coratge i després de sopar vaig decidir acompanyar la meva família a veure un informatiu especial sobre Ucraïna a una de les cadenes de televisió privades. Què m'esperava? Doncs no gaire cosa, perquè eren els mateixos periodistes que dies abans tractaven tot allò relacionat amb la crisi del Partit Popular i el divorci d'Urdangarin i la Infanta Cristina com si estiguessin a la barra d'un bar prenent una cervesa. No eren professionals acostumats a disseccionar i analitzar les notícies de veritat, amb el rigor i la professionalitat corresponents.
La substituta d'Ana Rosa Quintana ( amb això ja està tot dit) connectava en directe amb joves periodistes espanyols a Ucraïna. Aquests joves semblaven uns estudiants en pràctiques que es trobaven casualment en aquell païs.
Aquests "periodistes" ( o el que fossin els pobres) seguien les ordres de la central de Madrid òbviament. Els havien encarregat carnassa, i què millor que uns refugiats que no van vestits pobrament, mocadors al cap, barba, etc, sinó persones com "nosaltres" , occidentals, amb anoraks com els nostres, gorros de color rosa, troleys com quan anem de vacances...
Des de Madrid segur que els van indicar: seguiu els refugitas fins a la frontera amb Polònia. I allà que se'n van anar amb el mòbil i el portàtil.
Les imatges que retransmetien en directe eren dures però no aportaven cap informació d'interés: a quina ciutat de la frontera amb Polònia s'estaven dirigint, quina autoritat polaca hi havia allà per rebre'ls, quina temperatura feia, de quina ciutat fugien. No, cap d'aquestes informacions era rellevant per als directius de les televisions de Madrid. Davant la meva estupefacció els van demanar que obrissin les seves maletes i els espectadors dels show en hora punta vàrem assistir a l'espectacle de les sabates i el pijama que ens mostrava un descol.locat adolescent que obria la motxilla en directe per a nosaltres, els espectadors de Telecinco. La guerra i els refugitas en directe, no com a notícia sinó com a espectacle al saló de casa nostra.
Va ser una desagradable sorpresa constatar aquest fet, tot i que no em va sorprendre del tot desgraciadament. Tinc el nivell d'exigència molt baix. Estic acostumada al periodisme sensacionalista de les cadenas de televisió espanyoles, amb informació sesgada, truculenta i vomitada per omplir hores i hores de dades i de comentaris intranscendents. Es tracta d'aconseguir la màxima audiència, no els millors ciutadans informats. No va ser cap trauma per mi veure aquesta escena. No em tornarà a passar, però.
Honestament aquest no és el motiu real pel qual no miro les notícies d'Ucraïna per televisió. No li veig el sentit a patir tant. Després d'escoltar-les, faré alguna cosa per canviar la situació? No. Com em miro al mirall després?
Per un moment imagino els meus fills ( i els meus nets d'aquí a uns anys) que després de veure el bomardeig de Kiev ( torno a tremolar quan ho escric) es giren cap a mi em pregunten que què faré o què farà Europa, Espanya o Catalunya.
No fer res aquets dies esdevé una vertitat cruel i terrible: donem suport a la invasió. Així de clar, i català. I el que no ho vulgui veure o llegir, que canviï de canal com faig jo, o de blog.
 |
| Vasili Grossman, autor ucraïnès del millor llibre sobre la Segona guerra mundial. Fotografia de fa vuitanta anys però terriblement actual. |
