PROHIBIT JUGAR A FUTBOL

Vaig un cop a l'any a la podòloga per tal que elimini dels meus peus tot el que sobra o destorba. Mentre els  poda, poleix, i abrillanta ens posem al corrent de la nostra vida des de l'última visita. Ella és molt jove i sempre té novetats: naixement de fill, separació, baix estat d'ànim, trasllat de domicili, ... Aquesta darrera vegada m'ha explicat que el seu fill de quatre anys ha començat a estudiar el nou curs en el col·legi privat més exclusiu i avantguardista de Girona. A la pregunta meva de si li havia agradat el canvi, em va respondre que no, que el nen  tornava enfadat a casa perquè no li deixaven jugar a futbol a l'hora del pati.

M'he incorporat de cop a la butaca ben sorpresa en escoltar la novetat d'aquest any. M'ha explicat que des de la direcció del col·legi s'ha decidit que l'espai "pati" sigui un lloc compartit entre nens i nenes. L'argument és que els nens quan juguen a futbol ocupen tot l'espai pati. Ja se sap que necessiten porteria, metres quadrats per a córrer, fer corners, o llançar la pilota per banda. El fet que els nens no juguin a futbol  afavoreix que cap grup s'apropiï del pati. Es tracta d'una mesura per fomentar la igualtat entre homes i dones i també per a què els nens que no juguen a futbol no se sentin desplaçats.

Ella i jo, dues dones, no hem criticat aquesta nova norma que va a favor nostre.  Discreta ella, semblava aparentment convençuda que la regla convertiria el món en un lloc millor per a tothom. Jo, feminista asseguda en una butaca amb els peus enlaire,  i mare d'una nena per a la qual també vull un món més igualitari,  vaig callar. Alguna força interna, però, m'inquietava.

En un principi, aquesta nova mesura em va fer témer que produís un efecte negatiu similar a un capítol de la sèrie de televisió "Peaky Blinders", l'acció de la qual transcorre al Birmingham dels anys vint del segle passat. Una sindicalista li demana a l'amo de l'empresa igualtat de sou entre dones i homes, treballadors de la fàbrica. Ell accedeix, però a canvi rebaixarà el sou dels homes de la fàbrica fins a igualar-lo al de les dones. Així aconseguiria que elles deixessin de reclamar res, perquè els homes es posarien en contra de l'augment salarial per a les dones i recolzarien a l'amo.

Segons el diari El Mundo, aquest centre educatiu és un dels cent millors col·legis privats d'Espanya, amb uns mètodes pedagògics a l'avantguarda en educació. Conec famílies, una de Cardedeu i l'altra d'Austràlia, que han decidit venir a viure a Girona per tal que els seus fills estudiessin en aquesta escola. Amb aquestes referències, no goso posar en dubte que la nova directriu pedagògica hagi estat analitzada i  considerada molt adequada per als nens i les nenes. Si afegim el fet que sóc feminista fins a la medul·la ( o ho intento ), hauria d'estar ( la forma verbal està escollida expressament ) d'acord amb la nova idea educativa oi? Dons no. Un gen masclista enquistat al meu cervell, o simplement el fet de ser mare d'un nen futboler, no em deixa combregar al cent per cent amb un idea tan progressista i igualitària. La imatge del fill de la podòloga tornant a casa trist perquè no pot jugar a futbol a l'hora del pati no m'ajuda. 

Tal com si hagués seguit les indicacions d'un psicòleg,  que m'hagués recomanat escriure en un paper els meus pensaments per ajudar-me a esbrinar què em passa, intentaré fer teràpia amb l'entrada del blog d'avui. Vull autoconvèncer-me que la mesura és adequada.Tant de bo amb l'entrada d'avui no arribi a la conclusió que no sóc una autèntica feminista. Espero que alguna feminista jove desocupada lectora em pugui disculpar atesa la meva edat. Confesso que tinc por a escriure alguna frase que algún polític o votant de Vox la pogués fer seva. No m'agradaria coincidir amb ells en cap idea per insensata que sigui. Si ells tiren cap a la dreta, jo tiraré cap a l'esquerra encara que sigui per tirar-me de cap a les vies del tren. 

Segons he llegit a la premsa, la Generalitat ha establert un pla educatiu per impulsar aquesta mesura de "pati compartit" a les escoles de Catalunya. Per tant, estic constatant que no es tracta només d'un canvi decidit per una escola innovadora sinò d'una nova directriu que s'anirà implementant a tot arreu. 

He fer cerca per internet i ja he trobat que diversos articulistes han dit la seva, oposant-se naturalment.  És molt fàcil. Per a tot el que sigui prohibir o obligar, com a vacunar-nos,  no cal argumentar gaire. És una posició comprensible i entenedora per tothom i que fa que estiguis d'acord sense rumiar gaire.

Però jo estic absolutament convençuda que la decissió d'establir aquesta norma s'ha estudiat, analitzat i debatut, perquè els que l'han pres eren conscients que seria controvertida. És una mesura molt visible, que per exemple ens fa reaccionar a favor o en contra. Això ja de per s´, és bo. Tambè però, és molt còmode prendre una mesura de prohibició."Mireu, pares, com és d'igualitària aquesta escola i aquest govern!

Davant el full de paper en blanc,  evoco el passat i analitzo les hores de pati gaudides fa molts anys al col·legi de Castell d'Aro. Em feia a un costat de manera natural per deixar jugar els nens a futbol? Segurament, però jo estava concentrada en jugar saltant a la corda, amb la goma, o fent casetes a la sorra. Recordo nens i nenes jugant a bàsquet, per separat quasi sempre. Ara bé, al porxo del col·legi hi havia tres taules de tennis taula ( llavors l'anomenàvem ping pong) on tots barrejats jugàvem. Al col·legi es va crear tal fal·lera per jugar, que quan sonava el timbre per baixar al pati, sortíem accelerats en direcció al porxo per aconseguir taula. Jugàvem tots junts, nens i nenes.  El que perdia, deixava lloc al següent de la cua. Sempre guanyava en Joaquim. En els trenta minuts que durava el pati del matí no abandonava mai la taula, ni per anar al lavabo. Tots érem conscients que quan ell aconseguia plaça per jugar ja no marxaria en tota l'hora del pati.

El professor de gimnàs del col·legi als anys setanta, un avançat al seu temps, es va atrevir a muntar un equip de fubol femení, l'Aro FC. Ens vàrem apuntar moltes nenes de Platja d'Aro i Sant Feliu de Guíxols. Amb alts i baixos aquest equip femení encara funciona ja que he descobert que la filla de la meva cosina hi juga! Em vaig emocionar quan ho vaig saber. Vàrem ser les pioneres i vàrem jugar tres temporades. El meu pare em venia a veure. Estem analitzant imatges de fa quaranta anys i semblen d'ara oi? Veníem d'una dictadura i d'uns anys on les dones acabaven de ser alliberades i no podien treballar o comprar un pis sense permís del pare o marit. Ni jo, ni per descomptat la meva mare, n'érem conscients del gran pas de les dones que s'acabava de produïr. I tot això succeïa al meu voltant de manera natural .

Ja saben els pedagogs i governants que una pilota fa immensament feliç a un nen, ja sigui al primer món, en un pati d'un col·legi de Girona, o a un camp de refugiats, per exemple?És un objecte que provoca molta felicitat als nens. Han de prohibir el seu ús? Quina informació li estem transmetem al fill de la podòloga? Ara que el futbol femení s'està professionalitzant, perquè els clubs han descobert una possible font d'ingressos, no ens enganyem, ara que semblaria que moltes nenes hi jugarien, ara, des de l'arrel mateixa, els patis dels col·legis, prohibeixen jugar a futbol.

Quan jo jugava al pati a construir casetes, o a bàsquet només amb nenes, no era perfecte el món, és clar, però era millor que el de la meva mare. Quedava molt camí per recorrer.  Ara ens trobem en aquesta part del camí. Calia agafar ara aquesta drecera? No hi ha altres rutes a fer sense haver de prohibir res a ningú, com l'amo de la fábrica de Birmingham?

Complicat tot plegat. No sé què li explicaré al psicòleg. He deixat el full en blanc.

Alumna aplicada

De petita jo era una alumna molt obedient al col·legi. Quan el el professor d'EGB marxava un moment de classe i ens deixava sols als nens, jo era de les que s'estava quieta al seu pupitre mentre la resta dels meus companys aprofitaven per cridar, saltar o córrer per la classe. Jo els mirava sospirant i pensant que eren uns maleducats i uns desobedients. Quan el professor tornava i es trobava el percal,  ens castigava a tots, sense distinció. Em semblava una gran injustícia però no deia res. Així era jo. Puc afirmar fefahentment que em van renyar una sola vegada en tota l'etapa d'EGB. I torno declarar-me innocent de tots els càrrecs. La Srta. Paquita del col·legi de Castell d'Aro es va equivocar: jo no estava xerrant. 

Molts anys després torno a sentir aquella sensació d'injustícia que em sulfurava per dins quan el professor ens castigava a tots.

M'he passat els últimes mesos seguint les instruccions dels nostres governants. De la feina a casa i de casa a la feina. La fatídica i maleïda bombolla. No he pogut dinar amb la meva germana, ni un cafè a casa de les tietes, ni invitar a cap amic a casa. Tenia entès que estaven prohibides les trobades amb altres bombolles, que no es podien fer dinars ni festes, que estàvem en situació de risc, encara, i ho he intentat complir.

El programa de televisió Polònia va emetre un gag on es van riure de mi:  un matrimoni de Barcelona durant la setmana santa es queda a casa, no marxa fóra. Van veient per la finestra com la gent es salta les normes sanitàries. Ben bé com si no hagués cap pandèmia. Catalunya ha rigut amb aquest esquetx, igual que s'han rigut de mi tots els amics, companys de feina  i familiars als quals els he dit de no quedar, o de complir les normes.

M'he sentit ( em sento) igual que el matrimoni del Polònia. Aquella parella tancada a casa feia molt de riure, segurament com jo.  Tinc fama d'exagerada. Sé, però, que no sóc l'única. El país avança cap a la recuperació perquè els que seguim ( hem seguit) les normes som molts. 

Mentrestant, he estat veient com els veïns muntaven festes, portaven  amics a dinar a casa seva o els fills sortien amb altres joves a festes de pisos d'altres bombolles. I sense mascareta. I no els passarà res. 

M'he anat enfadant dia a dia. A mi no em suposava cap esforç esperar a que es solucionés la pandèmia amb la vacunació que es produirà els propers mesos. Però veure com els veïns i amics es saltaven les normes de confinament i jo no, m'ha suposat sentir-me com aquella nena que veia els companys d'EGB llençar boles de paper quan el professor no hi era a classe, i tambéde retruc,  trobar-me castigada igual que ells.

Una amiga em va dir que necessitava per la seva salut mental quedar amb amics.  I jo no? Li vaig deixar anar el ruixat que tenia pendent amb al Srta. Paquita del col·legi de Castell d'Aro: que sort que la majoria dels ciutadans eren com jo, que si tothom fessim com ella tornaríem als inicis del confinament més dur, que no ho feia per mi només de portar-me bé, o feia també pels altres, etc, etc.

Tant se val: ella i jo superarem el confinament i la pandèmia. Però ella ( i tants altres) han gaudit de la família, els amics, els companys de feina, durant aquests mesos,  i jo no.

Haig de dir que aquestes darreres  imatges de joves de les ciutats, bevent pel carrer, i saltant-se totes les normes de seguretat la nit que acaba l'Estat d'alarma no m'han fet enfadar. Oi que semblo contradictòria? Son els nens de la meva classe que es portaient malament. Jo els entenc. Aquests joves porten molt de temps sense poder sortir de nit. Si ha incomplert les normes tots aquests mesos, ara volen que se sàpiga que la pandèmia no va amb ells, perquè tenen la sort de ser joves, no treballar, no posar-se malalts, no tenir cap bar ni restaurant ni negoci tancat, i han gaudit cada dia d'un plat calent a taula ( semblo una iaia)  I també posseeixen un còrtex cerebral encara en formació, com afegirira el professor Punset. Per tant, jo els jutjo igual que a la meva amiga i a tots els que s'ha saltat les normes aquests mesos i als nens del col·legi de Castell d'Aro que tiraven boles de paper quan el professor marxava.

Homes valents

 

Estarem d'acord en què hi ha temporades que fa mal llegir notícies als diaris o escoltar-les per televisió.

Aquesta darrera setmana ha estat terrible en aquest sentit. Per esmorteir el dolor, he hagut de perfeccionar la tècnica: canviar de canal de televisió automáticament. Cal ser molt ràpid, però, perquè els informatius van plens de notícies "trampa": com en el moment en què emetien les imatges d'una embarcació amb disset immigrants africans morts a dins arribant un port de les illes canàries, mentre dos periodistes espanyols eren assassinats a Burkina Fasso.

Després d'haver-me arribat aquesta informació ( que per molt que ho he intentat, no ho he aconseguit), mirar-me als ulls aquesta setmana ha estat molt dur . Quan m'he acostat al mirall amb el llàpis d'ulls en mà per fer-me la ratlla d'un color verd ( un "verd oliva" que finalment he trobat que m'escau bé, no un "verd lloro") he  sentit vergonya de mi mateixa, de les meves ridícules preocupacions diàries, de les futils discussions amb la família, del meu planyiment diari ( en format de cervesa en mà a la barra de bar) sobre la merda de polítics d'aquest país i d'Europa, i en definitiva, de pertànyer a aquest primer món indolent i hipòcrita, però sobretot, de no fer res per canviar-ho.

Dos periodistes han mort per voler denunciar amb les seves imatges i paraules, el que passava a Àfrica amb la caça furtiva. Uns  bombers han baixat d'un helicòpter al mig de  l'Atlàntic, penjats d'una escala,  per rescatar algun supervivent del bot,  passant per sobre dels cadàvers ( que recordaven les muntanyes de cossos trobats als camps de concentració per les tropes aliades).És un tòpic periodístic però cert: el món és una mica pitjor avui. 

Aquests homes valents, en el sentit immens i positiu de la paraula "home", del que significava antigament dir-li a un home que era un "home", ( de la mateixa època històrica de quan les  "dones" valentes eren invisibles), ens han enviat un missatge, i no sé si som dignes per recollir-lo. 

No tinc gaire informació  d'aquests "homes", perquè canvio constantment de canal, però segur que són/eren  guapíssims i valerosos, com solen ser els herois. Preguntats per què ho han fet, ens contestarien que només complien amb el seu deure. Els herois són així.

Què ridículs, en comparació, queden els altres "homes" del primer món. Si jo he sentit vergonya de mi mateixa, no pot imaginar-se el desocupat lector amb quins altres ulls miro i comparo ara a qualsevol "home" d'aquests que també surten als informatius, que sembla que s'atorguen la possessió de la veritat, de la força, de la valentia.. com els polítics, els militars, els policies, els jutges, els banquers, tan importants que es creuen ells..... i què ridículs que em semblen ( i són).  

Espero que se'm passi aquesta mirada dura i comparativa, tan negativa, que em trobo al mirall, perquè m'haig de pintar els ulls cada dia per anar a treballar.

Vuitanta- sis dones

A la meravellosa sèrie de televisió  “La maravillosa Miss Maisel” hi ha una escena en què la mare de la protagonista, de classe mitjana/alta de Nova York, decideix demanar al seus germans un avançament de la renda que rep de les accions heretades de l’empresa petrolera familiar. El  marit s’ha quedat sense feina i estan passant un moment dur econòmicament.  Quan arriba a Texas per negociar els termes de l’acord, descobreix que sempre si li ha estat pagant una part menor de beneficis de l’empresa que a la resta de germans i cosins. El motiu? Que era una dona. Inclús es troba amb un nen, un cosinet, a qui  se li paga més que a ella!.  Agafa una enrabiada impressionant i torna a Nova York renunciant a l’herència, però ufanosa del discurs feminista que va deixar anar a la junta d’accionistes, tots homes.

Quan el suflé es refreda i s’adona que sí, que és una dona alliberada i independent,  però que no té ni un cèntim al banc, s’enfada amb la seva filla. Ella és la culpable de ficar-li al cap la idea de què les dones eren iguals que els homes. Li diu que ella era molt feliç vivint en la ignorància de saber-se inferior, perquè tenia assumit des de sempre que  era el que tocava i fins i tot li semblava just! 

Una cosa semblant ha passat amb l’extraordinari increment de trucades durant les últimes dos setmanes  al telèfon 016 per a dones maltractades.

Rociíto, la filla de la cantant Rocío Jurado ( que dubto que hi hagi algun desocupat lector que no sàpiga qui és, ( la filla, no la mare, vull dir)  que ja és trist) ha explicat per televisió, amb tota mena de detalls, la seva història personal sobre els maltractaments rebuts, físics i psicològics, per part del seu primer marit. El programa ( pornogràfic en la meva opinió) va aconseguir uns índexs d’audiència altíssims per a Tele 5. 

Conseqüència: Moltes dones s’han vist emmirallades en ella i han decidit trucar al telèfon 016 per a dones maltractades. Ha augmentat fins a en un 40% el nombre de consultes al telèfon 016  en les dos setmanes posteriors a l’emissió del programa. Fent números, sumo tres i m’emporto dos, si es reben una mitjana de 215 trucades al dia, un 40% serien 86 dones més, a afegir a les 215 que ja trucaven cada dia, i que han demanat ajuda o informació en aquest número de telèfon arrel del que va explicar per televisió la Rociíto.

Vuitanta-sis dones al dia,  que no sabien que estaven essent maltractades, que vivien tranquil·les, tolerant, resistint, per què pensaven que era normal tot el que suportaven,  i que han descobert que quan la seva parella les vexa, les insulta davant de gent, o quan manipula els fills per què les odiïn, també és maltractament. S’han adonat que no cal rebre un cop de puny per trucar al telèfon. Per culpa de la Rociíto  ara miren amb altres ulls les seves parelles. 

La meva mare m’explicava amb ironia que al poble es deia antigament que una família havia fet sort si el  pare o marit no era un borratxo  ni picava la dona. Jo reia quan m’ho explicava, al·lucinant del nivell d’exigència que es demanava als homes en aquells anys.  Era el que somiaven les dones de l’edat de la meva àvia quan  es casaven, que el futur marit no les piqués mai ni fos un alcohòlic. La resta,  no tenia cap importància i es podia suportar perquè els homes tenien dret a tot. 

Així vivien ( algunes/moltes(?) mai sabrem la xifra)  dones:  anul·lades pels seus marits, vexades en públic i en privat, tenint relacions sexuals quan no volien, tenint un munt de fills no desitjats, quedant-se a casa mentre ells anaven amb altres dones, no podent gastar cèntims sense el consentiment del marit, etc... hi ha moltes maneres d’agredir una dona, sense necessitat de donar un cop de puny. Elles patien en silenci però es deien a si mateixes:

- Tinc sort que no em pica ni és un borratxo com aquella de la casa de més amunt! 

Doncs totes aquestes dones consideraven que això passava perquè les coses eren inevitables, i no es podien canviar. Ni se’ls passava pel cap queixar-se. 

Les 86 dones de més ( que no formen part de les 215) estaven anestesiades. Des del 2007, quan es va posar en funcionament el número 016, elles han viscut com la mare de Miss Maisel, en la ignorància. Rebien insults, ofenses o bé les feien sentir inútils,  però elles  consideraven que “pot ser”  formava part de la vida en parella.

- Ell m’insulta i jo aguanto perquè no  em pica.

M’ha sorprès veritablement el percentatge d’augment de trucades al 016, ja que el telèfon funciona des del 2007.

Durant l’estat d’alarma del 2020 van augmentar un 12% les trucades. Tot d’homes atrapats entre les parets del pis agredint les seves dones, quants homes que no podien suportar la situació i descarregaven la seva frustració amb les seves dones! 

I ara, al març de 2021, encara un 40% més!

I segueixen pujant els percentatges!

Certament, espero que algun del 86 homes que hagi vist el programa de televisió reflexioni. Si fos així,  Tele 5 , ves per on i sense proposar-s’ho, no només seria un abocador de porqueria.

De què parlo quan parlo de llegir (*)

Doncs per exemple que, quan llegeixo un llibre que m'ha semblat extraordinari, em costa trobar algú que també l'hagi llegit. M'encanta comentar la jugada amb altres lectors, igual que els periodistes esportius, que saben treure suc d'un partit de futbol per molt intranscedent que sigui. 

Amb el confinament de 2020-2021, aquesta solitud lectora s'ha agreujat. Si fa mesos que no tinc contacte amb familiars o amics per parlar de res, de llibres encara menys. Tot i que la lectura és un acte individual i solitari, jo em sento aillada i incomunicada en determinats moments. Quan una escena del llibre, o una frase o un capítol m'impressiona...a qui li explico?. A vegades, si algú em recomana un llibre,  corro a comprar-lo per a poder conversar sobre ell. Pel preu d'un llibre, dos plaers.

Per altra banda, reconec que també tinc part de culpa del que em passa, com en els divorcis. No sóc la bona de la pel·lícula, o de l'entrada del blog d'avui. En aquest acte em despullo davant els desocupats lectors ( igual que les instagramers nues a les banyeres d'escuma de les fotos, (al món exhibicionista d'internet, qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra)) per confessar que també classifico els meus amics o coneguts pels llibres que llegeixen. 

Intentaré explicar-me tot mirant de no quedar gaire malament. ( Photoshop on ets?!)

Tinc una amiga que està intentant trobar parella amb l'aplicació "Tinder". Doncs bé, quan el suposat candidat comença a escriure-li pel xat  i fa faltes flagrants d'ortografia, el descarta automàticament. Sense miraments i amb un sol dit. No cal perdre temps. Ella sap que no té res en comú amb una persona que no s'ha preocupat de saber la diferència entre "hem de quedar" i   "em de quedar". Classisme ortogràfic? Ni idea, però jo l'entenc perquè faig el mateix.

Quan un amic meu em va recomanar "50 sombras de grey" de E. L. James, ho sento, ho sento, ho sento, però el vaig desterrar de les meves converses de llibres. Vaig apretar el botó "bloqueja" com la meva amiga al "Tinder". No cal que em recomani cap més llibre aquest amic. No cal. Parlem de viatges, de fotografia, de vins o del que vulgui, però de llibres ....doncs no!.

En tenir fills vaig decidir crear dos Frankensteins per poder tenir algú amb qui parlar de llibres. Sense saber-ho, em vaig convertir en Aurora Rodríguez, la dona que va educar la seva intel·ligent filla Hildegart per convertir-la en una dona lliure, independent, abanderada del feminisme a la Segona república espanyola. Quan la jove Hildegart es va fer gran I va voler exercir la seva llibertat, per a la qual havia estat preparada des que va néixer, la mare no ho va suportar i la va matar.  Els meus fills ja exerceixen la seva llibertat quant a lectures. Intento recomanar. Ni cas. Ells a la seva, com la Hildegart, llegint el que volen. Entenc l'Aurora Rodríguez. Quan la meva filla  finalment llegeix  "La retornata"  de Donatella Dipietrantonio o el meu fill  "Prohido nacer"  de Trevor Noah, després de molt insistir, em donen la raó amb la boca petita. Jo sé perfectament el que els convé i el que no sobre llibres. Sóc així, jo, pitjor que l'Aurora. Aquests dies de protestes als carrers he desconsellat  el llibre "Ciutat princesa" de la Marina Garcés a la meva filla que l'estava llegint: no li convé, tan jove, desanimar-se i patir per Barcelona.

Els meus fills m'expliquen que amb tanta xarxa social, classes virtuals, i sèries de televisió, quan obren un llibre es relaxen de cop. S'introdueixen en un "País de les meravelles" silenciós i  tranquil. Troben una pau i una quietud que  els sorprèn. Quan tornen a la realitat dels reallitys, notícies sobre pandèmies, injustícies diverses i i ofegats al mar, reben un bon sotrac. Voldrien tornar al seu món immediatament.

Per això, considero que ara més que mai la lectura és una bona eina per a la salut mental dels joves, i per a la de tothom, durant aquests dies tan durs de pandèmia. Estic convençuda. Si les persones que llegeixen un llibre a l'any ( per dir una xifra optimista) sabessin el que s'estan perdent, segurament hi hauria menys consultes als psiquiatres i també...menys llibreries tancades. 

La lectura és terapéutica. Així de clar.

Les persones que no llegeixen de manera habitual ho desconeixen. Davant l'ansietat o l'angoixa d'avui en dia, a aquestes persones no se'ls acut res mes que anar al metge i prendre pastilles. No són conscients que un bon llibre en el moment adequat és com l'acupuntura, pot millorar la qualitat de vida.  Ho penso sincerament. Els metges haurien de recomanar encoratjadament, com a medicament coadjuvant,  la lectura. Però... quina? "50 ombres de Grey"? 

Els llibreters podrien fer aquesta tasca medicinal d'aconsellar llibres segons els nostres gustos o el nostre estat d'ànim. Aquesta idea no és meva. Pertany a Guillem Terribas, llibreter i propietari de l'emblemàtica Llibreria 22 de Girona. M'ho va explicar una vegada que vaig anar a comprar un llibre, en concret, la tercera part de la "Trilogia del Baztan" de Dolores Redondo, que justament aquell dia acabava de sortir publicada. Mentre  me'l cobrava, em va dir que tots els lectors hauríem de tenir un "llibreter de capçalera". Em va preguntar què estava llegint. Jo li vaig comentar que havia acabat "Incerta glòria" de Joan Sales. Em va aconsellar que no llegís encara el de la Dolores Redondo. Que agafés un altre. No era el moment adequat per gaudir de "Ofrenda a la tormenta".  Aquella mateixa nit, desobeint el meu llibreter de capçalera, em vaig cruspir el llibre prohibit i, llavors vaig entendre el seu advertiment.  L'empremta que m'havia deixat a l'ànim "Incerta Glòria" amb tristos soldats republicans fugint en desbandada cap a França, no podia continuar a la Vall del Baztan, amb ossos de nens i bruixes modernes. 

Tots necessitem un "llibreter de capçalera" em va dir el Sr. Terribas:  hi ha un llibre per a cada persona i per a cada moment de la vida. I no es poden barrejar llibres ni conceptes ni emocions.

Continuarà....

(*)Nota: No li arribo ni a la pols de sota les sabates al Sr. Murakami.  Aquest pretenciós títol és un petit homenatge a la seva obra.

 

Trump: ni hi és, ni se l'espera

Des de fa dies trobo a faltar més informacions sobre l'assalt al Capitoli dels Estats Units.

Els dies posteriors a l'atac llegia tot allò que es publicava, ansiosa de novetats sobre el tema. Per una vegada que m'interessa aprofundir en una notícia, les televisions només retransmetien les mateixes imatges, una i una altra vegada, com en un bucle, sense una anàlisi profunda del que estava succeint. Vaig trobar que els periodistes no estaven a l'alçada del moment històric que estava passant als Estats Units.

Ara, a més, constato que només han transcorregut quatre setmanes des de l'atac i ja sembla una notícia caducada. 

Aquelles històriques imatges semblaven un "previously" a la sèrie de ciència ficció de la cadena HBO " El cuento de la Criada", però en directe i sense guionistes. Els actors estaven improvitzant per a major glòria del director de la sèrie. 

Com és que ara ja no interessa el tema? Vàrem quedar saturats de les imatges?

Amb el clic del ratolí els ciutadans passem les pàgines dels diaris al nostre ordinador i canviem les nostres preocupacions cap a on ens direccionin les grans cadenes de notícies a nivell mundial, com aquells ocells que volen junts en sincronitzada harmonia formant figures en el cel. Ara cap aquí ara cap allà...cap a on ens diguin, ja sigui el retard de les vacunes, les eleccions, o qualsevol immundícia amb la que ens obsequien els canals de televisió com  Tele 5. 

Quina va ser la meva primera inquietud en contemplar aquella riuada de gent fanàtica, volent visitar el Capitoli, sense cap guia turístic, però metralleta en mà com a ticket d'entrada?. Que el desastre tan temut finalment havia arribat, i també que  calia revisionar la sèrie d'HBO per saber cap a on irien...els trets!

Fa quatre anys jo reia com una boja escoltant els discursos de Trump. Dos coses se'm van quedar gravades d'aquells dies. La primera, que després d'escoltar les bajanades que el ja ex-president deixava anar durant la campanya electoral, estava  absolutament convençuda que Trump no guanyaria les eleccions. La segona, el resultat d'un experiment  periodístic de la televisió nordamericana el qual em va reafirmar en aquesta idea:  un personatge com Donald Trump no podia ser President d'un país com Estats Units. El reportatge consistia a entrevistar els seguidors de Trump quan sortien eufòrics després d'escoltar el seu discurs. Cap d'ells qüestionava el munt de mentides o mitges veritats del seu candidat. Els seus votants se les crèien, o se les volien creure. Els era indiferent. Els periodistes els preguntaven què opinaven sobre unes frases que suposadament havia dit Trump durant el míting.  Aquelles famílies, aquells joves, avis, aquells americans blancs, estaven totalment d'acord amb ell, "obviously" . A continuació els periodistes els informaven que la frase no pertanyia a Trump sinó a Adolf Hitler. Aquells futurs votants de Trump no quedaven ni mig sorpresos.

 "- Ah,  quina gràcia..jajaja. Quina brometa eh? "

Gent normal i corrent, que d'entrada haurien dit que Hitler era un monstre, ara votarien Trump sense cap complex. Jo encara reia veient leș cares absurdes dels votants.

Ara bé, tot va acabar en un drama quan, inexplicablement per mi i per Hillary Clinton, la seva contrincant a les eleccions,  aquell personatge perillós  les va guanyar. Vaig queda ben fumuda, igual que Hillary, que del disgust va tancar-se a casa seva quinze dies amb els gossos, sense veure a ningú. 

Què ha passat durant aquests quatre anys de Trumpisme? Doncs que fins a l'assalt al Capitoli jo encara pensava que tot havia anat prou bé. Trump, en definitiva no havia atacat Iran amb cap mísil nuclear, no havia provocat cap guerra civil ni cap crak de la borsa a nivell mundial, i semblava que marxaria de la Casa Blanca, fent soroll però no gaire. Quin nivell d'exigència, mare meva! 

Com que havia estat amb por durant tot el seu mandat, preocupada per què els Estats Units es convertissin en Gilead, l'Estat imaginari on transcorre "El cuento de la criada", poc a poc havia anat deixant de pensar en un suposat desastre mundial.  

Amb el resultat de les eleccions de 2020, estava ben cofoia per què finalment els americans (uns quants) havien fet fora ( per poc) aquesta espècie de Jesus Gil ianqui. Podia haver estat pijtor, pensava jo.

Ara, entre d'altres esquelets al seu armari, cinc persones mortes durant l'atac pesen sobre la consciència de Donald Trump.  Irònicament quatre d'elles pertanyien al seu bàndol, i han mort justament pel culpa del seu líder. No tinc el més mínim dubte que ell, els seus seguidors i votants no se senten en absolut responsables. Ni de tot el patiment que han provocat durant aquests quatre anys a molts ciutadans del seu país les seves polítiques. Puc imaginar a l'impresentable ex-president jugant al golf a Miami i fent plans per a concórrer novament a les properes eleccions.

Consti en acta que alguns sí el considerem culpable de la seva mort. Descansin en pau aquelles cinc persones la mort de les quals es podia haver evitat. Tan de bo l'impeachment " tiri endavant. I ens informin cada dia.

 

Indignació de finals i principis d'any.

Ja saben els desocupats lectors, si són visitants de l'Illa de Lesbos, que pateixo tot sovint una cosa semblant a "depressionem post lectionem"  quan llegeixo la premsa. No es tracta d'escriure  una entrada cada vegada que m'indigno o em deprimeixo amb les notícies que ens arriben. Segurament els descupats lectors ja tenen el seu propi nivell de resiliència tan al límit, com per què a l'illa de lesbos els hi augmentin una mica més. 

Però avui he volgut comentar dos informacions que els últims dies m'han provocat molta més  indignació de l'habitual, obviament relacionades amb els següents ítems: covid, racisme, vacunes, és dir, res nou sota el sol. No he pogut ser menys original, però aquest 2020  no podia acabar pitjor per a algunes persones com per exemple els transportistes de Calais o Dover.

De les darreres notícies de finals de 2020, la relativa als milers de camioners, atrapats a la frontera entre el Regne Unit i França els dies previs a Nadal, ha estat sense cap mena de dubte perfecta com a colofó del l'estrany i terrible any que hem finalitzat.

Sincerament em feien molta pena i ràbia aquells treballadors atrapats a la carretera, passant fred,  sense cap mena de sortida de la situació com no fos que una grua els tragués el camió cap al cel, i sense cap ajuda. Aquelles persones molt probablement no podrien estar amb les seves famílies les festes de Nadal,  ni enlloc que ells volguessin. Un dret fonalmental els havia estat sostret, així de clar. Els buròcrates o polítics de torn a una banda com l'altra del Canal de la Mànega van  provocar el caos i/o no el van saber gestionar. 

Covid+Brexit=Kaos

Aquesta ha estat la meva interpretació dels fets, i em pensava que no hi havia cap altra.

Res em feia sospitar que hi ha altres lectures d'aquesta notícia: hi ha altres persones a qui responsabilitzar de tot aquest desastre. 

Em comenten que a les xarxes socials una parenta llunyana ha trobat un altre culpable del col·lapse dels camioners a Dover o Calais: els immigrants. No m’ho podia creure!!  Primer he pensat que es referia al campament il·legal que hi ha instal·lat a Calais. En absolut.  

Aquesta dona compartia un enllaç d'un fòrum de treballadors autònoms on es culpabilizava els immigrants dels als 2’9 milions d’euros que el Govern espanyol hauria gastat per solucionar el problema de l'arribada d'aquests a les costes,  mentre els camioners espanyols no havien estat atesos, ni pel Govern espanyol,  ni per cap organització humanitària com la Creu  Roja. Em va semblar tan surrealista la interpretació dels fets com si jo culpés als immigrants per què la perruquera  m'ha pentinat horrorosament.

Increïble: sempre, sempre la culpa la tenen els immigrants, i indirectament les ONG que els ajuden. Aquí tothom surt esquitxat. Menys aquells homes blancs de cara indefinida, de Londres i Brusel·les, que porten un vestit elegant, camisa blanca i corbata , i que passarien el Nadal en una casa amb calefacció o xemeneia, no en una nau industrial abandonada, als quals la responsabilitat de tot el desastre els cau molt lluny, molt lluny...tant, que no la poden ni ensumar aquests autònoms del fòrum o la meva parenta. És molt més fàcil incriminar aquells homes i dones negres i pobres que arriben cada dia en pasteres, i als que segons sembla els plouen els cèntims I els ajuts a dojo!.

Desconec si són certes aquestes informacions o fake news. En aquest nou segle  XXI ja no ens podem refiar del que es publica a les xarxes socials, ( ni als diaris ) i menys a un fòrum de treballadors autònoms.  Tot suposant que fos veritat, aquí el que hi ha és un nou intent de criminalitzar subtilment els immigrants. Un nou Goebbles es troba darrera les pantalles d’un ordinador, ben preparat per intoxicar el món, com aquells pamflets penjats als carrers de l'Alemanya nazi.

"Els jueus són la causa del nostre infortuni"

Hi ha una segona notícia que m'indigna aquests primers dies de l'any 2021 i que vull que consti en acta, o si més no, en el blog. 

No entenc com els ciutadans no hem sortit  al carrer, vestits com els "sans- culottes" i armats amb una falç i  un martell a protestar com a revolucionaris.

En una setmana només s'han pogut posar 6000 vacunes. No és que ens hagin arribat molt poques a Catalunya, que també. Des del 27 de  desembre només han pogut vacunar 6000 persones de la primera dosi. Es necessiten dues. 

La vacuna és la nostra salvació i així ens ho han venut. No puc entendre com no es destinen infermers i infermeres, soldats, mossos, voluntaris, polítics, etc ... el que faci falta per poder vacunar els ciutadans durant les 24 hores del dia.

La vacuna és l'única arma que tenim perquè s'acabi aquest malson de pandèmia i negror econòmica. 

Però es veu que no, que els polítics no saben com organtizar una cosa tan senzilla com que hi hagi  a cada poble,  a cada ciutat, al pavelló esportiu, al centre cívic, als col.legis i instituts que estan tancats aquests dies, un simple punt per anar vacunant a les persones. Bé que ens ho organitzaran el 14 de febrer oi? ( Disculpeu amb la comparació demagògica, ara semblo la meva parenta).  Tinc una amiga que va aprender a vacunar els seus gossos i després vacunava la família quan li demanaven. No ha de ser tan difícil posar una vacuna. Jo mateixa, si em fan un petit curs, m'atreveixo a posar-ne o a apuntar qui se la posa. 

La notícia o la imatge que jo m'esperava amb esperança i impaciència després del dia 27 de desembre de 2020 era la de les llargues cues de gent col·lpasant  Catalunya, com els camioners de Dover o Calais, pels carrers, pels pobles, pels camins, per les carreteres,... però esperant el seu torn per a posar-se.la. I queixant-se del caos. Helicòperts de TV3 sobrevolant Catalunya informant de les llargues cues de gent esperant la vacuna, com en una pel·lícula de desastres americana o com si estiguessim en guerra! Res més lluny.

Ens varen vendre la moto de la foto de la iaia posant-se la primera vacuna, i els polítics es van anar a celebrar el cap d'any. Van calmar la turba, ( nosaltres) i així continuem,  còmodament asseguts veient Netflix o el que sigui, semiconfinats, amb els metges a les UCI estressats i amb l'hosteleria tancada. Cada dia que passa sense que estiguem vacunats s'agreuja la situació per a tots nosaltres. No ho veu ningú? Ens hem acostumat  a la nostra vida amb mascareta, sense família i sense amics?

Així estem. Ens ho mereixem tot.

Ara les autoritats responsabilitzen del retard de les vacunes als camiones atrapats a Dover i Calais, quan les vacunes fa dies que estan emmagatzemades en un  soterrani  de Catalunya com l'Arca de Noé als magatzems secrets de la CIA  al final de la pel·lícula "Indiana Jones i l'Arca Perduda" .

Vergonya i indignació.

Confiteor: Si aconsegueixo vestir-me com una " sans-culottes" però... d'"haute couture"  sortiré a protestar .