Oranienburg

La setmana passada vam visitar el Camp de concentració de Sachsenhausen, a uns trenta quilòmetres de Berlín. El recorregut va començar en un tren, acompanyats de l’Ivan, un guia català de Tours Berlin. L’Ivan no és ben bé un guia turístic a l'ús;  és el professor d'història que tots hauríem desitjat tenir a l'escola. 

 Vam arribar a l’estació d’Oranienburg  i vam rebre indicacions de que era allí on havíem de baixar, ja que en aquella localitat de l’estat de Brandenburg era la que acollia el camp de concentració- i d’extermini-.

Tot el grup de Tours Berlin es va mantenir immòbil uns moments a l'andana de l'estació, i immersos en un silenci respectuós, vam escoltar l'explicació del nostre guia/historiador sobre els orígens de la ciutat i el motiu pel qual havia estat candidata a acollir allà l’infern. Era als afores de la capital i comptava amb un gran nombre d’habitants fidels al nacional-socialisme.  

Durant aquells minuts, els passatgers del tren parat a l'andana, la majoria alemanys,  no van deixar d'observar-nos des de la finestra mentre el tren es tornava a posar en marxa i l’Ivan feia la seva explicació. Què devien pensar ells que pensàvem nosaltres?

El nostre professor d’història ens va fer un perfecte resum sobre els inicis del nazisme i sobre com de relacionada estava la situació econòmica de l’Alemanya nazi amb l’existència dels camps de concentració. Es tractava, com ell va dir, d'explicar fets per tal d'entendre tot el que després veuríem al propi camp de Sachsenhausen. Acabada la visita, que cadascú en tragués les seves conclusions.

No sé si va ser la calor – una temperatura al voltant dels trenta-cinc graus- o l'andana solitària de l'estació de tren d'Oranienburg, però puc assegurar que vaig notar un silenci estrany en l'ambient.  He remenat per internet i he trobat que científics o pseudo-científics han descobert psico-fonies a Belchite, el poble d'Aragó arrasat pels obusos de la Guerra civil. A Belchite va tenir lloc una gran batalla amb molts morts i, evidentment, molt de patiment. Sembla ser que es pot sentir encara el soroll dels trets.

Afirmo fefaentment que jo a Oranienburg vaig escoltar un silenci buit i sinistre. Que si es pot sentir el silenci? Em reafirmo: sí.

Durant el breu trajecte a través dels carrers de la ciutat en direcció al camp, vaig presentar-me a Ivan com a gran interessada del tema i el vaig atabalar una mica amb preguntes i hipòtesis no contrastades.  Un cop vaig constatar que m'estava fent pesada, a partir de la mirada dels meus fills, bàsicament, vaig permetre que  els altres membres del grup poguessin també parlar amb ell,  cosa que ell em va agrair (i suposo que els altres turistes també).

Durant aquell passeig fins al Camp/Museu, em vaig dedicar a observar els habitants d'Oranienburg, tot imaginant-me que eren els descendents dels habitants de la localitat durant els anys de l'Alemanya Nazi. 

En un punt de les diferents explicacions del nostre guia, algú va preguntar si els alemanys d'Oranienburg sabien el que passava dins del camp: execucions, treballs forçats, esclavisme, afusellaments, experiments etc.  En definitiva, tot el que pel·lícules com "La lista de Schindler" o "La vida es bella" ens han mostrat.

 Pel que ens va explicar l’Ivan, la gent del poble feia vida normal, o bé per la por als nazis o bé perquè ells també eren nazis. Els veïns veien com les cendres que sortien de les xemeneies del camp feien una olor característica i inconfusible i com era la seva textura greixinosa, però ells van continuar netejant els jardins,  comprant el pa i portant els nens al parc sense pensar gaire en el  que passava rere aquells murs.

 No vaig poder evitar mirar amb ulls acusadors aquella ciutat que em parlava en silenci, però al mateix temps, m’acusava a mi mateixa. 

Desocupat lector: qui sóc jo per opinar sobre Oranienburg si, quan escolto les notícies de la crisi humanitària dels refugiats que fugen de Síria, dels nens bombardejats o de les barcasses plenes de persones que s'ofeguen al Mediterrani intentant arribar a Europa, continuo escombrant la terrassa, fent la carregada de la setmana al Mercadona i banyant-me a la  platja?

Apreciat Ivan: efectivament, tal i com volies,  tots hem tret les nostres conclusions de la visita.