En la ment de l'assassí

L’any passat vaig anar a recollir una amiga a la Rambla de Barcelona. Mentre l’esperava sota l'estàtua de Colon, vaig quedar admirada del munt de turistes que omplien la Rambla. Em vaig sentir orgullosa que tanta gent de fóra de Catalunya volgués visitar la ciutat, però alhora un pensament paranoic va creuar el meu cap com un llampec: quin bon lloc per cometre un atemptat!.

 A aquella hora, les 5 de la tarda, la Rambla no era la Rambla que tots els barcelonins coneixen i que tenim a l'imaginari. Estava tan plena de gent que semblava que hi havia una manifestació. Una massa de turistes amb el seu uniforme de xancletes, mòbils i ulleres de sol, caminaven amunt i avall. Era el  lloc perfecte per cometre un atemptat on lesa víctimes fossin ciutadans de tot el món.

 

Encara continuo en estat de xoc, com molts dels meus desocupats lectors, tot i que han passat dos dies. Un cop superat el primer moment i després d’empassar-me les imatges de morts d’innocents, reflexiono  fredament sobre què vaig pensar després de la trucada de la meva filla per informar-me de l'atemptat: vaig afirmar sense cap mena de dubte que era el nostre torn. Que era inevitable. Havíem participat en el macabre sorteig d’aquests assassins i després de Brusel.les, Londres, Berlin, .... ens tocava per fi a nosaltres.

 

Per tant, quan he sabut la notícia de l’atemptat, m’he imaginat la serp de tres caps, que viu no se sap on, i que planifica els atemptats, passejant com jo per la Rambla, pot ser al meu costat i en aquell mateix moment, visualitzant l’escenari de l’atemptat perfecte. Si una xixarel.la com jo va poder imaginar una situació així, què no hauran planificat altres ments amb uns objectius perversos i que no són precísament  recollir una amiga?

Aquesta idea m’esgarrifa a hores d’ara. He tornat a sentir-me una titella en mans de no sé quin titellaire que planifica el meu destí.

 

 

Decapitar la serp

Estic llegint el llibre de Leonardo Padura, “El hombre que amaba a los perros” sobre l’assassinat de Trotsky a mans del català Ramon Mercader. Encara no l’he acabat però ja conec el final. Aficionada com sóc  a la novel·la negra, estic admirada de mi mateixa de continuar amb un llibre on ja sé qui és l’assassí ( i a qui maten).

Els capítols del llibre on es descriu la planificació de l’assassinat pels serveis secrets d’Stalin són apassionants. Van reclutar Ramon Mercader a Espanya durant la Guerra civil espanyola,   i el van preparar a consciència per al gran moment, que no se sabia quan seria. El van convèncer de la necessitat absoluta de matar el malvat Trotsky, per tal de salvar la revolució comunista proletària de l’URSS. I també van aconseguir que ells acceptés donar la vida per això. va estar vint anys a la presó.

Ramon Mercader no era un analfabet o eixelebrat. Tenia estudis, parlava varios idiomes i una gran consciència política. Tot i així li van poder rentar el cervell. 

Com de fàcil és manipular les persones!. Ho sabia Stalin i ho saben els caps d'aquests assassins gihadistes que maten ciutadans innocents per tot el món. Als anys trenta Stalin i els seus serveis secrets no disposaven d’internet, ni  es viatjava tan fàcilment d'una punta del món a una altra. Tot i aquests inconvenients, des de Moscou, en plena Segona guerra mundial, van portar a terme a Mèxic el magnicidi d’una persona que estava vigilada i protegida. Es va planificar durant anys, meticulosament, trobant la persona adequada, Ramon Mercader, i el moment oportú.

No sé si ha estat la lectura obsessionada d'aquest llibre, que he reaccionat d'una manera tan fatalista en saber la notícia de l'atemptat de Barcelona. La meva primera impressió ha estat que es tractava d’una  inevitable catàstrofe natural que estàvem esperant. Sabíem tots, com sabia Trotsky, que estàvem en el punt de mira d’unes ments sobradament preparades per planificar i cometre atemptats.

Aquests terroristes morts o detinguts a Catalnya són com Ramon Mercader, però no oblidem que rere d'aquests, es troben els Stalins del segle XXI. Unes ments fredes situades a milers de quilòmetres de distància del seu objectiu i que donen suport econòmic i logístic als terroristes d'Europa.  

Segons la premsa, els assassins de Ripoll són joves sense feina, sense futur, sense il·lusions, i per tant, molt fàcils de reclutar, o sigui, Ramons Mercaders gihadistes  manipulables.  Tampoc hem d'oblidar que a Catalunya tenim joves sense feina, sense futur i sense il·lusions que no es converteixen en terroristes! Realment és creïble que aquests assassins de 17 anys preparin atemptats d'aquesta magnitud tot solets?.

La feina policial, que aquesta setmana ha estat d'admirar,  ha d’anar encaminada a descobrir  aquests nous Stalins jihadistes que hi ha al darrera.

Cal trobar la serp que manipula els ninots i decapitar-la per acabar amb el terror.

Seguirem o intentarem seguir amb la nostra vida, igual que el món va continuar girant després de la mort de Trotsky. Va ser útil per algú la mort de Trotsky?

Quanta mort innocent a Barcelona!. Quanta quanta tristesa.

 

Gràcies Carme

Carme Chacón com a política no m'agradava gaire. Aquests dies d'alabances i homenatges cap a la seva figura m'he sentit molt malament.

Carme Chacón pertanyia al tipus de polític a qui jo els he exigit molt i que m'han defraudat. Conec personalment moltes persones com ella anomenades "gauche divine del Gironès" i la tenia catalogada com  a "gauche divine del Baix Llobregat".  Carme semblava que havia de salvar el món pel fet de ser progressista. Però en realitat no va aconseguir fer res. O així opinava  jo abans de la seva mort. Une altre error  meu. Sí, necesito que em flagel·lin aquests dies de Setmana santa. 

En la meva defensa diré que Carme Chacón pertanyia a la classe política i aquest fet, per se, la feia perdre punts. Tinc classificats a tots els polítics sense excepció en el mateix lloc al catàleg de IKEA:  a la prestatgeria dels inútils, els que només busquen un modus vivendi, i a la dels criminals, els que roben. Molt bàsic ja ho sé. No em donaran cap premi Nobel amb aquestes idees tan simples. Ho sé.

Demano perdó per tenir-la col·locada erròniament en el primer lloc del prestatge. Ho sento de veritat. La considerava molt infantil, molt grandiloqüent, molt bona intenció, però buidor de contingut real. Craso error. 


Justament aquest divendres passat els seus companys del partit ( PSC o PSOE(?)) li han retut un homenatge tipus missa laica a Barcelona. Nom m'ha semblat correcte fer-li ara amb tot el que la van arribar a criticar. Però pijtor ha estat que no han fet cap menció a les seves reeixides com a política. Ni una. Durant tota la setmana de bogeria informativa lloant la seva figura, no he sabut trobar cap dada concreta relativa als seus èxits com a política. Un altre error meu com ja explicaré més endavant.  La premsa ha resumit les seves dades personals, com si fos un nou personatge mediàtic: que si podia haver arribat a presidenta del govern, que si va començar a l'Ajuntament d'Esplugues, que si el viatge a Afganistan embarassada, que si va tenir el seu fill tot i la malaltia del cor...


Si hi ha algun desocupat lector, ja sigui soldat espanyol o sudamericà a Afganistan que tornés amb la seva família abans d’hora gràcies a ella, algun ciutadà d'Afganistan que me'n pugi explicar algun fet concret d'ella, algun veí d’Esplugues que li solucionés un problema al barri, algun ciutadà que comprés un pis els anys que ella va desenvolupar tasques com a Ministra de Vivenda, aquí brindo aquesta entrada ....

Jo partia d’una altra premissa equivocada. Cionsiderava que la feina d’un polític es plasmava materialment: un bon hospital, col·legis públics i universitats competents, carreteres gratuïtes, trens eficients, pacificar països en guerra... Tornava a estar equivocada. Per això ja estan els mestres, metges, o soldats.

Segons la meva opinió, els polítics només serveixen per una cosa: per ser el reflex de nosaltres mateixos cada matí quan ens aixequem i ens mirem al mirll o a la televisió tot fent el café. Mireu qui governa al vostre ajuntament, o país, i aquell és qui us mereixeu/mereixem. ( Amb permís de Putin i els seus hackers).

Que són molts polítics per a tan poca feina ? D’acord. Però em mantinc en la idea.

Carme Chacón ha estat el mirall en què m'he vist  un matí  i aquell dia no he sentit vergonya. M'he sentit orgullosa.

Simple:  Essent Ministra de Defensa va normalitzar el fet que les dones normals poden manar els homes, i no s’enfonsa el món. Que la Ministra de Defensa, dona,  no ha fa millor que en Federico Trillo, un home? D’acord. Però  és que tampoc ho fa pijtor!.

Carme Chacón va arribar a un lloc de poder d’un Ministeri tan masculí com el de Defensa... i no va fer res diferent dels seus predecessors.... Aquella imatge impactant desfilant embarassada davant les tropes espanyoles a Afganistán va significar un pas de gegant per a les dones.  En aquell moment no ho vaig sabre valorar.

Carme va suportar moltes crítiques, sobretot del partit conservador de l’oposició, que avui té posada una dona justament al front del mateix ministeri. Això ara, ves per on, dóna vots. Qué gran vas ser, Carme!

Gràcies a ella les dones normals no hem de demostrar que som millor que els homes normals per aconseguir feines importants. Qualsevol dona pot arribar qualsevol dona normal a detentar un càrrec important en política . Ara hi és  Maria Dolores de Cospedal i ningú s’ha rasgat les vestidures. Ës incompetent, com tants altres homes polítics. Ni una ratlla dedicada al fet de ser dona.  Cap crítica masclista, cap exigència superior, .... 

Carme Chacon va obrir el camí a les dones normals i li hem d’estar agraïdes. Pot ser les nostres filles no hauran de demostrar que són millor que els homes per arribar als mateixos llocs.

Avui vull demanar públicament perdó sigui on sigui. De tant en tant donaré un vot de confiança a algun polític.

La  considero un bona política a Carme Chacón en contra de contra tot el que la premsa ha publicat aquesta setmana, inclosa la que l'ha glorificat. 

  




 

Orient i occident

Tinc una edat en què algunes amigues es separen dels seus marits després de més de vint anys de matrimoni. Els motius són diversos, moltes vegades no me’ls diuen. Ni jo els vull saber. Queden en l’àmbit privat de la parella. Si han de ser més feliços per separat, doncs millor per a tots dos. De tant en tant alguna d’aquestes amigues em comenta que el seu exmarit curiosament ara surt amb una dona molt més jove. I és en aquell moment quan no puc evitar aixecar-me de la cadira i cridar, com si tingués una molla al  cul: “El llibreter de Kabul”!. Sempre em passa igual. 

 

El llibre “El llibreter de Kabul” de la periodista noruega Asne Seierstad tracta de la vida quotidiana d’una família afganesa.  El llibreter Sultan Khan ha intentat salvar la seva llibreria al llarg dels anys dels invasors russos,  talibans i nortamericans. És un Guillem Terribas afganès. Un autèntic heroi. El llibre mostra la trista història d’Afganistan a través de la vida diària d’aquesta família, vista amb uns ulls blaus noruegs. Aquest home culte, defensor dels llibres i de la cultura hostatja a casa seva la periodista noruega amb la intenció de fer conèixer a Occident que Afganistan és molt més que burka, guerra i opi. Però Asne i Sultan estan destinats a xocar com dos trens a alta velocitat. A la periodista li costa acceptar l’abús diari institucionalitzat contra les dones i nenes afganeses i en concret contra les de la família. Al llibreter, que pateix la crisi dels cinquanta, li costa acceptar que la seva dona s’ha fet gran. A l’Afganistan està permès tenir més d'una dona, i ell no vol deixar passar l’ocasió. Té poder econòmic per comprar la dona/nena que li plagui. Evidentment es produeix un daltabaix en aquesta família del SXXI que viu en una societat medieval: el pare està decidit a casar-se amb la pobra nena. La seva dona i els fills, a qui el pare ha educat en els valors moderns, marxen de Kabul i es refugien a Pakistan.

A molts quilòmetres de distància, Risto Mejide, comunicador de programes de  teleescombreries, amb ínfules  d’intel·lectual, de 40 anys, divorciat i amb un nen petit, surt amb una noia de 18 anys,i es vol casar.  Ha patit la mateixa crisi que el  nostre amic d’Afganistan. Risto, pseu-heori de la televisió, ho exhibeix sense pudor a les xarxes socials perquè ho veu com un triomf, igual que Sultan Kahn, el nostre llibreter. Risto pensa que l’envegen tots els homes testosteronats del nostre país, i em penso que no va gaire equivocat. Segurament molts afganesos envegen Sultan Khan perquè té cèntims i s’ho pot permetre, com alguns espanyols.

 

 

 

La inconscient núvia de Risto ( no té pares?) ha abandonat els estudis de periodisme. Per a què estudiar, deu pensar, si ha aconseguit que li publiquin un llibre, amb l’únic mèrit de ser “ futura dona de”. Totes les noies que estan estudiant periodisme i veuen com és de difícil trobar feina estan rebent un missatge espantós.

La meva filla, de la mateixa edat que la núvia, farta de senti-la presumir dels seus triomfs a  Instagram,  li va "comentar" que si es pensava que li publicaven el llibre per ser la nova germana Bronte. Es veu que a vegades tens línia directa amb el famós que surt a instagram. La va bloquejar a l’instan!!!. ( D'aquí el nom "Instagram")  La noia es va pensar que Bronte era un insult, Ja,ja,ja! .  És el que té llançar la teva vida privada als quatre vents: t’arrisques a que algun boig o qui sigui et digui el que no vols sentir.

Altres llibreters a Occident més o menys envejats:

 

 Berlusconi

 

 

Sean Penn

 

 
Fernando Fernández Tapias

 

 

Alguns desocupats lectors em direu que que la noia afganesa no té el mateix grau de llibertat que la futura dona d’en Risto Mejide. La catalana creu que l'ha triat lliurement, però no és així. Ella també és esclava dels mateixos estereotips masclistes que pul·lulen per la nostra societat occidental, sense que ens n'adonem. Del "contracte " que l'ex-estudiant de periodisme ha signat, no amb l'editorial, sinó amb Risto, ella és la part dèbil contractant. Estic segura que dormir amb Risto no és exactament el mateix que dormir amb  Zac Efron.

 

 

 

 

DURÍCIES AL COR

 

Tinc durícies al cor. Sí, desocupat lector. No has llegit malament ni jo he tingut un lapsus. He teclejat bé la paraula "cor" i no "peus".

Avui reflexiono sobre aquest petit problema cardíac (o dermatològic)  amb la intenció de trobar altres malalts/lectors que pateixin els mateixos símptomes. Pot ser hem descobert una nova síndrome.

Fa uns quants dies el meu fill m'observava de reüll mentre sopàvem. Es sorprenia que jo no emetés cap vocable/paraulota sobre tota la sèrie d'informacions, falses o no tan falses que emetien els telenotícies. Ell em mirava estranyat de com jo col·locava els plats bruts al rentaplats. Sense esvarar-me. Com una autòmata.

L'explicació mèdica sembla força senzilla. Crec que la trompa d'Eustaqui de la meva oïda envia la informació ( martellada) a l’amígdala del cervell, la qual transmet una lleu descàrrega elèctrica al cor. Aquest reacciona latent fortament i alhora generant  una durícia.  La sensació és de benestar físic total per a la persona humana, o sigui jo mateixa.

Com és que he arribat a aquesta conclusió mèdica? Els que em coneixen saben que sempre tinc el mateix diagnòstic per a qualsevol malaltia: estrès. Malauradament en aquest cas concret, vist el meu estat d'ànim, que no pateixo cap situació d'estrès, que no estic deprimida ni esverada ni amb ganes d'assaltar la bastilla, no puc menys que trobar aquesta explicació.. M'ha sortit una durícia al cor que ni podòleg ni Mr. Scholl, ni hòsties. Gràcies a aquesta durícia, aconsegueixo una vida plàcida i feliç cada dia. Sembla un anunci i tot.

Primera noticia.  La Comissió europea insta els Estats membres a expulsar més d'un milió de refugiats indocumentats.

El meu fill segurament troba a faltar que jo hagués opinat el següent:

-  No m’escandalitza tant el fet que Europa els vulgui fer fóra, ni que siguin un milió de persones, que al cap i a la fi és una xifra abstracta i inabastable com el 450.000 morts de la guerra de Síria. El que m’ha provocat un micro infart ha estat el motiu pel qual ara els nostres governants europeus prenen aquesta mesura. Tenen por que l'extremadreta  política guanyi terreny electoral als partits "assenyats".  El ciutadà modèlic europeu pot votar un Donald Trump si cap partit moderat no pren alguna mesura "populista". Els governants europeus simplement estant portant a terme el que intueixen que molts europeus volen. I tenen raó: molts tenen por i volen que els refugiats marxin.

Segona notícia:  L'eurocomissari d'immigració ni sabia que Barcelona havia acollit aquella gran manifestació "Volem acollir" a favor dels refugiats.

Comentari que el meu fill esperava i no he arribat a dir:

-  Mira que érem milers de manifestants!. Ara bé, jo tampoc sabia que existia un eurocomissari d'immigració...jajajaja. Sembla un acudit.

Tercera notícia: Les  ONG que rescaten refugiats de les aigües del Mediterrani, en realitat provoquen més morts.  Les màfies del  nord d'Àfrica, com que saben que hi ha tants vaixells que rescaten persones, en porten molts més. Guanyen molts diners. Abandonen els vaixells  més lluny de la costa europea. Segons l'exèrcit italìà,  les ONG, involuntàriment han provocat més morts.

Aquí el meu fill, ben preocupat,  ha anat a buscar el seu pare perquè no he obert la boca per dir el següent:

-  Aquesta notícia és absolutament falsa. Què impulsa als grups periodístics a desprestigiar una tasca tan important d'aquestes ONG, com Proactive Open Arms? Sembla que l'exèrcit italià opini que les ONG han de marxar i no rescatar ningú. O sigui, que han de deixar ofegar-se als refugiats,  és el seu destí inexorable.  Moriran igual, però serà un nombre menor?. Tot i que estic convençuda que a la llarga, el nombre de morts será igual de nombrós. Si el primer món no ajuda al tercer món, les persones continuaran fugint de la gana i de la misèria. Que els immigrans ens miren de l’altra banda del nostre mur de Melilla amb ulls afamats? Ens és igual. Anirem a jugar a golf just davant seu, carregarem el carretó del súper fins a dalt, pagarem 250 euros per dinar a ca la Montserrat Ruscalleda o per veure un partit del Barça, o comprarem joguines als nens que ni les obriran, entre d’altres estupideses del primer món.

Quart notícia:  La Unió europea avala que les dones musulmanes tinguin prohibit dur el vel a la feina.

En aquest moment tant pare i fill estaven convençuts que m'havia pres un ansiolític. Ells esperaven que jo cridés alguna cosa així:

-  Els governants europeus s'atreveixen amb la part més dèbil dels musulmans. (Consti que jo opino que no l'haurien de dur). Però m'importa més que les dones, musulmanes, hindús o catòliques de l'opus dei puguin triar si volen dur vel, bindi al front o cilici. Amb aquesta mesura  els europeus, tan liberals i progressistes, ja no podrem criticar a aquests països àrabs com Arabia Saudí, Iemen o Iran  que obliguen les dones a portar vel. Els nostres homes europeus són iguals de masclistes. Sempre homes prohibint/imponsant coses a les dones. 

Tot això m'he callat i no ho he dit aquests dies, sobretot avui que fa SIS (6) ANYS del començament de la guerra a Síria.

Per a la tranquil.litat del meu fill he hagut de fer-li la promesa que aniria al podòleg i que ho escriuria al blog per als meus desocupats lectors.

Volem acollir

 Des d’aquest petit racó que és Lilladelesbos intento evitar que ens oblidem de les persones que busquen refugi a Europa. Per a mí ha estat una feliç descoberta comprovar que som molts els que pensem de la mateixa manera.

Per als lectors que no hi éreu a la manifestació, us faig saber que dissabte passat hi van assistir moltes persones, moltíssimes,  de tot tipus i edat, més de les que us podeu imaginar. Érem tants que a estones no ens ho podíem creure.

Confeso que des de dissabte estic en un núvol. Després de la manifestació a Barcelona pel dret a acollir, i després de veure com milers i milers de persones reclamàven una solució al greu problema dels nostres refugiats, vaig caure en un estat de felicitat (falsa, ja ho sé) que poc a poc s'ha anat diluint.  

Aquests dies post-manifestació he hagut d'escoltar comentaris negatius de persones properes a mi, de periodistes ( que no són de "la caverna" de Madrid no us pensséssiu), o dels usuaris de les terribles xarxes socials ( on els millors de cada casa esbomben la seva porqueria utilitzant  la xarxa  com si fos un ventilador). Aquestes opinions fluctuaven des de les que intentaven polititzar un tema que és només de dignitat humana, o els que clarament manifestaven la seva negativa a acollir refugiats,  fins els que sí que voldrien, però què ... carai... hem de ser realistes i no podem acollir-los. M'he trobat amb una realitat, he baixat del núvol rosa de cop i m'he fotut una bona hòstia

Sembla increïble que aquesta manifestació hagi despertat de la letargia el nazi que més d'un porta a dins.  I m'he trobat amb la realitat dels nostres polítics, a qui en teoria paguem perquè millorin les nostres condicions de vida. Aquesta setmana ens han dit a les 500.000 persones que ens vàrem mobilitzar dissabte, que Catalunya no pot acollir més refugiats perquè el govern no té competències ni pressupost. Doncs quina és la feina que feu cada dia quan aneu a treballar a la Subdirecció corresponent? És com un "vuelva usted mañana".

Certament no tinc cap dubte que ni els polítics de Europa ni els de Catalunya tenen a les seves propostes de partit un punt sobre l'acollida de refugiats. Aquí sí que deixo de somiar truites i sóc realista: no els comporta cap vot. Fins i tot el treu votants. 

 I ara és quan arribo a la conclusió de que tot poble té el representant que es mereix. Des dels holandesos, anglesos o finlandesos fins als catalans. Mireu bé els nostres representants, ja sigui el President de la Generalitat, el del govern espanyol, o l'alcalde del nostre poble.  Ens  veurem reflectits tal com si fossim Dorian Gray davant el seu retrat.

Desprès de comprovar durant aquests últims anys com, amb els nostres impostos, s'han rescatat els bancs, com les nostres pensions de jubilació estan en perill perquè l'Estat roba un bocinet cada any per tapar forats,  com pagarem la indemnització del projecte Castor sense protestar, com varem pagar en el seu dia la neteja del xapapote de Galícia, com França va trobar cèntims per bombardejar Síria després dels atemptats, i tantes i tantes decisions per a les quals hi ha hagut pressupost, que no em vinguin amb històries que ara no n'hi ha. Realment pensen aquests polítics mediocres que ens creiem les seves mentides?

- Treurem alguna cosa aquesta manifestació?- vaig preguntar al final del dissabte a una amiga quan vam tornar de Barcelona.
- Encara que sembli que no se'n treu gaire de les mobilitzacions, encara se'n treu més que no fer-les.

Desocupat lector que coneixes el meu interés per la segona guerra mundial:  Si Hitler no hagués envaït Europa, i hagués portat a terme la solució final només contra els jueus alemanys als seus camps de concentració, algun país europeu hauria realitzat alguna acció per defensar-los? La resposta és terrible.

Casa nostra, casa vostra

Dissabte TV3 va retransmetre en directe, des del Palau Sant Jordi de Barcelona, “El concert per a les persones refugiades” impulsat per la campanya “Casa nostra, casa vostra”. 

Abans de les actuacions musicals, van emetre diversos testimonis de persones refugiades, com el d’un avi sirià. Amb gran sorpresa meva aquell senyor va explicar que encara no entenia res del que li estava passant: un dia estava venent roba a la seva paradeta del soc, i a l'endemà estava fugint de la ciutat perquè la bombardejaven.

L'any 1936 el meu avi Teodoro també va viure una guerra. El testimoni de l’avi sirià, que per cert se semblava molt físicament al meu avi, prim, poc cabell, ulls enfonsats, era el mateix que ell explicava sobre la guerra civil a Espanya. Al meu avi se’l van emportar de casa seva un matí de l’any 1936 perquè havia de lluitar contra els nacionals, que s'havien amotinat. Va estar tres anys fora de casa i afortunadament va tornar.

Avui he llegit una entrevista a Javier Cercas a La Vanguardia arrel de la promoció del seu nou llibre. Tracta d'un seu tiet avi que va morir a al Guerra Civil pels seus ideals falangistes. Res més lluny de la vida del meu avi. 

Al contrari del que pensa molta gent sobre la guerra civil espanyola, moltes persones dels pobles, pobres i sense gaires estudis, van lluitar en aquella guerra sense saber per què ni contra qui. Els van dir que era el seu deure, i el van complir. Però igual que l'avi refugiat, i a diferència del tiet de Javier Cercas,  TEodoro no va entendre del tot els motius d’aquella guerra, en la que l'obligaven a matar persones. I com ell, tanta i tanta gent dels dos bàndols.

iSi estigués viu el meu avui li diria que pertany al mateix bàndol que el del refugiat sirià i la seva família: dels innocents que pateixen les injustícies comeses per altres. Tots ells són danys col·laterals que poc importen als  homes de Palmira, Moscú o Washigotn

Ja sé que és un discurs sabut i força simple, però és el que sento avui.

Hi ha persones que m'han dit aquests dies que no serveix de gaire anar a la manifestació del proper dissabte a Barcelona. He llegit articles periodístics en el mateix sentit. Ens critiquen als que ens manifesarem amb l'argument que ho fem per nosaltres mateixos, per tenir la consciència tranquil.la i que no servirà de res. Segurament tenen una part de raó.

Però quedar-se a casa  és el que volen els nostres polítics incompetents: ens volen anestesiats i que només anem a votar cada quatre anys (0'80 cèntimos por papeleta). No ens necessiten per res més.

Sí, vull acollir en nom dels nostres avis que van patir una guerra injusta, ( i una postguerra pitjor per cert),  i dels avis que l’estan patint ara, avui, dissabte, i l'endemà de la manifestació, en els camps de refugiats d'arreu del món.

Us recomano veure el concert de dissabte en aquest enllaç de  TV3alacarta: Emocionant Jordi Évole.

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/concert-volemacollir-solidaritat-amb-els-refugiats/jordi-evole-la-barreja-ens-fa-millors/coleccio/8290/5650315/

Milicians de Robert Capa (*)
(*) qui sap si algun d'aquests és Teorodo Romero Díaz ?

Passa la vida

Estava cuinant el sopar i escoltant a la vegada a 8TV  la conversa entre Pilar Rahola i Josep Cuní en el programa del vespre “8 al dia”, quan inconscientment vaig canviar de canal.  Vaig continuant  remenant les cassoles i el soroll de l’extractor em va fer adonar que Pilar Rahola i jo  havíem encetat camins diferents.

Des de principis dels anys noranta que escolto i segueixo Pilar Rahola en ràdio, televisió o diaris. He coincidit sempre amb les seves opinions. Era una dona independent i lluitadora, a qui no l’importava expressar les seves idees encara que fos a contracorrent. Compte que el temps verbal en aquesta ocasió l’he utilitzat correctament: “Era” .

En aquella època jo estava estudiant unes oposicions i aprofitava per fer el break de l’esmorzar en el moment que la convidada del programa de Josep Cuní a “El matí de Josep Cuní" era la Pilar Rahola. Ens aquells anys em van impactar els seus advertiments i premonicions del que passaria als Balcans. Ella ha continuat lluitant per les seves idees i per la gent que ella creia que havia de defensar. Últimament però, ella defensa els poderosos i estic desconcertada.  A despit de moltes persones que la criticaven abans i ara també i, com aquell enamorat que no l’importa les estupideses que diu la seva parella, vaig continuar defensant-la amb la convicció de que tothom té dret a equivocar-se alguna vegada. Vaig arribar a pensar que potser era jo la que havia de revisar les meves opinions. Fins aquest agost passat, quan Pilar Rahola va penjar a les xarxes socials una desafortunada foto del nostre President tocant la guitarra a casa seva. Ella volia lluir President com una adolescent a l'Instagram.  Però la va ben espifiar, segons la meva opinió. No ho vaig poder evitar i juro que ho vaig intentar: Pilar Rahola va caure en picat en el llimbs imaginari en el que jo la tenia col·locada. Alguna fibra es va trencar dins meu (literalment) quan vaig veure que es doblegava al poder polític i policial ( hi sortia també a la foto el Cap dels mossos d’esquadra). Un periodista ha de ser independent, mai ha d’estar al mateix costat del poder. Ha d’estar a l’altra banda, per denunciar, per controlar si fa falta.  I ja per rematar-me Pilar,  va i entrevistes a TV3 a la dona del nostre President,  Marcela Toppor. Què t'ha fet la família Puigdemont Toppor? D’entre les moltes preguntes a realitzar a una dona intel·ligent i preparada com la Toppor no havia res més interessant que preguntar-li que per l’hora de les relacions sexuals amb el President? On queda la incorruptible periodista que denunciava el genocidi dels Balcans?

Maria Teresa Campos també m'ha decepcionat. Als anys noranta dirigia i presentava un programa d'entreteniment a TVE anomenat “Pasa la vida". En l’horari que jo m’havia marcat a les oposicions per berenar, veia una estona aquest programa. Era i és encara una gran entrevistadora: tenia un profund respecte per a la persona que tenia al davant ( temps verbal correcte:”tenia”). L’entrevistat, ja fos actor, cantant o polític, marxava del programa amb la sensació que havia donat la millor imatge de sí mateix. Va contractar i donar oportunitat a molts periodistes que començaven i que ara són famosos.  A aquella hora de la tarda venia molt de gust veure un programa tranquil i distès amb la seva veu càlida.

Què va passar amb Maria Teresa Campos per convertir-se en la caricatura de sí mateixa que és ara? Doncs que va desembarcar a Espanya  Paolo Vasile  i Tele 5. No descobreixo res ja ho sé. Vasile va començar a pervertir a tants i tants bons periodistes, entre ells a Maria Teresa Campos. Li va oferir un programa similar a ¨Pasa la vida". Ella va acceptar però no tenia suficient audiència. Hi ha una entrevista  d’aquells anys a Belen Esteban i que de tant la repeteixen als zàpings ( per veure el canvi físic de la Esteban, no per la Campos). Justament en aquell moment Vasile va destruir la periodista Teresa Campos i la va convertir, qual Pigmalió, en una estrella a Tele 5. L’oferta econòmica devia ser difícil de rebutjar.  Teresa Campos va perdre moltes coses amb l’intercanvi : entre elles el prestigi. Va llançar per la borda l’oportunitat de ser la “ Jesús Hermida” en versió femenina per convertir-se en una Kardashian. Actualment està fent el ridícul  més espantós amb un reallity mostrant les intimitats absurdes de la seva família. Per què? Tot té una explicació a la vida, i a la revista Hola es poden trobar moltes respostes. Vaig veure unes impressionants fotografies del sabater de casa seva i ho vaig entendre tot. Té una mansió molt similar a  la d’ Isabel Preysler. María Teresa vol un estatus social alt ja que el professional sap que l’ha perdut als despatxos dels directius de Tele 5. Necessita molts cèntims per mantenir-lo: l’estatus i la casa. Al sabater va anar a parar el prestigi d’una gran periodista. Molt trist.

L’edat ha fet canviar a aquestes dos periodistes a pitjor, segons el meu parer. Jo em pregunto en què hauré canviat jo de la noia que estudiava les oposicions a principis dels noranta? En uns quants quilos evidentment. Tant d’esmorzar i berenar ....