L’any passat vaig anar a recollir una amiga a la Rambla de Barcelona. Mentre l’esperava sota l'estàtua de Colon, vaig quedar admirada del munt de turistes que omplien la Rambla. Em vaig sentir orgullosa que tanta gent de fóra de Catalunya volgués visitar la ciutat, però alhora un pensament paranoic va creuar el meu cap com un llampec: quin bon lloc per cometre un atemptat!.
A aquella hora, les 5 de la tarda, la Rambla no era la Rambla que tots els barcelonins coneixen i que tenim a l'imaginari. Estava tan plena de gent que semblava que hi havia una manifestació. Una massa de turistes amb el seu uniforme de xancletes, mòbils i ulleres de sol, caminaven amunt i avall. Era el lloc perfecte per cometre un atemptat on lesa víctimes fossin ciutadans de tot el món.
Encara continuo en
estat de xoc, com molts dels meus desocupats lectors, tot i que han passat
dos dies. Un cop superat el primer moment i després d’empassar-me les imatges
de morts d’innocents, reflexiono fredament sobre què vaig pensar després de la
trucada de la meva filla per informar-me de l'atemptat: vaig afirmar sense cap mena de dubte que era el
nostre torn. Que era inevitable. Havíem participat en el macabre sorteig d’aquests
assassins i després de Brusel.les, Londres, Berlin, .... ens tocava per fi a
nosaltres.
Per tant, quan he sabut
la notícia de l’atemptat, m’he imaginat la serp de tres caps, que viu no se sap
on, i que planifica els atemptats, passejant com jo per la Rambla, pot ser al meu costat i en aquell mateix moment, visualitzant
l’escenari de l’atemptat perfecte. Si una xixarel.la com jo va poder imaginar
una situació així, què no hauran planificat altres ments amb uns objectius perversos
i que no són precísament recollir una
amiga?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada