Oranienburg

La setmana passada vam visitar el Camp de concentració de Sachsenhausen, a uns trenta quilòmetres de Berlín. El recorregut va començar en un tren, acompanyats de l’Ivan, un guia català de Tours Berlin. L’Ivan no és ben bé un guia turístic a l'ús;  és el professor d'història que tots hauríem desitjat tenir a l'escola. 

 Vam arribar a l’estació d’Oranienburg  i vam rebre indicacions de que era allí on havíem de baixar, ja que en aquella localitat de l’estat de Brandenburg era la que acollia el camp de concentració- i d’extermini-.

Tot el grup de Tours Berlin es va mantenir immòbil uns moments a l'andana de l'estació, i immersos en un silenci respectuós, vam escoltar l'explicació del nostre guia/historiador sobre els orígens de la ciutat i el motiu pel qual havia estat candidata a acollir allà l’infern. Era als afores de la capital i comptava amb un gran nombre d’habitants fidels al nacional-socialisme.  

Durant aquells minuts, els passatgers del tren parat a l'andana, la majoria alemanys,  no van deixar d'observar-nos des de la finestra mentre el tren es tornava a posar en marxa i l’Ivan feia la seva explicació. Què devien pensar ells que pensàvem nosaltres?

El nostre professor d’història ens va fer un perfecte resum sobre els inicis del nazisme i sobre com de relacionada estava la situació econòmica de l’Alemanya nazi amb l’existència dels camps de concentració. Es tractava, com ell va dir, d'explicar fets per tal d'entendre tot el que després veuríem al propi camp de Sachsenhausen. Acabada la visita, que cadascú en tragués les seves conclusions.

No sé si va ser la calor – una temperatura al voltant dels trenta-cinc graus- o l'andana solitària de l'estació de tren d'Oranienburg, però puc assegurar que vaig notar un silenci estrany en l'ambient.  He remenat per internet i he trobat que científics o pseudo-científics han descobert psico-fonies a Belchite, el poble d'Aragó arrasat pels obusos de la Guerra civil. A Belchite va tenir lloc una gran batalla amb molts morts i, evidentment, molt de patiment. Sembla ser que es pot sentir encara el soroll dels trets.

Afirmo fefaentment que jo a Oranienburg vaig escoltar un silenci buit i sinistre. Que si es pot sentir el silenci? Em reafirmo: sí.

Durant el breu trajecte a través dels carrers de la ciutat en direcció al camp, vaig presentar-me a Ivan com a gran interessada del tema i el vaig atabalar una mica amb preguntes i hipòtesis no contrastades.  Un cop vaig constatar que m'estava fent pesada, a partir de la mirada dels meus fills, bàsicament, vaig permetre que  els altres membres del grup poguessin també parlar amb ell,  cosa que ell em va agrair (i suposo que els altres turistes també).

Durant aquell passeig fins al Camp/Museu, em vaig dedicar a observar els habitants d'Oranienburg, tot imaginant-me que eren els descendents dels habitants de la localitat durant els anys de l'Alemanya Nazi. 

En un punt de les diferents explicacions del nostre guia, algú va preguntar si els alemanys d'Oranienburg sabien el que passava dins del camp: execucions, treballs forçats, esclavisme, afusellaments, experiments etc.  En definitiva, tot el que pel·lícules com "La lista de Schindler" o "La vida es bella" ens han mostrat.

 Pel que ens va explicar l’Ivan, la gent del poble feia vida normal, o bé per la por als nazis o bé perquè ells també eren nazis. Els veïns veien com les cendres que sortien de les xemeneies del camp feien una olor característica i inconfusible i com era la seva textura greixinosa, però ells van continuar netejant els jardins,  comprant el pa i portant els nens al parc sense pensar gaire en el  que passava rere aquells murs.

 No vaig poder evitar mirar amb ulls acusadors aquella ciutat que em parlava en silenci, però al mateix temps, m’acusava a mi mateixa. 

Desocupat lector: qui sóc jo per opinar sobre Oranienburg si, quan escolto les notícies de la crisi humanitària dels refugiats que fugen de Síria, dels nens bombardejats o de les barcasses plenes de persones que s'ofeguen al Mediterrani intentant arribar a Europa, continuo escombrant la terrassa, fent la carregada de la setmana al Mercadona i banyant-me a la  platja?

Apreciat Ivan: efectivament, tal i com volies,  tots hem tret les nostres conclusions de la visita. 

Pànic nuclear

Desocupat lector,

"Depressione post lectionem" podria tenir tants capítols com "L'illa de Lesbos". No faré una entrada al blog cada vegada que les notícies del matí em deprimeixin, perquè aquest blog seria molt repetitiu, però el cert és que això no deixa de passar-me tot sovint.

Avui internet ha aconseguit fer una volta de rosca més al meu estómac. He llegit amb horror una notícia al Diari de Girona, del nivell tipus bomba nuclear a punt d'explotar a Corea del Sud. Se m'han posat els pels de punta.

El fet que ha tenyit de negre el meu horitzó, com un bolet nuclear, i que probablement no em deixarà dormir aquesta nit, ha estat: "El futur dels Donuts, en perill".
Segons el Diari de Girona, el Tribunal Suprem està apunt de fallar sobre la legalitat de l'Expedient de Regulació d'Ocupació. Si conclou que no es va ajustar a dret, l'empresa BIMBO, que la vol comprar, no podrà fer-ho i això suposarà el tancament i acomiadament dels treballadors. I el que és realment més greu: S'hauran acabat els Donuts!

Aquests ensurts no són nous per a mi. Fa uns anys vaig estar a punt de tenir una crisi d'ansietat pel Cacaolat. També anaven a tancar la fàbrica, però finalment va ser comprada per la DAMM i el producte novament va ser llançat al mercat, amb gran èxit, com era d'esperar.

Ja és casualitat que aquesta notícia, tan impactant per a mi, avui comparteixi portada amb la de la condemna de 21 mesos de presó per a Messi i el seu papá per frau fiscal. Els diaris esportius catalans, però, consideren que no n'hi havia per tant, "que s'han passat", que "tots amb Messi". Avui que també s'ha descobert  que Aznar i Blair van ser uns mentiders sobre la Guerra d'Irak i que no calia portar-la a terme -jo ja ho vaig predir sense tants informes l'any 2003-, avui precisament que el comissari Villarejo confessa haver col·laborat amb el Govern per tal de frenar el procés sobiranista, (clavegueram d'Estat en estat pur), i que ja no sabem si els nostres corruptes ho són o si només són titelles del Ministre Fernández Díaz, avui, que és el primer dia de normalitat per als passatgers de Vueling, després que aquesta companyia els hagi maltractat i estafat. Avui, que continuem sense govern, però que no està ni se le espera. Avui, els donuts estan en perill d'extinció.
No entenc com productes que són objectivament molt bons, poden arribar a deixar de fabricar-se per motius econòmics.  Crec que els directius d'aquestes empreses (molt d'ESADE i molt de Bussines administration)  no fan bé la seva feina. Està clar que es tracta de dos productes de qualitat que es venen sols. Formen part del nostre ADN com a habitants del primer món. S'han integrat als nostres gens i els necessitarem sempre, com l'aigua o l'aire, nosaltres i les generacions futures.

Quan el nostre planeta estigui destruït d'aquí a uns cent anyets, no gaire més, i uns extraterrestres desenterrin els nostres ossos, (com els arqueòlegs que han trobat unes banyes al parc de la Draga de Banyoles), no sabran si les restes de cacau i sucre als cranis trobats seran de rituals o simplement d'un fart de menjar Donuts i cacaolats.

No entenc aquesta insistència a tancar aquestes fàbriques. Déu vulgui que l'empresa Bimbo la pugui rescatar, o qualsevol fons d'inversió indú, xinès, o àrab,  o que la Unió Europea també la rescati. Que potser no és una situació d'emergència?
Ja em poden vendre Berlines o  Dumpis, que cap d'aquestes burdes imitacions té el mateix gust que un veritable Donut.

-Si us plau posi-me'n un de ben autèntic, que vull apaivagar aquest neguit, abans que sigui massa tard.

PD: per cert, creu que en puc congelar uns quants?

Incerta glòria

Aquest any la Generalitat commemora el centenari del naixement de Carles Fontseré ( Barcelona 1916- Porqueres 2007)

Per motius professionals i per casualitat he tingut contacte recentment  amb persones que van conèixer l'artista. He palpat papers i objectes personals de la família Fontseré amb molta  emoció i tristesa, sobretot perquè la seva esposa va morir fa dos mesos i no podrà veure ni gaudir d'aquest reconeixement tan merescut.

No entraré ara a explicar tots els detalls de la fantàstica obra de l'artista, ja que no sóc cap experta. Directament deixo a peu d'aquesta entrada, a qui pugui interessar, l'enllaç del Departament de Cultura on s'exposen tots el actes que s'han preparat per a l'any 2016.

Per fer boca aquí teniu un dels cartells més famosos i per mi més impactants de l'artista.

Llegint la seva biografia, descobreixo que Carles Fontserè va formar part de les tropes republicanes derrotades, que van fugir cap a França en acabar la Guerra Civil.  I, com altres escriptors catalans ( Mercè Rodoreda, Joan Sales, Tísner, Pere Calders)  i  espanyols ( Antonio Machado) va ser un REFUGIAT ( segons ACNUR el que defineix al refugiat és que no pot  tornar al seu país).

Fontseré va acabar tancat en un camp de concentració de França, concretament a Les Haràs al costat de Perpignà. Tisner es va estar a Coll d'Ares, Pere Calders a Prats de Molló i el company de Mercè Rodoreda va estar fent treballs forçats en una cantera de França. Aquests noms posen cara als refugiats d'aquells temps i els fem nostres.

Permeteu-me que avui, DIA MUNDIAL DEL REFUGIAT, en Carles Fontseré ens relati ell mateix com era la vida al camp d'nternament de Les Haras, per comprovar que aquestes paraules són de rabiosa actualitat ( mai més ben dit)

"Uns dipòsits humans de mà d'obra barata –els camps de refugiats– que l'administració francesa tenia interès a conservar i a incrementar. Em rebel·lava contra el destí que els nostres polítics ens tenien reservats als refugiats de tercera: 'voluntari' en la Legió Estrangera, pic i pala en una companyia militaritzada de treball i posterior ingrés en un camp regentat pels nazis alemanys"

Un munt de sentiments m'han vingut al cap en llegir aquestes quatre ratlles. I com aquell que no vol la cosa, el meu pensament ha volat cap al llibre "Incerta glòria" ( avui finalitza el rodatge de la pel·lícula d'Agustí Villaronga -estrena 2017- no me la perdré per res del món) on Joan Sales expressa, amb una immensa tristesa, la desbandada de les tropes republicanes cap a França i l'angoixa d'aquells catalans de no saber si un dia podrien tornar a Catalunya, a casa seva.

Us imagineu que als camps de refugiats de Turquia es troben els Carles Fontserens, les Mercès Rodoredes, els Tísners o els Joans Sales sirians i els han disparat avui? 

Un record per als refugiats catalans del passat i pels actuals de Síria i del món. Incerta glòria per a Europa.



Pere Calders a Prats de Molló

http://www.carlesfontsere.cat/

La Gran Guerra

La platja on em banyo a l'estiu està preciosa a primera hora del matí. No diré el nom per no provocar una allau de turistes. Un dia de setembre vaig anar a nedar. No hi havia ningú, tret de dos dones que es banyaven al fons. Vaig ficar-me a l'aigua per fer una un mica d’esport. De sobte vaig veure les dos banyistes que s’acostaven cap a mi.

- Mira que hi havia espai per passar! - Vaig pensar mentre aquelles dones em mullaven el cap amb les braçades i m'obligaven a desviar-me per deixar-les passar.

En aquell moment quasi m'afogo en veure la cara d'una d'elles. Juro que vaig sentir una esgarrifança dins l'aigua. La dona tenia els llavis farcits de silicona així com les galtes. Les celles s'enlairaven passant per sobre el front fins a tocar l’arrel dels cabells, la qual cosa li deixava una expressió estranya a la cara. La meva primera reacció va ser d'indignació cap al cirurgià que li havia fet aquella destrossa. Vaig pensar que aquest/a professional sense escrúpols li havia deixat el rostre fet un nyap, i li havia venut com un èxit. Ben bé igual que aquell rei a qui ningú li advertia que anava nu. Encara sort que ningú li havia dit a aquesta dona com estava realment.

Fins que aquelles dones no van sortir de l'aigua, no vaig adonar-me que l'operada era la Tita Cervera.  Constato fefaentment que el photoshop fa miracles. Per les cametes la vaig reconèixer. Les cames les té molt maques. Tot aquell estiu havíem estat veïnes de tovallola i justament aquell dia no l’havia reconeguda a l'aigua.

Sí, desocupat lector:  Has llegit bé. Comparteixo raconet de platja amb la baronessa Thyssen. 

No sóc historiadora, com segurament has notat. Però això no m'impedeix ficar cullerada en temes com ara les guerres europees del segle XX. El baró August Thyssen, avi del marit de la baronessa, es va dedicar a la fabricació d'armes i a la indústria de l'acer a finals del segle XIX i principis del segle XX. Es va fer ric durant la Primera Guerra Mundial. En el llibre " Vacas, cerdos, brujas y guerras" , Marvin Harris ens explica que la causa de les guerres (igual que la crema de bruixes, el fet de no menjar vaques sagrades o porcs de determinades religions) sempre té una explicació econòmica. La Primera Guerra Mundial no és cap excepció. Com , quan i  on vendre tot aquell armament i tot aquell acer si no era a través de països en guerra? Calia una bona guerra i Europa era perfecta aquells anys convulsos.  La família Thyssen i altres empreses poderoses alemanyes es van fer d'or.

En acabar la Gran Guerra, Alemanya va quedar arruïnada, no així la família Thyssen.  Un dels fills de l'August ( tiet d'en Heini, marit de la Tita) va poder finançar els inicis ( aquesta informació caldria contrastar-la) del nazisme,  per anar preparant la Segona.

Ai si l’avi August aixequés el cap de la seva tomba al panteó familiar de Shlosslanndsberg  i descobrís que una Thyssen fa pena a una simple mortal!

Jo li tenia ( i li tinc) cert afecte a la baronessa. No en va havíem estat compartint platja tot l'estiu . "El roce hace el cariño". Cada dia apareixia per la platja amb el seu barret que li cobria la cara fins al nas, acompanyada d'una troup estranya: les seves filles  bessones (em feien pensar en les bessones de "El resplandor") que portaven el cabell embolicat amb un mocador ( on s'és vist no deixar mullar el cap a unes nenes a la platja?); dos cangurs sud-americanes i dos guardaesptalles. No vaig veure mai el fill Borja. Cada dia ella i el seu grupet s'estaven una estona a la platja i després anaven al xiringuito a dinar. I cada dia, quan la veia, la baronessa em feia pena.

Si Tita Cervera ha aconseguit aquest seguici d'acompanyants segurament ha estat gràcies als diners heretats de l'avi August. Les filles les ha hagut de comprar suposadament als Estats Units amb una mare de lloguer, perquè a Espanya no podia per l'edat. Reis i polítics espanyols i catalans li fan  la pilota perquè ens ha venut a bon preu uns quadres del Baró. Ha de viure sis mesos a l'any a Andorra, (amb tots els respectes, a mi em falta l'aire quan hi vaig i  les muntanyes i les perfumeries se'm cauen a sobre) , per no pagar tants impostos a Espanya. La baronessa diu que no li arriben els cèntims a finals de mes i jo entenc perfectament què vol dir.

Quines conclusions d'arribar oi? Com historiadora ho tinc negre. Resulta que part de la fortuna que l'avi Thyssen va aconseguir amb les vides dels soldats morts durant la Primera guerra mundial,  es pot dir que es troba a la silicona dels llavis i pits de la  Tita, en els òvuls que van formar aquelles filles bessones, i en els quadres exposats a Sant Feliu de Guíxols i Madrid.

Aquesta setmana la Tita és portada de la revista Hola. Ningú ha anat a la comunió de les seves filles. Jo ja m'ho imaginava. Si en Borja no va a la meva platja preciosa, com voleu que vagi a una ermita romànica d'Andorra en mig de les muntanyes. 

Realment em fa pena. Són moltes hores de platja juntes.

 

Sons of Anarchy

Aquests dies no puc mirar la televisió. És a dir,  l’encenc, però em falta temps per canviar de canal. Fins el 26 de juny, i segurament els dies següents, serà impossible mirar la televisió sense que em bombardegin amb la campanya electoral i l’Eurocopa de futbol.

Cada cop trigo menys a canviar de canal. Estic batent el rècord del comandament a distància. El dit ja va sol.

Què fan els nostres polítics amb el somriure a la cara en els mitings electorals?

No puc, és que no puc veure’ls. Haurien d’haver dimitit TOTS en bloc en no haver pogut formar un govern. Què fan presentant-se novament a les eleccions? Que és una espècie de segona volta i jo no ho sabia? Que no hi ha altres candidats als seus partits per presentar-se?

I nosaltres, ciutadans, canviarem el nostre vot respecte les anteriors eleccions? Perquè jo crec que sí, que  tots volem uns altres representants. Hem de ser ben burros si votem el mateix. Però  malhauradament no podrem canviar el nostre vot perquè aquests fatxendes es tornen a presentar. Existeix gent trempada a tots els partits,  amb idees noves, amb ganes de canviar-ho tot, o si no alguness coses, però els fan servir per portar el càtering del final de campanya, o per penjar cartells. No els permeten presentar-se com a nous candidats, perquè si no, com es guanyarien la vida tots aquests? Si no saben fer altra cosa?

Si tots aquests candidats que estan en els cartells, si tots aquests van fracassar en les anteriors eleccions, (TOTS), es presenten novament, a qui haig de votar?

Em preguntareu que què mirem a casa aquests dies per televisió? Doncs  quin remei: hem de pagar per no veure aquesta gentussa, aquests debats infumables, aquesta premsa venuda.

Entre Sons of Anarchy, i Games of throns, està el joc. D’alguna manera hem de deixar anar la nostra mala llet. 

 

Encén una espelma al teu carrer 29-M a les 22 hores

Durant la Segona Guerra Mundial, 120.000 persones van ser deportades a camps de concentració.  Les seves propietats van ser requisades pel govern del país. Famílies senceres van ser tretes de casa seva per la força i traslladades en camions o trens a barracons rodejats de reixes en mig del no res i vigilades per soldats. A aquestes persones se'ls penjava una targeta al coll per identificar-les. Qui intentava escapar-se del camp era afusellat pels soldats. Un d’aquests camps de presoners va ser construït a Tulelake. No va ser fins l’any 1946, molt després d’acabada la guerra, quan es van deixar marxar aquests presoners. Això sí, amb el bitllet de tren pagat.

Desocupat lector: No et vull enganyar més. Ja coneixes la meva dedicació al tema de l’Holocaust. No eren jueus. Eren ciutadans d’Estats Units però d’origen japonès. I el camp de concentració estava situat a Califòrnia.

Aquests camps d’internament, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, van ser destruïts ràpidament per tal que s’oblidés el que havia passat.

Durant aquesta setmana, les màquines excavadores del govern grec han passat per sobre del que quedava del camp de refugiats d’Idomeni. S’ho han emportat tot :  tendes de campanya, roba, plàstics, etc. L’objectiu, igual que el del govern d’Estats Units l’any 1946, és eliminar tot rastre i record del que va passar.

Anem a l’altre front de la Segona Guerra Mundial, concretament a Stalingrad ( Volgograd actualment). Stalin va prohibir a la població d’Stalingrad fugir quan s’estava acostant l’exèrcit alemany. També va prohibir als russos fer arribar aliments als civils de Stalingad. L’objectiu d’aquesta mesura va ser encoratjar els soldats russos a  defensar els seus conciutadans que estaven passant  gana i assetjats.

A les ONG que estaven ajudant els refugiats d’Idomeni no els han deixat portar aliments aquests últims dies. Aquesta mesura buscava aconseguir que els refugiats estiguessin dèbils i fos més fàcil desallotjar-los del camp. O per augmentar la desesperació d’aquestes persones. Qui ho sap?. Han fet passar gana a persones conscientment. Stalin està considerat un dictador i un assassí. Nosaltres i els nostres dirigents,  hem de pensar que estem al seu nivell actualment. 

Diferents amics m’han fet arribar avui per via wassap, peticions de posar a les 10 de la nit una espelma al carrer o al balcó, en record dels refugiats.  Davant aquests missatges de solidaritat  he tingut dos sentiments contraposats. D'una banda he pensat que no serveix de res ni posar l’espelma,  ni escriure aquest blog,  ni l’acampada que ara mateix està tenint lloc davant l’edifici del Govern Civil de Girona. He sentit com m’envaïa la desesperació per aquest tema, i que únicament escrivia aquest blog per motius egoistes.

La segona sensació ha estat que m’he sentit acompanyada. Som molts els que pensem igual i cal ser optimista. Esperem que tard o d’hora aquest drama tindrà solució.

Ja sabeu: 10 de la nit

No he tingut una vida aventurera

Hi ha personatges que formen part de la nostra vida. Com Miguel de la Quadra Salcedo: semblava immortal, però no ho era. La notícia de la seva mort amb 84 anys m'ha fet adonar que el temps passa... fins i tot per a ell.

L'he admirat des de petita. Recordo les notícies de Televisió Espanyola sobre guerres en blanc i negre. Es pot dir que vaig tenir un primer contacte amb la guerra a través dels seus reportatges. Sense saber res de Vietnam ni tan sols on estaba al mapa, jo m'empassava aquelles imatges de soldats disparant entre palmeres al no res. Jo no veia l'enemic. Per mi les guerres consistien en això:: uns trets a uns arbres o a unes dunes del desert. Res de perill, tot emoció.

En l'època que jo somiava en ser periodista, ell era el meu ídol. De la Quadra viatjava a països perillosos per denunciar les injustícies, (el Congo, Vietnam, Xile,) coneixia gent interessant ( soldats, indis de l'amazones, xinesos comunistes), entrevistava a grans personalitats ( Pablo Neruda, Indira Ghandi, Che Guevara).  Des de la televisió de casa meva, semblava una espècie d'Indiana Jones amb bigoti.

Darrerament va organitzar la Rutza Quetzal per a nens afortunats de diferents països que recorrien  Sudamèrica i coneixen cultures exòtiques. Quants nens feliços li han d'estar agraïts?

Quina vida tan interessant fins al final!

Avui també he constatat que no he tingut una vida d'aventures com la d'ell precisament. Però és que Miguel de la Quadra només hi ha un. Els demés som simples mortals.

Gràcies Miguel: Aconseguies transformar-me per uns moments en aquella nena que somiava en ser com tu.

Bon viatge Miguel!

EUROVISIÓ

Confiteor:  He tornat a situar-me davant el televisor per veure el festival d’Eurovisió. No tenia res més a fer en aquell moment.  La família em va avisar que estava apunt d’actuar la representant d’Espanya  i m’hi vaig afegir.

Quan era petita a casa no ens perdíem ni una edició del festival d’Eurovisió. Moltes imatges de la meva infància estan situades  amb els meus pares i la meva germana, emocionats davant el televisor en blanc i negre,  per comprovar any rera any que Espanya no guanyava.

Aquest any no tenia ni idea de quin artista ens representava i per això vaig sentir curiositat per comprovar quina seria la frikada d’aquest 2016:  una cançó discotequera  molt ballable. No era per tirar coets però era divertida. Considero que la gent que s’hi presenta ho fa amb il·lusió i, qui sóc jo per criticar-los?. Hi ha hores d’esforç darrera cada actuació.

ATurquia no l'he vist actuar i m’ha estranyat. He investigat per internet si hi havia motius polítics. Segons sembla, des de l’any 2012 no participa.  No està d’acord amb el reglament de les votacions. Realment jo tampoc estic gaire d’acord, però  a mi m’és absolutament indiferent qui guanyi.  Els països que hi participen estan representats per cantants o compositors  d’un altre.  La majoria de les cançons són en anglès. Es un concurs de cançons més que de països. Els organitzadors del festival s’ho munten perquè guanyi la que més interessa, no la que votem. I Turquia no s’ha enterat  de tot això?.

Europa dorm tranquil·la perquè el tractat entre Turquia i Europa funciona.S’ha reduït a la meitat el nombre de refugiats que arriben a Grècia des de Turquia.  Un amic em va comentar que l’allau de refugiats cap a Europa va començar l’any passat  degut a que Turquia els va empènyer. Volia aconseguir diners i concessions polítiques d’Europa i va utilitzar els refugiats com a moneda de canvi. Li va portar el problema a Europa i li va oferir solucions.  Li ha funcionat.

A veure com soluciona el tema de les votacions a Eurovisió. Tornarà a enviar refugiats cap a l’illa de Lesbos?

Estarem a l’aguait.

PD: Ada Colau ha dit a la ONU que s’avergonyeix la política europea sobre els refugiats.

“La pau és la meva major preocupació “ . No ha estat Ada Colau, Ho va dir un altre català a la ONU: Pau Casals.

Realment fan falta més catalans a la ONU.