Sons of Anarchy

Aquests dies no puc mirar la televisió. És a dir,  l’encenc, però em falta temps per canviar de canal. Fins el 26 de juny, i segurament els dies següents, serà impossible mirar la televisió sense que em bombardegin amb la campanya electoral i l’Eurocopa de futbol.

Cada cop trigo menys a canviar de canal. Estic batent el rècord del comandament a distància. El dit ja va sol.

Què fan els nostres polítics amb el somriure a la cara en els mitings electorals?

No puc, és que no puc veure’ls. Haurien d’haver dimitit TOTS en bloc en no haver pogut formar un govern. Què fan presentant-se novament a les eleccions? Que és una espècie de segona volta i jo no ho sabia? Que no hi ha altres candidats als seus partits per presentar-se?

I nosaltres, ciutadans, canviarem el nostre vot respecte les anteriors eleccions? Perquè jo crec que sí, que  tots volem uns altres representants. Hem de ser ben burros si votem el mateix. Però  malhauradament no podrem canviar el nostre vot perquè aquests fatxendes es tornen a presentar. Existeix gent trempada a tots els partits,  amb idees noves, amb ganes de canviar-ho tot, o si no alguness coses, però els fan servir per portar el càtering del final de campanya, o per penjar cartells. No els permeten presentar-se com a nous candidats, perquè si no, com es guanyarien la vida tots aquests? Si no saben fer altra cosa?

Si tots aquests candidats que estan en els cartells, si tots aquests van fracassar en les anteriors eleccions, (TOTS), es presenten novament, a qui haig de votar?

Em preguntareu que què mirem a casa aquests dies per televisió? Doncs  quin remei: hem de pagar per no veure aquesta gentussa, aquests debats infumables, aquesta premsa venuda.

Entre Sons of Anarchy, i Games of throns, està el joc. D’alguna manera hem de deixar anar la nostra mala llet.