Platja d'Aro. Fase 1

 

Els desocupats lectors que són seguidors d’aquest blog, saben que estava en el meu ànim visitar Platja d’Aro tan bon punt les autoritats em donessin permís per fer-ho. (És molt forta aquesta frase, si fredament l’analitzem).

 

L'última dona viva

 

Doncs bé, en el moment que la regió sanitària de Girona es va trobar en Fase 1, vaig sortir com un cavall desbocat direcció Platja d’Aro, per la baixada de l’Alou, a fi de realitzar la tan desitjada visita.

I m’he trobat justament el que m’esperava: una espècie de Coney Island en hores baixes, però amb un encant pertorbador. He fet realitat el meu somni. Durant quinze dies de fase 1 he passejat per la platja gran, pels carrers del centre, i pel camí de Ronda, sense turistes i amb pocs negocis oberts.

La majoria de botigues i restaurants del centre estaven tancats a les 8 del matí un dia entre setmana de maig. El passeig marítim i la platja es trobaven totalment deserts. Els apartaments amb les finestres tancades, els carrers sense gaires cotxes aparcats,  les piscines dels càmpings al sol, esperant els banyistes, el port sense vaixells... Imatges ben curioses per l’època que estem. He tingut una barreja de sensacions rares, com si estigués en una altra dimensió, o com si m’hagués traslladat en el temps a fa uns quants anys, quan només uns quants privilegiats estiuejaven a Platja d’Aro.

Però puc dir que ensumo que no hi haurà cap desastre econòmic. L’escriptora Isabel Allende va viure uns anys de la seva infantesa a Beirut, durant la guerra civil del Líban. Ho va explicar en el seu llibre autobiogràfic "Paula". Ella havia de travessar Beirut en autobús cada dia per anar al col·legi britànic. Aquest autobús escolar sortia l'endemà de cada dia de batalla, sí o sí, només que no es sentissin trets pels carrers   Després dels tirotejos, ella observava en el seu trajecte com els comerciants i firaires sortien de sota les runes i obrien les botigues i les paradetes del mercats com si res. Col·locaven les caixes amb les mercaderies a la vista i els clients començaven a arribar. La vida continuava inclús en plena guerra. 

I Platja d’Aro no tinc cap dubte que se'n sotirà. Estic convençuda que els turistes tornaran als comerços, hotels, apartaments, restaurants, càmpings, després d’aquests mesos estranys. I els habitants de Platja d’Aro ho saben. Els locals ja estan obrint i preparant-se per a la esperada arribada dels estiuejants els propers mesos. Es poden veure botigues que s’estan reformant, o restaurants que estan pintant o netejant i traient taules per menjar a les terrasses.

Aquests dies de desescalada em dedico a passejar per tot arreu, a peu o en bicicleta. El que més em sobta és la no presència de turistes estrangers amb  el bon temps que està fent.  No em quadra l’equació. Noto la seva absència, com diuen que els passa als que els han hagut de tallar una cama o un braç, que noten el membre perdut. Aquests dies de maig ja començaven a arribar els turistes del nord d’Europa. Ara, altra feina tenen també.

Gaudeixo cada instant d’aquestes excursions com si fos l’últim. Perquè no hi haurà altra ocasió com aquesta. Platja d’Aro en fase 1 està espectacular, només okupada pels seus habitants, i per una encuriosida visitant. Em sento una privilegiada. Però aquesta fase 1 no pot ser eterna. Han estat 15 dies inoblidables que no han de tornar mai més, per molt que em dolgui.

Demà fase 2