La mirada d'un nen

 

Els ulls dels nens del primer món són immensament oberts i confiats. Ens hem acostumant a la seva mirada de felicitat, sobretot aquests dies de Nadal. Els nens i nenes van per Girona agafats de la mà dels seus pares. Alcen el cap i els veuen a ells o als estranys que es troben pel carrer, i ens somriuen,, alguns vergonyosos, d’altres oberts i simpàtics quan t’expliquen què han demanat a la carta per als Reis Mags. Són afortunats.

 

Per aquest motiu, quan vaig veure per televisió la mirada de desolació dels nens rescatats  a Nigèria després haver estat segrestats per uns paramilitars, se’m va encongir el cor. A aquells nens els havien arrancat de nit d’un lloc sagrat i segur per a ells, com és una escola, i els havien portat a l'infern. Per fer què? Convertir-los en nens soldat? En esclaus sexuals? Quins horrors devien viure aquells dies? Alguns amics seus morir assassinats. Impossible concebre res semblant des de Girona per una dona europea que no ha patit mai una cosa així, ni tampoc s’ho pot imaginar. Els ulls dels nens nigerians eren absolutament diferents dels ulls dels nens gironins als quals estic acostumada. 

 

Les imatges de televisió del salvament em van cabrejar encara més, si això és possible. Ens van mostrar uns nens  molt prims que baixaven derrotats d’un autobús per...abraçar els seus pares? No. Per ser fotografiats i exposats a la premsa, sense els seus progentors. Tenien fred, es notava perquè alguns havien aconseguit una manta. Tot això hagués estat més suportable si haguessin mirat a dalt i haguessin trobat els ulls de la mare o del pare que els donessin confiança,  com la cria de nyu que camina sota la mare travessant el riu ple de cocodrils. Ni els veu.

  

Des de ben petita m’ha fascinat aquell episodi de la Segona Guerra Mundial a Anglaterra  on evacuen a nens i nenes de Londres per portar-los als pobles, lluny dels bombardejos alemanys sobre la capital. Quina aventura devia ser per ells, pensava jo!. El llibre de CS Lewis a “Les Cròniques de Nàrnia” ajudava a tenir aquesta visió aventurera del drama: els quatre nens protagonistes viuen experiències espectaculars a la casa de camp on els han portat, fora de la protecció dels seus pares.

 

Quan em vaig convertir en adulta,  i vaig portar els meus fills al cinema a veure la pel·lícula basada en el llibre, vaig revisar aquesta perspectiva idealitzada dels nenes sols i feliços tot i estar separats dels seu pares: no tenia ni cap ni peus.

 

Un estudi sobre els danys psicològics que havien patit aquells nens i nenes evacuats a Londres va reafirmar les meves intuicions. Aquell treball científic va concloure (  el sentit comú m’havia portat  a la mateixa conclusió) que ho havien passat pitjor els nens traslladats al camp, amb estranys, que els que havien suportat els constants  bombardejos a la ciutat a l’empara  dels seus pares.

 

Aquells tres-cents nens nigerians segrestats, apallissats o violats encara van haver d’esperar unes hores o dies per abraçar els seus pares, perquè el Governador de la província es volia fer una foto amb ells. Els seus pares no els van poder recuperar encara. Aquests polítics de merda que hi ha a tots els països del món, no van voler desaprofitar l’ocasió d’anotar-se  el punt d’haver-los recuperat.

 

Aquells nens  només volien abraçar els seus pares, però això no va poder ser. Una estona més de patiment.  Els ulls buits dels nens des dels seients de la sala de premsa improvisada ens deien a crits  a través de la televisió al  Governador, i a mi, ( busca a internet la imatge desocupat lector i ja em dirà què hi veus)  que volien tornar al seu llit a dormir moltes hores a recer dels seus pares i mares. Però ell es va fer el desentès. Crueltat sobre crueltat.