Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front

Així com Paul Auster al seu llibre  més personal “ Diari d’hivern” descriu les vint-i-una cases on ha viscut, en aquesta entrada d’avui explicaré alguns dels treballs que he desenvolupat al llarg de la meva vida ( no al nivell de Paul Auster, òbviament, ni seran vint-i-un, no ha de patir el desocupat lector),  tot celebrant el dia 1 de maig.

No oblidaré la que va ser la meva primera feina: de dependenta en un estanc. Quatre estius vaig treballar! Recordo aquells temps ( anys vuitanta) amb una mica d’enyorança pels propietaris, que em van tractar com si fos de la família, i per aquella noia que havia de treballar a l’estiu per pagar-se els estudis. Eren altres temps.

Es tractava d’un estanc-boutique molt modern per l'època, al centre de Platja d'Aro. El que més m’agradava era omplir les estanteries amb els  paquets de tabac. Com a nena que jo era, per mi es tractava  d’un joc. El meu objectiu cada dia era que l'estanc semblés nou, acabat d’obrir. No suportava que es buidessin les prestatgeries, cosa que a vegades era complicar d’aconseguir sobretot el mes d’agost, quan no paraven  d’entrar clients a comprar. En el moment que tenia un descans de la venda del tabac, corria a omplir-les. Aquelles estanteries plenes fins a dalt constituïen una gran satisfacció per mi.

També vaig treballar d'ajudant de bibliotecària. Ja us podeu imaginar que la meva feina preferida era buidar el carretó dels llibres retornats pels lectors i col·locar-los correctament al seu prestatge de la biblioteca de Platja d’Aro.

Recentment vaig reformar la cuina de casa. Després de que paleta i fuster em deixessin el pis com si hagés passat un tornado, el vaig haver de netejar i endreçar a fons. Ho vaig fer durant les vacances del mes d'agost ( com un record dels vells temps) i m'ho vaig passar realment bé. Vaig gaudir de la pau i la tranquil·litat de treballar amb la ment en blanc, sense pensar en res més que el ciment enganxat al terra o la pols dels armaris, sense cap pressió. Si no acabava aquell dia, doncs ho faria l'endemà. Quina satisfacció acabar amb mal d’ossos!… Una molt bona medicina per al cervell.
 

Realment alguns privilegiats som feliços amb ben poca cosa!  

Des de que vaig acabar els estudis i vaig començar a treballar de la meva feina actual, puc afirmar sense cap mena de dubte que he tingut sort. Que el desocupat lector ara no s’imagini res de l’altre món. Pels anteriors precedents quant a experiència laboral, ja haurà deduït que la meva exigència no és gaire alta.

I ara és quan la COVID dels c... entra en acció. M’han enviat a casa a tele-treballar. Qui m’havia de dir que aquest nou virus em canviaria de la nit al dia la manera de treballar en la meva feina!.

Intueixo que el teletreball ha vingut per quedar-se, ho veig venir. Em passaré hores i hores mirant la pantalla: correus electrònics, reunions a distància, documents electrònics. Però també molta feina improductiva, ordres no enteses ni ateses, correus no oberts, tasques no finalitzades...Els meus companys de feina estaran a partir d’ara a la pantalla de l’ordinador.

Des que teletreballo no he tornat a gaudir de la mateixa satisfacció de veure unes estanteries plenes de tabac o una cuina brillant.

 Albiro que pot ser tornaré a un part de la meva vida laboral  anterior quan la situació es normalitzi. Però crec que ja no tindré reunions de treball a Barcelona per exemple. Hem descobert el TEAMS . No agafaré el tren,  ni compraré xurros a la Rambla tot fent temps per entrar a la reunió. No veuré mai més als meus companys de Barcelona, i pot ser ni els de Girona. Tot anirà desviant-se cap a través de la pantalla de l’ordinador.  

Està clar que aquest virus ha cagirat la nostra vida. Però és que a mi no m’agrada teletreballar. Ho dic així, tal com sona, picant de peus i una mica enrabiada, com si fos aquella nena de l’estanc.

Perdona avui, desocupat lector: No tinc cap dret a queixar-me amb els temps que corren.