Don't stop the music

 

 

 

 

L'estiu passat quedava amb la meva germana per nedar juntes a la Conca a primera hora del matí. Ens trobàvem davant la discoteca Pachà, o el que queda d’ella.

 

El primer dia ens va sorporendre l'estat de deteriorament del local. L’edificació es mostra amb les finestres i les portes tapiades, amb signes d’haver estat okupada; les parets es troben pintades de graffitis i el més sorprenent de tot: està coberta de vegetació com si es tractés d’unes restes arqueològiques. El Machu Pichu, sense anar més lluny, té una història similar. No va ser fins a finals del segle XIX que uns exploradors el van descobrir ocult sota la selva.

 

Com no es prengui alguna decisió amb la discoteca Pachà, quedarà amagada sota una mà de plantes autòctones de la Costa Brava, i no serà fins d’aquí a uns quants anys que uns arqueòlegs proveïts de matxets la trobaran... i conclouran que era un temple diví ( que ho era,  per mi).

 

Davant la visió d’aquelles runes mig abandonades, la meva germana i jo vàrem començar  a recordar les felices nits d’estiu dels anys vuitanta, quan anàvem a Pachà, Maddox o BB,  i ens ho passàvem  fantàsticament bé en qualsevol de les més de deu discoteques de Platja d’Aro.

 

Totes dues vàrem coincidir en què els joves de la costa que havíem de treballar a l’estiu no teníem més divertiment a la vida que anar a les discoteques: ni pàdel, ni wind-surf, ni motos d’aigua, res. Després de treballar sortíem a prendre un cafè a la cafeteria Montbar o Ramir del carrer principal, i després anàvem a la discoteca de torn. Al principi no importava a quina disco anar, ja fos Joy, Malibú o Marius, amb tal que ens deixessin entrar gratis a les noies, que era a quasi totes: érem el reclam ( carn fresca i jove) per als mascles que sí pagaven l’entrada. Després ja ens vàrem tornar més selectives i, com tot a la vida, ja sabíem quina era la que la música, o la gent, era més del nostre estil... o nivell. Que per a les discoteques també hi ha classes!.

 

Érem completament afortunats i ho sabíem. Les meves amigues i jo sortíem cada nit sense excepció. Hi havia dies de finals d’agost que, quan entràvem per la porta de l’oficina a les 8 del matí, arrossegant el peus i amb la claror del dia entrant per la finestra, declaràvem amb la major convicció que aquella nit descansaríem ( per agafar forces per la següent). Una companya de feina es va arribar a dormir recolzant el cap a una columna de... Palladium. Però ja al vespre, quan s'amagava el sol i s’obrien les llums de la ciutat, ens revifàvem totalment ( a diferència d’ara). Quedàvem, això sí,  només per fer un cafè al Llevant o prendre una tisana al bar Baco. Una cosa porta a l’altra i acabàvem entrant per la porta de qualsevol de les discoteques del poble, Tiffany’s, Kamel o Carroll’s. Ballàvem i ballàvem el que no està escrit, ni cantat.

 

 

I és que la música disco dels anys vuitanta era i és absolutament excepcional i intemporal, tant la bona com la dolenta.  No ha passat de moda en absolut. I això ho sap la Kylie Minogue.

  

kylie-minogue- el pais- ICON-una-epoca-perfecta-en-la-vida-para-quemar-las-discotecas-yo-lo-hice-lo-vivi-y-me-encanto.html

 

Es una dona amb la que no tinc res en comú, excepte l’edat: australiana, cantant, milionària  i artista mundial.  Kylie Minogue basa la major part de la seva carrera artística en la música disco  i  coneix aquest món de primera mà. Ella ha sentit a la pista de ball de les discoteques ( ella a Eivissa) el mateix que jo sentia a Platja d’Aro aquelles nits d’estiu. La cantant afirma en una entrevista a El País, i coincideixo amb ella, que hi ha una època de la vida, perfecta per a cremar-la  a les discoteques. Ella ho va fer, ho va viure. Li va encantar. I a mí també!

 

Una única cosa sí em neguitejava aquells anys. Quan veia aquells vells de trenta anys, o més, movent-ser per la pista de ball, m’entrava un  pànic semblant a la preocupació del meu pare a morir-se i descobrir que no hi havia partits de futbol a l’altre món.  Què seria de la meva vida quan em fes gran?  Com em divertiria?. Jo trobava que aquella gent “gran” desentonava: ni era el seu lloc, ni ballaven bé, ni res. Jo no volia fer pena quan tingués trenta anys!

 

Però el temps va passar i vaig descobrir que, sorprenentment, es pot viure i gaudir de la vida sense anar a la discoteca a les nits. Simplement va ser una etapa que vaig “cremar”, com la Kylie.

 

Només una única vegada he tornat a reviure aquells moments màgics dels estius dels vuitanta. Va ser en una discoteca de Las Vegas, força lluny de Platja d’Aro, tant en l’espai com en el temps,  i per pura casualitat.

 

Amb uns amics estàvem tornant a dormir a l’hotel per aquells carrers il·luminats que sembla que siguin les dotze del migdia i és mitjanit. Jo vaig parar atenció perquè sentia música disco que sorgia d’un local,  i em vaig posar en alerta, com a l’escena final de la pel.lícula "La La Land "  quan l’Emma Stone i el seu marit escolten jazz per un carrer de Los Angeles i decideixen entrar al bar d’en Ryan Gosling ( atenció spoiler) . Nosaltres, sense anar vestits adequadament perquè veníem d’un sopar formal, vàrem decidir entrar. El sotrac va se molt fort. Ens vàrem teletransportar en el temps. La meva amiga i jo, sense dir-nos res, vàrem anar directes al centre de la pista ball tot rodejades d’homes joves blancs i negres de dos metres i mig i noies models de cames infinites sorgides de la portada d’una revista.

 

Diu Kylie Minogue a l’entrevista de “El País” que les discoteques van sorgir com un lloc on tothom podia serà acceptat: inclusió, diversitat, llibertat. És cert: a les discoteques de Platja d’Aro turistes de mitja Europa coincidien a la pista amb nosaltres. Tots érem feliços ballant, sense importar si eres una cambrer, un empresari o una dependenta.

 

A la discoteca de Las Vegas va passar exactament el que explica la Kylie Minogue. Igual que un gai reconeix a un altre gai només amb la mirada, els balladors de Las Vegas ens van mirar, nosaltres a ells, i ens vam reconèixer com al vell catedràtic que ha vingut a fer la classe magistral. Persones de tot el món envoltades de llums, de foscor, i de bona música, ens van acollir amb els braços oberts, i ens van fer lloc a la pista, sense importar-los l’edat, ni la pinta... La música, mai més ben dit, ens va agermanar. Quin ambient que hi havia en aquella discoteca, mare déu: semblava màgia: per uns moments em vaig trobar amb vint anys i ballant a Pachà!

 

Resumint aquest remix de malenconia: la discoteca Pachà ja és un record arqueològic, vaja que sí.