Platja d'Aro. Fase 1

 

Els desocupats lectors que són seguidors d’aquest blog, saben que estava en el meu ànim visitar Platja d’Aro tan bon punt les autoritats em donessin permís per fer-ho. (És molt forta aquesta frase, si fredament l’analitzem).

 

L'última dona viva

 

Doncs bé, en el moment que la regió sanitària de Girona es va trobar en Fase 1, vaig sortir com un cavall desbocat direcció Platja d’Aro, per la baixada de l’Alou, a fi de realitzar la tan desitjada visita.

I m’he trobat justament el que m’esperava: una espècie de Coney Island en hores baixes, però amb un encant pertorbador. He fet realitat el meu somni. Durant quinze dies de fase 1 he passejat per la platja gran, pels carrers del centre, i pel camí de Ronda, sense turistes i amb pocs negocis oberts.

La majoria de botigues i restaurants del centre estaven tancats a les 8 del matí un dia entre setmana de maig. El passeig marítim i la platja es trobaven totalment deserts. Els apartaments amb les finestres tancades, els carrers sense gaires cotxes aparcats,  les piscines dels càmpings al sol, esperant els banyistes, el port sense vaixells... Imatges ben curioses per l’època que estem. He tingut una barreja de sensacions rares, com si estigués en una altra dimensió, o com si m’hagués traslladat en el temps a fa uns quants anys, quan només uns quants privilegiats estiuejaven a Platja d’Aro.

Però puc dir que ensumo que no hi haurà cap desastre econòmic. L’escriptora Isabel Allende va viure uns anys de la seva infantesa a Beirut, durant la guerra civil del Líban. Ho va explicar en el seu llibre autobiogràfic "Paula". Ella havia de travessar Beirut en autobús cada dia per anar al col·legi britànic. Aquest autobús escolar sortia l'endemà de cada dia de batalla, sí o sí, només que no es sentissin trets pels carrers   Després dels tirotejos, ella observava en el seu trajecte com els comerciants i firaires sortien de sota les runes i obrien les botigues i les paradetes del mercats com si res. Col·locaven les caixes amb les mercaderies a la vista i els clients començaven a arribar. La vida continuava inclús en plena guerra. 

I Platja d’Aro no tinc cap dubte que se'n sotirà. Estic convençuda que els turistes tornaran als comerços, hotels, apartaments, restaurants, càmpings, després d’aquests mesos estranys. I els habitants de Platja d’Aro ho saben. Els locals ja estan obrint i preparant-se per a la esperada arribada dels estiuejants els propers mesos. Es poden veure botigues que s’estan reformant, o restaurants que estan pintant o netejant i traient taules per menjar a les terrasses.

Aquests dies de desescalada em dedico a passejar per tot arreu, a peu o en bicicleta. El que més em sobta és la no presència de turistes estrangers amb  el bon temps que està fent.  No em quadra l’equació. Noto la seva absència, com diuen que els passa als que els han hagut de tallar una cama o un braç, que noten el membre perdut. Aquests dies de maig ja començaven a arribar els turistes del nord d’Europa. Ara, altra feina tenen també.

Gaudeixo cada instant d’aquestes excursions com si fos l’últim. Perquè no hi haurà altra ocasió com aquesta. Platja d’Aro en fase 1 està espectacular, només okupada pels seus habitants, i per una encuriosida visitant. Em sento una privilegiada. Però aquesta fase 1 no pot ser eterna. Han estat 15 dies inoblidables que no han de tornar mai més, per molt que em dolgui.

Demà fase 2
 

 

 

Ciutadans exemplars

 

 

Campava pels nostres whatsaps una fotografia de dos-cents taüts col·locats sobre la pista d’un pavelló esportiu tot indicant que es tractava de Madrid. Algú ens volia enganyar i fer creure que es tractava dels morts per coronavirus a Madrid. 

Sort en tenim de la “resistència sideral”: aquells soldats de les xarxes socials que descobreixen les fake news i ens les treuen de la circulació. Quan ens van aclarir que no era a Madrid, sinó a Itàlia, tots vàrem respirar alleujats. O no?  I per a més tranquil·litat no es tractava ni de morts italians per la pandèmia, sinó d’immigrants africans que es van ofegar l’any 2013 davant la costa italiana.

 

- Ahhh... Ja em semblava a mi que no podien ser. La mare que els va parir.! Són uns delinqüents!

Tot just estava investigant quina intenció tenien aquests hackers russos, robots o ments truculentes per llançar aquesta fake new a l’univers i fer-nos espantar amb aquest horror suposadament madrileny, quan el  meu cervell es va aturar en sec (em passa sovint).

Per què m'he indignat al principi? Reconeguem que ja estem acostumats a aquestes xifres de morts al Mediterrani, que ja no ens afecten tant com al principi, i que ara tenim altres problemes a la porta de casa a on parar l'atenció.

Els hackers russos, per posar una cara als autors, saben perfectíssimament que  “la massa” , o sigui “nosaltres, navegadors sobre clavegueram que són les xarxes socials”, no ens immutarem el març del 2020 per uns dos-cents morts africans, però sí si són madrilenys i és a causa del coronavirus. És molt diferent!.

 

Aquesta actitud de desinterès i manca de preocupació pel que passa a l’altra punta de món és directament proporcional al nombre de morts per la pandèmia de tants conciutadans nostres.

Els cadàvers de la foto pertanyien a immigrants procedents principalment d’Eritrea, Somàlia, i Ghana, morts en un gran naufragi davant de la costa de Lampedusa, entre Sicília i Tunísia, l’any 2013.  Pot ser ni sabem situar al mapa on està exactament Ghana.  Si analitzem els esdeveniments des de l’inici de la pandèmia a Wuhan, la ciutat origen del coronavirus, tots hem de reconèixer que al principi no ens vàrem preocupar gaire. Dia rera dia durant gener i febrer les notícies ens anaven donant xifres (falses en el nombre, per suposat, que aquí les autoritats xineses tenen la seva part de culpa) de morts i infectats xinesos a l’altra punta de món. Ni  la OMS, ni els nostres governants, no varen prendre cap tipus de mesura preventiva. No és una de les seves funcions vetllar per la nostra vida i salut?

Vaig més enllà, quan a Itàlia ja existien greus problemes de contagi, tancaments de ciutats a la Lombardia, i infectats que es multiplicaven, el govern espanyol encara permetia vols entre Itàlia i Espanya. 

Aquests dies he sabut que justament en aquelles dates,  quatre persones, ciutadans visionaris, van observar detingudament per la televisió el que estava succeint a Wuhan i a Itàlia, i comprovant que el seu govern no actuava, van prendre mesures pel seu compte, o ho van intentar. 

L’empresa en la que treballa una amiga meva li va anul·lar un viatge de feina a Milà. No van ser les autoritats les que van va vetllar per ella i la seva salut, (l’avió va volar ple cap a Milà) sinó la seva empresa la que van cancel·lar la trobada a Itàlia davant els dubtes que li plantejava. Un tipus d'empresa com les que van anul·lar també la seva participació al Mobile World Congress  de Barcelona, que ja prenien mesures al febrer de 2020.

La germana d’una companya de feina va prendre la iniciativa i es va demanar un permís sense sou també a mitjans de febrer per a poder-se aïllar a casa seva. Té una malaltia crònica d’autoimmunitat i les notícies que hi veia per televisió ja la van fer veure que el problema era molt greu i per a ella podia ser letal. Va salvar la vida. No com altres persones. 

Una àvia li va demanar a la seva filla que no portés els nets al col·legi fins que les coses es veiessin més clares. Les dos dones van tenir una greu discussió a mitjans de febrer. La filla, amiga meva, que va titllar d’exagerada a la seva mare, a hores d’ara ja li ha demanat perdó. 

Si una empresa barcelonina, i dos dones assenyades ja constataven a mitjans de febrer que s’acostava un problema molt greu  i que calia actuar per protegir-nos, com és que els governants, a part de no  fer absolutament res, van permetre manifestacions, eleccions i partits de fútbol?.   

I què hem de dir del director d’una residència d’avis a Barcelona, tornant d’una reunió a Madrid, on ja es començava a analitzar el problema,( però no es va prendre cap decisió), va adquirir EPIS per als treballadors de la residència, la qual cosa va donar com a resultat que cap avi ni treballador va ser contagiat?.

Persones assenyades i responsables  van veure venir el tsunami i van actuar. Els nostres governants, catalans, espanyols, europeus, americans...( i els seus assessors)  no. Es van perdre el mes de Febrer uns dies molt valuosos que podrien haver salvat vides. 

Nosaltres i els polítics que ens governen ( perquè per molt que ens dolgui tenim els polítics que ens mereixem) som uns necis. Pensàvem, al gener i febrer, que el patiment de Wuhan, com el de Lampedusa el 2013, no anava amb nosaltres. Com que ho vèiem tan lluny, a través de la pantalla de televisió que ens protegia,  estàvem tranquils que aquí no arribaria.  

La nostra estupidesa ha permès que el virus s’expandís com una explosió nuclear i arribés fins a la porta de casa nostra, just on deixem ara les sabates quan tornem del carrer per no infectar.nos. 

Ens trobem actualment que Espanya és un dels països amb més morts de coronavirus per milió d’habitants i un dels que pitjors perspectives econòmiques té en comparació a la resta de països de la Unió Europea.

Pregunteu-vos per què?  Des que sabeu que és una foto falsa la dels taüts a Lampedusa/Madrid  esteu més tranquils?.

Doncs això.

 

 

 

Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front

Així com Paul Auster al seu llibre  més personal “ Diari d’hivern” descriu les vint-i-una cases on ha viscut, en aquesta entrada d’avui explicaré alguns dels treballs que he desenvolupat al llarg de la meva vida ( no al nivell de Paul Auster, òbviament, ni seran vint-i-un, no ha de patir el desocupat lector),  tot celebrant el dia 1 de maig.

No oblidaré la que va ser la meva primera feina: de dependenta en un estanc. Quatre estius vaig treballar! Recordo aquells temps ( anys vuitanta) amb una mica d’enyorança pels propietaris, que em van tractar com si fos de la família, i per aquella noia que havia de treballar a l’estiu per pagar-se els estudis. Eren altres temps.

Es tractava d’un estanc-boutique molt modern per l'època, al centre de Platja d'Aro. El que més m’agradava era omplir les estanteries amb els  paquets de tabac. Com a nena que jo era, per mi es tractava  d’un joc. El meu objectiu cada dia era que l'estanc semblés nou, acabat d’obrir. No suportava que es buidessin les prestatgeries, cosa que a vegades era complicar d’aconseguir sobretot el mes d’agost, quan no paraven  d’entrar clients a comprar. En el moment que tenia un descans de la venda del tabac, corria a omplir-les. Aquelles estanteries plenes fins a dalt constituïen una gran satisfacció per mi.

També vaig treballar d'ajudant de bibliotecària. Ja us podeu imaginar que la meva feina preferida era buidar el carretó dels llibres retornats pels lectors i col·locar-los correctament al seu prestatge de la biblioteca de Platja d’Aro.

Recentment vaig reformar la cuina de casa. Després de que paleta i fuster em deixessin el pis com si hagés passat un tornado, el vaig haver de netejar i endreçar a fons. Ho vaig fer durant les vacances del mes d'agost ( com un record dels vells temps) i m'ho vaig passar realment bé. Vaig gaudir de la pau i la tranquil·litat de treballar amb la ment en blanc, sense pensar en res més que el ciment enganxat al terra o la pols dels armaris, sense cap pressió. Si no acabava aquell dia, doncs ho faria l'endemà. Quina satisfacció acabar amb mal d’ossos!… Una molt bona medicina per al cervell.
 

Realment alguns privilegiats som feliços amb ben poca cosa!  

Des de que vaig acabar els estudis i vaig començar a treballar de la meva feina actual, puc afirmar sense cap mena de dubte que he tingut sort. Que el desocupat lector ara no s’imagini res de l’altre món. Pels anteriors precedents quant a experiència laboral, ja haurà deduït que la meva exigència no és gaire alta.

I ara és quan la COVID dels c... entra en acció. M’han enviat a casa a tele-treballar. Qui m’havia de dir que aquest nou virus em canviaria de la nit al dia la manera de treballar en la meva feina!.

Intueixo que el teletreball ha vingut per quedar-se, ho veig venir. Em passaré hores i hores mirant la pantalla: correus electrònics, reunions a distància, documents electrònics. Però també molta feina improductiva, ordres no enteses ni ateses, correus no oberts, tasques no finalitzades...Els meus companys de feina estaran a partir d’ara a la pantalla de l’ordinador.

Des que teletreballo no he tornat a gaudir de la mateixa satisfacció de veure unes estanteries plenes de tabac o una cuina brillant.

 Albiro que pot ser tornaré a un part de la meva vida laboral  anterior quan la situació es normalitzi. Però crec que ja no tindré reunions de treball a Barcelona per exemple. Hem descobert el TEAMS . No agafaré el tren,  ni compraré xurros a la Rambla tot fent temps per entrar a la reunió. No veuré mai més als meus companys de Barcelona, i pot ser ni els de Girona. Tot anirà desviant-se cap a través de la pantalla de l’ordinador.  

Està clar que aquest virus ha cagirat la nostra vida. Però és que a mi no m’agrada teletreballar. Ho dic així, tal com sona, picant de peus i una mica enrabiada, com si fos aquella nena de l’estanc.

Perdona avui, desocupat lector: No tinc cap dret a queixar-me amb els temps que corren.

CAOS

Fa uns quants anys als diaris locals de Xian i Pequín van publicar la notícia de que un avió carregat amb sis-cents turistes procedents de totes parts d’Espanya havia arribat a Xina per realitzar un circuit organitzat. Visitarien tots junts Xian i desprès aquest mateix vol xàrter els traslladaria a Pequín. Mai havia arribat un grup tan nombrós a Xina. Tal era la novetat d'aquest gran viatge que va ser notícia destacada a primera plana dels diaris xinesos.

Després de haver visitat tots junts  Xian i Pequín, els sis-cents turistes es van trastocar completament. Van patir un brot de consumisme col·lectiu, tot i estar visitant un país comunista. Ja és ben estrany.

Van descobrir als mercats de Pequín els objectes de luxe més preuats perfectament falsificats: bosses de mà, rellotges, corbates, bolígrafs.... i a preus irrisoris. I van voler comprar tots aquells productes i en grans quantitats, perquè eren baratíssims, per portar a la família, als amics,  als coneguts, per pur consumisme o pel que sigui, però es van passar tres pobles.

La policia política xinesa, si és que els vigilava discretament, no oblidarà mai com alguns turistes van comprar una paradeta sencera de corbates de marca,  o com, venedors ambulants de rellotges eren assaltats als carrers per aquests estrangers per comprar-los tots els que portaven a sobre, amb caixeta inclosa. Segurament també la policia va contemplar estupefacta com aquests occidentals arrossegaven pels carrerons dels mercats enormes maletes comprades allà òbviament, per a poder encabir a dins el munt de coses, ...que semblaven de luxe, però no ho eren.

Els problemes per a aquest grup d’espanyols es van produir a la tornada al seu país. Aquests viatgers desbocats es van presentar a l'aeroport de Pekin amb  més maletes per facturar de les que havien portat a l'anada. Les autoritats xineses de l’aeroport de Pequín van quedar col·lapsades amb el munt de maletes per carregar a l’avió. Van embarcar les que hi van caber, i punt, sense criteri, sense contemplacions i sense avisar ningú, com fan les autoritats xineses amb els seu conciutadans.  A la cinta transportadora de l’aeroport de Barcelona, els viatgers assenyats del grup van descobrir que la seva única maleta s’havia quedat a Pequín, mentre observaven, atònits, com altres membres del grup, els afortunats eixelebrats, recollien ben feliços de la cinta fins a tres maletes grosses, bicicleta inclosa.

 

Caos a Pequín :  injustícia a Barcelona.

Per als propers mesos, aquest caos, i per tant la conseqüent injustícia, l’ensumo a través de diversos ímputs que m’arriben, tot i estar tancada i confinada.

Una amiga m’ha explicat que està treballant en un organisme públic i no li han facilitat mascareta tot i que la seva feina és d’atenció al públic. Ella i els seus companys de feina se no poden portar mascareta perquè no han trobat. Fins aquí res estrany, entra dins l’ anormalitat amb que s’està gestionant la crisi. Però he sabut de manera extraoficial que a cinquanta metres d’on ella treballa hi ha una altra administració catalana, tancada  actualment per la pandèmia, que ha adquirit milers de mascaretes per als seus funcionaris, els quals actualment no estan treballant,  estan confinats a casa. Caixes i caixes de mascaretes estan emmagatzemades al soterrani de l’edifici,  abandonades com l’Arca de Noé al final d’ “Indiana Jones i l’Arca perduda”, per a ser utilitzades pels seus treballadors, que no atenen ni atendran públic, i per a un futur que no té data a dia d'avui.

 

Conclusió: tenim personal sanitari bramant actualment per poder tenir mascaretes, mentre diferents administracions catalanes sense cap coordinació van al seu aire i en compren i en reserven per als seus funcionaris confinats, i les guarden...  

La tornada escalonada a la normalitat els pròxims mesos serà caòtica i provocarà situacions injustes. Més val que estiguem preparats per si no ens arriba la maleta des de Xina.

 

 

 

PD.  La policia xinesa deu tenir identificada una dona del grup  que va comprar fins a 50 figuretes de Guerrers de Xian.  La van veure pel mercat, carregant les caixes com una equilibrista del circ xinès... fins que van caure al terra.  Alguns guerrers van arribar a Girona decapitats. Si els seus amics i familiars observessin detingudament els guerrers exposats al menjador de casa seva veurien la petita cicatriu que tenen al coll, que no és fruit de la batalla sinó de la cola d'enganxar.  

 

He vist coses que vosaltres mai creuríeu...

"I've seen things you people wouldn't believe...

Des que hem rebut  un missatge de veu d'un amic, a través de whatsapp, estem més prepocupats, si això era possible.

Per casualitat,  l’estàvem trucant per telèfon, i ell ha despenjat un moment  només per dir-nos que una ambulància se l’estava emportant cap a l’hospital i que ens mantindria informats.  Ens hem angoixat  molt, però ell ens ha anat enviant whatsapps des de l’ambulància per traquil·litzar-nos. Anava tot sol cap a l’hospital. La seva dona ni cap familiar l’ha pogut acompanyar, lògicament.

Un cop fetes les primeres proves mèdiques, els metges han constatat que no es tractava de coronavirus i l’han traslladat a una zona aïllada d'Urgències. Gràcies a que el nostre amic portava el telèfon mòbil, nosaltres hem anat seguint la seva evolució.

L’any passat vàrem passar un cap de setmana a la muntanya amb ell, la seva dona i uns amics. A la nit, després de sopar,  vàrem jugar a endevinar pel·lícules. Sé del cert que  a cap dels amics que ens trobàvem junts en aquella vetllada els venia de gust fer el mico davant els altres per endevinar pel·lícules ( tots ja tenim una edat). Però vaig treure’m de sota la màniga el totxo “Mil películes que tienes que ver antes de morir”,  per si algú posava l'excusa de no conèixer títols de pel·lícules, i tothom es va resignar.  Després d'alguns gintònics, tots vàrem perdre la vergonya.

Per descomptat que vaig guanyar els altres equips i vaig descobrir amb gran alegria que el nostre amic només coneixia títols de pel.licules Disney, gràcies als seus fills, i tot un clàssic per ell :“Las albóndigas en remojo” dels anys vuitanta. Imagineu-vos com va interpretar amb mímica unes mandonguilles i en remull.

Amb aquests antecedents, puc donar fe que el nostre amic no té ni idea de quina pel.lícula és Blade Runner i per tant tampoc sap qui o què és un Replicant.

D’aquí que les paraules del seu missatge de veu arribades des de la llitera de sala d’Urgències, amb febre i amb mascareta posada, ens han provocat un clafred de dalt a baix. Jo he hagut de picar play al missatge diverses vegades perquè no m’ho crèia:

- He vist coses que vosaltres mai haguéssiu imaginat.

Per un moment, m'ha semblat que estava escoltant a Rutger Hauer, el replicant dolent de Blade Runner, a l'escena final abans de morir .

I ens ha advertit:

- Quedeu-vos a casa, no sortiu per res. No us ho puc explicar amb paraules. Això és indescriptible.

 I s'ha tallat la comunicació.

Ara el nostre amic ja es troba millor. El van enviar a casa poc després d'enviar-nos el missatge. Un metge el passa a visitar cada dia a domicili per més seguretat. Ens ha enviat una fotografía d'ell amb el gota a gota posat a  la sala d'estar, i amb expressió d'haver vist la foscor de la Porta de Tannhäuser … i haver tornat.

 "He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida ... He vist com atacaven naus incendiades més enllà d'Orió ... He vist raigs C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser ... Tots aquests... moments segur que es perdran... en el temps... com ... llàgrimes... en la pluja ... És hora ... de morir." 

 

Aquest missatge del meu amic m'ha fet adonar que els dies macos com avui  amb sol que veiem per la finestra són un miratge. Tot és fals, com les dades de morts i de contagiats... aquí i a Xina.

L'última dona viva

Tants dies de confinament, o confitament segons com es miri, tantes fotos de paisatges sublims que m’ofereix el mòbil quan l’engego, tantes sèries de televisió a Netflix sobre crims nòrdics amb els seus impactants paisatges nevats... i el que m'fet adonar d’una manera terrible i cruel que no puc sortir de casa és un article d’Albert Soler al Diari de Girona sobre la seva excursió a Platja d’Aro la setmana passada.

Albert Soler: Platja d'Aro, la ciutat que no dorm mai, ara ronca

Quan era petita els meus pares em deixaven anar tota sola pel poble molt de tant en tant. Un diumenge d’hivern de fa molts anys van venir uns amics de Barcelona a visitar-nos, i els pares van accedir a deixar-nos a anar els nens tots tres sols a fer un vol per Platja d’Aro. Els records són en blanc i negre, igual que les fotografies d’aquell dia estrany, perquè ho vàrem trobar tot tancat i com que recordo que bufava la tramuntana, no havia ningú pel carrer. Eren els anys setanta i els hiverns de Platja d’Aro no eren com els actuals, amb tot de botigues i restaurants oberts. Als inicis del naixement de Platja d’Aro, els diumenges a la tarda d’hivern no obria ni el tato ni els magatzems Vall.

És l’únic record que tinc de Platja d’Aro buida. Per tant, aquesta visita que ha tingut l’oportunitat de realitzar l’afortunat periodista gironí és motiu d’una profunda enveja per part meva. M’encantaria poder anar a visitar el poble en aquestes circumstàncies

No em puc imaginar l’avinguda principal de Platja d’Aro, a l’alçada de la cafeteria El Cisne, sense gent i sense cotxes... però és que no puc, no puc. És absolutament impossible. O el parking de la Plaça Europa buit de cotxes, o la Platja gran sense ni una ànima. No havia passat mai una cosa així en la breu història del poble. La qual cosa em porta a preocupar-me pel futur de tots aquests negocis tancats, ja que el sector del turisme és el més afectat per la pandèmia econòmica i s’acosta l’estiu. Aquesta pandèmia ha provocat situacions mai viscudes en llocs i persones, com l'anul.lació de la celebració de la Patum de Berga ( només durant la guerra civil va passar una cosa així).

Com m’agradaria córrer pel passeig marítim solitari, veure els aparadors de les botigues, sense pressa per comprar res, mullar-me els peus a la platja, ara que fa bons temps, caminar per la sorra gruixuda o recórrer el Passeig de Ronda, com si fos l’última dona viva acompanyant Charlton Heston al planeta dels simis.

Us ho dic ben seriosament: Ha estat molt dur per mi escriure aquesta entrada d'avui i constatar que no puc agafar el cotxe i córrer a gaudir d’aquests moments solitaris del meu poble. Em fan enveja la meva tia, que pot sortir a comprar el pa i.. la Policia Local. Quina sort que tenen!

Equips de Protecció Individual (EPI)

Ja saben els desocupats lectors, per altres entrades de Lilladelesbos, que tinc un especial interès, un punt malaltís, per la Segona Guerra Mundial.  M’agrada llegir sobre tàctiques militars i també sobre les decisions polítiques que els països participants a la guerra varen prendre.



Soldats de la 6ª Dividió 'Aerotransportada
Antony Beevor." El dia D. La batalla de Normandia"

Ni idea de per què m’interessa el tema. Pot ser tinc un avantpassat militar... O simplement admiro aquells soldats,  herois d’altres èpoques. Moltes vegades em pregunto què va passar pel cap d'un noi d’Omaha, (USA )  per traslladar-se a Europa, desembarcar a Normandia enmig d’un infern de metralletes i bombes alemanes ( Veieu “Salvar al soldado Ryan”) i a sobre tenir la convicció que estava complint el seu deure.

El mateix que estan fent els nostres metges i metgesses, infermers i infermeres, els nostres soldats del segle XXI, portant a terme la batalla més gran després de la Segona Guerra Mundial, com molts diaris qualifiquen la situació que ens ha tocat viure aquests dies.

El desembarc a Normandia ho explica amb tota mena de detalls l’historiador i exmilitar Antony Beevor, en el llibre “El dia D. La batalla de Normandia”. Aquests dies de confinament l’he tornar a recuperar i rellegir ( sí, ho has llegit bé, sí tornar, segona vegada, sí, sí). Vaig començar fullejant les fotografies en blanc i negre que il.lustren els diferents capítols i sense adonar-me'n em vaig trobar al despatx de Winston Churchill, mentre es prenia la terrible decisió que afectaria les vida de milers de joves soldats aliats i de civils francesos.

La xifra total de morts a la Batalla de Normandia,  segons Antony Beevor, va ser de: 125.847 soldats americans, 70.000 civils francesos, 240.000 soldats alemanys i 83.000 soldats britànics, canadencs i polacs. A part dels ferits.

Quan vaig llegir per primera vegada aquestes dades, poc em podia imaginar que avui em trobaria escoltant notícies sobre quasi 11.000 persones mortes a Espanya per coronavirus, acostant-nos als 13.000 morts  d’Itàlia. I que jo assumiria cada nit, el nombre de morts, com una catàstrofe natural que ens ha tocat viure a  la nostra generació, quan no ho és.

El dia 5 de juny de 1944, de matinada, les forces aerotransportades dels Aliats, (més de 1.200 avions, havia de ser impressionant), varen creuar el canal de la Mànega en direcció la costa de Normandia carregats de soldats que anaven guarnits fins a les celles amb tota mena d’armes. Empreses del Regne Unit i Estats Units s'havien reconvertit per fabricar material armamentístic que seria utilitzat pels soldats aliats el dia D.

La nit abans els soldats es varen afaitar totalment el cap per facilitar la feina als metges en cas que fossin ferits. Els van donar també pistoles, metralletes, granades. Portaven cartutxeres de bales creuades pel cos, a l’estil “Pancho Villa”, cascos de  camuflatge que contenien a dins el botiquí  amb morfina, i vendes. Els van recomanar que, quan arribessin a terra, utilitzessin ganivets i granades per atacar, en comptes de pistoles, per evitar possibles confusions amb l’enemic, no fos cas que de nit disparessin un tret a un company per error. Van fer pujar aquells soldats als 1.200 avions, perfectament equipats per a la guerra contra els alemanys.

Els nostres governs actuals, sense haver après res de la història, i com al segle passat, s’han dedicat a fabricar material de guerra de la més alta tecnologia, drons, vaixells de guerra, avions,... per defensar-nos aquí o al Pròxim orient, on faci falta, de terroristes, però no d’un virus.

Els polítics que ens governen no han sabut preveure ( i ja fa dies que dura) que els nostre personal sanitari havia de tenir el material adequat  de protecció contra l’enemic invisible, igual que els Aliats al juny de 1944 van considerar prioritari equipar els soldats paracaigudistes amb armament i inclús medicines, fins i tot a sota el casc. Els nostres dirigents no han pogut preveure res de tot el que ens venia a sobre quan des del desembre de l’any passat, dos mesos abans de la debacle, es van detectar els primers casos de coronavirus a China. Fins a cinc vegades l'OMS, com San Pere, va advertir els nostres governants que compressin material de protecció indivigual, EPI, per al personal sanitari i per a la població.

Els nostres valents soldats del segle XXI estant lluitant per nosaltres, literalment, però equipats menys que un soldat de les unitats aerotransportades creuant el canal de la Mànega.

Els nostres soldats, no haurien de poder fer la seva feina sense riscos innecessaris? Són treballadors amb una gran vocació, però no tenim dret a demanar-los que es sacrifiquin per nosaltres. On està escrit que la meva vida val més que la d’un metge o un infermer o un cel.lador? I també s'estan sacrificant les seves famílies: poden contagiar-les quan arriben a casa.

En aquesta pandèmia s’han pres i es prendran, segur, decisions que han tingut i tindran com a resultat la pèrdua de vides humanes, no sols la dels malalts morts per manca de respiradors i de llits a les UCI. També persones membres del personal sanitari s'han infectat i inclús han mort contagiades per manca d’equips de protecció individual. No estem parlant d'una cartutxera de bales. Em referixo a una  simple mascareta, una bata... productes segur ben barats.

I sí, els Aliats van guanyar la batalla de Normandia, com nosaltres superarem aquesta pandèmia,  i van poder arribar a París, però el resultat va ser molt imperfecte. Si llegiu el llibre d‘Antony Beevor comprovareu que mariscals, generals i polítics amb noms grandiloqüents com Montgomery, Churchill o De Gaulle, van decidir erròniament sobre assumptes que van costar vides humanes tant de soldats com de civils francesos, i no em refereixo als anomenats danys col.laterals de les guerres, si no a greus equivocacions portades a terme per egos o interessos personals. 

Sortirem avui a les 8 del vespre al balcó per aplaudir els nostres valents soldats, com cada dia des del balcó, però no n’hi haurà prou. Quan tota aquesta situació es superi, i es faci una anàlisi en profunditat i un recompte dels errors, s’hauran de demanar responsabilitats, per no haver preparat adequadament el nostre personal sanitari, com als judicis de Nuremberg... (un altre capítol de la Segona Guerra Mundial, però deixem-ho per un altre dia).

entrevista a una enfermera UCI Catalnuya

Nit islandesa

 

 

En el meu viatge a Islàndia ja fa uns quants anys, vaig visitar el museu Glaumbaer dedicat a la al món rural islandès.

Glaumbaer és una granja- museu situada a Skajafjodür, a la costa nord d’Islàndia, front al Mar de Groenlàndia.  Es troba sobre un turó, aïllada del poble i de tot,  com qualsevol  altre masia islandesa. Aquesta granja-museu del segle XVIII està ben restaurada i  és una mostra fidedigna de les duríssimes condicions de vida dels pagesos islandesos.

Glaumbaer la formen tretze casetes mig soterrades. El sostre i les parets d’aquestes edificacions estan fets de turba assecada, únic material de construcció al segle XVIII que es podia utilitzar al país, perquè a Islàndia no hi havia arbres, se'ls van carregar els vikings i els volcans.  Al segle XIX els islandesos van poder afegir la fusta a les cases. Els troncs els arribaven a les costes islandeses des d'Amèrica, a través de les corrents del mar. No és increïble?.

Les cases de la granja Glaumbaer estaven unides entre elles per un llarg passadís també sota terra. Cadascuna de les cases tenia una funció diferent: cuina, rebost, lleteria, i fins i tot hi havia l’ habitació de convidats. Però l’estança que a mi em va cridar més l’atenció  va ser l’anomenada Sala Comú, al final del llarg passadís: una saleta on vivien, menjaven i  dormien els senyors de la casa, els criats i els peons tots junts sense distinció.

Fins a vint-i-dos persones podien ocupar aquest espai reduït. Tots  plegats en aquesta sala per a poder donar-se escalfor entre ells i que així la temperatura de la sala fos més agradable. Els llits individuals servien per dormir, però també per guardar els cèntims i objectes de valor sota el coixí, lloc sagrat i intocable,  així com també per menjar i per treballar els llargs i foscos dies d’hivern. Especialment precioses eren unes safates  individuals de fusta: s’utilitzaven per menjar, per cosir, per cardar la llana, per escriure... Eren absolutament imprescindibles. Durant els dies i les nits d'hivern les  vint-i-dos persones convivien intentant no tocar-se entre elles mentre feinejaven, com a prova de respecte i  bona convivència. Per entretenir-se s’explicaven històries, les famoses Sagues islandeses.
 

 

Aquests valents pagesos,  descendents de vikings, aïllats de la resta del món durant mesos, no podien sortir d’aquells edificis mig soterrats i coberts per metres de neu. Però una cosa sí tenien clara:  després d'aquells hiverns freds i de llargues nits, arribaria la primavera i sobretot la llum de l'estiu. Llavors podrien sortir de la granja per treballar el camp i pasturar els animals. Sempre tenien en el pensament  que aquell tancament només era temporal.

La diferència entre la situació dels pagesos islandesos a les granges i la nostra, confinats en el nostre pis, és la desesperança. Tot i que estem infinitament més còmodes als nostre piset que a la Sala comú de Glaumbaer,  jo no aconsegueixo visualitzar quan arribarà l’estiu.  No sé si després d'aquesta fosca primavera gironina, es fondrà la neu sobre el teulat fet de turba, caurà l'aigua desbocada per les majestuoses cascades, o cobrirà la molsa de color verd els camps de lava, com a Islàndia.
 

No he pogut encara assimilar, i ja portem una setmana, la situació en la que ens trobem tots en aquest país. No em crec encara que sigui la protagonista d’una pel.lícula de ciència ficció, però de les de terror. Penso que obriré els ulls i això no estarà passant.

Però no: cada dia em desperto a la matinada i el silenci terrorífic em recorda de sobte que s’està morint la gent als hospitals, per manca de material i respiradors. Ja portem un setmana de confinament i no dormo bé, com moltes altres persones. Escric a altes hores de la nit, la pitjor hora per estar desperta, quan tot el que passa a l’exterior sembla encara més terrible, però en aquest cas ho és.

Aquests dies ( i nits) estranys  intentaré compartir històries amb els desocupats lectors, ara confinats, per tal de distreure els pensaments.