L'última dona viva

Tants dies de confinament, o confitament segons com es miri, tantes fotos de paisatges sublims que m’ofereix el mòbil quan l’engego, tantes sèries de televisió a Netflix sobre crims nòrdics amb els seus impactants paisatges nevats... i el que m'fet adonar d’una manera terrible i cruel que no puc sortir de casa és un article d’Albert Soler al Diari de Girona sobre la seva excursió a Platja d’Aro la setmana passada.

Albert Soler: Platja d'Aro, la ciutat que no dorm mai, ara ronca

Quan era petita els meus pares em deixaven anar tota sola pel poble molt de tant en tant. Un diumenge d’hivern de fa molts anys van venir uns amics de Barcelona a visitar-nos, i els pares van accedir a deixar-nos a anar els nens tots tres sols a fer un vol per Platja d’Aro. Els records són en blanc i negre, igual que les fotografies d’aquell dia estrany, perquè ho vàrem trobar tot tancat i com que recordo que bufava la tramuntana, no havia ningú pel carrer. Eren els anys setanta i els hiverns de Platja d’Aro no eren com els actuals, amb tot de botigues i restaurants oberts. Als inicis del naixement de Platja d’Aro, els diumenges a la tarda d’hivern no obria ni el tato ni els magatzems Vall.

És l’únic record que tinc de Platja d’Aro buida. Per tant, aquesta visita que ha tingut l’oportunitat de realitzar l’afortunat periodista gironí és motiu d’una profunda enveja per part meva. M’encantaria poder anar a visitar el poble en aquestes circumstàncies

No em puc imaginar l’avinguda principal de Platja d’Aro, a l’alçada de la cafeteria El Cisne, sense gent i sense cotxes... però és que no puc, no puc. És absolutament impossible. O el parking de la Plaça Europa buit de cotxes, o la Platja gran sense ni una ànima. No havia passat mai una cosa així en la breu història del poble. La qual cosa em porta a preocupar-me pel futur de tots aquests negocis tancats, ja que el sector del turisme és el més afectat per la pandèmia econòmica i s’acosta l’estiu. Aquesta pandèmia ha provocat situacions mai viscudes en llocs i persones, com l'anul.lació de la celebració de la Patum de Berga ( només durant la guerra civil va passar una cosa així).

Com m’agradaria córrer pel passeig marítim solitari, veure els aparadors de les botigues, sense pressa per comprar res, mullar-me els peus a la platja, ara que fa bons temps, caminar per la sorra gruixuda o recórrer el Passeig de Ronda, com si fos l’última dona viva acompanyant Charlton Heston al planeta dels simis.

Us ho dic ben seriosament: Ha estat molt dur per mi escriure aquesta entrada d'avui i constatar que no puc agafar el cotxe i córrer a gaudir d’aquests moments solitaris del meu poble. Em fan enveja la meva tia, que pot sortir a comprar el pa i.. la Policia Local. Quina sort que tenen!