Depressione post lectionem

Hi ha dies que em deprimeixo quan,  a primera hora del matí fullejo per internet les notícies que els diaris ens vomiten. En sóc conscient que possiblement a molts  desocupats lectors us passa. Ara bé, cada dia tornen a fullejar i a deprimir-nos.

Avui per exemple, he constatat després d'una llarga setmana de debat al Congrés dels Diputats, el que ja sabia. Als nostres polítics no els interessem gens ni mica. No han pensat ni un minut en cap de nosaltres. El missatge que els vam trametre a les urnes va ser molt clar: heu de pactar. Si tornem a fer eleccions els tornarem a dir el mateix. Però ells, més interessats en el partit, com a monstre amb vida pròpia, que en nosaltres, necessitaran una espècie de segona volta per constatar-ho. Pot ser nosaltres descubrirem el que ja saben els belgues: que no els necessitem. Bèlgica va estar divuit mesos sense govern i al pais no hi ha hagut cap desastre.

Al meu Ajuntament els regidors estan pendents del sou d'un alcalde que no ha votat ningú.

A Europa els polítics de la Unió Europea abandonen Grècia a la deriva tant pel que fa al tema del rescat financer com ara davant l'allau de refugiats sirians. I ahir a Holanda va guanyar les eleccions  l'extrema dreta, sense majoria absoluta.

No sé per què em ve a la memòria la frase  " És la política, estúpid!" (*)

Avui voldria recordar tres persones que van morir de pena, o es van suïcidar, davant les notícies negatives que els arribaven.

Stefan Zweig,  gran escriptor austríac, va poder escapar a Brasil  fugint del nazisme. Es va suïcidar l’any 1942 juntament amb la seva esposa, convençut que els nazis guanyarien la guerra i que l’Europa civilitzada que ell coneixia, estava desapareixent. Quan devia llegir els diaris al Brasil, mentre esmorzava, devia espantar-se d'allò més: jueus deportats a camps de concentració, nazis ocupant París, bombardejos a Londres, l’exèrcit alemany arribant a les portes de Stalingrad.

 

L’artista alemany  Manfred Gnädinger  va morir de pena al 2002 a la "costa da morte" de Galícia, veient impotent com el “xapapote” del petrolier enfonsat i foradat " “Prestige” embrutava la seva estimada costa gallega " con unosss hilillosss de plassstilina", i pensant segurament que un infern negre s’havia instal·lat a casa seva per sempre més. El seu paradís havia desaparegut i no valia la pena continuar vivint en un món tan brut i sense cap consideració pel medi ambient.

LLuís Maria Xirinachs, filòsof i polític català,  l'any 2007 va morir passejant per un bosc, decebut perquè considerava que el poble català i els seus polítics no estaven lluitant  suficientment  per la independència de Catalunya.

Tres persones molt sensibles, a les quals, les notícies que els arribaven del món exterior, els van superar.

Doncs jo moltes vegades em sento com ells, salvant molt les distàncies és clar.

Les informacions dels diaris em poden espatllar el dia. Des del primer món, i des de la meva còmoda bombolla, fico el nas a través de la lluminosa pantalla de l’ordinador, tal com la nena de Poltergeist i em puc permetre el luxe de deprimir-me una mica tot llegint les notícies: sóc una privilegiada.

P:D: Entristeix pensar que aquestes tres persones, si haguessin esperat un temps, pot ser haurien vist canvis positius que les haurien fet felices: els nazis van perdre la guerra, la costa gallega es va netejar força gràcies als voluntaris, i els últims 11 de setembre a Catalunya hi ha hagut unes manifestacions independentistes tals, que haguessin fet emocionar en Lluís Maria Xirinacs.

P.D." És l'economia, estúpid" és frase original.