El PIN de la targeta

Hi ha un estereotip dels belgues que tinc fixat a la memòria. Està basat simplement en el meu tracte amb ells durant els anys vuitanta i noranta quan vaig treballar en una Oficina d’informació turística de la costa. Llavors venien molts turistes belgues al meu poble buscant sol i platja. 

L’aspecte que més em meravellava d’ells era la confiança en les persones, en els desconeguts, i el seu absolut respecte per les normes. D’entre les moltes anècdotes viscudes, voldria destacar la de la parella belga que van perdre una targeta que servia exclusivament per treure cèntims del caixer automàtic. Es pensaven que algú l’hauria portat a la Policia Local, i no era així.  Els vaig ajudar a trucar al seu banc per anul·lar-la,  però en ser diumenge, no aconseguia posar-me en contacte telefònic. Llavors els vaig dir que no patissin, que esperessin l’endemà, que sense el PIN, si algú la volia utilitzar, no podria treure cèntims del caixer. ( als anys vuitanta ni sabíem el que era un hacker) Ai senyor! Havien apuntat el PIN a la part darrera de la targeta,  per no oblidar-lo!. Vaig afanyar-me ràpidament a posar-me amb la central del banc de Bèlgica. En veure’m tan atrafegada i, per què no dir-ho, emprenyada amb ells, no entenien res. A Bèlgica, la persona que troba una targeta, la porta a la Policia immediatament. Amb els anys, recordant l’anècdota, no sé qui és més normal, si ells per confiar en les persones, o jo per creure sense cap mena de dubte, que qui la trobés, intentaria treure cèntims del caixer aprofitant el PIN tan que amablement ells havien apuntat.

Dels flamencs em sorprenia que molts d'ells només parlessin neerlandès:  ni francès ( per decisió política)  ni cap altre idioma. Però així com els catalans tenim el roc a la faixa de l’espanyol, i els holandesos parlen també anglès, molts flamencs que venien a l’Oficina d’Informació només parlaven neerlandès. Admirava la valentia d’aquelles famílies, que agafaven  un cotxe totes soles, conduïen durant 2000 kilòmetres per banyar-se a les nostres platges,  i només parlaven neerlandès. Suposo que confiaven que, o bé no necessitarien parlar amb ningú, o bé la carta del restaurant estaria en holandès, o... o que ja es farien entendre d’alguna manera.  Ara bé, quan venien a l’Oficina en busca de suport,  com per exemple que se’ls havia espatllat el cotxe, i buscaven un garatge, o es trobaven malament i necessitaven  un metge, jo patia per atendre'ls.   En aquella època m’enfadava amb ells en silenci per no poder ajudar-los com jo voldria. Pensava jo, si parlessin francès o anglès jo hagués estat en millors condicions per ajudar-los amb el mecànic o amb el metge.  Ara els reconec el coratge en mantenir-se en els seus ideals encara que els portés algun petit inconvenient: el cotxe s’acabava arreglant, i el metge,  alguna cosa els receptava. Segurament tots van tornar cap a Bèlgica amb alguna paraula en català apresa i algun plat de restaurant sense menjar.

Aquesta setmana he recordat aquells turistes belgues. No puc ni imaginar com s’han de sentir arrel dels atemptats a Brusel·les. Deuen estar en estat de xoc. Els belgues, tan confiats,  tan complidors de les normes fins al punt que la seva policia no va detenir una nit  un dels terroristes de París, perquè les seves normes prohibeixen detencions durant la nit. M’agradaria parlar amb la parella de la targeta perduda. Què deuen pensar? Ells, que viuen en un país petit on es considera que les bombes exploten al Pakistan, o en ciutats importants com Nova York, París o Londres, no en la discreta Brusel·les. 

No sé si aquella innocència, aquella confiança en les persones i en les normes s’ha perdut per sempre més.

PD: Desocupat lector, em permetràs que faci un incís avui respecte a la meva entrada del dia  21 de març.
Si el rellegeixes, veuràs que vaig manifestar la possibilitat que hagués suïcidis entre els refugiats sirians. L'endemà un refugiat desesperat es va cremar a l'estil bonze. Vaig manifestar aquella opinió simplement  perquè si jo em trobés en les mateixes circumstàncies, segurament se’m passaria pel cap.  En llegir la notícia vaig quedar afectada perquè vaig comprendre que realment era cert que els suïcidis estan passant. Hem sabut d’aquest regufiat perquè hi havia càmeres de televisió i ho van filmar. Els que es llancen al mar o es suïciden més discretament no ho sabem.

A la mateixa entrada del dia 21 de març  vaig afegir que Europa pagaria cara la signatura del conveni amb Turquia. Els terroristes belgues, que segur que  ja tenien planificat el atemptat, van decidir que aquesta setmana era un bon moment per fer explotar les bombes i que es relacionés refugiats i terrorisme.