Trobar el camí cap a casa
El desembre passat una
senyora de La Bisbal de 47 anys va estar perduda a la muntanya durant 4 dies i
va ser rescatada sense danys. També un avi de 70 anys de
Sant Jaume de Llierca va estar 5 dies perdut i el van trobar just quan els equips de rescat desistien.
Què està passant als boscos i muntanyes de les
comarques gironines? Mai de la vida m’hagués imaginat que fos perillós
endinsar-se al bosc del costat de casa. Es veu que sí, com ho demostra la
notícia del petit Jordi, el nen de tres anys de Sant Feliu de Guíxols que es
va perdre la nit de cap d’any a Camós.
Afortunadament va ser trobat l’endemà, havent passat la nit al ras.
De ben petita, jo sempre ho he tingut molt
clar. A tercer d’EGB, el professor va preguntar a tota la classe si ens
agradaria viure l’aventura d’anar a la selva amazònica. Vaig alçar la mà immediatament
per deixar ben clar que a mi no m'hi veurien mai allà. Influenciada segurament per Rodríguez de la
Fuente i l’anaconda que el va estar a
punt de matar, li vaig descriure amb pèls i senyals tots els perills als que m’hauria
d’enfrontar si, Déu no ho vulgui, hi hagués d’anar: taràntules, mosquits, serps
que es despengen per sorpresa d’una branca, pumes camuflats entre el follatge,
formigues carnívores tipus “La marabunta” que se’t colen per la bota, i també indis emplomats que t’escupen una fletxa amb un verí mortal quan se't passa pel cap penetrar dins el seu territori. Encara no havia vist “La selva esmeralda”. El professor
encara riu.
El petit Jordi de Sant Feliu de Guíxols ha
viscut una experiència similar a la del meu imaginari. Espero realment que
oblidi aquest malson per sempre més.
A Islàndia estan acostumats a aquets tipus de
notícies. Ho vaig descobrir arran de llegir els llibres d’Arnaldur
Indriadisson. És força normal, en aquell país, que de tant en tant desapareguin
persones. Quan vaig visitar el país,
aquesta informació em va venir al cap sense voler. Es tracta d’un país molt
deshabitat, on pràcticament tota població està concentrada
a Reykjavik, la capital. La resta del país el conformen granges aïllades. Si afegim les
nits eternes, el vent àrtic, les carreteres solitàries, i l’alcohol, puc entendre que quan algú es
perd, no pugui ser trobat com el petit Jordi. Però a Girona no va pasar, hi va haver un volum de voluntaris tan gran buscant el nen, que els mossos d’esquadra van
haver de demanar que deixessin d’acudir al camí d’accés.
També penso en els boletaires gironins que es
perden cada any al bosc. Què impulsa a unes persones a buscar bolets com si
estiguessin tocats del bolet? Doncs que perden totalment el nord, mai més ben
dit, cauen per un barranc i adéu-siau. Quan
he comentat aquesta notícia amb amics,
m’han dit amb resignació que tenen un familiar que sovint va a buscar
bolets tot sol i que qualsevol dia també sortiran al diari.
En definitiva,deu
estar en els gens gironins, igual que en els gens islandesos, perdre’s per la
muntanya.
Si desaparec, no em busqueu pels boscos gironins ni per l’amazones. Són llocs molt perillosos. Tant per tant, si haig de córrer algun risc, que sigui a Islàndia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada