Encén una espelma al teu carrer 29-M a les 22 hores

Durant la Segona Guerra Mundial, 120.000 persones van ser deportades a camps de concentració.  Les seves propietats van ser requisades pel govern del país. Famílies senceres van ser tretes de casa seva per la força i traslladades en camions o trens a barracons rodejats de reixes en mig del no res i vigilades per soldats. A aquestes persones se'ls penjava una targeta al coll per identificar-les. Qui intentava escapar-se del camp era afusellat pels soldats. Un d’aquests camps de presoners va ser construït a Tulelake. No va ser fins l’any 1946, molt després d’acabada la guerra, quan es van deixar marxar aquests presoners. Això sí, amb el bitllet de tren pagat.

Desocupat lector: No et vull enganyar més. Ja coneixes la meva dedicació al tema de l’Holocaust. No eren jueus. Eren ciutadans d’Estats Units però d’origen japonès. I el camp de concentració estava situat a Califòrnia.

Aquests camps d’internament, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, van ser destruïts ràpidament per tal que s’oblidés el que havia passat.

Durant aquesta setmana, les màquines excavadores del govern grec han passat per sobre del que quedava del camp de refugiats d’Idomeni. S’ho han emportat tot :  tendes de campanya, roba, plàstics, etc. L’objectiu, igual que el del govern d’Estats Units l’any 1946, és eliminar tot rastre i record del que va passar.

Anem a l’altre front de la Segona Guerra Mundial, concretament a Stalingrad ( Volgograd actualment). Stalin va prohibir a la població d’Stalingrad fugir quan s’estava acostant l’exèrcit alemany. També va prohibir als russos fer arribar aliments als civils de Stalingad. L’objectiu d’aquesta mesura va ser encoratjar els soldats russos a  defensar els seus conciutadans que estaven passant  gana i assetjats.

A les ONG que estaven ajudant els refugiats d’Idomeni no els han deixat portar aliments aquests últims dies. Aquesta mesura buscava aconseguir que els refugiats estiguessin dèbils i fos més fàcil desallotjar-los del camp. O per augmentar la desesperació d’aquestes persones. Qui ho sap?. Han fet passar gana a persones conscientment. Stalin està considerat un dictador i un assassí. Nosaltres i els nostres dirigents,  hem de pensar que estem al seu nivell actualment. 

Diferents amics m’han fet arribar avui per via wassap, peticions de posar a les 10 de la nit una espelma al carrer o al balcó, en record dels refugiats.  Davant aquests missatges de solidaritat  he tingut dos sentiments contraposats. D'una banda he pensat que no serveix de res ni posar l’espelma,  ni escriure aquest blog,  ni l’acampada que ara mateix està tenint lloc davant l’edifici del Govern Civil de Girona. He sentit com m’envaïa la desesperació per aquest tema, i que únicament escrivia aquest blog per motius egoistes.

La segona sensació ha estat que m’he sentit acompanyada. Som molts els que pensem igual i cal ser optimista. Esperem que tard o d’hora aquest drama tindrà solució.

Ja sabeu: 10 de la nit

No he tingut una vida aventurera

Hi ha personatges que formen part de la nostra vida. Com Miguel de la Quadra Salcedo: semblava immortal, però no ho era. La notícia de la seva mort amb 84 anys m'ha fet adonar que el temps passa... fins i tot per a ell.

L'he admirat des de petita. Recordo les notícies de Televisió Espanyola sobre guerres en blanc i negre. Es pot dir que vaig tenir un primer contacte amb la guerra a través dels seus reportatges. Sense saber res de Vietnam ni tan sols on estaba al mapa, jo m'empassava aquelles imatges de soldats disparant entre palmeres al no res. Jo no veia l'enemic. Per mi les guerres consistien en això:: uns trets a uns arbres o a unes dunes del desert. Res de perill, tot emoció.

En l'època que jo somiava en ser periodista, ell era el meu ídol. De la Quadra viatjava a països perillosos per denunciar les injustícies, (el Congo, Vietnam, Xile,) coneixia gent interessant ( soldats, indis de l'amazones, xinesos comunistes), entrevistava a grans personalitats ( Pablo Neruda, Indira Ghandi, Che Guevara).  Des de la televisió de casa meva, semblava una espècie d'Indiana Jones amb bigoti.

Darrerament va organitzar la Rutza Quetzal per a nens afortunats de diferents països que recorrien  Sudamèrica i coneixen cultures exòtiques. Quants nens feliços li han d'estar agraïts?

Quina vida tan interessant fins al final!

Avui també he constatat que no he tingut una vida d'aventures com la d'ell precisament. Però és que Miguel de la Quadra només hi ha un. Els demés som simples mortals.

Gràcies Miguel: Aconseguies transformar-me per uns moments en aquella nena que somiava en ser com tu.

Bon viatge Miguel!

EUROVISIÓ

Confiteor:  He tornat a situar-me davant el televisor per veure el festival d’Eurovisió. No tenia res més a fer en aquell moment.  La família em va avisar que estava apunt d’actuar la representant d’Espanya  i m’hi vaig afegir.

Quan era petita a casa no ens perdíem ni una edició del festival d’Eurovisió. Moltes imatges de la meva infància estan situades  amb els meus pares i la meva germana, emocionats davant el televisor en blanc i negre,  per comprovar any rera any que Espanya no guanyava.

Aquest any no tenia ni idea de quin artista ens representava i per això vaig sentir curiositat per comprovar quina seria la frikada d’aquest 2016:  una cançó discotequera  molt ballable. No era per tirar coets però era divertida. Considero que la gent que s’hi presenta ho fa amb il·lusió i, qui sóc jo per criticar-los?. Hi ha hores d’esforç darrera cada actuació.

ATurquia no l'he vist actuar i m’ha estranyat. He investigat per internet si hi havia motius polítics. Segons sembla, des de l’any 2012 no participa.  No està d’acord amb el reglament de les votacions. Realment jo tampoc estic gaire d’acord, però  a mi m’és absolutament indiferent qui guanyi.  Els països que hi participen estan representats per cantants o compositors  d’un altre.  La majoria de les cançons són en anglès. Es un concurs de cançons més que de països. Els organitzadors del festival s’ho munten perquè guanyi la que més interessa, no la que votem. I Turquia no s’ha enterat  de tot això?.

Europa dorm tranquil·la perquè el tractat entre Turquia i Europa funciona.S’ha reduït a la meitat el nombre de refugiats que arriben a Grècia des de Turquia.  Un amic em va comentar que l’allau de refugiats cap a Europa va començar l’any passat  degut a que Turquia els va empènyer. Volia aconseguir diners i concessions polítiques d’Europa i va utilitzar els refugiats com a moneda de canvi. Li va portar el problema a Europa i li va oferir solucions.  Li ha funcionat.

A veure com soluciona el tema de les votacions a Eurovisió. Tornarà a enviar refugiats cap a l’illa de Lesbos?

Estarem a l’aguait.

PD: Ada Colau ha dit a la ONU que s’avergonyeix la política europea sobre els refugiats.

“La pau és la meva major preocupació “ . No ha estat Ada Colau, Ho va dir un altre català a la ONU: Pau Casals.

Realment fan falta més catalans a la ONU. 

Pallassos sense fronteres

Pallassos sense fronteres

Com en tantes ocasions al llarg de la història, les persones som capaces del millor i del pitjor.


Mentre els nostres governants ens demostren, sense ni despentinar-se, que poden expulsar d'Europa a homes, dones, nens  i avis, que fugen de la guerra, a peu de carrer hi ha herois que ens fan reconciliar-nos amb el fet de ser europeus.

Feia dies que havia assumit que europeus i catalans havíem decidit que miraríem cap a un altre costat quan les televisions ens emetessin les notícies sobre el que fa la Unió Europea i Turquia respecte els refugiats.

Però si, existeixen persones que viuen al costat de casa nostra i que fan coses importants i pràctiques per salvar vides o per ajudar els refugiats. 

Voldria fer-ne ressó de la notícia apareguda als diaris del viatge d'un bomber de Torroella de Montgrí a l'illa de Lesbos. Aquest bomber forma part de l'ONG Proem-aid, una entitat que està formada per professionals de les emergències. Ha estat rescatant persones de morir ofegades.

David Babunski, ex-jugador del Barça B i actual jugador del Red Star Belgrade, va passar el Nadal al camp de refugiats de Gervelija, a la frontera de Macedònia amb Grècia. Ell i el seu germà Dorian van portar roba i aliments als refugiats. Van jugar partits de fútbol amb els nens i van aconseguir que durant uns dies oblidessin la seva greu situació. Bravo David!!! 

I també voldria informar del que Pallassos sense fronteres ha anunciat a la seva web. Ha renunciat a una subvenció de la Unió Europea per denunciar la hipocresia del govern europeu.

Transcric literalment una part del comunicat, perquè més clar jo no ho sé dir:

"Aquesta és una línia de finançament que a Pallassos sense Fronteres ens encaixaria com anell al dit, ja que és la feina que venim fent des de fa quasi 30 anys arreu del món en contextos especialment difícils i molt sovint a favor de les poblacions refugiades. No obstant això, volem mostrar públicament el nostre rebuig cap a aquest acte d'hipocresia i rentat de cara que duu a terme una UE liderada per dirigents sense escrúpols."

Si ara tingués unes emoticones, posaria uns aplaudiments per a tots aquests herois.

L'illa de lesbos IV

Avui el papa Francesc visita l’illa de Lesbos. En el santoral dels blogs, avui és el meu sant.

El Papa ha dit que es tracta de la catástrofe humanitària més gran des de la Segona guerra Mundial.

Aquesta visita m’ha fet pensar en la que va realizar la Creu Roja Danesa al ghetto de la ciutat checa de Theresienstadt  l’any 1944. Dies abans de la visita,  els nazis van intensificar les deportacions al camp de concentració d’Auswitz per buidar el guetto. Van ordenar als jueus treure el morts dels carrers, i contruir jardins i parcs.  Els nazis van arribar a fer una filmació del “balneari jueu”, com el van anomenar. Finalment la Creu Roja va resultar enganyada.

Igualment hauran enganyat al Papa Francesc. S’haurà trobat una illa on els cadàvers flotants ja els hauran recollit de les platges,  i segurament hauran fet més deportacions a Turquia. L’illa estarà preparada per rebre de nou els turistes. Fins i tot la MTV està preparant ja una espècie de “Lesbos shore”.

El Papa fa temps que clama en el desert. De tant en tant fa un discurs amb frases colpidores i que ralment les sent, però que no seveixen de res. Hauria de dimitir ja que els seu feligresos no li fan cas.

Les informacions sobre refugiats comparteixen portada als diaris al costat de l’última estupidesa dita per un jugador de futbol. Aquest és el símptoma inequívoc que ja hem fet una durícia al nostre cor amb aquesta noticia i ja no ens afecta. Per això el director del diari així ho ha editat.

En realitat ja no tenim cor els europeus. Són més de 4 milions de sirians que fugen de la guerra. No els volem.  Els nostres governants incompleixen els tractats i convencions internacionals i  avui farem la nostra vida normal, perquè això ens preocuparà una mil·léssima de segon.

Feliç dia!

 

                                             — Comite International de la Croix Rouge a Theresienstadt 
 

 

El sastre de panamà

El sastre de Panamà

Encara no havia acabat de pair la notícia sobre ciutadans espanyols que obren  legalment empreses fictícies a Panamà per evadir impostos, quan ahir detenen a Mario Conde i avui a l'alcalde de Granada.

No parem. La informació de totes aquestes notícies és molt escandalosa, però molt difusa. Em temo que tot quedarà en un no res. Ningú tornarà els cèntims que ha malversat o robat, ni els impostos volats a Panamà.

És necessari ja, com l'aire que respirem, una nova aplicació pel móbil: "Clikpanamà": Indicaria cada dia que detinguessin a algú, la quantitat exacta que presumptament hauria d’haver pagat aquesta persona, o la quantitat que ha guanyat il·legalment, posem per cas la Rita Barbarà ( pressumptament)  i no ha tornat.  I  al costat, en verd, el que jo he pagat d'impostos en el mateix període,  IRPF, IVA, IBI, IVT,  PLUSVÀLUES, ITP I AJD, TAXES, etc.  Així concretaríem més la informació. 

També m'agradaria que es fixés una moneda tipus  "patró or" d'aquests cèntims.  Aquest patró podria ser per exemple, un hospital.  Podríem quantificar-ho en hospitals que es van tancar durant els anys de la crisi i haguessin pogut estar oberts. ( No dieuen els periodistes  en casos d'incendis de boscos "s'han cremat tants camps de futbol"?) Proposo hospitals com podrien ser carreteres en mal estat que haurien salvat vides, barracons que s’haurien deixat de construir, bombers que s’haurien pogut contractar, beques menjador,  etc.  En el ben entès que els nostres polítics administressin bé els nostres impostos, que per desgràcia tampoc és el cas. Si us plau, que no es fixi un patró d'aeroports inútils o ciutats de la justícia tancades...)

També proposo el trasllat immediat a Panamá de tots els que surten als papers. De la mateixa manera que es traslladen els refugiats sirians a Turquia, amb gasos lacrimògens si fa falta, els vull veure a tots aquests allà. A conviure amb el mosquit ZiKa i a veure passar els barcos pel Canal. I des pas, que Miquel Bosé els canti "Bandido", que es facin un fart de veure pel·lícules de Pedro Almodòvar, i tota la sèrie "Cuèntame". Ben lluny de nosaltres, que no facin servir ni un aeroport,  ni una carretera espanyola, ni un jutge espanyol.

Aquesta mesura inclouria evidentment l'ordre d’allunyament del territori espanyol, incloses les aigües jurisdiccionals, no fos cas que naveguin amb el iot de luxe per aigües internacionals prop de Mallorca o l'illa de Lesbos. Si es volen emportar la família cap a Panamà, molt millor. Ni un duro més per a aquesta gentussa.

  Avui estic molt indignada. Me'n vaig a veure la pel·lícula i al gran Geoffrey Rush, per reconciliar-me, o no, amb Panamà.
 

El PIN de la targeta

Hi ha un estereotip dels belgues que tinc fixat a la memòria. Està basat simplement en el meu tracte amb ells durant els anys vuitanta i noranta quan vaig treballar en una Oficina d’informació turística de la costa. Llavors venien molts turistes belgues al meu poble buscant sol i platja. 

L’aspecte que més em meravellava d’ells era la confiança en les persones, en els desconeguts, i el seu absolut respecte per les normes. D’entre les moltes anècdotes viscudes, voldria destacar la de la parella belga que van perdre una targeta que servia exclusivament per treure cèntims del caixer automàtic. Es pensaven que algú l’hauria portat a la Policia Local, i no era així.  Els vaig ajudar a trucar al seu banc per anul·lar-la,  però en ser diumenge, no aconseguia posar-me en contacte telefònic. Llavors els vaig dir que no patissin, que esperessin l’endemà, que sense el PIN, si algú la volia utilitzar, no podria treure cèntims del caixer. ( als anys vuitanta ni sabíem el que era un hacker) Ai senyor! Havien apuntat el PIN a la part darrera de la targeta,  per no oblidar-lo!. Vaig afanyar-me ràpidament a posar-me amb la central del banc de Bèlgica. En veure’m tan atrafegada i, per què no dir-ho, emprenyada amb ells, no entenien res. A Bèlgica, la persona que troba una targeta, la porta a la Policia immediatament. Amb els anys, recordant l’anècdota, no sé qui és més normal, si ells per confiar en les persones, o jo per creure sense cap mena de dubte, que qui la trobés, intentaria treure cèntims del caixer aprofitant el PIN tan que amablement ells havien apuntat.

Dels flamencs em sorprenia que molts d'ells només parlessin neerlandès:  ni francès ( per decisió política)  ni cap altre idioma. Però així com els catalans tenim el roc a la faixa de l’espanyol, i els holandesos parlen també anglès, molts flamencs que venien a l’Oficina d’Informació només parlaven neerlandès. Admirava la valentia d’aquelles famílies, que agafaven  un cotxe totes soles, conduïen durant 2000 kilòmetres per banyar-se a les nostres platges,  i només parlaven neerlandès. Suposo que confiaven que, o bé no necessitarien parlar amb ningú, o bé la carta del restaurant estaria en holandès, o... o que ja es farien entendre d’alguna manera.  Ara bé, quan venien a l’Oficina en busca de suport,  com per exemple que se’ls havia espatllat el cotxe, i buscaven un garatge, o es trobaven malament i necessitaven  un metge, jo patia per atendre'ls.   En aquella època m’enfadava amb ells en silenci per no poder ajudar-los com jo voldria. Pensava jo, si parlessin francès o anglès jo hagués estat en millors condicions per ajudar-los amb el mecànic o amb el metge.  Ara els reconec el coratge en mantenir-se en els seus ideals encara que els portés algun petit inconvenient: el cotxe s’acabava arreglant, i el metge,  alguna cosa els receptava. Segurament tots van tornar cap a Bèlgica amb alguna paraula en català apresa i algun plat de restaurant sense menjar.

Aquesta setmana he recordat aquells turistes belgues. No puc ni imaginar com s’han de sentir arrel dels atemptats a Brusel·les. Deuen estar en estat de xoc. Els belgues, tan confiats,  tan complidors de les normes fins al punt que la seva policia no va detenir una nit  un dels terroristes de París, perquè les seves normes prohibeixen detencions durant la nit. M’agradaria parlar amb la parella de la targeta perduda. Què deuen pensar? Ells, que viuen en un país petit on es considera que les bombes exploten al Pakistan, o en ciutats importants com Nova York, París o Londres, no en la discreta Brusel·les. 

No sé si aquella innocència, aquella confiança en les persones i en les normes s’ha perdut per sempre més.

PD: Desocupat lector, em permetràs que faci un incís avui respecte a la meva entrada del dia  21 de març.
Si el rellegeixes, veuràs que vaig manifestar la possibilitat que hagués suïcidis entre els refugiats sirians. L'endemà un refugiat desesperat es va cremar a l'estil bonze. Vaig manifestar aquella opinió simplement  perquè si jo em trobés en les mateixes circumstàncies, segurament se’m passaria pel cap.  En llegir la notícia vaig quedar afectada perquè vaig comprendre que realment era cert que els suïcidis estan passant. Hem sabut d’aquest regufiat perquè hi havia càmeres de televisió i ho van filmar. Els que es llancen al mar o es suïciden més discretament no ho sabem.

A la mateixa entrada del dia 21 de març  vaig afegir que Europa pagaria cara la signatura del conveni amb Turquia. Els terroristes belgues, que segur que  ja tenien planificat el atemptat, van decidir que aquesta setmana era un bon moment per fer explotar les bombes i que es relacionés refugiats i terrorisme. 

L'illa de Lesbos III

AVISO sobre:
el amparo de judíos fugados.

....Hay necesidad de recordar que, según el párrafo tercero del decreto de 3 de octubre de 1941 sobre la Limitación de Residencia en el Gobierno General (página 595 del registro del Gobierno General), los judíos que abandonen sin permiso el barrio judío serán condenados a muerte.

---

....Según este decreto, aquellos que conscientemente prestaren ayuda a los dichos judíos proporcionándoles refugio o entregándoles o vendiéndoles alimentos, serán también condenados a muerte.

---

....Éste es un aviso terminante a la población no judía para que se abstenga de:

.........1) Dar refugio a los judíos.

.........2) Abastecerles de comida.

.........3) Venderles alimentos.

Dr. Franke - Comandante de la ciudad - Częstochowa 24 de septiembre de 1942 

Aquesta nit 20 de març de 2016,  ha entrat en vigor el Tractat de la Unió Europea amb Turquia, pel qual qualsevol refugiat que arribi a Grècia, serà deportat a Turquia.

Tinc la mateixa sensació d'estupor i incredulitat que devien tenir els polacs l'any 1939 quan Hitler va envair Polònia. Els ciutadans i el govern polacs es van pensar que França i Gran Bretanya els vindrien a salvar i ...no va venir ningú. L'any 1939 la població polaca va fugir cap a Txecoslovàquia, juntament amb el seu exèrcit en desbandada. 

No sé quin període històric acaba de començar Europa amb l'aplicació d'aquest tractat, però així com França i Gran Bretanya durant aquells dies de l'any 1939 no van actuar per ajudar Polònia, tot i que després els va tocar ser envaïts a elles, ara a Europa no fa res per aquests refugiats de la guerra de Síria. Estic convençuda que pagarem per la nostra passivitat davant el que està passant a Grècia i Turquia.

Aquests dies he estat malalta amb grip i no he pogut evitar posar-me en el lloc d'aquests refugiats. Aquestes famílies estan sense medicaments, dormint en tendes de campanya, sense roba d'abric, i sabent que no poden retornar als seus països en guerra, tal com aquells ciutadans polacs de l'any 1939. Molts polacs es van suïcidar en arribar a la frontera amb Txecoslovàquia.

Les notícies d'aquests dies sobre refugiats no en parlen, però jo estic segura que hi ha molts suïcidis. Pensem que aquestes persones han pagat una fortuna a les màfies per arribar a l'illa de Lesbos i ara amb aquest tractat ignominiós, automàticament seran retornats a Turquia. Ens miren a través de les tanques, i no poden arribar. El sentiment d'aquestes persones ha de ser la desesperació.

Tornem a viure temps obscurs a Europa.