To be or not to be

Igual que Hamlet davant la calavera, jo em pregunto:

- Sóc... o no sóc....racista? 

D'entrada diria que no. 

Desocupat lector, tant tu com jo NO ens considerem racistes. Però ho sento: en el fons...o en la superfície,  amb més o menys graus, ho som. El que tenim en comú tu i jo és que intentem mostar-nos com a no racistes, que tampoc sé què és ben bé.

Així doncs, també em pregunto: estem massa preocupats a no semblar racistes? Anant amb compte amb el que diem, pot ser aconseguim l'efecte contrari? Ens traeixen les paraules o ens desemmascaren?

Massa preguntes. Aquesta entrada d'avui me l'ha provocat la meva filla. M'ha prohibit de forma contundent utilitzar la paraula "moro" o  "mora" per referir-me a les persones del nord d'Àfrica. I no perquè m'hagi  equivocat geogràficament  del lloc d'on provenen..

Després d'un gran debat entre ella o jo, on va guanyar ella per KO, em vaig sentir com una heretge davant el Tribunal de la Santa Inquisició ( o sigui, innocent de tots els càrrecs,  però obligada a confessar el crim). Sentència: tinc absolutament prohibit anomenar "moros" o "mores"  a tal persona,  o a tal escriptora, o a tal veïna, a tal amiga... perquè,  segons m'informa la meva filla, ells no volen ser anomenats així. Li han confessat els seus amics, nascuts a Catalunya. 

Primer de tot i molt important en l'argumentació: quan pronuncio la impronunciable paraula  no em refereixo a aquests catalans, igual de catalans que jo, filla de cordovesos i nascuda a Cerdanyola del Vallès. 

Confiteor: el delicte ha estat comès i de forma reiterada al llarg dels anys. He pronunciat la paraula "m.." en massa ocasions. Sóc culpable. Però jo no m'he  amagat mai de dir-la. No serveix de res insistir que jo no tinc intenció d'ofendre o menysprear ningú quan la dic, que no hi ha dolo...Res.

No l'he poguda convèncer. Es veu que si la pronuncio, sóc racista.

Una altra pregunta:  I si no la pronuncio, i dic àrab, magrebí, o musulmà ja no ho sóc?

Reivindico aquí per última vegada poder dir  o escriure la paraula "m..." sense tenir intenció d'ofendre ningú. 

No hem d'oblidar tampoc que tenim vuit-cents anys d'història en comú a la península. Durant vuit-cents anys ells eren els m... i nosaltres els cristians ( si és que no provinc d'un morisc).

 El Romace de Abenámar

 "Abenámar, abenámar,

moro de la moreria,

el dia que tu naciste,

grandes señales había.

Estaba la mar en calma

la luna estaba crecida,

moro que en tal signo nace

no debe decir mentira (...)

(A mi, a 14 anys, quan em van fer memoritzar el poema, aquest Amenàbar em semblava que havia de ser guapíssim, tipus Sandokan. )

És en aquest context que la paraula "m..." tindria un significat semblant al que jo també li vull donar quan la pronuncio: res de racisme, només identificar la persona i que és del nord d'Àfrica, ja sigui del Marroc, Argèlia, Tunísia, ...

Vaig conèixer el primer marroquí immigrant als anys vuitanta. Llavors no hi havia encara gaires persones del Marroc treballant a Catalunya. Per això no l'he oblidat. Es tractava d'un paleta, company de feina del meu pare. Casualment es va organitzar un dinar de cloenda d'una obra a la qual vàrem ser convidats treballadors i familiars. El meu pare devia dir que coneixeríem el seu amic m...., sense més. Tots els treballadors varen portar la seva família, excepte aquell home que tenia la dona i els fills al Marroc. Era època del Ramadà i no va poder menjar res del fantàstic dinar que ens havien preparat. Recordo com tots vàrem admirar la voluntat d'aquell home per fer dejuni. A casa meva ni el divendres sant ens estàvem de menar carn.

I sí, fins avui utilitzava la paraula " m... " només a casa meva. Ja n'era conscient que no la podia dir fóra de l'entorn familiar, perquè ara, desocupat lector, no es pot pronunciar sense que t'acusin de racista. Perquè els eixelebrats extremistes racistes  se l'han feta seva i l'han espatllada. Però em pensava que la meva filla comprendria que no tinc cap intenció de menysprear ningú i que a casa, lliurement, la podria dir en veu alta.

Em diu la meva filla que puc fer servir la paraula magrebí. Què voleu que us digui? Quan la pronuncio en un context de llenguatge entre amics, col·loquial, em sento presentadora de TV3.  Sembla que estigui dient al meu interlocutor:

-  Que consti en acta que no sóc racista., i serveixo com a presentadora del telenotícies.

No la sento meva. No he crescut amb ella.

La definició de "marroquí" no em serveix, tampoc em funciona:  I si és de Tunísia, o d'Egipte o d'Argèlia? O un sirià? Jo no sé d'on prové aquella persona, per això l'anomeno "m...".

Musulmà?  L'haig de definir per la seva religió? Llavors jo sóc una cristiana ( que és una atea, per cert)?

Més importants que les paraules són els fets. Actualment, es respira tant racisme per totes totes bandes i sense vergonya, que ens hem tornat paranoics. Hauríem de denunciar el racisme dels fets, i no de les paraules que s'han pronunciat sense intenció.

El racisme que jo conec de primera mà és un amic del meu fill que canvia de seient en un parc quan un immigrant  se li asseu al costat;  és una funcionària de la Universitat de Girona que atèn  una amiga de la meva filla de pell fosca, tot mirant-la despectivament  i en descobrir al DNI que és adoptada i té cognoms catalans, canvia la cara en un somriure. Jo definiria racisme com el fet que un company de feina es sorprengui i s'escandalitzi que jo hagi atès una immigrant negra igual d'amablement que a l'Alcadessa de Girona ( ho dic perquè les he atès a totes dues seguides). 

Aquest és el racisme que cal combatre. No si em refereixo a un  m... o una m... per aclarir de qui parlo,  quan no sé el nom o la  procedència  exacta.

No sé si m'has entès desocupat lector, i filla meva. Possiblement el fet d'haver de donar tantes explicacions amb aquesta entrada d'avui, ja indica que algun punt les meves conviccions grinyolen...A veure si la nostra generació desapareix d'una vegada i la paraula també. S'hauran acabat els problemes.

Per cert, crec que vaig de dret a la foguera....

Aquesta entrada ha estat escrita sense publicar ( com el llibre "Vida i Destino" de Vasili Grossman, salvant les distàncies)  durant molts mesos perquè tenia dubtes sobre si era correcte el que jo argumentava, Afortunadament l'escriptora  Najat El Hachmi en un article a "El pais" del 29 de juliol de 2022,  m'ha donat permís per fer-ho.

elpais.com/opinion/2022-07-29/mora-soy-mora-me-quedo.html

Vaques, porcs, guerres, bruixes i Eva Braun.

Els dies previs a l’inici de la guerra d’Ucraïna, els europeus ( i sobretot els ucraïnesos) no ens acabàvem de creure el que després va esdevenir. Al Kremlin, a l’OTAN i al Pentàgon feia mesos que es preparaven per a la guerra. Estem parlant de gas i petroli en joc, essencial per al nostre dia a dia, com anar en cotxe a treballar o escalfar-nos de la fred . Els directius de les gran empreses d’armament, les de gas o de petroli es van fregar les mans. Veien venir el gran negoci que s’acostava. Sabien que nosaltres volem agafar el cotxe i escalfar-nos a l’hivern. i pagarem qualsevol preu per això.  I segurament també havien llegit Marvin Harris.

Quan m'arriben informacions, documentals històrics o notícies sobre guerres del passat, sempre em vé al cap un llibre de l'antropòleg Marvin Harris, del qual no puc evitar pronunciar el títol en veu alta, com un mantra. La meva família em coneix. Sap, segons la informació que surt per televisió, o que llegeixo i els explico, que pronunciaré el títol en veu alta en qualsevol moment i l'esperen. Començo a dir " Vacas" i ells em fan el cor i continuen ( en diferent ordre) "cerdos, brujas y guerras", amb una mica de sarcasme, tot s'ha de dir. I és que per mi tot quadra amb la guerra amb la perspectiva històrica del present.

Segons Marvin Harris, sota una aparent conducta irracional, com per exemple no menjar-se les vaques sagrades a la Índia o cremar bruixes per part de la Inquisició, s'oculta una causa material o econòmica, que en el llibre s'analitza de manera absolutament fascinant i escandalosa. En el cas de les guerres, les causes estan relacionades amb al competència entre grups humans pels recursos dels que depèn la seva subsistència.

A aquesta conclusió arriba analitzant els maring tsembaga, una tribu de l’illa de Nova Guinea que menja porcs. Es pot aplicar als europeus durant la primera guerra mundial, amb la competència entre els països amb potents indústries siderúrgiques, fins a la conquesta del Donbas per part dels russos actualment.

Ja em disculparà el desocupat lector aquesta anàlisi simplista del llibre, però és el que tenen els blogs d'avui en dia: permeten exposar sense vergonya i en quatre línies tot el que els investigadors han necessitat anys i un munt de llibres per explicar-nos.  Els bloggers som els "isntagrammers" de la literatura ( tot i que la paraula "literatura" aquí també grinyola).

Marvin Harris tranquil·litza la meva consciència. Afortunadament som així. No podem lluitar contra els elements. Des de les tribus de Nova Guinea fins a l'elegància sicòpata de Putin a Europa, ens barallem i matem pels nostres recursos, ja siguin porcs o, en el nostre cas, petroli i gas. Ho portem incrustat als nostres gens.

Ahir, primer dia de vacances, vaig constatar que no som gaire diferents dels maring tsembaga, per molts quilòmetres i anys de suposa evolució que ens separin. Vaig anar a la platja, i vaig descobrir, com cada any, que la marabunta de turistes havia arribat però amb unes ganes de passar-s'ho bé com mai havia vist. A la sorra, el populatxo, no hi cabíem. Però és que a l'aigua, tampoc. Els barcos i iots omplien la petita badia i no deixaven veure l'horitzó. Vaig llogar una taula de pàdelsurf. Mentre remava entre les cales i els iots, en comptes de gaudir de la bellesa del paisatge i del preciós color de l’aigua, no parava d'especular  en la gasolina que consumeixen aquests barcos en un dia, i en la guerra que s'està lliurant per aquest motiu. Feia números i no em sortien. Tinc amics que tenen barco i sé que un iot pot arribar a consumir 250 litres en un matí. Després, al vespre, vaig anar a fer un volt pel Passeig Marítim de Sant Antoni de Calonge. La majoria de turistes que abarrotaven les terrasses dels restaurants, són coneixedors, igual que jo, que d'aquí a trenta dies, quan acabi l'estiu, s'acaba el món també?. Som conscients que tindrem restriccions de gas, llum, i pot ser d'aigua ( o no hi ha sequera?)? No ens han dit els diaris i les televisions per passiva i per activa que vé una inflació galopant?

Em vaig sentir per un moment Eva Braun. La dona de Hitler celebrava fastuoses festes amb els últims nazis fidels al Fuhrer, amagats al bunker subterrani de Berlin, mentre l'Exèrcit Roig entrava a la ciutat els darrers dies de la Segona Guerra Mundial.  És clar que els seus companys de festa no sabien que la intenció de l’Eva Braun i Hitler era suïcidar-se després de la festa. Van deixar ordenat que els seus cossos fossin cremats, per tal que els russos no aconseguissin cap trofeig de guerra. Així ho relata la fantàstica pel·lícula alemana "El hundimiento" 

Ni jo, ni cap turista dels que ahir van començar vacances, no tenim intenció de suïcidar-nos el proper  hivern, ni de que ens cremin després. Per què ens comportem com l’Eva Braun, celebrant l’última festa grossa? No se m'acut més explicació que el fet que tots haguem llegit “Vacas, cerdos, guerras y brujas”: som conscients que estem  pastats així i no s'hi pot fer res.

 

"El Hundimientto" amb Bruno Ganz i Julianna Köhler

Bad news

Bloqueig personal. Total. No puc mirar les "males " notícies  per televisió. 

Ja són coneixedors els desocupats lectors, si són seguidors d'aquest blog, que davant determinades informacions que em provoquen cert patiment, em comporto igual que un estruç: canvio de canal, o ja directament, quan engego la televisió, clicko cấp a una plataforma de cinema sense fer el que a casa anomenem "zapineo" pels diferents canals.

 

Això no vol dir que no m'arribin les notícies i les imatges, perquè la televisió està posada a tota hora a casa meva, ja que a la meva família sí l'interessen les informacions  sobre la guerra d'Ucraïna. ( aquestes tres últimes paraules no me les acabo de creure que les hagui escrites).

Divendres al vespre vaig armar-me de coratge i després de sopar vaig decidir acompanyar la meva família a veure un informatiu especial sobre Ucraïna a una de les cadenes de televisió privades. Què m'esperava? Doncs no gaire cosa, perquè eren els mateixos periodistes que dies abans tractaven tot allò relacionat amb la crisi del Partit Popular i el divorci d'Urdangarin i la Infanta Cristina com si estiguessin a la barra d'un bar prenent una cervesa. No eren professionals acostumats a disseccionar i analitzar les notícies de veritat, amb el rigor i la professionalitat corresponents.

La substituta d'Ana Rosa Quintana ( amb això ja està tot dit) connectava en directe amb joves periodistes espanyols a Ucraïna. Aquests joves semblaven uns estudiants en pràctiques que es trobaven casualment en aquell païs.

Aquests "periodistes" ( o el que fossin els pobres) seguien les ordres de la central de Madrid òbviament. Els havien encarregat carnassa, i què millor que uns refugiats que no van vestits pobrament, mocadors al cap, barba, etc, sinó persones com "nosaltres" , occidentals, amb anoraks com els nostres, gorros de color rosa, troleys com quan anem de vacances...

Des de Madrid segur que els van indicar: seguiu els refugitas fins a la frontera amb Polònia. I allà que se'n van anar amb el mòbil i el portàtil.

Les imatges que retransmetien en directe eren dures però no aportaven cap informació d'interés: a quina ciutat de la frontera amb Polònia s'estaven dirigint, quina autoritat polaca hi havia allà per rebre'ls, quina temperatura feia, de quina ciutat fugien. No, cap d'aquestes informacions era rellevant per als directius de les televisions de Madrid. Davant la meva estupefacció els van demanar que obrissin les seves maletes i els espectadors dels show en hora punta vàrem assistir a l'espectacle de les sabates i el pijama que ens mostrava un descol.locat adolescent que obria la motxilla en directe per a nosaltres, els espectadors de Telecinco. La guerra i els refugitas en directe, no com a notícia sinó com a espectacle al saló de casa nostra. 

Va ser una desagradable sorpresa constatar aquest fet, tot i que no em va sorprendre del tot desgraciadament. Tinc el nivell d'exigència molt baix. Estic acostumada al periodisme sensacionalista de les cadenas de televisió espanyoles,  amb informació sesgada, truculenta i vomitada per omplir hores i hores de dades i de comentaris intranscendents. Es tracta d'aconseguir la màxima audiència, no els millors ciutadans informats. No va ser cap trauma per mi veure aquesta escena. No em tornarà a passar, però.

Honestament  aquest no és el motiu real pel qual no miro les notícies d'Ucraïna per televisió. No li veig el sentit a patir tant.  Després d'escoltar-les, faré alguna cosa per canviar la situació? No. Com em miro al mirall després? 

Per un moment imagino els meus fills ( i els meus nets d'aquí a uns anys) que després de veure el bomardeig de Kiev ( torno a tremolar quan ho escric) es giren cap a mi em pregunten que què faré o què farà Europa, Espanya o Catalunya. 

No fer res aquets dies esdevé una vertitat cruel i terrible: donem suport a la invasió. Així de clar, i català. I el que no ho vulgui veure o llegir, que canviï de canal com faig jo, o de blog.

 Vasili Grossman, autor ucraïnès del millor llibre sobre la Segona guerra mundial. Fotografia de fa vuitanta anys però terriblement actual.

Iemen oblidat

67 muertos en Yemen en 24 horas

Tinc un contacte al whatsap anomenat Shaima Egyptair.

Vaig conèixer la Shaima i la Saja en el trajecte d'avió de Barcelona a El Caire. Vaig asseure'm al costat d'una dona que viatjava amb la seva filla, la petita Saja, de dos anys. La Shaima tenia tot l'aire d'una mare jove i no em vagi poder estar d'aconsellar-li que anés donant aigua a la nena, que semblava enfebrada, per hidratar-la.

La noia va resultar ser nascuda a la República del Iemen, però vivia a Tarragona. El seu nivell d'espanyol era ( sento dir-ho) terrible, idèntic al meu d'anglès, que ella parlava perfectament. El fet de ser mares ens va connectar, suposo, i amb molt d'esforç per part de totes dues vàrem aconseguir no callar durant les quatre hores de vol.  Em va explicar la seva vida, des de la fugida del Iemen, a causa de la guerra,  per poder arribar a Irak, ( també en guerra després) refugiant-se més tard a El Caire, fins a aterrar a Tarragona. Havia deixat la família repartida per tots aquests països.

La Shaima era enginyera, com el seu marit. Havia estudiat medicina a Irak, però les guerres d'un i altre lloc havien interromput els seus estudis. Ara a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona ella i el seu marit intentaven acabar el doctorat o similar. Li vaig sostenir la petita Saja en braços mentre ella dinava o anava al lavabo. Encara a hores d'ara m'està infintament agraïda per aquest gest que hagués fet qualsevol. Vaig conèixer una autèntica refugiada de guerra. O sigui, existeixen. No són un holograma del televisor. Els tenim situats en l'imaginari en un camp de refugiats a l'illa de Lesbos però no, també viuen entre nosaltres els catalans, com per exemple a Tarragona. La Shaima no deixava d'estudiar el doctorat i treballar a la vegada, amb un bebé petit. Em vaig sentir molt petita al seu costat. 

Després d'aterrar al El Caire a les dotze de la nit, ella encara havia d'anar en autobús durant quatre hores fins a arribar al seu poble. Vaig veure marxar una dona extraordinària que es va perdre en mig de la gentada de l'aeroport de El Caire. Quan va arribar a lloc, em va enviar un whatsap. Devia notar que jo m'havia quedat intranquil·la quan ens vàrem acomiadar. Em va dir que a la seva nena li havia marxat la febre i alhora em va recomanar un restaurant per dinar al dia següent a El Caire, sense jo demanar-li. Quines vides tan diferents hem tingut ella i jo, i amb tot, va tenir l'amabilitat de donar una petita recomanació a una occidental privilegiada com era jo.

Ella no era la primera ciutadana iemenita que coneixia i així li vaig explicar.  El primer iemenita amb què em vaig topar var ser el marit d'una companya de feina, llicenciat en dret, que intentava homologar la titulació a Espanya. Vaig haver de revisar la seva documentació i vaig descobrir amb gran sorpresa que el títol acadèmic estava expedit a Cuba. Durant uns anys la República del Iemen va esdevenir un petit país comunista, i els seus joves eren becats a estudiar a la URSS  i a Cuba. Un d'aquests joves estudiants era el marit de la meva companya de feina, que el va conèixer durant unes vacanes al Iemen. L'idioma va fer la resta.

Sempre he volgut visitar el Iemen, en concret la ciutat Sanaa i no és la primera vegada que ho explico en aquest blog. 

L'oblit del passat. 19.12.2016

Per mi es tracta d'un país situat a la fi del món (occidental), però per mala sort dels seus habitants, està col·locat  estratègicament a l'entrada del Mar Roig i amb bosses de petroli molt a prop. Si ens fixem en les seves fronteres, han estat dibuixades en un despatx de  Gran Bretanya amb un llapis i un regla, sense tenir en compte l'opinió dels seus habitants. Tenen la mala sort que hi ha massa interessos sobre el seu petit país. Quan he tingut oportunitat de conèixer persones d'aquest llunyà país, no puc evitar fer preguntes i interessar-me per la seva història.

La Shaima i jo ens fem dos misstages de watsap a l'any, salutacions i demés. De tant en tant ella penja a l'"estat de watssap " diversos textos en àrab que jo no entenc i que deuen anar adreçats als seus amics i familiars d'origen àrab. Avui les ha penjades en anglès i àrab, i han estat terribles, Per això les incloc en el blog d'avui.

La Sahima té encara família allà. Quanta injustícia que cau sobre la pobre Shaima cada dia! Nosaltres els occidentals, com sempre, pensant que això no va amb nosaltres i mirant cap a un altre costat. 

La coalició Saudi/emirates ha bombardejat Iemen, és el titular. Els ciutadans moren mentre les seves famílies són eliminades. Els nens són assassinats mentre juguen a futbol. Imagina que el teu fill marxa a jugar i te'l tornen mort o està en un hospital greument ferit. Com han d'estar aterroritzats aquests nens!..

Paraules terribles de la meva amiga...que m'han impactat i les vull enviar als desocupats lectors 

TESTIMONIS COVID 2022

 

Parella jubilada

Em vaig trobar la meva amiga  amb el seu marit fent les últimes compres de Nadal. Em va explicar que tota la seva família havia patit la malaltia feia vàries setmanes. Ella va estar a punt de quedar ingressada a l'hospital per problemes respiratoris; tot eren entrades i sortides per Urgències aquells dies. Al seu marit  encara li costava respirar, tot i que ja havia transcorregut més d'un mes des que es van contagiar. Ells dos sabien perfectament qui els va infectar i on: en un enterrament i pel fill no vacunat del difunt ( en els pobles tothom es coneix). Aquest home va abraçar tothom a la sortida. Em direu que es podia haver rebutjat l'abraçada. Jo us dic que no. A veure qui en un enterrament nega una abraçada al fill d'una persona morta. Jo he hagut d'anar a un durant aquests mesos de pandèmia i reconec no es pot defugir l'abraçada, perquè en aquel moment la necessitem tots dos. Aquesta persona antivacunes, el pare de la qual van acomiadar en aquell enterrament infectat de covid, va contagiar sis persones, entre elles la meva amiga. El mateix subjecte origen de la  infecció  va acabar a la UCI. Segons sembla no es vacunarà, ni no té cap càrrec de consciència del mal que va ocasionar a moltes famílies.

Conclusió: No anar a enterraments, (si es pot)  i fugir dels antivacunes.

La meva amiga també és defensora de la sanitat pública catalana, amb tots els seu defectes. Els seus consogres són búlgars (EU) i li han explicat el drama que es viu en aquell país. El sistema hospitalari de Bulgària és de co-pagament: el malalt paga les medicines, els pijames, el menjar de l'hospital... A partir dels 80 anys, si se t'ha ocorregut estar viu encara,  quedes fora de la protecció sanitària pública. Només està vacunada el 20% de la població. És un país pobre i els ciutadans paguen uns tres-cents euros per ... la vacuna.(?) no...: per obtenir un certificat covid fals. 

Conclusió: No em queixaré de la sanitat catalana i ja no miraré al guapíssim príncep Kyril de Bulgària,  a la revista HOLA, amb els mateixos ulls. ( Que no presumeixi de palau a Londres, de vacances a Mallorca i de dones guapes,  mentre el seu poble pateix així.

Mare de "vacances" a Londres

Mentre preníem un cafè a casa, aquesta amiga em va explicar les seves aventures a Londres durant les vacances de Nadal. Va marxar amb les seves dues filles juntament amb els seus pares per celebrar les festes amb la seva germana i la família que viu allà. Per poder passar el control de l'aeroport de Londres va haver de fer-se una PCR, portar un test d'antígens d'Espanya, i fer dos dies de quarantena. Quan va arribar a casa de la seva família, va resultar que estaven tots infectats de covid, i no ho sabien. Curiosament, mentre feien la quarantena de dos dies, tot esperant el resultat de la PCR de l'aeroport, es va contagiar tota la  troupe gironina. Van passar les vacances confinats en un pis de Londres, mentre que, com en una broma de mal gust, li arribava el resultat de la PCR negativa realitzada a l'aeroport de Londres. Una altra dada interessant: no consta en cap base de dades que s'hagin contagiat sis persones: no van anar al metge, ni a Londres , ni aquí a Catalunya quan va arribar, ja que es trobava bé. 

Conclusió: Els controls imposats als aeroports ( per carretera no hi ha ni un) i les xifres de contagis està clar que es treuen d'un bombo.

Pare separat eixelebrat

Fent esport amb una amiga, aquesta em va explicar el que li havia passat a una treballadora de la seva oficina. La seva exparella va anar a recollir la filla que tenen en comú el dia de Reis. Tot i que la mare va advertir el seu exmarit per telèfon que la nena havia donat positiu en el test d'antígens, ell se la va emportar perquè segons el conveni li tocava aquell dia. I no només això, sinó que la va portar a veure els avis a buscar les joguines. 

Conclusió: Calia pagar per un test d'antígens?

Joves d'Osona

Com que les discoteques de Catalunya estaven tancades, un grup de joves d'Osona  amics del meu fill, van anar a València a passar el cap d'any perquè les discoteques allà estan obertes. (l'antiga ruta del Bacalao?) Es van infectar tots els nois i quan van tornar a casa,  van escampar per toda Osona aquesta variant valenciana.

Conclusió: No cal anar a València a contagiar-se.  El tancament de sales de festes i discoteques a Catalunya només ha servit perquè els joves es juguin la vida a la carretera.

Marit d'una companya de feina

El marit d'una companya de feina de Lleida, no vacunat, ha mort aquestes festes de Nadal de covid. No puc dir res davant aquesta trista notícia, perquè sembla que no hi ha morts amb aquesta variant omicron, però sí

Conclusió: No puc deixar de pensar en la meva companya sobre si es deu sentir responsable per no haver convençut el seu marit de vacunar-se. 

Periodistes de pa sucat amb oli

Amb les xifres d'ocupació de les UCI, els periodistes perden una gran oportunitat d' acollonir els anti-vacunes. Informen : "El 80 % de les UCI són de no vacunats i el 20 % de vacunats ".Aquesta dada no és rellevant  ni aporta cap informació d'interès.  Caldria donar les dades sobre el nombre de persones vacunades amb la pauta complerta  (90% de la població espanyola). S'hauria d'informar quin és percentatge que ocupa les UCI, sobre aquest 90%,  el qual és infinitament inferior del percentatge sobre el 10% dels no vacunats a Espanya. La diferència seria abismal i posaria de manifest la importància de vacunar per no acabar a la UCI. 

Conclusió: Més percentatges i menys nombre de llits.

Mare de tres fills petits, un dels quals malalt de covid. 

Una companya de feina m'ha comunicat per telèfon que la filla de 10 anys s'havia contagiat del covid al col·legi. Teletreballa i a més té els altres dos fills confinats a casa. Està indignada perquè a l'escola ja se sabia que hi havia tres nens amb covid la setmana passada, però com que la normativa és esperar fins que hi hagi cinc nens per confinar la classe, doncs durant tota la setmana la seva filla ha anat a col·legi fins que hi ha hagut 10 nens infectats. 

Conclusió: Educació instaura protocols per donar la impressió que alguna cosa s'està fent, però això és com un tsunami imparable.  

Companya de pis de la meva filla

Una noia jove, infermera, companya de pis de la meva filla, intenta seguir les instruccions de les autoritats sanitàries al màxim perquè se sent responsable de la feina que fa amb els seus pacients a l'hospital. De tal manera que no comparteix sopars ni fa vida  amb les companyes de pis, ni amb altres amics fora de casa. Ha reduït les relacions socials al mínim. Ho està passant malament

Conclusió: Ella també és  un dany col·lateral d'aquesta pandèmia i  que no es comptabilitza.

Cunyada d'una companya de feina

Tot fent un "TEAMS" amb una companya de feina, m'explicava que la seva cunyada és negacionista, però no nomès antivacunes, sinó també anti-tests, i anti-confinament. Tot i haver tingut contacte directe amb persones amb covid, no s'ha fet el test d'antígens. Ella diu que no li cal ja que es troba bé, i per tant fa vida normal. Afegeix que si es trobés malament faria exactament igual que amb un constipat o grip. 

Conclusió: Si algun familiar meu es posa malat greu de qualsevol malaltia, inclosa covid i no pot entrar a la UCI perquè estan col.lapsades de persones no vacunades, que resin aquestes, perquè les buscaré i tornaran a entra a la UCI , ( si és que hi ha places) però no per covid...

Perrymason

Mentre m'injectaven la tercera dosi de la vacuna, haig de confessar que un cabreig estrany m'envaïa el cos juntament amb la substància que m'inoculaven. Enfebrada com mai pels efectes secundaris i segurament per l'empipament amb què me la vaig posar, he dubtat si havia fet bé  de deixar que me l'injectessin. Ningú m'ha informat ( a part de La Vanguardia i El pais) del motiu pel qual m'havia de posar una tercera dosi, i a Àfrica, per exemple, no han posat ni la primera. Sabia perfectament que aquesta vacuna no servia per evitar contagiar-me de la variant Omicron. Tot això em va portar a coincidir amb els antivacunes en que aquí hi ha interessos de les farmacèutiques barrejats amb la necessitat de solucionar el problema que ha creat la nova variant.  No sé a hores d'ara si em posaré la quarta dosi, la veritat. Però negant-me, a part de compartir les idees reaccionàries dels antivacunes, no sabré realment si estic fent el correcte o no. Tinc ansietat només d'imaginar com serà la celebració del cap d'any 2022,  si hi haurà una altra variant de l'omicron, si portaré quatre dosis o cinc. Tinc la sensació ningú controla res. Les autoritats sanitàries i politiques no tenen cap pla pe si es presenta una altra variant. Assumeixo amb certa desesperació que a hores d'ara ningú sap com evolucionarà la pandèmia. Pot ser el que cal fer és viure el dia a dia, cuidar-nos, i si l'agafem, doncs esperar no acabar a la UCI. 

Conclusió: Ja és ben trist arribar a aquesta  ximple conclusió després del que hem passat i patit.

PROHIBIT JUGAR A FUTBOL

Vaig un cop a l'any a la podòloga per tal que elimini dels meus peus tot el que sobra o destorba. Mentre els  poda, poleix, i abrillanta ens posem al corrent de la nostra vida des de l'última visita. Ella és molt jove i sempre té novetats: naixement de fill, separació, baix estat d'ànim, trasllat de domicili, ... Aquesta darrera vegada m'ha explicat que el seu fill de quatre anys ha començat a estudiar el nou curs en el col·legi privat més exclusiu i avantguardista de Girona. A la pregunta meva de si li havia agradat el canvi, em va respondre que no, que el nen  tornava enfadat a casa perquè no li deixaven jugar a futbol a l'hora del pati.

M'he incorporat de cop a la butaca ben sorpresa en escoltar la novetat d'aquest any. M'ha explicat que des de la direcció del col·legi s'ha decidit que l'espai "pati" sigui un lloc compartit entre nens i nenes. L'argument és que els nens quan juguen a futbol ocupen tot l'espai pati. Ja se sap que necessiten porteria, metres quadrats per a córrer, fer corners, o llançar la pilota per banda. El fet que els nens no juguin a futbol  afavoreix que cap grup s'apropiï del pati. Es tracta d'una mesura per fomentar la igualtat entre homes i dones i també per a què els nens que no juguen a futbol no se sentin desplaçats.

Ella i jo, dues dones, no hem criticat aquesta nova norma que va a favor nostre.  Discreta ella, semblava aparentment convençuda que la regla convertiria el món en un lloc millor per a tothom. Jo, feminista asseguda en una butaca amb els peus enlaire,  i mare d'una nena per a la qual també vull un món més igualitari,  vaig callar. Alguna força interna, però, m'inquietava.

En un principi, aquesta nova mesura em va fer témer que produís un efecte negatiu similar a un capítol de la sèrie de televisió "Peaky Blinders", l'acció de la qual transcorre al Birmingham dels anys vint del segle passat. Una sindicalista li demana a l'amo de l'empresa igualtat de sou entre dones i homes, treballadors de la fàbrica. Ell accedeix, però a canvi rebaixarà el sou dels homes de la fàbrica fins a igualar-lo al de les dones. Així aconseguiria que elles deixessin de reclamar res, perquè els homes es posarien en contra de l'augment salarial per a les dones i recolzarien a l'amo.

Segons el diari El Mundo, aquest centre educatiu és un dels cent millors col·legis privats d'Espanya, amb uns mètodes pedagògics a l'avantguarda en educació. Conec famílies, una de Cardedeu i l'altra d'Austràlia, que han decidit venir a viure a Girona per tal que els seus fills estudiessin en aquesta escola. Amb aquestes referències, no goso posar en dubte que la nova directriu pedagògica hagi estat analitzada i  considerada molt adequada per als nens i les nenes. Si afegim el fet que sóc feminista fins a la medul·la ( o ho intento ), hauria d'estar ( la forma verbal està escollida expressament ) d'acord amb la nova idea educativa oi? Dons no. Un gen masclista enquistat al meu cervell, o simplement el fet de ser mare d'un nen futboler, no em deixa combregar al cent per cent amb un idea tan progressista i igualitària. La imatge del fill de la podòloga tornant a casa trist perquè no pot jugar a futbol a l'hora del pati no m'ajuda. 

Tal com si hagués seguit les indicacions d'un psicòleg,  que m'hagués recomanat escriure en un paper els meus pensaments per ajudar-me a esbrinar què em passa, intentaré fer teràpia amb l'entrada del blog d'avui. Vull autoconvèncer-me que la mesura és adequada.Tant de bo amb l'entrada d'avui no arribi a la conclusió que no sóc una autèntica feminista. Espero que alguna feminista jove desocupada lectora em pugui disculpar atesa la meva edat. Confesso que tinc por a escriure alguna frase que algún polític o votant de Vox la pogués fer seva. No m'agradaria coincidir amb ells en cap idea per insensata que sigui. Si ells tiren cap a la dreta, jo tiraré cap a l'esquerra encara que sigui per tirar-me de cap a les vies del tren. 

Segons he llegit a la premsa, la Generalitat ha establert un pla educatiu per impulsar aquesta mesura de "pati compartit" a les escoles de Catalunya. Per tant, estic constatant que no es tracta només d'un canvi decidit per una escola innovadora sinò d'una nova directriu que s'anirà implementant a tot arreu. 

He fer cerca per internet i ja he trobat que diversos articulistes han dit la seva, oposant-se naturalment.  És molt fàcil. Per a tot el que sigui prohibir o obligar, com a vacunar-nos,  no cal argumentar gaire. És una posició comprensible i entenedora per tothom i que fa que estiguis d'acord sense rumiar gaire.

Però jo estic absolutament convençuda que la decissió d'establir aquesta norma s'ha estudiat, analitzat i debatut, perquè els que l'han pres eren conscients que seria controvertida. És una mesura molt visible, que per exemple ens fa reaccionar a favor o en contra. Això ja de per s´, és bo. Tambè però, és molt còmode prendre una mesura de prohibició."Mireu, pares, com és d'igualitària aquesta escola i aquest govern!

Davant el full de paper en blanc,  evoco el passat i analitzo les hores de pati gaudides fa molts anys al col·legi de Castell d'Aro. Em feia a un costat de manera natural per deixar jugar els nens a futbol? Segurament, però jo estava concentrada en jugar saltant a la corda, amb la goma, o fent casetes a la sorra. Recordo nens i nenes jugant a bàsquet, per separat quasi sempre. Ara bé, al porxo del col·legi hi havia tres taules de tennis taula ( llavors l'anomenàvem ping pong) on tots barrejats jugàvem. Al col·legi es va crear tal fal·lera per jugar, que quan sonava el timbre per baixar al pati, sortíem accelerats en direcció al porxo per aconseguir taula. Jugàvem tots junts, nens i nenes.  El que perdia, deixava lloc al següent de la cua. Sempre guanyava en Joaquim. En els trenta minuts que durava el pati del matí no abandonava mai la taula, ni per anar al lavabo. Tots érem conscients que quan ell aconseguia plaça per jugar ja no marxaria en tota l'hora del pati.

El professor de gimnàs del col·legi als anys setanta, un avançat al seu temps, es va atrevir a muntar un equip de fubol femení, l'Aro FC. Ens vàrem apuntar moltes nenes de Platja d'Aro i Sant Feliu de Guíxols. Amb alts i baixos aquest equip femení encara funciona ja que he descobert que la filla de la meva cosina hi juga! Em vaig emocionar quan ho vaig saber. Vàrem ser les pioneres i vàrem jugar tres temporades. El meu pare em venia a veure. Estem analitzant imatges de fa quaranta anys i semblen d'ara oi? Veníem d'una dictadura i d'uns anys on les dones acabaven de ser alliberades i no podien treballar o comprar un pis sense permís del pare o marit. Ni jo, ni per descomptat la meva mare, n'érem conscients del gran pas de les dones que s'acabava de produïr. I tot això succeïa al meu voltant de manera natural .

Ja saben els pedagogs i governants que una pilota fa immensament feliç a un nen, ja sigui al primer món, en un pati d'un col·legi de Girona, o a un camp de refugiats, per exemple?És un objecte que provoca molta felicitat als nens. Han de prohibir el seu ús? Quina informació li estem transmetem al fill de la podòloga? Ara que el futbol femení s'està professionalitzant, perquè els clubs han descobert una possible font d'ingressos, no ens enganyem, ara que semblaria que moltes nenes hi jugarien, ara, des de l'arrel mateixa, els patis dels col·legis, prohibeixen jugar a futbol.

Quan jo jugava al pati a construir casetes, o a bàsquet només amb nenes, no era perfecte el món, és clar, però era millor que el de la meva mare. Quedava molt camí per recorrer.  Ara ens trobem en aquesta part del camí. Calia agafar ara aquesta drecera? No hi ha altres rutes a fer sense haver de prohibir res a ningú, com l'amo de la fábrica de Birmingham?

Complicat tot plegat. No sé què li explicaré al psicòleg. He deixat el full en blanc.

Alumna aplicada

De petita jo era una alumna molt obedient al col·legi. Quan el el professor d'EGB marxava un moment de classe i ens deixava sols als nens, jo era de les que s'estava quieta al seu pupitre mentre la resta dels meus companys aprofitaven per cridar, saltar o córrer per la classe. Jo els mirava sospirant i pensant que eren uns maleducats i uns desobedients. Quan el professor tornava i es trobava el percal,  ens castigava a tots, sense distinció. Em semblava una gran injustícia però no deia res. Així era jo. Puc afirmar fefahentment que em van renyar una sola vegada en tota l'etapa d'EGB. I torno declarar-me innocent de tots els càrrecs. La Srta. Paquita del col·legi de Castell d'Aro es va equivocar: jo no estava xerrant. 

Molts anys després torno a sentir aquella sensació d'injustícia que em sulfurava per dins quan el professor ens castigava a tots.

M'he passat els últimes mesos seguint les instruccions dels nostres governants. De la feina a casa i de casa a la feina. La fatídica i maleïda bombolla. No he pogut dinar amb la meva germana, ni un cafè a casa de les tietes, ni invitar a cap amic a casa. Tenia entès que estaven prohibides les trobades amb altres bombolles, que no es podien fer dinars ni festes, que estàvem en situació de risc, encara, i ho he intentat complir.

El programa de televisió Polònia va emetre un gag on es van riure de mi:  un matrimoni de Barcelona durant la setmana santa es queda a casa, no marxa fóra. Van veient per la finestra com la gent es salta les normes sanitàries. Ben bé com si no hagués cap pandèmia. Catalunya ha rigut amb aquest esquetx, igual que s'han rigut de mi tots els amics, companys de feina  i familiars als quals els he dit de no quedar, o de complir les normes.

M'he sentit ( em sento) igual que el matrimoni del Polònia. Aquella parella tancada a casa feia molt de riure, segurament com jo.  Tinc fama d'exagerada. Sé, però, que no sóc l'única. El país avança cap a la recuperació perquè els que seguim ( hem seguit) les normes som molts. 

Mentrestant, he estat veient com els veïns muntaven festes, portaven  amics a dinar a casa seva o els fills sortien amb altres joves a festes de pisos d'altres bombolles. I sense mascareta. I no els passarà res. 

M'he anat enfadant dia a dia. A mi no em suposava cap esforç esperar a que es solucionés la pandèmia amb la vacunació que es produirà els propers mesos. Però veure com els veïns i amics es saltaven les normes de confinament i jo no, m'ha suposat sentir-me com aquella nena que veia els companys d'EGB llençar boles de paper quan el professor no hi era a classe, i tambéde retruc,  trobar-me castigada igual que ells.

Una amiga em va dir que necessitava per la seva salut mental quedar amb amics.  I jo no? Li vaig deixar anar el ruixat que tenia pendent amb al Srta. Paquita del col·legi de Castell d'Aro: que sort que la majoria dels ciutadans eren com jo, que si tothom fessim com ella tornaríem als inicis del confinament més dur, que no ho feia per mi només de portar-me bé, o feia també pels altres, etc, etc.

Tant se val: ella i jo superarem el confinament i la pandèmia. Però ella ( i tants altres) han gaudit de la família, els amics, els companys de feina, durant aquests mesos,  i jo no.

Haig de dir que aquestes darreres  imatges de joves de les ciutats, bevent pel carrer, i saltant-se totes les normes de seguretat la nit que acaba l'Estat d'alarma no m'han fet enfadar. Oi que semblo contradictòria? Son els nens de la meva classe que es portaient malament. Jo els entenc. Aquests joves porten molt de temps sense poder sortir de nit. Si ha incomplert les normes tots aquests mesos, ara volen que se sàpiga que la pandèmia no va amb ells, perquè tenen la sort de ser joves, no treballar, no posar-se malalts, no tenir cap bar ni restaurant ni negoci tancat, i han gaudit cada dia d'un plat calent a taula ( semblo una iaia)  I també posseeixen un còrtex cerebral encara en formació, com afegirira el professor Punset. Per tant, jo els jutjo igual que a la meva amiga i a tots els que s'ha saltat les normes aquests mesos i als nens del col·legi de Castell d'Aro que tiraven boles de paper quan el professor marxava.

Homes valents

 

Estarem d'acord en què hi ha temporades que fa mal llegir notícies als diaris o escoltar-les per televisió.

Aquesta darrera setmana ha estat terrible en aquest sentit. Per esmorteir el dolor, he hagut de perfeccionar la tècnica: canviar de canal de televisió automáticament. Cal ser molt ràpid, però, perquè els informatius van plens de notícies "trampa": com en el moment en què emetien les imatges d'una embarcació amb disset immigrants africans morts a dins arribant un port de les illes canàries, mentre dos periodistes espanyols eren assassinats a Burkina Fasso.

Després d'haver-me arribat aquesta informació ( que per molt que ho he intentat, no ho he aconseguit), mirar-me als ulls aquesta setmana ha estat molt dur . Quan m'he acostat al mirall amb el llàpis d'ulls en mà per fer-me la ratlla d'un color verd ( un "verd oliva" que finalment he trobat que m'escau bé, no un "verd lloro") he  sentit vergonya de mi mateixa, de les meves ridícules preocupacions diàries, de les futils discussions amb la família, del meu planyiment diari ( en format de cervesa en mà a la barra de bar) sobre la merda de polítics d'aquest país i d'Europa, i en definitiva, de pertànyer a aquest primer món indolent i hipòcrita, però sobretot, de no fer res per canviar-ho.

Dos periodistes han mort per voler denunciar amb les seves imatges i paraules, el que passava a Àfrica amb la caça furtiva. Uns  bombers han baixat d'un helicòpter al mig de  l'Atlàntic, penjats d'una escala,  per rescatar algun supervivent del bot,  passant per sobre dels cadàvers ( que recordaven les muntanyes de cossos trobats als camps de concentració per les tropes aliades).És un tòpic periodístic però cert: el món és una mica pitjor avui. 

Aquests homes valents, en el sentit immens i positiu de la paraula "home", del que significava antigament dir-li a un home que era un "home", ( de la mateixa època històrica de quan les  "dones" valentes eren invisibles), ens han enviat un missatge, i no sé si som dignes per recollir-lo. 

No tinc gaire informació  d'aquests "homes", perquè canvio constantment de canal, però segur que són/eren  guapíssims i valerosos, com solen ser els herois. Preguntats per què ho han fet, ens contestarien que només complien amb el seu deure. Els herois són així.

Què ridículs, en comparació, queden els altres "homes" del primer món. Si jo he sentit vergonya de mi mateixa, no pot imaginar-se el desocupat lector amb quins altres ulls miro i comparo ara a qualsevol "home" d'aquests que també surten als informatius, que sembla que s'atorguen la possessió de la veritat, de la força, de la valentia.. com els polítics, els militars, els policies, els jutges, els banquers, tan importants que es creuen ells..... i què ridículs que em semblen ( i són).  

Espero que se'm passi aquesta mirada dura i comparativa, tan negativa, que em trobo al mirall, perquè m'haig de pintar els ulls cada dia per anar a treballar.