Vuitanta- sis dones

A la meravellosa sèrie de televisió  “La maravillosa Miss Maisel” hi ha una escena en què la mare de la protagonista, de classe mitjana/alta de Nova York, decideix demanar al seus germans un avançament de la renda que rep de les accions heretades de l’empresa petrolera familiar. El  marit s’ha quedat sense feina i estan passant un moment dur econòmicament.  Quan arriba a Texas per negociar els termes de l’acord, descobreix que sempre si li ha estat pagant una part menor de beneficis de l’empresa que a la resta de germans i cosins. El motiu? Que era una dona. Inclús es troba amb un nen, un cosinet, a qui  se li paga més que a ella!.  Agafa una enrabiada impressionant i torna a Nova York renunciant a l’herència, però ufanosa del discurs feminista que va deixar anar a la junta d’accionistes, tots homes.

Quan el suflé es refreda i s’adona que sí, que és una dona alliberada i independent,  però que no té ni un cèntim al banc, s’enfada amb la seva filla. Ella és la culpable de ficar-li al cap la idea de què les dones eren iguals que els homes. Li diu que ella era molt feliç vivint en la ignorància de saber-se inferior, perquè tenia assumit des de sempre que  era el que tocava i fins i tot li semblava just! 

Una cosa semblant ha passat amb l’extraordinari increment de trucades durant les últimes dos setmanes  al telèfon 016 per a dones maltractades.

Rociíto, la filla de la cantant Rocío Jurado ( que dubto que hi hagi algun desocupat lector que no sàpiga qui és, ( la filla, no la mare, vull dir)  que ja és trist) ha explicat per televisió, amb tota mena de detalls, la seva història personal sobre els maltractaments rebuts, físics i psicològics, per part del seu primer marit. El programa ( pornogràfic en la meva opinió) va aconseguir uns índexs d’audiència altíssims per a Tele 5. 

Conseqüència: Moltes dones s’han vist emmirallades en ella i han decidit trucar al telèfon 016 per a dones maltractades. Ha augmentat fins a en un 40% el nombre de consultes al telèfon 016  en les dos setmanes posteriors a l’emissió del programa. Fent números, sumo tres i m’emporto dos, si es reben una mitjana de 215 trucades al dia, un 40% serien 86 dones més, a afegir a les 215 que ja trucaven cada dia, i que han demanat ajuda o informació en aquest número de telèfon arrel del que va explicar per televisió la Rociíto.

Vuitanta-sis dones al dia,  que no sabien que estaven essent maltractades, que vivien tranquil·les, tolerant, resistint, per què pensaven que era normal tot el que suportaven,  i que han descobert que quan la seva parella les vexa, les insulta davant de gent, o quan manipula els fills per què les odiïn, també és maltractament. S’han adonat que no cal rebre un cop de puny per trucar al telèfon. Per culpa de la Rociíto  ara miren amb altres ulls les seves parelles. 

La meva mare m’explicava amb ironia que al poble es deia antigament que una família havia fet sort si el  pare o marit no era un borratxo  ni picava la dona. Jo reia quan m’ho explicava, al·lucinant del nivell d’exigència que es demanava als homes en aquells anys.  Era el que somiaven les dones de l’edat de la meva àvia quan  es casaven, que el futur marit no les piqués mai ni fos un alcohòlic. La resta,  no tenia cap importància i es podia suportar perquè els homes tenien dret a tot. 

Així vivien ( algunes/moltes(?) mai sabrem la xifra)  dones:  anul·lades pels seus marits, vexades en públic i en privat, tenint relacions sexuals quan no volien, tenint un munt de fills no desitjats, quedant-se a casa mentre ells anaven amb altres dones, no podent gastar cèntims sense el consentiment del marit, etc... hi ha moltes maneres d’agredir una dona, sense necessitat de donar un cop de puny. Elles patien en silenci però es deien a si mateixes:

- Tinc sort que no em pica ni és un borratxo com aquella de la casa de més amunt! 

Doncs totes aquestes dones consideraven que això passava perquè les coses eren inevitables, i no es podien canviar. Ni se’ls passava pel cap queixar-se. 

Les 86 dones de més ( que no formen part de les 215) estaven anestesiades. Des del 2007, quan es va posar en funcionament el número 016, elles han viscut com la mare de Miss Maisel, en la ignorància. Rebien insults, ofenses o bé les feien sentir inútils,  però elles  consideraven que “pot ser”  formava part de la vida en parella.

- Ell m’insulta i jo aguanto perquè no  em pica.

M’ha sorprès veritablement el percentatge d’augment de trucades al 016, ja que el telèfon funciona des del 2007.

Durant l’estat d’alarma del 2020 van augmentar un 12% les trucades. Tot d’homes atrapats entre les parets del pis agredint les seves dones, quants homes que no podien suportar la situació i descarregaven la seva frustració amb les seves dones! 

I ara, al març de 2021, encara un 40% més!

I segueixen pujant els percentatges!

Certament, espero que algun del 86 homes que hagi vist el programa de televisió reflexioni. Si fos així,  Tele 5 , ves per on i sense proposar-s’ho, no només seria un abocador de porqueria.

De què parlo quan parlo de llegir (*)

Doncs per exemple que, quan llegeixo un llibre que m'ha semblat extraordinari, em costa trobar algú que també l'hagi llegit. M'encanta comentar la jugada amb altres lectors, igual que els periodistes esportius, que saben treure suc d'un partit de futbol per molt intranscedent que sigui. 

Amb el confinament de 2020-2021, aquesta solitud lectora s'ha agreujat. Si fa mesos que no tinc contacte amb familiars o amics per parlar de res, de llibres encara menys. Tot i que la lectura és un acte individual i solitari, jo em sento aillada i incomunicada en determinats moments. Quan una escena del llibre, o una frase o un capítol m'impressiona...a qui li explico?. A vegades, si algú em recomana un llibre,  corro a comprar-lo per a poder conversar sobre ell. Pel preu d'un llibre, dos plaers.

Per altra banda, reconec que també tinc part de culpa del que em passa, com en els divorcis. No sóc la bona de la pel·lícula, o de l'entrada del blog d'avui. En aquest acte em despullo davant els desocupats lectors ( igual que les instagramers nues a les banyeres d'escuma de les fotos, (al món exhibicionista d'internet, qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra)) per confessar que també classifico els meus amics o coneguts pels llibres que llegeixen. 

Intentaré explicar-me tot mirant de no quedar gaire malament. ( Photoshop on ets?!)

Tinc una amiga que està intentant trobar parella amb l'aplicació "Tinder". Doncs bé, quan el suposat candidat comença a escriure-li pel xat  i fa faltes flagrants d'ortografia, el descarta automàticament. Sense miraments i amb un sol dit. No cal perdre temps. Ella sap que no té res en comú amb una persona que no s'ha preocupat de saber la diferència entre "hem de quedar" i   "em de quedar". Classisme ortogràfic? Ni idea, però jo l'entenc perquè faig el mateix.

Quan un amic meu em va recomanar "50 sombras de grey" de E. L. James, ho sento, ho sento, ho sento, però el vaig desterrar de les meves converses de llibres. Vaig apretar el botó "bloqueja" com la meva amiga al "Tinder". No cal que em recomani cap més llibre aquest amic. No cal. Parlem de viatges, de fotografia, de vins o del que vulgui, però de llibres ....doncs no!.

En tenir fills vaig decidir crear dos Frankensteins per poder tenir algú amb qui parlar de llibres. Sense saber-ho, em vaig convertir en Aurora Rodríguez, la dona que va educar la seva intel·ligent filla Hildegart per convertir-la en una dona lliure, independent, abanderada del feminisme a la Segona república espanyola. Quan la jove Hildegart es va fer gran I va voler exercir la seva llibertat, per a la qual havia estat preparada des que va néixer, la mare no ho va suportar i la va matar.  Els meus fills ja exerceixen la seva llibertat quant a lectures. Intento recomanar. Ni cas. Ells a la seva, com la Hildegart, llegint el que volen. Entenc l'Aurora Rodríguez. Quan la meva filla  finalment llegeix  "La retornata"  de Donatella Dipietrantonio o el meu fill  "Prohido nacer"  de Trevor Noah, després de molt insistir, em donen la raó amb la boca petita. Jo sé perfectament el que els convé i el que no sobre llibres. Sóc així, jo, pitjor que l'Aurora. Aquests dies de protestes als carrers he desconsellat  el llibre "Ciutat princesa" de la Marina Garcés a la meva filla que l'estava llegint: no li convé, tan jove, desanimar-se i patir per Barcelona.

Els meus fills m'expliquen que amb tanta xarxa social, classes virtuals, i sèries de televisió, quan obren un llibre es relaxen de cop. S'introdueixen en un "País de les meravelles" silenciós i  tranquil. Troben una pau i una quietud que  els sorprèn. Quan tornen a la realitat dels reallitys, notícies sobre pandèmies, injustícies diverses i i ofegats al mar, reben un bon sotrac. Voldrien tornar al seu món immediatament.

Per això, considero que ara més que mai la lectura és una bona eina per a la salut mental dels joves, i per a la de tothom, durant aquests dies tan durs de pandèmia. Estic convençuda. Si les persones que llegeixen un llibre a l'any ( per dir una xifra optimista) sabessin el que s'estan perdent, segurament hi hauria menys consultes als psiquiatres i també...menys llibreries tancades. 

La lectura és terapéutica. Així de clar.

Les persones que no llegeixen de manera habitual ho desconeixen. Davant l'ansietat o l'angoixa d'avui en dia, a aquestes persones no se'ls acut res mes que anar al metge i prendre pastilles. No són conscients que un bon llibre en el moment adequat és com l'acupuntura, pot millorar la qualitat de vida.  Ho penso sincerament. Els metges haurien de recomanar encoratjadament, com a medicament coadjuvant,  la lectura. Però... quina? "50 ombres de Grey"? 

Els llibreters podrien fer aquesta tasca medicinal d'aconsellar llibres segons els nostres gustos o el nostre estat d'ànim. Aquesta idea no és meva. Pertany a Guillem Terribas, llibreter i propietari de l'emblemàtica Llibreria 22 de Girona. M'ho va explicar una vegada que vaig anar a comprar un llibre, en concret, la tercera part de la "Trilogia del Baztan" de Dolores Redondo, que justament aquell dia acabava de sortir publicada. Mentre  me'l cobrava, em va dir que tots els lectors hauríem de tenir un "llibreter de capçalera". Em va preguntar què estava llegint. Jo li vaig comentar que havia acabat "Incerta glòria" de Joan Sales. Em va aconsellar que no llegís encara el de la Dolores Redondo. Que agafés un altre. No era el moment adequat per gaudir de "Ofrenda a la tormenta".  Aquella mateixa nit, desobeint el meu llibreter de capçalera, em vaig cruspir el llibre prohibit i, llavors vaig entendre el seu advertiment.  L'empremta que m'havia deixat a l'ànim "Incerta Glòria" amb tristos soldats republicans fugint en desbandada cap a França, no podia continuar a la Vall del Baztan, amb ossos de nens i bruixes modernes. 

Tots necessitem un "llibreter de capçalera" em va dir el Sr. Terribas:  hi ha un llibre per a cada persona i per a cada moment de la vida. I no es poden barrejar llibres ni conceptes ni emocions.

Continuarà....

(*)Nota: No li arribo ni a la pols de sota les sabates al Sr. Murakami.  Aquest pretenciós títol és un petit homenatge a la seva obra.

 

Trump: ni hi és, ni se l'espera

Des de fa dies trobo a faltar més informacions sobre l'assalt al Capitoli dels Estats Units.

Els dies posteriors a l'atac llegia tot allò que es publicava, ansiosa de novetats sobre el tema. Per una vegada que m'interessa aprofundir en una notícia, les televisions només retransmetien les mateixes imatges, una i una altra vegada, com en un bucle, sense una anàlisi profunda del que estava succeint. Vaig trobar que els periodistes no estaven a l'alçada del moment històric que estava passant als Estats Units.

Ara, a més, constato que només han transcorregut quatre setmanes des de l'atac i ja sembla una notícia caducada. 

Aquelles històriques imatges semblaven un "previously" a la sèrie de ciència ficció de la cadena HBO " El cuento de la Criada", però en directe i sense guionistes. Els actors estaven improvitzant per a major glòria del director de la sèrie. 

Com és que ara ja no interessa el tema? Vàrem quedar saturats de les imatges?

Amb el clic del ratolí els ciutadans passem les pàgines dels diaris al nostre ordinador i canviem les nostres preocupacions cap a on ens direccionin les grans cadenes de notícies a nivell mundial, com aquells ocells que volen junts en sincronitzada harmonia formant figures en el cel. Ara cap aquí ara cap allà...cap a on ens diguin, ja sigui el retard de les vacunes, les eleccions, o qualsevol immundícia amb la que ens obsequien els canals de televisió com  Tele 5. 

Quina va ser la meva primera inquietud en contemplar aquella riuada de gent fanàtica, volent visitar el Capitoli, sense cap guia turístic, però metralleta en mà com a ticket d'entrada?. Que el desastre tan temut finalment havia arribat, i també que  calia revisionar la sèrie d'HBO per saber cap a on irien...els trets!

Fa quatre anys jo reia com una boja escoltant els discursos de Trump. Dos coses se'm van quedar gravades d'aquells dies. La primera, que després d'escoltar les bajanades que el ja ex-president deixava anar durant la campanya electoral, estava  absolutament convençuda que Trump no guanyaria les eleccions. La segona, el resultat d'un experiment  periodístic de la televisió nordamericana el qual em va reafirmar en aquesta idea:  un personatge com Donald Trump no podia ser President d'un país com Estats Units. El reportatge consistia a entrevistar els seguidors de Trump quan sortien eufòrics després d'escoltar el seu discurs. Cap d'ells qüestionava el munt de mentides o mitges veritats del seu candidat. Els seus votants se les crèien, o se les volien creure. Els era indiferent. Els periodistes els preguntaven què opinaven sobre unes frases que suposadament havia dit Trump durant el míting.  Aquelles famílies, aquells joves, avis, aquells americans blancs, estaven totalment d'acord amb ell, "obviously" . A continuació els periodistes els informaven que la frase no pertanyia a Trump sinó a Adolf Hitler. Aquells futurs votants de Trump no quedaven ni mig sorpresos.

 "- Ah,  quina gràcia..jajaja. Quina brometa eh? "

Gent normal i corrent, que d'entrada haurien dit que Hitler era un monstre, ara votarien Trump sense cap complex. Jo encara reia veient leș cares absurdes dels votants.

Ara bé, tot va acabar en un drama quan, inexplicablement per mi i per Hillary Clinton, la seva contrincant a les eleccions,  aquell personatge perillós  les va guanyar. Vaig queda ben fumuda, igual que Hillary, que del disgust va tancar-se a casa seva quinze dies amb els gossos, sense veure a ningú. 

Què ha passat durant aquests quatre anys de Trumpisme? Doncs que fins a l'assalt al Capitoli jo encara pensava que tot havia anat prou bé. Trump, en definitiva no havia atacat Iran amb cap mísil nuclear, no havia provocat cap guerra civil ni cap crak de la borsa a nivell mundial, i semblava que marxaria de la Casa Blanca, fent soroll però no gaire. Quin nivell d'exigència, mare meva! 

Com que havia estat amb por durant tot el seu mandat, preocupada per què els Estats Units es convertissin en Gilead, l'Estat imaginari on transcorre "El cuento de la criada", poc a poc havia anat deixant de pensar en un suposat desastre mundial.  

Amb el resultat de les eleccions de 2020, estava ben cofoia per què finalment els americans (uns quants) havien fet fora ( per poc) aquesta espècie de Jesus Gil ianqui. Podia haver estat pijtor, pensava jo.

Ara, entre d'altres esquelets al seu armari, cinc persones mortes durant l'atac pesen sobre la consciència de Donald Trump.  Irònicament quatre d'elles pertanyien al seu bàndol, i han mort justament pel culpa del seu líder. No tinc el més mínim dubte que ell, els seus seguidors i votants no se senten en absolut responsables. Ni de tot el patiment que han provocat durant aquests quatre anys a molts ciutadans del seu país les seves polítiques. Puc imaginar a l'impresentable ex-president jugant al golf a Miami i fent plans per a concórrer novament a les properes eleccions.

Consti en acta que alguns sí el considerem culpable de la seva mort. Descansin en pau aquelles cinc persones la mort de les quals es podia haver evitat. Tan de bo l'impeachment " tiri endavant. I ens informin cada dia.

 

Indignació de finals i principis d'any.

Ja saben els desocupats lectors, si són visitants de l'Illa de Lesbos, que pateixo tot sovint una cosa semblant a "depressionem post lectionem"  quan llegeixo la premsa. No es tracta d'escriure  una entrada cada vegada que m'indigno o em deprimeixo amb les notícies que ens arriben. Segurament els descupats lectors ja tenen el seu propi nivell de resiliència tan al límit, com per què a l'illa de lesbos els hi augmentin una mica més. 

Però avui he volgut comentar dos informacions que els últims dies m'han provocat molta més  indignació de l'habitual, obviament relacionades amb els següents ítems: covid, racisme, vacunes, és dir, res nou sota el sol. No he pogut ser menys original, però aquest 2020  no podia acabar pitjor per a algunes persones com per exemple els transportistes de Calais o Dover.

De les darreres notícies de finals de 2020, la relativa als milers de camioners, atrapats a la frontera entre el Regne Unit i França els dies previs a Nadal, ha estat sense cap mena de dubte perfecta com a colofó del l'estrany i terrible any que hem finalitzat.

Sincerament em feien molta pena i ràbia aquells treballadors atrapats a la carretera, passant fred,  sense cap mena de sortida de la situació com no fos que una grua els tragués el camió cap al cel, i sense cap ajuda. Aquelles persones molt probablement no podrien estar amb les seves famílies les festes de Nadal,  ni enlloc que ells volguessin. Un dret fonalmental els havia estat sostret, així de clar. Els buròcrates o polítics de torn a una banda com l'altra del Canal de la Mànega van  provocar el caos i/o no el van saber gestionar. 

Covid+Brexit=Kaos

Aquesta ha estat la meva interpretació dels fets, i em pensava que no hi havia cap altra.

Res em feia sospitar que hi ha altres lectures d'aquesta notícia: hi ha altres persones a qui responsabilitzar de tot aquest desastre. 

Em comenten que a les xarxes socials una parenta llunyana ha trobat un altre culpable del col·lapse dels camioners a Dover o Calais: els immigrants. No m’ho podia creure!!  Primer he pensat que es referia al campament il·legal que hi ha instal·lat a Calais. En absolut.  

Aquesta dona compartia un enllaç d'un fòrum de treballadors autònoms on es culpabilizava els immigrants dels als 2’9 milions d’euros que el Govern espanyol hauria gastat per solucionar el problema de l'arribada d'aquests a les costes,  mentre els camioners espanyols no havien estat atesos, ni pel Govern espanyol,  ni per cap organització humanitària com la Creu  Roja. Em va semblar tan surrealista la interpretació dels fets com si jo culpés als immigrants per què la perruquera  m'ha pentinat horrorosament.

Increïble: sempre, sempre la culpa la tenen els immigrants, i indirectament les ONG que els ajuden. Aquí tothom surt esquitxat. Menys aquells homes blancs de cara indefinida, de Londres i Brusel·les, que porten un vestit elegant, camisa blanca i corbata , i que passarien el Nadal en una casa amb calefacció o xemeneia, no en una nau industrial abandonada, als quals la responsabilitat de tot el desastre els cau molt lluny, molt lluny...tant, que no la poden ni ensumar aquests autònoms del fòrum o la meva parenta. És molt més fàcil incriminar aquells homes i dones negres i pobres que arriben cada dia en pasteres, i als que segons sembla els plouen els cèntims I els ajuts a dojo!.

Desconec si són certes aquestes informacions o fake news. En aquest nou segle  XXI ja no ens podem refiar del que es publica a les xarxes socials, ( ni als diaris ) i menys a un fòrum de treballadors autònoms.  Tot suposant que fos veritat, aquí el que hi ha és un nou intent de criminalitzar subtilment els immigrants. Un nou Goebbles es troba darrera les pantalles d’un ordinador, ben preparat per intoxicar el món, com aquells pamflets penjats als carrers de l'Alemanya nazi.

"Els jueus són la causa del nostre infortuni"

Hi ha una segona notícia que m'indigna aquests primers dies de l'any 2021 i que vull que consti en acta, o si més no, en el blog. 

No entenc com els ciutadans no hem sortit  al carrer, vestits com els "sans- culottes" i armats amb una falç i  un martell a protestar com a revolucionaris.

En una setmana només s'han pogut posar 6000 vacunes. No és que ens hagin arribat molt poques a Catalunya, que també. Des del 27 de  desembre només han pogut vacunar 6000 persones de la primera dosi. Es necessiten dues. 

La vacuna és la nostra salvació i així ens ho han venut. No puc entendre com no es destinen infermers i infermeres, soldats, mossos, voluntaris, polítics, etc ... el que faci falta per poder vacunar els ciutadans durant les 24 hores del dia.

La vacuna és l'única arma que tenim perquè s'acabi aquest malson de pandèmia i negror econòmica. 

Però es veu que no, que els polítics no saben com organtizar una cosa tan senzilla com que hi hagi  a cada poble,  a cada ciutat, al pavelló esportiu, al centre cívic, als col.legis i instituts que estan tancats aquests dies, un simple punt per anar vacunant a les persones. Bé que ens ho organitzaran el 14 de febrer oi? ( Disculpeu amb la comparació demagògica, ara semblo la meva parenta).  Tinc una amiga que va aprender a vacunar els seus gossos i després vacunava la família quan li demanaven. No ha de ser tan difícil posar una vacuna. Jo mateixa, si em fan un petit curs, m'atreveixo a posar-ne o a apuntar qui se la posa. 

La notícia o la imatge que jo m'esperava amb esperança i impaciència després del dia 27 de desembre de 2020 era la de les llargues cues de gent col·lpasant  Catalunya, com els camioners de Dover o Calais, pels carrers, pels pobles, pels camins, per les carreteres,... però esperant el seu torn per a posar-se.la. I queixant-se del caos. Helicòperts de TV3 sobrevolant Catalunya informant de les llargues cues de gent esperant la vacuna, com en una pel·lícula de desastres americana o com si estiguessim en guerra! Res més lluny.

Ens varen vendre la moto de la foto de la iaia posant-se la primera vacuna, i els polítics es van anar a celebrar el cap d'any. Van calmar la turba, ( nosaltres) i així continuem,  còmodament asseguts veient Netflix o el que sigui, semiconfinats, amb els metges a les UCI estressats i amb l'hosteleria tancada. Cada dia que passa sense que estiguem vacunats s'agreuja la situació per a tots nosaltres. No ho veu ningú? Ens hem acostumat  a la nostra vida amb mascareta, sense família i sense amics?

Així estem. Ens ho mereixem tot.

Ara les autoritats responsabilitzen del retard de les vacunes als camiones atrapats a Dover i Calais, quan les vacunes fa dies que estan emmagatzemades en un  soterrani  de Catalunya com l'Arca de Noé als magatzems secrets de la CIA  al final de la pel·lícula "Indiana Jones i l'Arca Perduda" .

Vergonya i indignació.

Confiteor: Si aconsegueixo vestir-me com una " sans-culottes" però... d'"haute couture"  sortiré a protestar .

La mirada d'un nen

 

Els ulls dels nens del primer món són immensament oberts i confiats. Ens hem acostumant a la seva mirada de felicitat, sobretot aquests dies de Nadal. Els nens i nenes van per Girona agafats de la mà dels seus pares. Alcen el cap i els veuen a ells o als estranys que es troben pel carrer, i ens somriuen,, alguns vergonyosos, d’altres oberts i simpàtics quan t’expliquen què han demanat a la carta per als Reis Mags. Són afortunats.

 

Per aquest motiu, quan vaig veure per televisió la mirada de desolació dels nens rescatats  a Nigèria després haver estat segrestats per uns paramilitars, se’m va encongir el cor. A aquells nens els havien arrancat de nit d’un lloc sagrat i segur per a ells, com és una escola, i els havien portat a l'infern. Per fer què? Convertir-los en nens soldat? En esclaus sexuals? Quins horrors devien viure aquells dies? Alguns amics seus morir assassinats. Impossible concebre res semblant des de Girona per una dona europea que no ha patit mai una cosa així, ni tampoc s’ho pot imaginar. Els ulls dels nens nigerians eren absolutament diferents dels ulls dels nens gironins als quals estic acostumada. 

 

Les imatges de televisió del salvament em van cabrejar encara més, si això és possible. Ens van mostrar uns nens  molt prims que baixaven derrotats d’un autobús per...abraçar els seus pares? No. Per ser fotografiats i exposats a la premsa, sense els seus progentors. Tenien fred, es notava perquè alguns havien aconseguit una manta. Tot això hagués estat més suportable si haguessin mirat a dalt i haguessin trobat els ulls de la mare o del pare que els donessin confiança,  com la cria de nyu que camina sota la mare travessant el riu ple de cocodrils. Ni els veu.

  

Des de ben petita m’ha fascinat aquell episodi de la Segona Guerra Mundial a Anglaterra  on evacuen a nens i nenes de Londres per portar-los als pobles, lluny dels bombardejos alemanys sobre la capital. Quina aventura devia ser per ells, pensava jo!. El llibre de CS Lewis a “Les Cròniques de Nàrnia” ajudava a tenir aquesta visió aventurera del drama: els quatre nens protagonistes viuen experiències espectaculars a la casa de camp on els han portat, fora de la protecció dels seus pares.

 

Quan em vaig convertir en adulta,  i vaig portar els meus fills al cinema a veure la pel·lícula basada en el llibre, vaig revisar aquesta perspectiva idealitzada dels nenes sols i feliços tot i estar separats dels seu pares: no tenia ni cap ni peus.

 

Un estudi sobre els danys psicològics que havien patit aquells nens i nenes evacuats a Londres va reafirmar les meves intuicions. Aquell treball científic va concloure (  el sentit comú m’havia portat  a la mateixa conclusió) que ho havien passat pitjor els nens traslladats al camp, amb estranys, que els que havien suportat els constants  bombardejos a la ciutat a l’empara  dels seus pares.

 

Aquells tres-cents nens nigerians segrestats, apallissats o violats encara van haver d’esperar unes hores o dies per abraçar els seus pares, perquè el Governador de la província es volia fer una foto amb ells. Els seus pares no els van poder recuperar encara. Aquests polítics de merda que hi ha a tots els països del món, no van voler desaprofitar l’ocasió d’anotar-se  el punt d’haver-los recuperat.

 

Aquells nens  només volien abraçar els seus pares, però això no va poder ser. Una estona més de patiment.  Els ulls buits dels nens des dels seients de la sala de premsa improvisada ens deien a crits  a través de la televisió al  Governador, i a mi, ( busca a internet la imatge desocupat lector i ja em dirà què hi veus)  que volien tornar al seu llit a dormir moltes hores a recer dels seus pares i mares. Però ell es va fer el desentès. Crueltat sobre crueltat.

 

Don't stop the music

 

 

 

 

L'estiu passat quedava amb la meva germana per nedar juntes a la Conca a primera hora del matí. Ens trobàvem davant la discoteca Pachà, o el que queda d’ella.

 

El primer dia ens va sorporendre l'estat de deteriorament del local. L’edificació es mostra amb les finestres i les portes tapiades, amb signes d’haver estat okupada; les parets es troben pintades de graffitis i el més sorprenent de tot: està coberta de vegetació com si es tractés d’unes restes arqueològiques. El Machu Pichu, sense anar més lluny, té una història similar. No va ser fins a finals del segle XIX que uns exploradors el van descobrir ocult sota la selva.

 

Com no es prengui alguna decisió amb la discoteca Pachà, quedarà amagada sota una mà de plantes autòctones de la Costa Brava, i no serà fins d’aquí a uns quants anys que uns arqueòlegs proveïts de matxets la trobaran... i conclouran que era un temple diví ( que ho era,  per mi).

 

Davant la visió d’aquelles runes mig abandonades, la meva germana i jo vàrem començar  a recordar les felices nits d’estiu dels anys vuitanta, quan anàvem a Pachà, Maddox o BB,  i ens ho passàvem  fantàsticament bé en qualsevol de les més de deu discoteques de Platja d’Aro.

 

Totes dues vàrem coincidir en què els joves de la costa que havíem de treballar a l’estiu no teníem més divertiment a la vida que anar a les discoteques: ni pàdel, ni wind-surf, ni motos d’aigua, res. Després de treballar sortíem a prendre un cafè a la cafeteria Montbar o Ramir del carrer principal, i després anàvem a la discoteca de torn. Al principi no importava a quina disco anar, ja fos Joy, Malibú o Marius, amb tal que ens deixessin entrar gratis a les noies, que era a quasi totes: érem el reclam ( carn fresca i jove) per als mascles que sí pagaven l’entrada. Després ja ens vàrem tornar més selectives i, com tot a la vida, ja sabíem quina era la que la música, o la gent, era més del nostre estil... o nivell. Que per a les discoteques també hi ha classes!.

 

Érem completament afortunats i ho sabíem. Les meves amigues i jo sortíem cada nit sense excepció. Hi havia dies de finals d’agost que, quan entràvem per la porta de l’oficina a les 8 del matí, arrossegant el peus i amb la claror del dia entrant per la finestra, declaràvem amb la major convicció que aquella nit descansaríem ( per agafar forces per la següent). Una companya de feina es va arribar a dormir recolzant el cap a una columna de... Palladium. Però ja al vespre, quan s'amagava el sol i s’obrien les llums de la ciutat, ens revifàvem totalment ( a diferència d’ara). Quedàvem, això sí,  només per fer un cafè al Llevant o prendre una tisana al bar Baco. Una cosa porta a l’altra i acabàvem entrant per la porta de qualsevol de les discoteques del poble, Tiffany’s, Kamel o Carroll’s. Ballàvem i ballàvem el que no està escrit, ni cantat.

 

 

I és que la música disco dels anys vuitanta era i és absolutament excepcional i intemporal, tant la bona com la dolenta.  No ha passat de moda en absolut. I això ho sap la Kylie Minogue.

  

kylie-minogue- el pais- ICON-una-epoca-perfecta-en-la-vida-para-quemar-las-discotecas-yo-lo-hice-lo-vivi-y-me-encanto.html

 

Es una dona amb la que no tinc res en comú, excepte l’edat: australiana, cantant, milionària  i artista mundial.  Kylie Minogue basa la major part de la seva carrera artística en la música disco  i  coneix aquest món de primera mà. Ella ha sentit a la pista de ball de les discoteques ( ella a Eivissa) el mateix que jo sentia a Platja d’Aro aquelles nits d’estiu. La cantant afirma en una entrevista a El País, i coincideixo amb ella, que hi ha una època de la vida, perfecta per a cremar-la  a les discoteques. Ella ho va fer, ho va viure. Li va encantar. I a mí també!

 

Una única cosa sí em neguitejava aquells anys. Quan veia aquells vells de trenta anys, o més, movent-ser per la pista de ball, m’entrava un  pànic semblant a la preocupació del meu pare a morir-se i descobrir que no hi havia partits de futbol a l’altre món.  Què seria de la meva vida quan em fes gran?  Com em divertiria?. Jo trobava que aquella gent “gran” desentonava: ni era el seu lloc, ni ballaven bé, ni res. Jo no volia fer pena quan tingués trenta anys!

 

Però el temps va passar i vaig descobrir que, sorprenentment, es pot viure i gaudir de la vida sense anar a la discoteca a les nits. Simplement va ser una etapa que vaig “cremar”, com la Kylie.

 

Només una única vegada he tornat a reviure aquells moments màgics dels estius dels vuitanta. Va ser en una discoteca de Las Vegas, força lluny de Platja d’Aro, tant en l’espai com en el temps,  i per pura casualitat.

 

Amb uns amics estàvem tornant a dormir a l’hotel per aquells carrers il·luminats que sembla que siguin les dotze del migdia i és mitjanit. Jo vaig parar atenció perquè sentia música disco que sorgia d’un local,  i em vaig posar en alerta, com a l’escena final de la pel.lícula "La La Land "  quan l’Emma Stone i el seu marit escolten jazz per un carrer de Los Angeles i decideixen entrar al bar d’en Ryan Gosling ( atenció spoiler) . Nosaltres, sense anar vestits adequadament perquè veníem d’un sopar formal, vàrem decidir entrar. El sotrac va se molt fort. Ens vàrem teletransportar en el temps. La meva amiga i jo, sense dir-nos res, vàrem anar directes al centre de la pista ball tot rodejades d’homes joves blancs i negres de dos metres i mig i noies models de cames infinites sorgides de la portada d’una revista.

 

Diu Kylie Minogue a l’entrevista de “El País” que les discoteques van sorgir com un lloc on tothom podia serà acceptat: inclusió, diversitat, llibertat. És cert: a les discoteques de Platja d’Aro turistes de mitja Europa coincidien a la pista amb nosaltres. Tots érem feliços ballant, sense importar si eres una cambrer, un empresari o una dependenta.

 

A la discoteca de Las Vegas va passar exactament el que explica la Kylie Minogue. Igual que un gai reconeix a un altre gai només amb la mirada, els balladors de Las Vegas ens van mirar, nosaltres a ells, i ens vam reconèixer com al vell catedràtic que ha vingut a fer la classe magistral. Persones de tot el món envoltades de llums, de foscor, i de bona música, ens van acollir amb els braços oberts, i ens van fer lloc a la pista, sense importar-los l’edat, ni la pinta... La música, mai més ben dit, ens va agermanar. Quin ambient que hi havia en aquella discoteca, mare déu: semblava màgia: per uns moments em vaig trobar amb vint anys i ballant a Pachà!

 

Resumint aquest remix de malenconia: la discoteca Pachà ja és un record arqueològic, vaja que sí.

 

 

 

 

Vampirs d'oxigen

 Hi ha persones que per la seva manera de ser, quan respiren, prenen massa oxigen de l’aire, i no en deixen suficient per a les altres persones,  En les ciutats contaminades, aquesta dada hauria de ser analitzada i tinguda en compte potser per prendre algun tipus de mesura..

 

 Segur que estàs pensant, desocupat/da lector/a, com a exemple d’aquest tipus d’individus, amb en Donald Trump. L’ex-president (8.11.2020?) dels Estats Units deu  respirar fortament amb aquell tros de pit que se li endevina sota l’abric de llana (el nou uniforme dels feixistes). Aquesta manera de ser i respirar va acompanyada d’àpats amb hamburgueses dobles, i de viatges en cotxes molt contaminants ( mireu la cua de  Hammer que l’acompanyen a.... jugar a golf ).

I quan camina pels passadissos de la Casa Blanca? Me’l puc imaginar emportant-se tot l’oxigen dels despatxos ovals, i també puc veure com els seus assistents i assessors es fan a un costat per deixar-li pas, no com a deferència i respecte cap al President, sinó per por a morir asfixiats.

 

Però no cal anar gaire lluny per trobar persones així. Al costat de casa, ( o del pàrking en el meu cas) en podeu trobar individus similars. Són homes d’un perfil potser no tan fascistoide però...també són homes roba-oxigen. Es compren un cotxe enorme que no hi cab al parking i a sobre et demanen que aparquis el teu ben allunyat de la línia divisòria, perquè si no, no poden sortir. O d’altres propietaris de pàrkings que no tenen cap inconvenient a ocupar amb la meitat del seu cotxe bigsize la zona de pas comunitari, complicant així la sortida dels vehicles dels altres veïns. Són majoritàriament homes blancs que avancen a trompades per la vida, i t’agafen la part de l’oxigen que et pertoca. T'aparten violentament a un costat per poder ells avançar i agafar el primer plàtan. Venim dels micos i és així com es demostra dia a dia.

Com els reconeixeràs?: Quan els tinguis a prop notaràs que no pots respirar: comença la vampirització del teu oxígen.

També els pots veure intentant aparcar un cotxe enorme en un aparcament petit. En alguns casos (pocs) amb aquesta actitud han perdut unes eleccions.

En el pol oposat a aquest tipus d'homes es trobava la meva mare. Una dona que intentava respirar menys cops al dia perquè els demés tiguéssim més oxigen. I si hagués pogut convertir-se en planta per produir-ne més, ho hauria fet.

 No oblidaré mai el període que es va intal·lar a casa nostra per ajudar-nos en els primers dies la nostra filla. Era com un àngel invisible: la casa endreçada, el dinar fet, el bebè banyat. Ella sempre buscava escletxes per amagar-se i, segons ella, no molestar. Quan desapareixia, la descobríem asseguda a la taula de la cuina veient la televisió ( perquè no volia estar-se al menjador, que hi érem nosaltres) i cosint, no fos cas que descansés un segon. 

 Quan va marxar a casa seva al cap de quinze dies, perquè segons va dir, ens havíem d’espavilar tots sols, vàrem entrar en una depressió que no sé si va ser l'anomenada post part, però poc faltava. Els dies següents la buscàvem pels racons de la casa i notàvem la absència del seu cos per les habitacions, per la cuina, ... com aquelles esteles de llum de les fotografies nocturnes.

 

 A la Casa Blanca, de ben segur que també notaran la no presència de Donald Trump ( si és que finalment marxa): el nivell d'oxigen augmentarà i els funcionaris, assistents i també plantes dels despatxos respiraran molt millor.

 

El món de Banner i Flappi

El mes d’agost de l’any 2018 la meva filla va treballar de cambrera en un emblemàtic restaurant de la Costa Brava. No puc esmentar aquí el seu nom perquè no vull tacar la seva reputació i decebre molts dels desocupats lectors que de ben segur gaudeixen dels seus afamats plats.

 

Quan li van pagar la nòmina a finals de mes no coincidia la quantia que li havien ingressat amb el que li havien ofert verbalment. Sense pensar-s`hi gaire va tornar al restaurant per reclamar el que li devien. El propietari, de males maneres, li va pagar una mica més i ella va tornar cap a casa tota cofoia pel que havia aconseguit, sentint-se per un moment una Lech Walesa catalana.

 

Tot i així, sumant i restant i m’emporto dos,  va resultar que  li havien pagat l'hora a 3 euros, si comptàvem el nombre d’hores que havia treballat  en jornades setmanals de 77 hores, i sense cap dia de descans en tot el mes d’agost. Ni ella ni la resta dels quinze treballadors del restaurant, tots immigrants menys quatre catalans, dos dels quals eren estudiants. No acaba aquí el drama: va comprovar a la nòmina que l’empresa havia cotitzat per ella a la Seguretat Social per 20 hores setmanals.

 

Una nit, el propietari del local, continuador del negoci del seu pare, un dels membres fundadors del poble, va escridassar el personal perquè uns clients havien marxat sense pagar. A continuació, en un atac d’ira, va agafar el pot de les propines del dia i se les va quedar com a penalització als treballadors. Marroquins, gambians, sud-americans, i quatre catalans van assistir a aquest espectacle més propi d’una plantació d’Alabama al segle XIX ( per la foscor de la pell de la major part dels empleats que estaven suportant estoicament el ruixat)  que no de la Catalunya del segle XXI. La meva filla va sortir expulsada com un coet des del mon de “Banner i Flappi” on estava còmodament instal·lada cap a la dura realitat del món laboral infrahumà. Vaig sentir molta pena per ella. També pels altres empleats  que no tenien més opció que continuar treballant amb aquest negrer ( no puc anomenar-lo d’una altra manera).

 

Jo vaig fer números quant al nombre d’àpats que es servien diàriament al restaurant al migdia i a la nit, i el que gastaven de mitjana els clients, segons la informació facilitada per la meva filla. Vaig calcular les despeses de subministraments, matèries primes, impostos, sous i seguretat social dels empleats. Vaig sumar i restar aquestes xifres una mica per sobre. Vaig fer comptes i no em sortien els números. Després de tot l’esforç i tots els maldecaps que suposa dirigir un restaurant, que només obre quatre mesos a l’estiu, aquest empresari obtenia beneficis, sí, però no es devia fer ric ( la prova, el pot de les propines).

 

Els empleats d’aquesta empresa cobren prestació d’atur a l’hivern, i els Serveis Socials de l’Ajuntament també col·laboren en beques, ajuts per a lloguers de pisos, etc, per a aquestes persones i les seves famílies. L’hivern és molt llarg per als treballadors de l’hosteleria en els pobles turístics de la Costa Brava.

 

Com a país, em pregunto si ens interessa un negoci així? Jo no ho veig gaire clar. Quan un negoci ha de subsistir a base de defraudar a la Seguretat Social, pagar en negre una part del salari, requisar el pot de les propines als seus treballadors, quan els empleats d’aquesta empresa han de realitzar jornades maratonianes per tenir un sou decent, ( on estan els sindicats i la Inspecció de treball? “ni estan ni se’ls espera”), quan les administracions públiques han de cobrir les necessitats bàsiques de les famílies d’aquests treballadors immigrants per sobreviure (en el millor dels casos), està clar que una empresa així no produeix cap benefici ni econòmic ni de cap tipus a la societat. Ningú en surt beneficiat, propietari a banda (i no gaire).

 

Estem avui analitzant l’estiu del 2018 ( on comprendreu que després d’aquesta informació de la meva filla, malauradament no he tornat a posar els peus mai més per molt que em dolgui), un estiu on els clients tenien dificultats per trobar una taula lliure en aquest restaurant, i... sense COVID.

 

Com serà l’estiu del 2020 per a aquest local... amb una pandèmia? Com serà l’hivern 2020 per als  treballadors? Em produeix por només de tornar a fer els números del restaurant. He descobert que encara no ha obert al públic i avui la província de Girona ha entrat en la Fase 3 del desconfinament