CAOS

Fa uns quants anys als diaris locals de Xian i Pequín van publicar la notícia de que un avió carregat amb sis-cents turistes procedents de totes parts d’Espanya havia arribat a Xina per realitzar un circuit organitzat. Visitarien tots junts Xian i desprès aquest mateix vol xàrter els traslladaria a Pequín. Mai havia arribat un grup tan nombrós a Xina. Tal era la novetat d'aquest gran viatge que va ser notícia destacada a primera plana dels diaris xinesos.

Després de haver visitat tots junts  Xian i Pequín, els sis-cents turistes es van trastocar completament. Van patir un brot de consumisme col·lectiu, tot i estar visitant un país comunista. Ja és ben estrany.

Van descobrir als mercats de Pequín els objectes de luxe més preuats perfectament falsificats: bosses de mà, rellotges, corbates, bolígrafs.... i a preus irrisoris. I van voler comprar tots aquells productes i en grans quantitats, perquè eren baratíssims, per portar a la família, als amics,  als coneguts, per pur consumisme o pel que sigui, però es van passar tres pobles.

La policia política xinesa, si és que els vigilava discretament, no oblidarà mai com alguns turistes van comprar una paradeta sencera de corbates de marca,  o com, venedors ambulants de rellotges eren assaltats als carrers per aquests estrangers per comprar-los tots els que portaven a sobre, amb caixeta inclosa. Segurament també la policia va contemplar estupefacta com aquests occidentals arrossegaven pels carrerons dels mercats enormes maletes comprades allà òbviament, per a poder encabir a dins el munt de coses, ...que semblaven de luxe, però no ho eren.

Els problemes per a aquest grup d’espanyols es van produir a la tornada al seu país. Aquests viatgers desbocats es van presentar a l'aeroport de Pekin amb  més maletes per facturar de les que havien portat a l'anada. Les autoritats xineses de l’aeroport de Pequín van quedar col·lapsades amb el munt de maletes per carregar a l’avió. Van embarcar les que hi van caber, i punt, sense criteri, sense contemplacions i sense avisar ningú, com fan les autoritats xineses amb els seu conciutadans.  A la cinta transportadora de l’aeroport de Barcelona, els viatgers assenyats del grup van descobrir que la seva única maleta s’havia quedat a Pequín, mentre observaven, atònits, com altres membres del grup, els afortunats eixelebrats, recollien ben feliços de la cinta fins a tres maletes grosses, bicicleta inclosa.

 

Caos a Pequín :  injustícia a Barcelona.

Per als propers mesos, aquest caos, i per tant la conseqüent injustícia, l’ensumo a través de diversos ímputs que m’arriben, tot i estar tancada i confinada.

Una amiga m’ha explicat que està treballant en un organisme públic i no li han facilitat mascareta tot i que la seva feina és d’atenció al públic. Ella i els seus companys de feina se no poden portar mascareta perquè no han trobat. Fins aquí res estrany, entra dins l’ anormalitat amb que s’està gestionant la crisi. Però he sabut de manera extraoficial que a cinquanta metres d’on ella treballa hi ha una altra administració catalana, tancada  actualment per la pandèmia, que ha adquirit milers de mascaretes per als seus funcionaris, els quals actualment no estan treballant,  estan confinats a casa. Caixes i caixes de mascaretes estan emmagatzemades al soterrani de l’edifici,  abandonades com l’Arca de Noé al final d’ “Indiana Jones i l’Arca perduda”, per a ser utilitzades pels seus treballadors, que no atenen ni atendran públic, i per a un futur que no té data a dia d'avui.

 

Conclusió: tenim personal sanitari bramant actualment per poder tenir mascaretes, mentre diferents administracions catalanes sense cap coordinació van al seu aire i en compren i en reserven per als seus funcionaris confinats, i les guarden...  

La tornada escalonada a la normalitat els pròxims mesos serà caòtica i provocarà situacions injustes. Més val que estiguem preparats per si no ens arriba la maleta des de Xina.

 

 

 

PD.  La policia xinesa deu tenir identificada una dona del grup  que va comprar fins a 50 figuretes de Guerrers de Xian.  La van veure pel mercat, carregant les caixes com una equilibrista del circ xinès... fins que van caure al terra.  Alguns guerrers van arribar a Girona decapitats. Si els seus amics i familiars observessin detingudament els guerrers exposats al menjador de casa seva veurien la petita cicatriu que tenen al coll, que no és fruit de la batalla sinó de la cola d'enganxar.  

 

He vist coses que vosaltres mai creuríeu...

"I've seen things you people wouldn't believe...

Des que hem rebut  un missatge de veu d'un amic, a través de whatsapp, estem més prepocupats, si això era possible.

Per casualitat,  l’estàvem trucant per telèfon, i ell ha despenjat un moment  només per dir-nos que una ambulància se l’estava emportant cap a l’hospital i que ens mantindria informats.  Ens hem angoixat  molt, però ell ens ha anat enviant whatsapps des de l’ambulància per traquil·litzar-nos. Anava tot sol cap a l’hospital. La seva dona ni cap familiar l’ha pogut acompanyar, lògicament.

Un cop fetes les primeres proves mèdiques, els metges han constatat que no es tractava de coronavirus i l’han traslladat a una zona aïllada d'Urgències. Gràcies a que el nostre amic portava el telèfon mòbil, nosaltres hem anat seguint la seva evolució.

L’any passat vàrem passar un cap de setmana a la muntanya amb ell, la seva dona i uns amics. A la nit, després de sopar,  vàrem jugar a endevinar pel·lícules. Sé del cert que  a cap dels amics que ens trobàvem junts en aquella vetllada els venia de gust fer el mico davant els altres per endevinar pel·lícules ( tots ja tenim una edat). Però vaig treure’m de sota la màniga el totxo “Mil películes que tienes que ver antes de morir”,  per si algú posava l'excusa de no conèixer títols de pel·lícules, i tothom es va resignar.  Després d'alguns gintònics, tots vàrem perdre la vergonya.

Per descomptat que vaig guanyar els altres equips i vaig descobrir amb gran alegria que el nostre amic només coneixia títols de pel.licules Disney, gràcies als seus fills, i tot un clàssic per ell :“Las albóndigas en remojo” dels anys vuitanta. Imagineu-vos com va interpretar amb mímica unes mandonguilles i en remull.

Amb aquests antecedents, puc donar fe que el nostre amic no té ni idea de quina pel.lícula és Blade Runner i per tant tampoc sap qui o què és un Replicant.

D’aquí que les paraules del seu missatge de veu arribades des de la llitera de sala d’Urgències, amb febre i amb mascareta posada, ens han provocat un clafred de dalt a baix. Jo he hagut de picar play al missatge diverses vegades perquè no m’ho crèia:

- He vist coses que vosaltres mai haguéssiu imaginat.

Per un moment, m'ha semblat que estava escoltant a Rutger Hauer, el replicant dolent de Blade Runner, a l'escena final abans de morir .

I ens ha advertit:

- Quedeu-vos a casa, no sortiu per res. No us ho puc explicar amb paraules. Això és indescriptible.

 I s'ha tallat la comunicació.

Ara el nostre amic ja es troba millor. El van enviar a casa poc després d'enviar-nos el missatge. Un metge el passa a visitar cada dia a domicili per més seguretat. Ens ha enviat una fotografía d'ell amb el gota a gota posat a  la sala d'estar, i amb expressió d'haver vist la foscor de la Porta de Tannhäuser … i haver tornat.

 "He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida ... He vist com atacaven naus incendiades més enllà d'Orió ... He vist raigs C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser ... Tots aquests... moments segur que es perdran... en el temps... com ... llàgrimes... en la pluja ... És hora ... de morir." 

 

Aquest missatge del meu amic m'ha fet adonar que els dies macos com avui  amb sol que veiem per la finestra són un miratge. Tot és fals, com les dades de morts i de contagiats... aquí i a Xina.

L'última dona viva

Tants dies de confinament, o confitament segons com es miri, tantes fotos de paisatges sublims que m’ofereix el mòbil quan l’engego, tantes sèries de televisió a Netflix sobre crims nòrdics amb els seus impactants paisatges nevats... i el que m'fet adonar d’una manera terrible i cruel que no puc sortir de casa és un article d’Albert Soler al Diari de Girona sobre la seva excursió a Platja d’Aro la setmana passada.

Albert Soler: Platja d'Aro, la ciutat que no dorm mai, ara ronca

Quan era petita els meus pares em deixaven anar tota sola pel poble molt de tant en tant. Un diumenge d’hivern de fa molts anys van venir uns amics de Barcelona a visitar-nos, i els pares van accedir a deixar-nos a anar els nens tots tres sols a fer un vol per Platja d’Aro. Els records són en blanc i negre, igual que les fotografies d’aquell dia estrany, perquè ho vàrem trobar tot tancat i com que recordo que bufava la tramuntana, no havia ningú pel carrer. Eren els anys setanta i els hiverns de Platja d’Aro no eren com els actuals, amb tot de botigues i restaurants oberts. Als inicis del naixement de Platja d’Aro, els diumenges a la tarda d’hivern no obria ni el tato ni els magatzems Vall.

És l’únic record que tinc de Platja d’Aro buida. Per tant, aquesta visita que ha tingut l’oportunitat de realitzar l’afortunat periodista gironí és motiu d’una profunda enveja per part meva. M’encantaria poder anar a visitar el poble en aquestes circumstàncies

No em puc imaginar l’avinguda principal de Platja d’Aro, a l’alçada de la cafeteria El Cisne, sense gent i sense cotxes... però és que no puc, no puc. És absolutament impossible. O el parking de la Plaça Europa buit de cotxes, o la Platja gran sense ni una ànima. No havia passat mai una cosa així en la breu història del poble. La qual cosa em porta a preocupar-me pel futur de tots aquests negocis tancats, ja que el sector del turisme és el més afectat per la pandèmia econòmica i s’acosta l’estiu. Aquesta pandèmia ha provocat situacions mai viscudes en llocs i persones, com l'anul.lació de la celebració de la Patum de Berga ( només durant la guerra civil va passar una cosa així).

Com m’agradaria córrer pel passeig marítim solitari, veure els aparadors de les botigues, sense pressa per comprar res, mullar-me els peus a la platja, ara que fa bons temps, caminar per la sorra gruixuda o recórrer el Passeig de Ronda, com si fos l’última dona viva acompanyant Charlton Heston al planeta dels simis.

Us ho dic ben seriosament: Ha estat molt dur per mi escriure aquesta entrada d'avui i constatar que no puc agafar el cotxe i córrer a gaudir d’aquests moments solitaris del meu poble. Em fan enveja la meva tia, que pot sortir a comprar el pa i.. la Policia Local. Quina sort que tenen!

Equips de Protecció Individual (EPI)

Ja saben els desocupats lectors, per altres entrades de Lilladelesbos, que tinc un especial interès, un punt malaltís, per la Segona Guerra Mundial.  M’agrada llegir sobre tàctiques militars i també sobre les decisions polítiques que els països participants a la guerra varen prendre.



Soldats de la 6ª Dividió 'Aerotransportada
Antony Beevor." El dia D. La batalla de Normandia"

Ni idea de per què m’interessa el tema. Pot ser tinc un avantpassat militar... O simplement admiro aquells soldats,  herois d’altres èpoques. Moltes vegades em pregunto què va passar pel cap d'un noi d’Omaha, (USA )  per traslladar-se a Europa, desembarcar a Normandia enmig d’un infern de metralletes i bombes alemanes ( Veieu “Salvar al soldado Ryan”) i a sobre tenir la convicció que estava complint el seu deure.

El mateix que estan fent els nostres metges i metgesses, infermers i infermeres, els nostres soldats del segle XXI, portant a terme la batalla més gran després de la Segona Guerra Mundial, com molts diaris qualifiquen la situació que ens ha tocat viure aquests dies.

El desembarc a Normandia ho explica amb tota mena de detalls l’historiador i exmilitar Antony Beevor, en el llibre “El dia D. La batalla de Normandia”. Aquests dies de confinament l’he tornar a recuperar i rellegir ( sí, ho has llegit bé, sí tornar, segona vegada, sí, sí). Vaig començar fullejant les fotografies en blanc i negre que il.lustren els diferents capítols i sense adonar-me'n em vaig trobar al despatx de Winston Churchill, mentre es prenia la terrible decisió que afectaria les vida de milers de joves soldats aliats i de civils francesos.

La xifra total de morts a la Batalla de Normandia,  segons Antony Beevor, va ser de: 125.847 soldats americans, 70.000 civils francesos, 240.000 soldats alemanys i 83.000 soldats britànics, canadencs i polacs. A part dels ferits.

Quan vaig llegir per primera vegada aquestes dades, poc em podia imaginar que avui em trobaria escoltant notícies sobre quasi 11.000 persones mortes a Espanya per coronavirus, acostant-nos als 13.000 morts  d’Itàlia. I que jo assumiria cada nit, el nombre de morts, com una catàstrofe natural que ens ha tocat viure a  la nostra generació, quan no ho és.

El dia 5 de juny de 1944, de matinada, les forces aerotransportades dels Aliats, (més de 1.200 avions, havia de ser impressionant), varen creuar el canal de la Mànega en direcció la costa de Normandia carregats de soldats que anaven guarnits fins a les celles amb tota mena d’armes. Empreses del Regne Unit i Estats Units s'havien reconvertit per fabricar material armamentístic que seria utilitzat pels soldats aliats el dia D.

La nit abans els soldats es varen afaitar totalment el cap per facilitar la feina als metges en cas que fossin ferits. Els van donar també pistoles, metralletes, granades. Portaven cartutxeres de bales creuades pel cos, a l’estil “Pancho Villa”, cascos de  camuflatge que contenien a dins el botiquí  amb morfina, i vendes. Els van recomanar que, quan arribessin a terra, utilitzessin ganivets i granades per atacar, en comptes de pistoles, per evitar possibles confusions amb l’enemic, no fos cas que de nit disparessin un tret a un company per error. Van fer pujar aquells soldats als 1.200 avions, perfectament equipats per a la guerra contra els alemanys.

Els nostres governs actuals, sense haver après res de la història, i com al segle passat, s’han dedicat a fabricar material de guerra de la més alta tecnologia, drons, vaixells de guerra, avions,... per defensar-nos aquí o al Pròxim orient, on faci falta, de terroristes, però no d’un virus.

Els polítics que ens governen no han sabut preveure ( i ja fa dies que dura) que els nostre personal sanitari havia de tenir el material adequat  de protecció contra l’enemic invisible, igual que els Aliats al juny de 1944 van considerar prioritari equipar els soldats paracaigudistes amb armament i inclús medicines, fins i tot a sota el casc. Els nostres dirigents no han pogut preveure res de tot el que ens venia a sobre quan des del desembre de l’any passat, dos mesos abans de la debacle, es van detectar els primers casos de coronavirus a China. Fins a cinc vegades l'OMS, com San Pere, va advertir els nostres governants que compressin material de protecció indivigual, EPI, per al personal sanitari i per a la població.

Els nostres valents soldats del segle XXI estant lluitant per nosaltres, literalment, però equipats menys que un soldat de les unitats aerotransportades creuant el canal de la Mànega.

Els nostres soldats, no haurien de poder fer la seva feina sense riscos innecessaris? Són treballadors amb una gran vocació, però no tenim dret a demanar-los que es sacrifiquin per nosaltres. On està escrit que la meva vida val més que la d’un metge o un infermer o un cel.lador? I també s'estan sacrificant les seves famílies: poden contagiar-les quan arriben a casa.

En aquesta pandèmia s’han pres i es prendran, segur, decisions que han tingut i tindran com a resultat la pèrdua de vides humanes, no sols la dels malalts morts per manca de respiradors i de llits a les UCI. També persones membres del personal sanitari s'han infectat i inclús han mort contagiades per manca d’equips de protecció individual. No estem parlant d'una cartutxera de bales. Em referixo a una  simple mascareta, una bata... productes segur ben barats.

I sí, els Aliats van guanyar la batalla de Normandia, com nosaltres superarem aquesta pandèmia,  i van poder arribar a París, però el resultat va ser molt imperfecte. Si llegiu el llibre d‘Antony Beevor comprovareu que mariscals, generals i polítics amb noms grandiloqüents com Montgomery, Churchill o De Gaulle, van decidir erròniament sobre assumptes que van costar vides humanes tant de soldats com de civils francesos, i no em refereixo als anomenats danys col.laterals de les guerres, si no a greus equivocacions portades a terme per egos o interessos personals. 

Sortirem avui a les 8 del vespre al balcó per aplaudir els nostres valents soldats, com cada dia des del balcó, però no n’hi haurà prou. Quan tota aquesta situació es superi, i es faci una anàlisi en profunditat i un recompte dels errors, s’hauran de demanar responsabilitats, per no haver preparat adequadament el nostre personal sanitari, com als judicis de Nuremberg... (un altre capítol de la Segona Guerra Mundial, però deixem-ho per un altre dia).

entrevista a una enfermera UCI Catalnuya

Nit islandesa

 

 

En el meu viatge a Islàndia ja fa uns quants anys, vaig visitar el museu Glaumbaer dedicat a la al món rural islandès.

Glaumbaer és una granja- museu situada a Skajafjodür, a la costa nord d’Islàndia, front al Mar de Groenlàndia.  Es troba sobre un turó, aïllada del poble i de tot,  com qualsevol  altre masia islandesa. Aquesta granja-museu del segle XVIII està ben restaurada i  és una mostra fidedigna de les duríssimes condicions de vida dels pagesos islandesos.

Glaumbaer la formen tretze casetes mig soterrades. El sostre i les parets d’aquestes edificacions estan fets de turba assecada, únic material de construcció al segle XVIII que es podia utilitzar al país, perquè a Islàndia no hi havia arbres, se'ls van carregar els vikings i els volcans.  Al segle XIX els islandesos van poder afegir la fusta a les cases. Els troncs els arribaven a les costes islandeses des d'Amèrica, a través de les corrents del mar. No és increïble?.

Les cases de la granja Glaumbaer estaven unides entre elles per un llarg passadís també sota terra. Cadascuna de les cases tenia una funció diferent: cuina, rebost, lleteria, i fins i tot hi havia l’ habitació de convidats. Però l’estança que a mi em va cridar més l’atenció  va ser l’anomenada Sala Comú, al final del llarg passadís: una saleta on vivien, menjaven i  dormien els senyors de la casa, els criats i els peons tots junts sense distinció.

Fins a vint-i-dos persones podien ocupar aquest espai reduït. Tots  plegats en aquesta sala per a poder donar-se escalfor entre ells i que així la temperatura de la sala fos més agradable. Els llits individuals servien per dormir, però també per guardar els cèntims i objectes de valor sota el coixí, lloc sagrat i intocable,  així com també per menjar i per treballar els llargs i foscos dies d’hivern. Especialment precioses eren unes safates  individuals de fusta: s’utilitzaven per menjar, per cosir, per cardar la llana, per escriure... Eren absolutament imprescindibles. Durant els dies i les nits d'hivern les  vint-i-dos persones convivien intentant no tocar-se entre elles mentre feinejaven, com a prova de respecte i  bona convivència. Per entretenir-se s’explicaven històries, les famoses Sagues islandeses.
 

 

Aquests valents pagesos,  descendents de vikings, aïllats de la resta del món durant mesos, no podien sortir d’aquells edificis mig soterrats i coberts per metres de neu. Però una cosa sí tenien clara:  després d'aquells hiverns freds i de llargues nits, arribaria la primavera i sobretot la llum de l'estiu. Llavors podrien sortir de la granja per treballar el camp i pasturar els animals. Sempre tenien en el pensament  que aquell tancament només era temporal.

La diferència entre la situació dels pagesos islandesos a les granges i la nostra, confinats en el nostre pis, és la desesperança. Tot i que estem infinitament més còmodes als nostre piset que a la Sala comú de Glaumbaer,  jo no aconsegueixo visualitzar quan arribarà l’estiu.  No sé si després d'aquesta fosca primavera gironina, es fondrà la neu sobre el teulat fet de turba, caurà l'aigua desbocada per les majestuoses cascades, o cobrirà la molsa de color verd els camps de lava, com a Islàndia.
 

No he pogut encara assimilar, i ja portem una setmana, la situació en la que ens trobem tots en aquest país. No em crec encara que sigui la protagonista d’una pel.lícula de ciència ficció, però de les de terror. Penso que obriré els ulls i això no estarà passant.

Però no: cada dia em desperto a la matinada i el silenci terrorífic em recorda de sobte que s’està morint la gent als hospitals, per manca de material i respiradors. Ja portem un setmana de confinament i no dormo bé, com moltes altres persones. Escric a altes hores de la nit, la pitjor hora per estar desperta, quan tot el que passa a l’exterior sembla encara més terrible, però en aquest cas ho és.

Aquests dies ( i nits) estranys  intentaré compartir històries amb els desocupats lectors, ara confinats, per tal de distreure els pensaments.

Auschwitz- Lesbos

 Auschwitz i Lesbos

Sí. Sí, desocupat lector. Són llocs paral·lels en el temps, segons la teoria de la relativitat d’Einstein.

No els he visitat mai. Però he vist tantes fotos i conec tantes històries, que és com si hagués estat. Qualsevol notícia  sobre aquests dos llocs m’encongeix el cor. Del que passa a l’illa de Lesbos em sento avergonyida  fins que...acabo mirant  cap a un altre costat.

Quan jo vaig néixer feia només vint-i-cinc anys que havien construït el camp d’extermini d’Auschwitz. Actes de commemoració com els d’aquests dies del 75è Aniversari de l’alliberament d’Auschwitz per l’exèrcit Roig són necessaris. Encara hi ha supervivents vius que caminen amb bastó o cadira de rodes entre els barracons, de la mà de reis i presidents de governs. Afortunadament crec que la majoria dels europeus coincidim que avui dia  seria inconcebible que es tornés a construir un aparell d’extermini de persones tan perfecte. Tinc la estranya idea que fins i tot cap votant d’ultradreta voldria un assassinat massiu i sistemàtic de persones com aquell.

Però els supervivents d’Auschwitz intueixen que ens oblidarem d’ells tan bon punt desapareguin. Per aquest motiu s’entossudeixen a no morir i any rera any hi són allà amb els seus uniformes a ratlles.

Pensava i crèia fermament, ( vaig per la vida amb un lliri a la ma) que les generacions posteriors a l’Holocaust ja naixíem portadores del codi genètic d’aquesta història espantosa. Però últimament tinc els meus seriosos dubtes.
Les meves conviccions comencen a trontollar. A vegades m'entra pànic quan observo en petits detalls que els europeus hem oblidat la història del període pre- Auschwitz. Com si estigués vivint un dejà vu.

Certament, que uns homes, del Partit Nazi, ideessin una solució final no va ser un fet concebut d’un dia per l’altre, que s'arribés a aquesta maquinació tan perfecta per part de persones humanes, sí, humanes, no va ser el dia que es va posar la primera pedra al camp. El dimoni havia fet feina durant anys.

  
Després de la crisi econòmica mundial dels anys vint del segle passat, una sèrie de persones a Alemanya va decidir que la culpa de tots els seus mals era dels jueus i que Alemanya pertanyia només als alemanys. Així es va arribar a la conclusió que calia buscar una “solució” a aquest problema: què fer amb tants jueus empresonats. El partit nazi va pujar al poder el 1933. Europa va continuar amb la seva vida normal fins que va començar la Segona Guerra Mundial i es va construir Auswitz al 1940.

Us sonen aquestes pinzellades d'història? Canvieu els causants dels mals per musulmans, africans, sud-americans... Busqueu camps de refugiats per Europa, partits xenòfobs que arriben als Parlaments, banderes i símbols pels balcons i places de tota Europa, murs que separen països, i trobareu persones normals que continuen amb la seva vida normal, votant aquests partits nacionalistes i populistes, com als anys trenta. Els nous líders d’aquests partits són experts a manipular les masses i en buscar culpables en els de fora de casa. Han tingut bons professors.

Aquests és el coronavirus que surt directe a’Auschwitz i viatja cap a Lesbos.

Aquí deixo dos titulars per a la reflexió:

Primer-- Una instragramer famosa i embarassada es va fer una foto amb la mà sobre la seva panxa davant dels blocs de ciment del Memorial de l’Holocaust a Berlin titulada: “ Bebé en el horno”. Tinc els meus seriosos dubtes sobre els seus followers: van arribar saber el motiu de per què va fer desaparèixer la foto?( algú amb seny li va fer treure la foto al cap de pocs segons d’haver-la pujat a Instagram)

 

  

Segon.- La ultradreta alemanya obté més vots als pobles del costat dels camps de concentració...

lavanguardia.extrema-derecha-alemania.html

Llegiu el motiu.

Un lloc al sol

El suïcidi d’Ari Behn, l’exmarit de la princesa Marta Lluïsa de Noruega, portat a terme el dia de Nadal, m’ha impactat. Què voleu que us digui? És així.

Confesso que estic força al dia del que passa a les monarquies europees. Sóc lectora habitual de la revista Hola. No sé si el desocupat lector recordarà que habitualment esmorzo en una cafeteria que disposa de diaris i revistes per als clients.

lilladelesbos.secrets de familia

La mestressa guarda els dimecres la revista Hola, sota la caixa registradora, per a les clientes (sí, clientes dones ) VIP (i sí, jo una d’elles). Vol que la gaudim fresca, acabada de sortir de la impremta i amb les fotografies en paper couché  resplendents i sense arrugues. Els dijous ja la posarà a disposició de la plebs a l'estanteria comú. Sense dir-li res, ella me la col·loca al costat de la tassa de cafè, tan bon punt m’assec a la barra. M'agrada aquesta cafeteria que sembla treta d'una pel·lícula americana, amb la cambrera com a protagonista posant cafè amb una melita. (La setmana passada, però, un cambrer nou em va dir l’hora en comptes de donar-me l'Hola, quan li vaig demanar).

Són molts anys  mirant, que no llegint,  la revista, concretament  les fotografies, que no el text. No es tracta d’un coneixement profund. Tot i així, és molt.

A títol d'exemple, aquests dies els meus fills van quedar sorpresos amb la targeta de felicitació de Nadal que els Reis d'Holanda havien enviat a la premsa. Es tractava de la foto de les vacances de la família a la Feria de Abril de Sevilla d’aquest any, disfressats de flamencs ( no l'ocell). La família reial holandesa feia molta gràcia portant faldilles amb farbalans de colors i amb una cara inconfusible de turistes nòrdics. Jo vaig haver d’explicar a la meva família que els reis d’Holanda es van conèixer i enamorar a l’Exposició Universal de Sevilla de l’any 1992 i que li tenien molta estima a la ciutat en conseqüència. Màxima, argentina i filla d’un ministre de la dictadura d’aquell país, es trobava llavors  a Sevilla a la caça d’algun milionari. La jugada li va sortir tan bé que mai s’ha sospitat que aquell fos el veritable objectiu del seu viatge. I crec que a Holanda, a dia d'avui, fins i tot l’aprecien i ella també s’ha acabat enamorant del grassonet i bon jan que és el seu marit.

Els meus fills van al·lucinar amb la monarcowiquipèdica mare que tenien a casa. He de confessar que em vaig avergonyir una mica de tants coneixements de  la matèria,   i sense despentinar-me. Per tant, dies després, em vaig veure obligada a guanyar punts amb ells. Vaig haver d’explicar-los qui era una poetessa americana, que va ser esmentada en una sèrie de televisió, per entendre el gag.  Uff. Fins i tot em varen aplaudir, tal era el meu prestigi caigut en desgràcia.

Dit això i situats en el tema, he de reconèixer que el suïcidi de l’exmarit de la princesa Marta Lluïsa no m’ha sorprès del tot. M'ha entristit el patiment d'aquest home que volia ser artista, i no el marit o exmarit d'una princesa. i no ho va aconseguir.

He detectat últimament que les joves generacions de prínceps i princeses no es casen amb membres de la reialesa sinó amb dones i homes plebeus, que no han crescut en aquest ambient privilegiat. En això coincideixo amb el periodista expert en la matèria Jaime Peñafiel. Considera que els reis i prínceps s’han de casar entre ells, perquè per això cobren de nosaltres. No poden tenir el privilegi  de viure sense treballar, perquè han nascut de persones de sang blava ( sembla ser que la tenen) i a sobre amb els avantatges dels plebeus  de casar-se  amb qui volen. La camada de prínceps i princeses ha de tenir sang blava cent per cent i no barrejada amb la dels muggels, gentils o mortals. I sinó,  que renunciïn als seus privilegis. La pobra germana de la Reina d’Anglaterra, la princesa Margarita, no es  va poder casar amb un divorciat. Doncs la resta de prínceps i princeses actuals igual. O sigui, que o tots moros o tots cristians.  Per viure de l’erari públic sí, perquè són d’una raça superior, però per casar-se resulta que són mortals i poden fer-ho per amor. Doncs, en la meva opinió i en la d’en Peñafiel, no.

Aquesta decisió de casar-se amb gent que no pertany al seu cercle reial pot comportar danys col·laterals imprevistos:  la família plebea, que no està preparada psicològicament per a aquesta nova  situació. Els familiars nouvinguts al palau pateixen, i molt, encara que no ho sembli. Els germans i germanes, marits, cunyats, pares, de qui es casa amb el príncep o rei, a partir del dia de la boda, descobreixen sobtadament que la vida que porten és normal i corrent i molt diferent del seu familiar.   Si són persones fràgils, emocionalment parlant, es poden sentir fracassats per no haver aconseguit la mateixa vida extraordinària que els seus germans o familiars convertits en reis o prínceps d’un dia per l’altre. O bé es poden sentir impotents perquè voldrien continuar portant la mateixa vida anònima i descobreixen que ara és impossible.

Les conseqüències d'aquestes frustracions poden ser terribles per a ells: Poden suïcidar-se (Erika, la germana petita  de la Reina Letízia; Inés, la germana petita de la Reina Màxima d’Holanda o Ari Ben, l’exmarit de Marta Lluïsa de Noruega);  poden patir depressions (James Middleton,  germà de la duquessa de Cambridge),  poden "vendre" la informació de la boda d'aquesta als diaris sensacionalistes (el pare i  germanastres de Meghan Markle, duquessa de Sussex,  per aconseguir diners); poden robar de l’erari públic, pensant que tenen immunitat ( Iñaki Urdangarin); o simplement poden voler denunciar a tots els mitjans de comunicació d’un país, per tal que la deixin continuar amb la seva vida anònima,   i no aconseguir-ho (Telma, germana de la Reina Letízia, va haver de pagar les considerables costes judicials de tot el procés).

Són persones normals, avocades a tenir una vida normal, que observen de reüll i amb certa enveja com el seu familiar ha obtingut  un lloc al sol (astre) i gaudeix d’una vida fàcil, absolutament privilegiada i extraordinària, sense més esforç que haver-se casat i parit uns quants fills per perpetuar l’espècie.  I ells, simples mortals, habiten la Terra (planeta), amb tots els inconvenients que això comporta. Ha de ser molt dur suportar aquesta situació a la vista de tothom, família,  amics, exposats a la premsa... Veure de lluny el sol i no poder aconseguir-lo.

Es troben en la mateixa situació que Montgomery Clift a la pel·lícula Un lloc al sol. Ell s'ha enamorat i es vol casar amb una milionària guapíssima (Elizabeth Taylor) que ha conegut,  i que el portaria a abandonar la seva vida d’obrer en una fàbrica. Però ha deixat embarassada la seva xicota, lletja,  de la feina. Decideix assassinar-la per aconseguir un lloc al sol al costat d’Elizabeth Taylor. La policia el descobreix, però, i acaba (alerta spoiler) condemnat a mort.

És el trits destí dels plebeus que ens acostem al sol. Acabem socarrimats per activa o per passiva.

I de regal aquesta foto

Deliris febrils

El meu fill i jo hem passat les festes de Nadal juntets, fent viatges intermitents del sofà al llit i del llit al sofà.  Hem estat part de la població que ha patit l'epidèmia de grip. Com que ens ha agafat desprevinguts, a la febre s'ha afegit el malhumor (ell) i la depressió (jo) per estar malats en dies com aquests.

Així que les nits nadalenques, deambulant tots dos per casa com dos ànimes en pena, han donat molt de sí. En el meu cas la febre m'ha portat a sentir veus i comprovart habitació per habitació si havien entrat a casa; a retirar els llançols del llit perquè em pensava que un gat s'havia ficat a dins, i a creure'm que m'havia quedat cega, amb la conseqüent angoixa que això provoca.

En el cas del meu fill,  en els pics de febre, s'ha recordat dels seus amics de Kenia i de la gent que va veure vivint als suburbis de Nairobi en condicions miserables. No ha pogut evitar imaginar-se'ls amb el mateix malestar que ell i sense medicaments per paliar el dolor. O fins i tot morint-se, he afegit jo.

 

En els moments de deliri, el cervell de cadascú va per lliure.

Justament avui, que els pensaments febrils del meu fill estan amb la gent dels suburbis de Nairobi, a La contra de La Vanguardia, l'exbanquera Jaqueline Novogratz, ha trobat una solució per a la pobresa a l'Àfrica, o per a paliar-la si més no. Segons ella cal invertir a llarg termini en crèdits per a emprenedors locals.

Jaqueline Novogratz. La Contra. La vanguardia

Sincerament, jo vaig tornar del nostre viatge a Kenia de l'any passat derrotada, sobretot per la visió dels afores de Nairobi des del cotxe. Vaig tenir  la triste sensació que no hi havia solució possible per arreglar el futur de tanta gent (milons de persones). Es veien quilòmetres de xaboles fins a l'infinit. Vaig concloure que la pobresa allà era com un riu que es desbordava, impossible de controlar.

 

I encuriosida, vaig comprar  " Factfulness", el llibre de la família Rosling ( Anna, Hans i Ola).  Aquest llibre ens vé a dir, amb dades estadístiques, que el món va millorant, ( el tercer món), que està millor que fa 20, 30 o  40 anys. Però sobretot, que nosaltres (primer món) tenim una visió distorsionada en negatiu de com funciona él món, i estem equivocats quant a la situació en què es troba el tercer món. Bill Gates regala aquest llibre a tots els estudiants americans que es graduen. Suposo que vol que els joves americans siguin optimistes quant a la visió del món, perquè això porta a no ser derrotistes i a considerar que es poden fer coses per millorar-lo. 

 

La veritat és que visc en una permanent contradicció, entre les dades que exposa el llibre, que són absolutament certes i contrastades, i el que vaig veure a Nairobi.  Segurament les condicions de vida d'aquells suburbis ara són millors que fa quaranta anys.  

 

Certament,  Jaqueline Novogratz, amb una visió optimista del problema, està intentant buscar vies per solucionar la pobresa, dins el seu àmbit que és la banca. Gent com jo, negativa, o com un exjefe meu, ara polític al parlament de Catalunya, que va tornar d'un viatge al Senegal, també convençut que Africa no tenia futur, no aportarem res positiu, perquè considerem que no hi ha solució.

 

Cal donar pas a la gent positiva per canviar el món ( a millor ).