Guerra i pau

Llegeixo les paraules del papa Francesc en la seva primera missa de l'any 2018 des de la Plaça de Sant Pere al Vaticà,  i en comptes d'animar-me perquè algú important com ell es recorda dels refugiats, em deprimeixo profundament.

El papa ha demanat a les institucions i als polítics que es garanteixi als refugiats un futur de pau. Mare de déu senyor.!!

Són paraules tan buides, tan sabudes, pronunciades des del balcó de la basílica de Roma,  que m'han acabat de convèncer del que ja he dit alguna altra vegada: que el gravíssim problema de la situació humanitària dels refugiats s'ha enquistat a Europa,  el meu món.  Els camps de refugiats ja formen part del paisatge quotidià de la nostra vida a Europa, com a Israel els refugiats a la franja de Gaza,  tal han semblat les paraules del papa.

El papa Francesc és igual d'innocent que una nena ( o sigui jo) que assitia a missa els diumenges a Platja d'Aro. Mossèn Pere feia participar els nens i nenes a la missa, des de cantar o llegir, fins a parlar en públic. En el moment de les pregàries tots els nens havíem d'acostar-nos al micròfon i demanar alguna cosa important per a nosaltres. Jo no canviava mai el discurs i cada setmana demanava que no hi hagués més guerres al món. No sabia quina era la guerra en concret que en aquells anys de la meva infància estava en curs, però em semblava un petició prou important per llançar-la cap al cel.  Eren paraules clares i també solemnes, pronunciades ben alt a través micròfon i que s'elevaven a Déu des de l'església de Platja d'Aro.

La història m'ha demostrat  sobradament que Déu ( Jahvé o Al·là ) és sord. Els desocupats lectors ja saben  que he tingut ocasió de viatjar a Jerusalem recentment ( entrada de l´onze de desembre),  i he visitat l'església del Sant sepulcre on Jesús va ser crucificat i va pujar al cel. Després de tants anys de pregàries a Deu per què posés fi a les guerres,  a Déu no se li acut res més que arreglar el mòbil del meu marit. El meu home fart de reiniciar i engegar l'aparell cada dia des de que vam arribar a Israel, el va fregar sobre la roca on representa que Jesús va ser embalsamat per ser enterrat. Ell havia observat  que els peregrins fregaven samarretes, fotos, bolígrafs, etc sobre la pedra. En aquell instant el mòbil va ressuscitar després de 3 dies sense funcionar.  Els altres companys de viatge no sabíem com agafar-nos la situació! No ens vam atrevir ni a riure. Va ser el nostre petit miracle a Terra Santa. Un guia de peregrins ja ens havia advertit que tot era possible a Terra Santa i efectivament així va ser.

Quina lectura podem fer de tot plegat? Que no hem d'oblidar l'illa de lesbos aquest 2018 perquè Déu sí ho ha fet.

Esperem que en aquest nou any es solucioni la situació dels refugiats! No he pogut evitar que la nena que porto a dins torni a tocar els nassos a Déu ( o a qui sigui) amb les guerres i les paus al món. Perquè... poques coses més podem fer, oi?

Tristesa per Israel

He visitat Israel recentment. Per aquest motiu les notícies i les imatges d'intifades i manifestacions  a l'esplanada de les mesquites de Jerusalem d'aquests dies les sento molt properes. Reconec els llocs de moltes de les imatges que surten per televisió. Jo he estat allà no fa més d'un mes. Vaig poder viatjar també a Cisjordània i vaig veure els assentaments jueus i el vergonyós mur que separa Israel de Cisjordània. Impressiona molt. També vaig recórrer els diferents barris de la part antiga de Jerusalem, inclòs el musulmà. Vaig constatar que conviuen en pau  musulmans, jueus, cristians, i turistes.

Trump, aquest Frankestein que han votat els americans, des dels del seu allunyat despatx oval de la Casa Blanca, i còmodament assegut en un  sofà estampat amb flors,  ( perdoneu però m'imagino així l'escena) ha premut el botó vermell i l'afortunat ha estat... Israel, com podia haver-li tocat a Síria, Afganistan o Iemen, la llista és interminable. El president nord-americà ha decidit aquesta setmana que traslladarà l'ambaixada dels Estats Units des de Tel Aviv a Jerusalem. Naturalment els palestins de la franja de Gaza i de Cisjordània  han expressat la seva disconformitat, com sempre fan, amb pedres i amb morts.

Quin deu haver estat el motiu de Trump per voler encendre la flama del Pròxim orient? Segons sembla poden haver estat des de pressions dels lobbys jueus americans fins a interessos  electorals dels evangelistes, grans finançadors de la campanya de Trump.  O tan sols ho ha anunciat per fer oblidar a l'opinió pública nord-americana tot allò relatiu al seu gendre amic dels russos.

Qui ho sap?  La veritat no importa. No hi podem fer res.

Aquella regió, aquella terra àrida, aquell desert, no mereix la mort dels 4 palestins, danys col·laterals de l'anunci de Trump. ( Ni dels milers de persones dels dos bàndols que han mort des de la creació de l'Estat d'Israel l'any 1948). Us ho dic jo que he estat allà.

Després de 5 dies a Israel en qualitat de turista es pot arribar perfectament a una altra conclusió: els jueus no marxaran mai més d'allà. Benjamin Netanhiaju, el primer ministre d'Israel, té tota la raó quan diu que Europa ja pot anar traslladant les seves ambaixades a Jerusalem. Jerusalem és israelià de facto. Encara que existeixi  el barri musulmà a Jerusalem, encara que Cisjordània estigui a 8 quilòmetres de Jerusalem, encara que els israelians estiguin rodejats de països àrabs, cal reconèixer l'Estat d'Israel perquè fa temps que existeix, i no marxaran ja d'Israel.  Els palestins ho haurien d'assumir, tot i que crec que ja ho tenen coll avall.

Són simples impressions d'una turista.

Al Mur de les lamentacions de Jerusalem vaig veure jueus de tot el món resant i pregant. Unes pedres que porten a Israel 2.000 anys. Els soldats/nens israelians, amb poc més de divuit anys, ballen i canten al Mur la nit del Sàbat més contents que un pèsol, metralleta en mà..... Segur que aquest anunci de Trump tampoc els ha fet gaire gràcia, tot i que ells ja han crescut en aquest ambient de pre-guerra des de la creació de l'Estat d'Israel l'any 1948.

Pugeu a la fortalesa Massada, situada en un turó elevat enmig del desert de Judea,  i observeu la rampa que van haver de construir els romans per conquerir-la. Quan el general romà (Peter O'Toole a la pel.lícula Massada) va aconseguir entrar, no va trobar cap supervivent, excepte una iaia i uns nens. Tots els jueus es van suicidar abans de convertir-se en presoners.  A continuació mireu el desert de Judea, Jordània a l'altre costat del Mar mort, i les grans banderes blanques amb l'estrella de David onejant.

És en aquell moment que comprendreu que efectivament els israelians no marxaran mai d'Israel, que cal reconèixer l'estat d'Israel i buscar una solució per als milions de refugiats palestins.

Estant allà, vaig recordar les impressions dels soldats de l'exèrcit Roig quan van aconseguir entrar a Alemanya a finals de la Segona Guerra Mundial. Descobrien estupefactes les precioses cases, camps de conreu i jardins dels pobles alemanys, sobretot de la part de Prússia ( per desvalisar-les a continuació)  i es preguntaven entre ells què havien anat a buscar aquells nazis a la miserable Unió soviètica, per què havien mort tants alemanys per un país tan pobre com el seu. No ho entenien.

Doncs jo tampoc ho entenc amb Israel. No cal morir per un desert, que és la major part del país, i per unes pedres, per molt sagrades que siguin, ni pel Mur ni per la Cúpula de la Roca. No donem més voltes ni provoquem més morts: que tots els països traslladin les ambaixades a Jerusalem sense cap més mort palestí ni jueu, si us plau. I negociem la pau.

POLÒNIA



ciutadans polacs fugint dels nazis i de les tropes russes

Desocupat lector, segurament t’estàs preguntant on estic aquests dies, si a l’illa de Lesbos o perduda. Com molts altres catalans, des del dia 1 d’octubre no dormo bé i tinc atacs d’ansietat. Estic malalta.

Durant aquest mes he intentat seguir els esdeveniments polítics a través de la premsa. Sé que són moments històrics i decisius, però m’han superat. Malhauradament la història d'aquests dies l'hauré viscut a través de les persones que em parlen i em comenten. I estic segura que la informació serà tan distorsionada com la que li arriba a la gent a través de la premsa polititzada.

En una actitud impròpia de mi he decidit no escoltar més les notícies per televisió ni mirar internet. Vaig llegir les indicacions que  María José Campanario va rebre del seu psiquiatra i em van semblar força assenyades: apagar l'aparell de televisió. Segons la revista “Hola”, aquest estiu Maria José Campanario, l'actual dona de Jesulín de Ubrique ha estat ingressada en un centre de salut mental. La primera dona de  Jesulín, Belen Esteban, i tota la caterva de periodistes de Tele 5, es van dedicar tot l‘estiu, amb gran audiència, a parlar i comentar l'estat de salut de la pobre dona. El seu psiquiatra ho va tenir clar.  

Des del dia  10 d’octubre, data en què es va declarar la independència però diferida, i moment en què vaig sentir una por terrible pel què li pogués passar a Catalunya, no miro  televisió ni internet. Les notícies sobre refugiats han desaparegut totalment, i només hi ha un monotema a la premsa que em provoca ansietat.

M’he dedicat a llegir molt aquests dies. Sense ser psiquiatra, ho recomano  encoratjadament. Però també s’ha d’anar en compte amb l’elecció.

Vaig recuperar de la llibreria del menjador el voluminós llibre d’Antony Beevor “La segunda guerra mundial” que havia deixat a mitges. En el capítol  anomenat “ La destrucció total de Polònia , setembre – desembre de 1939¨ se'm van posar els pels de punta.

Us faré un resum i no patiu que serà molt breu.

Els dies previs a la invasió de Polònia per part de Hitler, 1 de setembre de 1939, la propaganda de guerra nazi  es va intensificar fins al punt que els polacs van ser convertits per la premsa nazi en els causants de la invasió contra el seu propi país. Els nazis van publicar informes manipulats que parlaven de l’opressió a la que es veien sotmesos un milió d’alemanys en terres polaques. La premsa alemanya constantment i en els dies previs a la invasió de Polònia, es feia ressò falsament de persecucions de les minories alemanyes a Polònia. En definitiva a Hitler no li va quedar més remei que envair Polònia....

Com deia el meu amic historiador Ivan en la visita al camp de concentració de Sachsenhausen, que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

Els polacs van esperar que Gran Bretanya i França, tal com havien promès, els ajudessin a contrarrestar l’atac alemany, però aquestes grans potències els van abandonar  a la seva sort. En 17 dies tota Polònia estava ocupada d’oest a est. Molts pilots britànics de la RAF de Gran Bretanya van sentir autèntica vergonya del seu país. Stalin es fregava les mans. Els refugiats van fugir cap a Romania.

Us he ressaltat les conclusions a què arriba Antony Beevor. La història ja sabeu que sempre l’escriuen els vencedors i per tant tot és interpretable i qüestionable. Però tot i així, la lectura d’aquest capítol m’està tornat paranoica.

Em sembla que hauré de buscar per internet el nom del metge de “la campa” a veure si ara tampoc podré dedicar-me a la lectura...

Si em permeteu torno a transcriure la frase de Hannah Arent :

"És propi de la història de la naturalesa humana que tot acte executat una vegada, i inscrit als annals de la humanitat, continuï essent una possibilitat molt després que la seva actualització hagi passat a formar part de la història"- (Hannah Arendt: Eichmann a Jerusalem: Un estudi sobre la banalitat del mal)"
 

La tinc gravada amb foc.

Els caminants blancs

Aquests últims temps convulsos i per què no, històrics, amb notícies sobre persones empresonades per suposadament haver comès delictes com per exemple “de sedició”, quan fins i tot en Piolin sap el veritable motiu; uns temps difícils en què els periodistes informen sobre persones detingudes per  "imprimir material electoral”, ens transporten a un llenguatge i unes formes d’altres èpoques.

Com en aquella película, "El sisè sentit", protagonitzada per Bruce Willis, on aquell pobre nen deia mig mort de fred, "en ocasiones veo muertos", en aquesta última setmana he pensat en més d'una ocasió:

- "En ocasions sento una esgarrifança al clatell".

Sorprenentment he viscut en directe, i no per televisió, l'escorcollament per la Guàrdia Civil durant tot un dia d'un edifici de la Generalitat, i us puc assegurar que impressiona: els guàrdies civils drets, quiets davant la porta, prohibint la circulació pel carrer Ciutadans de Girona, tot  ple càmeres de televisió, ciutadans cridant davant els pobres agents, creant una gran escenificació teatral amb una clara intenció: atemorir la ciutadania.

Jutges i  fiscals, guiats pel govern de Madrid ens han enxerinat a tots plegats: molta gent ha sortit al carrer per demanar que aquestes persones detingudes sortissin de la presó. Gent que mai ho hauria fet. 
 

Desocupat lector : Et mereixes i ens mereixem tot el que està passant aquests dies. Per hipòcrites. Fa temps que aquests mateixos fiscals i jutges d’altres èpoques campen pels jutjats i tribunals de l'Estat Espanyol, quan no pels centres de poder. Aquests mateixos jutges van  expulsar de la carrera judicial el jutge Baltasar Garzón per haver investigat els crims del franquisme. Van imputar en Pepe Rubianes i l'Albert Om per injúries a Espanya tan sols per haver dit en Rubianes en un programa de TV3  que Espanya s’anés a “la merda " . Això sol va ser motiu suficient per portar-lo al jutjat a declarar. Afortunadament van ser absolt. No van tenir la mateixa sort aquells dos titellaires del Retiro de Madrid, que en una representació de malgust  davant nens van mostrar unes titelles aixecant un rètol que deia “Gora Alka-eta”. O aquella jove madrilenya condemnada a dos anys de presó per un  delicte d’enaltiment del terrorisme. Es va riure en un tweet de les víctimes del terrorisme inclòs el Ministre franquista Carrero Blanco, motiu suficient per anar dos anys a la presó.

Llavors ningú va sortir al carrer d'una manera tan contundent com en aquests darrers dies. Que no eren situacions que clamaven al cel? Ara sí que sortim oi? Doncs ara ja és massa tard.

Són aquells mateixos jutges i fiscals manipulats  els que ara tanquen persones de Catalunya per les seves idees.

Al meu parer, ara és més greu que fa quaranta anys: Abans aquests governants no enganyaven ningú: tothom sabia que vivia en una dictadura i que si una persona imprimia propaganda electoral, anava a la presó. Sense embuts. Clar i català. Al pan pan y al vino vino. Ara aquestes persones poderoses que ens governen des de Madrid s’emplenen la boca de lleis i articles per fer-nos creure que tot és legal, que estem en una democràcia. O pot ser és que Espanya una anocràcia?.

Sí, anocràcia. Aquí deixo la paraulota per a una propera entrada

 

I mentre tot això succeïa a Catalunya, la meva filla, que es troba estudiant a Berlin, em truca ben amoïnada. Jo, que només tinc al cap les notícies del Referendum, penso que em truca per les imatges que li arriben de Catalunya la tranquil·litzo immediatament : 

 -   No pateixis filla, que aquí a Catalunya tot està en calma.

-     No mama. No pateixo per les notícies que arriben de casa. És que a Alemanya un partit d'extrema dreta ha aconseguit 90 escons al Parlament alemany en les eleccions de diumenge.

M'explica que els berlinesos de la part occidental estan molt emprenyats amb els de la part oriental, l'antiga República Democràtica alemanya, que és on el partit ultradretà ha tingut més bons resultats electorals. La Petra, la senyora alemana amb qui s' està la meva filla, està tan indignada que clama al cel per què es torni a aixecar el mur. Sí el mur. Els nazis han tornat a entrar al Parlament i això l'avergonyeix i l'aterroritza.

Com a fan endimoniada de “Joc de trons“  que soc, he recordat l’últim capítol de la setena temporada. Mentre totes les famílies dels set regnes de Ponent, els Lannister, els Baratheon, els Targaryan, els Strak,  es diputen a mort el Tron de Ferro, els Caminats Blancs, l’autèntic perill que ve del Nord i que ho arrasarà tot, s’acosta a Ponent.

L'utradreta europea a hores d'ara no ens preocupa ni ens fa por, perquè el seu odi és focalitzat als turcs, pensem, que consideren els causants de tots els mals d'Alemanya. Però oblidem que Alemanya està plena de treballadrs espanyols i catalans, que a per a ells som el mateix. Tinc el terrorífic presentiment que passarà el mateix que  amb el jutge Garzon, Rubianes o els titellaries. Fins que no tinguem el problema de l'ultradreta al costat de casa, no ens preocuparem.
 

I nosaltres aquí, rient pels descosits dels creuers del Piolin, cridant pel carrer que volem votar, i una mica al Nord d'Europa els Caminants blancs han entrat al Reichstag alemany, com a l’any 1933.

Nem parlant.

 

En la ment de l'assassí

L’any passat vaig anar a recollir una amiga a la Rambla de Barcelona. Mentre l’esperava sota l'estàtua de Colon, vaig quedar admirada del munt de turistes que omplien la Rambla. Em vaig sentir orgullosa que tanta gent de fóra de Catalunya volgués visitar la ciutat, però alhora un pensament paranoic va creuar el meu cap com un llampec: quin bon lloc per cometre un atemptat!.

 A aquella hora, les 5 de la tarda, la Rambla no era la Rambla que tots els barcelonins coneixen i que tenim a l'imaginari. Estava tan plena de gent que semblava que hi havia una manifestació. Una massa de turistes amb el seu uniforme de xancletes, mòbils i ulleres de sol, caminaven amunt i avall. Era el  lloc perfecte per cometre un atemptat on lesa víctimes fossin ciutadans de tot el món.

 

Encara continuo en estat de xoc, com molts dels meus desocupats lectors, tot i que han passat dos dies. Un cop superat el primer moment i després d’empassar-me les imatges de morts d’innocents, reflexiono  fredament sobre què vaig pensar després de la trucada de la meva filla per informar-me de l'atemptat: vaig afirmar sense cap mena de dubte que era el nostre torn. Que era inevitable. Havíem participat en el macabre sorteig d’aquests assassins i després de Brusel.les, Londres, Berlin, .... ens tocava per fi a nosaltres.

 

Per tant, quan he sabut la notícia de l’atemptat, m’he imaginat la serp de tres caps, que viu no se sap on, i que planifica els atemptats, passejant com jo per la Rambla, pot ser al meu costat i en aquell mateix moment, visualitzant l’escenari de l’atemptat perfecte. Si una xixarel.la com jo va poder imaginar una situació així, què no hauran planificat altres ments amb uns objectius perversos i que no són precísament  recollir una amiga?

Aquesta idea m’esgarrifa a hores d’ara. He tornat a sentir-me una titella en mans de no sé quin titellaire que planifica el meu destí.

 

 

Decapitar la serp

Estic llegint el llibre de Leonardo Padura, “El hombre que amaba a los perros” sobre l’assassinat de Trotsky a mans del català Ramon Mercader. Encara no l’he acabat però ja conec el final. Aficionada com sóc  a la novel·la negra, estic admirada de mi mateixa de continuar amb un llibre on ja sé qui és l’assassí ( i a qui maten).

Els capítols del llibre on es descriu la planificació de l’assassinat pels serveis secrets d’Stalin són apassionants. Van reclutar Ramon Mercader a Espanya durant la Guerra civil espanyola,   i el van preparar a consciència per al gran moment, que no se sabia quan seria. El van convèncer de la necessitat absoluta de matar el malvat Trotsky, per tal de salvar la revolució comunista proletària de l’URSS. I també van aconseguir que ells acceptés donar la vida per això. va estar vint anys a la presó.

Ramon Mercader no era un analfabet o eixelebrat. Tenia estudis, parlava varios idiomes i una gran consciència política. Tot i així li van poder rentar el cervell. 

Com de fàcil és manipular les persones!. Ho sabia Stalin i ho saben els caps d'aquests assassins gihadistes que maten ciutadans innocents per tot el món. Als anys trenta Stalin i els seus serveis secrets no disposaven d’internet, ni  es viatjava tan fàcilment d'una punta del món a una altra. Tot i aquests inconvenients, des de Moscou, en plena Segona guerra mundial, van portar a terme a Mèxic el magnicidi d’una persona que estava vigilada i protegida. Es va planificar durant anys, meticulosament, trobant la persona adequada, Ramon Mercader, i el moment oportú.

No sé si ha estat la lectura obsessionada d'aquest llibre, que he reaccionat d'una manera tan fatalista en saber la notícia de l'atemptat de Barcelona. La meva primera impressió ha estat que es tractava d’una  inevitable catàstrofe natural que estàvem esperant. Sabíem tots, com sabia Trotsky, que estàvem en el punt de mira d’unes ments sobradament preparades per planificar i cometre atemptats.

Aquests terroristes morts o detinguts a Catalnya són com Ramon Mercader, però no oblidem que rere d'aquests, es troben els Stalins del segle XXI. Unes ments fredes situades a milers de quilòmetres de distància del seu objectiu i que donen suport econòmic i logístic als terroristes d'Europa.  

Segons la premsa, els assassins de Ripoll són joves sense feina, sense futur, sense il·lusions, i per tant, molt fàcils de reclutar, o sigui, Ramons Mercaders gihadistes  manipulables.  Tampoc hem d'oblidar que a Catalunya tenim joves sense feina, sense futur i sense il·lusions que no es converteixen en terroristes! Realment és creïble que aquests assassins de 17 anys preparin atemptats d'aquesta magnitud tot solets?.

La feina policial, que aquesta setmana ha estat d'admirar,  ha d’anar encaminada a descobrir  aquests nous Stalins jihadistes que hi ha al darrera.

Cal trobar la serp que manipula els ninots i decapitar-la per acabar amb el terror.

Seguirem o intentarem seguir amb la nostra vida, igual que el món va continuar girant després de la mort de Trotsky. Va ser útil per algú la mort de Trotsky?

Quanta mort innocent a Barcelona!. Quanta quanta tristesa.

 

Gràcies Carme

Carme Chacón com a política no m'agradava gaire. Aquests dies d'alabances i homenatges cap a la seva figura m'he sentit molt malament.

Carme Chacón pertanyia al tipus de polític a qui jo els he exigit molt i que m'han defraudat. Conec personalment moltes persones com ella anomenades "gauche divine del Gironès" i la tenia catalogada com  a "gauche divine del Baix Llobregat".  Carme semblava que havia de salvar el món pel fet de ser progressista. Però en realitat no va aconseguir fer res. O així opinava  jo abans de la seva mort. Une altre error  meu. Sí, necesito que em flagel·lin aquests dies de Setmana santa. 

En la meva defensa diré que Carme Chacón pertanyia a la classe política i aquest fet, per se, la feia perdre punts. Tinc classificats a tots els polítics sense excepció en el mateix lloc al catàleg de IKEA:  a la prestatgeria dels inútils, els que només busquen un modus vivendi, i a la dels criminals, els que roben. Molt bàsic ja ho sé. No em donaran cap premi Nobel amb aquestes idees tan simples. Ho sé.

Demano perdó per tenir-la col·locada erròniament en el primer lloc del prestatge. Ho sento de veritat. La considerava molt infantil, molt grandiloqüent, molt bona intenció, però buidor de contingut real. Craso error. 


Justament aquest divendres passat els seus companys del partit ( PSC o PSOE(?)) li han retut un homenatge tipus missa laica a Barcelona. Nom m'ha semblat correcte fer-li ara amb tot el que la van arribar a criticar. Però pijtor ha estat que no han fet cap menció a les seves reeixides com a política. Ni una. Durant tota la setmana de bogeria informativa lloant la seva figura, no he sabut trobar cap dada concreta relativa als seus èxits com a política. Un altre error meu com ja explicaré més endavant.  La premsa ha resumit les seves dades personals, com si fos un nou personatge mediàtic: que si podia haver arribat a presidenta del govern, que si va començar a l'Ajuntament d'Esplugues, que si el viatge a Afganistan embarassada, que si va tenir el seu fill tot i la malaltia del cor...


Si hi ha algun desocupat lector, ja sigui soldat espanyol o sudamericà a Afganistan que tornés amb la seva família abans d’hora gràcies a ella, algun ciutadà d'Afganistan que me'n pugi explicar algun fet concret d'ella, algun veí d’Esplugues que li solucionés un problema al barri, algun ciutadà que comprés un pis els anys que ella va desenvolupar tasques com a Ministra de Vivenda, aquí brindo aquesta entrada ....

Jo partia d’una altra premissa equivocada. Cionsiderava que la feina d’un polític es plasmava materialment: un bon hospital, col·legis públics i universitats competents, carreteres gratuïtes, trens eficients, pacificar països en guerra... Tornava a estar equivocada. Per això ja estan els mestres, metges, o soldats.

Segons la meva opinió, els polítics només serveixen per una cosa: per ser el reflex de nosaltres mateixos cada matí quan ens aixequem i ens mirem al mirll o a la televisió tot fent el café. Mireu qui governa al vostre ajuntament, o país, i aquell és qui us mereixeu/mereixem. ( Amb permís de Putin i els seus hackers).

Que són molts polítics per a tan poca feina ? D’acord. Però em mantinc en la idea.

Carme Chacón ha estat el mirall en què m'he vist  un matí  i aquell dia no he sentit vergonya. M'he sentit orgullosa.

Simple:  Essent Ministra de Defensa va normalitzar el fet que les dones normals poden manar els homes, i no s’enfonsa el món. Que la Ministra de Defensa, dona,  no ha fa millor que en Federico Trillo, un home? D’acord. Però  és que tampoc ho fa pijtor!.

Carme Chacón va arribar a un lloc de poder d’un Ministeri tan masculí com el de Defensa... i no va fer res diferent dels seus predecessors.... Aquella imatge impactant desfilant embarassada davant les tropes espanyoles a Afganistán va significar un pas de gegant per a les dones.  En aquell moment no ho vaig sabre valorar.

Carme va suportar moltes crítiques, sobretot del partit conservador de l’oposició, que avui té posada una dona justament al front del mateix ministeri. Això ara, ves per on, dóna vots. Qué gran vas ser, Carme!

Gràcies a ella les dones normals no hem de demostrar que som millor que els homes normals per aconseguir feines importants. Qualsevol dona pot arribar qualsevol dona normal a detentar un càrrec important en política . Ara hi és  Maria Dolores de Cospedal i ningú s’ha rasgat les vestidures. Ës incompetent, com tants altres homes polítics. Ni una ratlla dedicada al fet de ser dona.  Cap crítica masclista, cap exigència superior, .... 

Carme Chacon va obrir el camí a les dones normals i li hem d’estar agraïdes. Pot ser les nostres filles no hauran de demostrar que són millor que els homes per arribar als mateixos llocs.

Avui vull demanar públicament perdó sigui on sigui. De tant en tant donaré un vot de confiança a algun polític.

La  considero un bona política a Carme Chacón en contra de contra tot el que la premsa ha publicat aquesta setmana, inclosa la que l'ha glorificat. 

  




 

Orient i occident

Tinc una edat en què algunes amigues es separen dels seus marits després de més de vint anys de matrimoni. Els motius són diversos, moltes vegades no me’ls diuen. Ni jo els vull saber. Queden en l’àmbit privat de la parella. Si han de ser més feliços per separat, doncs millor per a tots dos. De tant en tant alguna d’aquestes amigues em comenta que el seu exmarit curiosament ara surt amb una dona molt més jove. I és en aquell moment quan no puc evitar aixecar-me de la cadira i cridar, com si tingués una molla al  cul: “El llibreter de Kabul”!. Sempre em passa igual. 

 

El llibre “El llibreter de Kabul” de la periodista noruega Asne Seierstad tracta de la vida quotidiana d’una família afganesa.  El llibreter Sultan Khan ha intentat salvar la seva llibreria al llarg dels anys dels invasors russos,  talibans i nortamericans. És un Guillem Terribas afganès. Un autèntic heroi. El llibre mostra la trista història d’Afganistan a través de la vida diària d’aquesta família, vista amb uns ulls blaus noruegs. Aquest home culte, defensor dels llibres i de la cultura hostatja a casa seva la periodista noruega amb la intenció de fer conèixer a Occident que Afganistan és molt més que burka, guerra i opi. Però Asne i Sultan estan destinats a xocar com dos trens a alta velocitat. A la periodista li costa acceptar l’abús diari institucionalitzat contra les dones i nenes afganeses i en concret contra les de la família. Al llibreter, que pateix la crisi dels cinquanta, li costa acceptar que la seva dona s’ha fet gran. A l’Afganistan està permès tenir més d'una dona, i ell no vol deixar passar l’ocasió. Té poder econòmic per comprar la dona/nena que li plagui. Evidentment es produeix un daltabaix en aquesta família del SXXI que viu en una societat medieval: el pare està decidit a casar-se amb la pobra nena. La seva dona i els fills, a qui el pare ha educat en els valors moderns, marxen de Kabul i es refugien a Pakistan.

A molts quilòmetres de distància, Risto Mejide, comunicador de programes de  teleescombreries, amb ínfules  d’intel·lectual, de 40 anys, divorciat i amb un nen petit, surt amb una noia de 18 anys,i es vol casar.  Ha patit la mateixa crisi que el  nostre amic d’Afganistan. Risto, pseu-heori de la televisió, ho exhibeix sense pudor a les xarxes socials perquè ho veu com un triomf, igual que Sultan Kahn, el nostre llibreter. Risto pensa que l’envegen tots els homes testosteronats del nostre país, i em penso que no va gaire equivocat. Segurament molts afganesos envegen Sultan Khan perquè té cèntims i s’ho pot permetre, com alguns espanyols.

 

 

 

La inconscient núvia de Risto ( no té pares?) ha abandonat els estudis de periodisme. Per a què estudiar, deu pensar, si ha aconseguit que li publiquin un llibre, amb l’únic mèrit de ser “ futura dona de”. Totes les noies que estan estudiant periodisme i veuen com és de difícil trobar feina estan rebent un missatge espantós.

La meva filla, de la mateixa edat que la núvia, farta de senti-la presumir dels seus triomfs a  Instagram,  li va "comentar" que si es pensava que li publicaven el llibre per ser la nova germana Bronte. Es veu que a vegades tens línia directa amb el famós que surt a instagram. La va bloquejar a l’instan!!!. ( D'aquí el nom "Instagram")  La noia es va pensar que Bronte era un insult, Ja,ja,ja! .  És el que té llançar la teva vida privada als quatre vents: t’arrisques a que algun boig o qui sigui et digui el que no vols sentir.

Altres llibreters a Occident més o menys envejats:

 

 Berlusconi

 

 

Sean Penn

 

 
Fernando Fernández Tapias

 

 

Alguns desocupats lectors em direu que que la noia afganesa no té el mateix grau de llibertat que la futura dona d’en Risto Mejide. La catalana creu que l'ha triat lliurement, però no és així. Ella també és esclava dels mateixos estereotips masclistes que pul·lulen per la nostra societat occidental, sense que ens n'adonem. Del "contracte " que l'ex-estudiant de periodisme ha signat, no amb l'editorial, sinó amb Risto, ella és la part dèbil contractant. Estic segura que dormir amb Risto no és exactament el mateix que dormir amb  Zac Efron.