Nit islandesa

 

 

En el meu viatge a Islàndia ja fa uns quants anys, vaig visitar el museu Glaumbaer dedicat a la al món rural islandès.

Glaumbaer és una granja- museu situada a Skajafjodür, a la costa nord d’Islàndia, front al Mar de Groenlàndia.  Es troba sobre un turó, aïllada del poble i de tot,  com qualsevol  altre masia islandesa. Aquesta granja-museu del segle XVIII està ben restaurada i  és una mostra fidedigna de les duríssimes condicions de vida dels pagesos islandesos.

Glaumbaer la formen tretze casetes mig soterrades. El sostre i les parets d’aquestes edificacions estan fets de turba assecada, únic material de construcció al segle XVIII que es podia utilitzar al país, perquè a Islàndia no hi havia arbres, se'ls van carregar els vikings i els volcans.  Al segle XIX els islandesos van poder afegir la fusta a les cases. Els troncs els arribaven a les costes islandeses des d'Amèrica, a través de les corrents del mar. No és increïble?.

Les cases de la granja Glaumbaer estaven unides entre elles per un llarg passadís també sota terra. Cadascuna de les cases tenia una funció diferent: cuina, rebost, lleteria, i fins i tot hi havia l’ habitació de convidats. Però l’estança que a mi em va cridar més l’atenció  va ser l’anomenada Sala Comú, al final del llarg passadís: una saleta on vivien, menjaven i  dormien els senyors de la casa, els criats i els peons tots junts sense distinció.

Fins a vint-i-dos persones podien ocupar aquest espai reduït. Tots  plegats en aquesta sala per a poder donar-se escalfor entre ells i que així la temperatura de la sala fos més agradable. Els llits individuals servien per dormir, però també per guardar els cèntims i objectes de valor sota el coixí, lloc sagrat i intocable,  així com també per menjar i per treballar els llargs i foscos dies d’hivern. Especialment precioses eren unes safates  individuals de fusta: s’utilitzaven per menjar, per cosir, per cardar la llana, per escriure... Eren absolutament imprescindibles. Durant els dies i les nits d'hivern les  vint-i-dos persones convivien intentant no tocar-se entre elles mentre feinejaven, com a prova de respecte i  bona convivència. Per entretenir-se s’explicaven històries, les famoses Sagues islandeses.
 

 

Aquests valents pagesos,  descendents de vikings, aïllats de la resta del món durant mesos, no podien sortir d’aquells edificis mig soterrats i coberts per metres de neu. Però una cosa sí tenien clara:  després d'aquells hiverns freds i de llargues nits, arribaria la primavera i sobretot la llum de l'estiu. Llavors podrien sortir de la granja per treballar el camp i pasturar els animals. Sempre tenien en el pensament  que aquell tancament només era temporal.

La diferència entre la situació dels pagesos islandesos a les granges i la nostra, confinats en el nostre pis, és la desesperança. Tot i que estem infinitament més còmodes als nostre piset que a la Sala comú de Glaumbaer,  jo no aconsegueixo visualitzar quan arribarà l’estiu.  No sé si després d'aquesta fosca primavera gironina, es fondrà la neu sobre el teulat fet de turba, caurà l'aigua desbocada per les majestuoses cascades, o cobrirà la molsa de color verd els camps de lava, com a Islàndia.
 

No he pogut encara assimilar, i ja portem una setmana, la situació en la que ens trobem tots en aquest país. No em crec encara que sigui la protagonista d’una pel.lícula de ciència ficció, però de les de terror. Penso que obriré els ulls i això no estarà passant.

Però no: cada dia em desperto a la matinada i el silenci terrorífic em recorda de sobte que s’està morint la gent als hospitals, per manca de material i respiradors. Ja portem un setmana de confinament i no dormo bé, com moltes altres persones. Escric a altes hores de la nit, la pitjor hora per estar desperta, quan tot el que passa a l’exterior sembla encara més terrible, però en aquest cas ho és.

Aquests dies ( i nits) estranys  intentaré compartir històries amb els desocupats lectors, ara confinats, per tal de distreure els pensaments.

Auschwitz- Lesbos

 Auschwitz i Lesbos

Sí. Sí, desocupat lector. Són llocs paral·lels en el temps, segons la teoria de la relativitat d’Einstein.

No els he visitat mai. Però he vist tantes fotos i conec tantes històries, que és com si hagués estat. Qualsevol notícia  sobre aquests dos llocs m’encongeix el cor. Del que passa a l’illa de Lesbos em sento avergonyida  fins que...acabo mirant  cap a un altre costat.

Quan jo vaig néixer feia només vint-i-cinc anys que havien construït el camp d’extermini d’Auschwitz. Actes de commemoració com els d’aquests dies del 75è Aniversari de l’alliberament d’Auschwitz per l’exèrcit Roig són necessaris. Encara hi ha supervivents vius que caminen amb bastó o cadira de rodes entre els barracons, de la mà de reis i presidents de governs. Afortunadament crec que la majoria dels europeus coincidim que avui dia  seria inconcebible que es tornés a construir un aparell d’extermini de persones tan perfecte. Tinc la estranya idea que fins i tot cap votant d’ultradreta voldria un assassinat massiu i sistemàtic de persones com aquell.

Però els supervivents d’Auschwitz intueixen que ens oblidarem d’ells tan bon punt desapareguin. Per aquest motiu s’entossudeixen a no morir i any rera any hi són allà amb els seus uniformes a ratlles.

Pensava i crèia fermament, ( vaig per la vida amb un lliri a la ma) que les generacions posteriors a l’Holocaust ja naixíem portadores del codi genètic d’aquesta història espantosa. Però últimament tinc els meus seriosos dubtes.
Les meves conviccions comencen a trontollar. A vegades m'entra pànic quan observo en petits detalls que els europeus hem oblidat la història del període pre- Auschwitz. Com si estigués vivint un dejà vu.

Certament, que uns homes, del Partit Nazi, ideessin una solució final no va ser un fet concebut d’un dia per l’altre, que s'arribés a aquesta maquinació tan perfecta per part de persones humanes, sí, humanes, no va ser el dia que es va posar la primera pedra al camp. El dimoni havia fet feina durant anys.

  
Després de la crisi econòmica mundial dels anys vint del segle passat, una sèrie de persones a Alemanya va decidir que la culpa de tots els seus mals era dels jueus i que Alemanya pertanyia només als alemanys. Així es va arribar a la conclusió que calia buscar una “solució” a aquest problema: què fer amb tants jueus empresonats. El partit nazi va pujar al poder el 1933. Europa va continuar amb la seva vida normal fins que va començar la Segona Guerra Mundial i es va construir Auswitz al 1940.

Us sonen aquestes pinzellades d'història? Canvieu els causants dels mals per musulmans, africans, sud-americans... Busqueu camps de refugiats per Europa, partits xenòfobs que arriben als Parlaments, banderes i símbols pels balcons i places de tota Europa, murs que separen països, i trobareu persones normals que continuen amb la seva vida normal, votant aquests partits nacionalistes i populistes, com als anys trenta. Els nous líders d’aquests partits són experts a manipular les masses i en buscar culpables en els de fora de casa. Han tingut bons professors.

Aquests és el coronavirus que surt directe a’Auschwitz i viatja cap a Lesbos.

Aquí deixo dos titulars per a la reflexió:

Primer-- Una instragramer famosa i embarassada es va fer una foto amb la mà sobre la seva panxa davant dels blocs de ciment del Memorial de l’Holocaust a Berlin titulada: “ Bebé en el horno”. Tinc els meus seriosos dubtes sobre els seus followers: van arribar saber el motiu de per què va fer desaparèixer la foto?( algú amb seny li va fer treure la foto al cap de pocs segons d’haver-la pujat a Instagram)

 

  

Segon.- La ultradreta alemanya obté més vots als pobles del costat dels camps de concentració...

lavanguardia.extrema-derecha-alemania.html

Llegiu el motiu.

Un lloc al sol

El suïcidi d’Ari Behn, l’exmarit de la princesa Marta Lluïsa de Noruega, portat a terme el dia de Nadal, m’ha impactat. Què voleu que us digui? És així.

Confesso que estic força al dia del que passa a les monarquies europees. Sóc lectora habitual de la revista Hola. No sé si el desocupat lector recordarà que habitualment esmorzo en una cafeteria que disposa de diaris i revistes per als clients.

lilladelesbos.secrets de familia

La mestressa guarda els dimecres la revista Hola, sota la caixa registradora, per a les clientes (sí, clientes dones ) VIP (i sí, jo una d’elles). Vol que la gaudim fresca, acabada de sortir de la impremta i amb les fotografies en paper couché  resplendents i sense arrugues. Els dijous ja la posarà a disposició de la plebs a l'estanteria comú. Sense dir-li res, ella me la col·loca al costat de la tassa de cafè, tan bon punt m’assec a la barra. M'agrada aquesta cafeteria que sembla treta d'una pel·lícula americana, amb la cambrera com a protagonista posant cafè amb una melita. (La setmana passada, però, un cambrer nou em va dir l’hora en comptes de donar-me l'Hola, quan li vaig demanar).

Són molts anys  mirant, que no llegint,  la revista, concretament  les fotografies, que no el text. No es tracta d’un coneixement profund. Tot i així, és molt.

A títol d'exemple, aquests dies els meus fills van quedar sorpresos amb la targeta de felicitació de Nadal que els Reis d'Holanda havien enviat a la premsa. Es tractava de la foto de les vacances de la família a la Feria de Abril de Sevilla d’aquest any, disfressats de flamencs ( no l'ocell). La família reial holandesa feia molta gràcia portant faldilles amb farbalans de colors i amb una cara inconfusible de turistes nòrdics. Jo vaig haver d’explicar a la meva família que els reis d’Holanda es van conèixer i enamorar a l’Exposició Universal de Sevilla de l’any 1992 i que li tenien molta estima a la ciutat en conseqüència. Màxima, argentina i filla d’un ministre de la dictadura d’aquell país, es trobava llavors  a Sevilla a la caça d’algun milionari. La jugada li va sortir tan bé que mai s’ha sospitat que aquell fos el veritable objectiu del seu viatge. I crec que a Holanda, a dia d'avui, fins i tot l’aprecien i ella també s’ha acabat enamorant del grassonet i bon jan que és el seu marit.

Els meus fills van al·lucinar amb la monarcowiquipèdica mare que tenien a casa. He de confessar que em vaig avergonyir una mica de tants coneixements de  la matèria,   i sense despentinar-me. Per tant, dies després, em vaig veure obligada a guanyar punts amb ells. Vaig haver d’explicar-los qui era una poetessa americana, que va ser esmentada en una sèrie de televisió, per entendre el gag.  Uff. Fins i tot em varen aplaudir, tal era el meu prestigi caigut en desgràcia.

Dit això i situats en el tema, he de reconèixer que el suïcidi de l’exmarit de la princesa Marta Lluïsa no m’ha sorprès del tot. M'ha entristit el patiment d'aquest home que volia ser artista, i no el marit o exmarit d'una princesa. i no ho va aconseguir.

He detectat últimament que les joves generacions de prínceps i princeses no es casen amb membres de la reialesa sinó amb dones i homes plebeus, que no han crescut en aquest ambient privilegiat. En això coincideixo amb el periodista expert en la matèria Jaime Peñafiel. Considera que els reis i prínceps s’han de casar entre ells, perquè per això cobren de nosaltres. No poden tenir el privilegi  de viure sense treballar, perquè han nascut de persones de sang blava ( sembla ser que la tenen) i a sobre amb els avantatges dels plebeus  de casar-se  amb qui volen. La camada de prínceps i princeses ha de tenir sang blava cent per cent i no barrejada amb la dels muggels, gentils o mortals. I sinó,  que renunciïn als seus privilegis. La pobra germana de la Reina d’Anglaterra, la princesa Margarita, no es  va poder casar amb un divorciat. Doncs la resta de prínceps i princeses actuals igual. O sigui, que o tots moros o tots cristians.  Per viure de l’erari públic sí, perquè són d’una raça superior, però per casar-se resulta que són mortals i poden fer-ho per amor. Doncs, en la meva opinió i en la d’en Peñafiel, no.

Aquesta decisió de casar-se amb gent que no pertany al seu cercle reial pot comportar danys col·laterals imprevistos:  la família plebea, que no està preparada psicològicament per a aquesta nova  situació. Els familiars nouvinguts al palau pateixen, i molt, encara que no ho sembli. Els germans i germanes, marits, cunyats, pares, de qui es casa amb el príncep o rei, a partir del dia de la boda, descobreixen sobtadament que la vida que porten és normal i corrent i molt diferent del seu familiar.   Si són persones fràgils, emocionalment parlant, es poden sentir fracassats per no haver aconseguit la mateixa vida extraordinària que els seus germans o familiars convertits en reis o prínceps d’un dia per l’altre. O bé es poden sentir impotents perquè voldrien continuar portant la mateixa vida anònima i descobreixen que ara és impossible.

Les conseqüències d'aquestes frustracions poden ser terribles per a ells: Poden suïcidar-se (Erika, la germana petita  de la Reina Letízia; Inés, la germana petita de la Reina Màxima d’Holanda o Ari Ben, l’exmarit de Marta Lluïsa de Noruega);  poden patir depressions (James Middleton,  germà de la duquessa de Cambridge),  poden "vendre" la informació de la boda d'aquesta als diaris sensacionalistes (el pare i  germanastres de Meghan Markle, duquessa de Sussex,  per aconseguir diners); poden robar de l’erari públic, pensant que tenen immunitat ( Iñaki Urdangarin); o simplement poden voler denunciar a tots els mitjans de comunicació d’un país, per tal que la deixin continuar amb la seva vida anònima,   i no aconseguir-ho (Telma, germana de la Reina Letízia, va haver de pagar les considerables costes judicials de tot el procés).

Són persones normals, avocades a tenir una vida normal, que observen de reüll i amb certa enveja com el seu familiar ha obtingut  un lloc al sol (astre) i gaudeix d’una vida fàcil, absolutament privilegiada i extraordinària, sense més esforç que haver-se casat i parit uns quants fills per perpetuar l’espècie.  I ells, simples mortals, habiten la Terra (planeta), amb tots els inconvenients que això comporta. Ha de ser molt dur suportar aquesta situació a la vista de tothom, família,  amics, exposats a la premsa... Veure de lluny el sol i no poder aconseguir-lo.

Es troben en la mateixa situació que Montgomery Clift a la pel·lícula Un lloc al sol. Ell s'ha enamorat i es vol casar amb una milionària guapíssima (Elizabeth Taylor) que ha conegut,  i que el portaria a abandonar la seva vida d’obrer en una fàbrica. Però ha deixat embarassada la seva xicota, lletja,  de la feina. Decideix assassinar-la per aconseguir un lloc al sol al costat d’Elizabeth Taylor. La policia el descobreix, però, i acaba (alerta spoiler) condemnat a mort.

És el trits destí dels plebeus que ens acostem al sol. Acabem socarrimats per activa o per passiva.

I de regal aquesta foto

Deliris febrils

El meu fill i jo hem passat les festes de Nadal juntets, fent viatges intermitents del sofà al llit i del llit al sofà.  Hem estat part de la població que ha patit l'epidèmia de grip. Com que ens ha agafat desprevinguts, a la febre s'ha afegit el malhumor (ell) i la depressió (jo) per estar malats en dies com aquests.

Així que les nits nadalenques, deambulant tots dos per casa com dos ànimes en pena, han donat molt de sí. En el meu cas la febre m'ha portat a sentir veus i comprovart habitació per habitació si havien entrat a casa; a retirar els llançols del llit perquè em pensava que un gat s'havia ficat a dins, i a creure'm que m'havia quedat cega, amb la conseqüent angoixa que això provoca.

En el cas del meu fill,  en els pics de febre, s'ha recordat dels seus amics de Kenia i de la gent que va veure vivint als suburbis de Nairobi en condicions miserables. No ha pogut evitar imaginar-se'ls amb el mateix malestar que ell i sense medicaments per paliar el dolor. O fins i tot morint-se, he afegit jo.

 

En els moments de deliri, el cervell de cadascú va per lliure.

Justament avui, que els pensaments febrils del meu fill estan amb la gent dels suburbis de Nairobi, a La contra de La Vanguardia, l'exbanquera Jaqueline Novogratz, ha trobat una solució per a la pobresa a l'Àfrica, o per a paliar-la si més no. Segons ella cal invertir a llarg termini en crèdits per a emprenedors locals.

Jaqueline Novogratz. La Contra. La vanguardia

Sincerament, jo vaig tornar del nostre viatge a Kenia de l'any passat derrotada, sobretot per la visió dels afores de Nairobi des del cotxe. Vaig tenir  la triste sensació que no hi havia solució possible per arreglar el futur de tanta gent (milons de persones). Es veien quilòmetres de xaboles fins a l'infinit. Vaig concloure que la pobresa allà era com un riu que es desbordava, impossible de controlar.

 

I encuriosida, vaig comprar  " Factfulness", el llibre de la família Rosling ( Anna, Hans i Ola).  Aquest llibre ens vé a dir, amb dades estadístiques, que el món va millorant, ( el tercer món), que està millor que fa 20, 30 o  40 anys. Però sobretot, que nosaltres (primer món) tenim una visió distorsionada en negatiu de com funciona él món, i estem equivocats quant a la situació en què es troba el tercer món. Bill Gates regala aquest llibre a tots els estudiants americans que es graduen. Suposo que vol que els joves americans siguin optimistes quant a la visió del món, perquè això porta a no ser derrotistes i a considerar que es poden fer coses per millorar-lo. 

 

La veritat és que visc en una permanent contradicció, entre les dades que exposa el llibre, que són absolutament certes i contrastades, i el que vaig veure a Nairobi.  Segurament les condicions de vida d'aquells suburbis ara són millors que fa quaranta anys.  

 

Certament,  Jaqueline Novogratz, amb una visió optimista del problema, està intentant buscar vies per solucionar la pobresa, dins el seu àmbit que és la banca. Gent com jo, negativa, o com un exjefe meu, ara polític al parlament de Catalunya, que va tornar d'un viatge al Senegal, també convençut que Africa no tenia futur, no aportarem res positiu, perquè considerem que no hi ha solució.

 

Cal donar pas a la gent positiva per canviar el món ( a millor ).

No hi haurà govern.

No hi haurà govern.
 

Tall com si fos una pitonissa que prediu el futur, tot acaronant la bola de vidre, jo vaticino que no hi haurà govern els pròxims dies a Espanya. Aquí ho deixo, toma ya!

Espero equivocar-me.
 

Aquest futur negre que visualitzo, només pot ser fruit de l'absoluta desconfiança que em provoquen els partits polítics, sense distinció de colors. Tots i cadascun del polítics que aquests dies han constituït el Congrés dels Diputats, des dels que he votat amb una pinça al nas, fins als que no comparteixo la seva ideologia, i és clar, fins i tot  els que odio, sí odio, fins al moll de l’os, perquè ara hi ha polítics que odio, tots en definitiva em provoquen des de tristesa i  frustració fins a ira i ràbia.

Com he arribat a aquesta conclusió, errònia espero, sobre la manca de govern i, de retruc, a la convocatòria de noves eleccions? una reflexió sobre el que és l’amistat.
 

Tinc tres amigues que conservo des dels primers cursos d’EGB, sí, de quan hi havia EGB, BUP i COU. Aquí algun desocupat lector jove deduirà, amb aquestes sigles, que pertanyo a l’època dels dinosaures.

Em considero molt afortunada de tenir-les com a amigues i de que elles també me’n considerin. Evidentment que al llarg de tots aquests anys hem tingut èpoques que no ens hem vist gaire, per diferents circumstàncies (casaments, feines, fills), però sempre hem intentat trobar-nos, tot i viure separades. Hi ha determinades dates de l’any que són sagrades per a nosaltres, i, o soles, o amb les famílies, ens veiem. En els últims anys, totes quatre soles hem fet escapades tan de moda a partir dels quaranta anys. Sempre que torno d’aquets viatges constato la sort que tinc. Arribo a casa com si hagués fet teràpia de grup, després d’haver conviscut quaranta vuit hores seguides amb elles. Realment, el concepte “bona persona” s’aplica a elles cent per cent.

Totes tres estan involucrades d'alguna manera en la política municipal del seu poble, ja siguin elles o les seves parelles, i en partits polítics de diferent ideologia, la qual cosa m’omple d’orgull com a amiga i com a ciutadana. Sempre he pensat que els regidors i regidores de poble són l’últim mohicà de la autèntica política, entesa com la cerca del bé per al ciutadà i no per al partit.

Doncs bé, des del dia ú d’octubre de 2017, data d’inici d'una època convulsa per a Catalunya, data en què la política, volguessis sí o sí, va entrar a les cases de totes les famílies catalanes per quedar-se a la taula del menjador, no hem tingut mai una conversa profunda del fons de la qüestió. Sí que hem comentat moltes vegades la situació dels presos polítics, dels exiliats, del partit d’ultradreta, de les manifestacions independentistes a Brusel·les i Madrid, en que algunes d’elles han participat, etc. Però no hem entrat mai a opinar sobre el tema de fons, que en definitiva és parlar sobre política.

Si hi podia haver un exemple de persones raonables i assenyades per a debatre sobre l’autèntica política, érem nosaltres quatre. I no ho hem fet. No me n’havia adonat fins ara, per això l’entrada d’avui. Estic convençuda que entre totes quatre tenim la solució al problema. Però no ho hem parlat mai. No en tinc ni idea del perquè.  Cadascuna de nosaltres pot tenir el seu motiu per no haver-ho fet.

Així ha estat sempre que hem estat les quatre juntes i soles, ja sigui penjades al telefèric de l’illa de Capri, cruspint-nos una pizza a Nàpols, o passejant en cotxe de cavalls per Sevilla com unes turistones. Totes quatre parlant de la família, de la vida, de les feines, de malalties, del dolor de la pèrdua dels nostres pares... però de política de res.

Si nosaltres quatre no hem gosat debatre sobre el fons de la qüestió,  o no ho hem cregut convenient o jo què sé, però no ho hem fet, no espero en absolut que polítics,  que en definitiva viuen de mantenir la tensió i les diferències entre els ciutadans, puguin arribar a tendir ponts i a arribar a acords per formar govern.

D’aquí la meva frase d’inici de l’entrada d’avui

Com es tradueix "bollos" al català?

Avui "Optimot" m'ha fallat. Sense cap mena de dubte.*

 

Recentment he visitat el poble on van néixer els meus pares, que es troba al Valle de los Pedroches. Casar-me i tenir fills ha suposat un impàs de concretament vint-i-quatre anys. No era conscient que haguessin passat tants anys des de l’última estada. M'han passat volant. He anat acompanyada de la meva filla perquè volia que conegués la família cordovesa, i també els orígens dels seus avis, ara que ja que no els tenim entre nosaltres.

Quan era petita m'encantava anar al "pueblo" per Nadal a visitar la família que encara quedava allà. El trajecte en cotxe trigava 18 hores des de Platja d'Aro.  Sortíem de matinada. La meva mare fabricava un llit als seients de darrera el cotxe per a la meva germana i per a mi: omplia l'espai dels peus amb maletes, col·locava una manteta a sobre de tot,  i les nenes dormíem plàcidament en aquell matalàs improvisat. Riu-te tu ara de les cadiretes de seguretat dels nens als cotxes!.

 

El soroll de la ràdio del cotxe ens despertava a mig matí: aquell català que sortia de la ràdio, tan estrany i diferent del meu, que jo em pensava que era un català mal parlat, juntament amb els camps de tarongers que vèiem per la finestra del cotxe, m’indicava que travessàvem València. Allà enmig dels camps paràvem les estovalles  per esmorzar. La meva mare havia preparat la "merienda" de la que mai faltava el termo de cafè. El meu pare aprofitava per pispar algunes taronges. No cal dir que la meva mare s'enfadava molt i discutien. Les nenes quan ja ens vàrem fer grans li suplicàvem que no les agafés. Jo tenia terror que no sortís un pagès i li disparés un tret, com a les pel·lícules. Però el meu pare no ho podia evitar: ell era com Ulisses, i les taronges les seves sirenes particulars. El meu pare, que havia patit gana i misèria a la infància, no trobava que fos tan greu collir quatre taronges. Amb els anys aquesta anècdota ha passat a formar part de les històries de l'avi que ens fan riure a tots quan les expliquem. Avui dia aquelles taronges seductores estan ben protegides per una reixa i no es mengen a Espanya, sinó que s'exporten. 

Arribàvem al pueblo negra nit per una carretera fosca i solitària. L’únic cotxe que transitava a aquelles hores era el nostre. Ara en diuen d’aquella zona espai protegit de contaminació lumínica. A mi em feia por que el cotxe no punxés una roda i ens quedéssim al mig de la foscor, i sols. Ens rebien la germana de la meva mare, el seu marit, i els cosins, els únics del pueblo que no havien emigrat a Catalunya. Les dues germanes s'abraçaven i ploraven de emoció. Inevitablement el meu pare s'enfadava sempre amb aquells plors que no entenia. Segons ell, es tractava d'un moment de celebració, de joia. Jo llavors no ho sabia, però amb el temps he comprès que no ho era exactament: hi havia tota una tristesa de dos germanes separades a mil quilòmetres de distància.

I quins menjars tan bons que preparaven aquells dies les dones de la casa, la meva mare, la meva tia i la meva àvia materna: galldindi, porc senglar i llebre de les que caçava el meu tio, garrí (lechoncito), torreznos, bacallà arrebossat, morcilla feta  casa.  A mi el que més m’agradava eren les migas tostàs. I quins dolços tan diferents dels de Catalunya: bollos, roscos amb sucre, perrunas, flors i cagajones. I què no diríem del pa andalús que anàvem a buscar a la casa/fleca tan perfumada a farina del costat de casa de la meva tia.

En ple segle XXI la meva filla i jo hem arribat al pueblo en el tren AVE, directes i propulsades des de Girona. Aquell poblet compta ara amb una estació del tren d’alta velocitat, en mig de camps d'oliveres i alzines. Semblava una pel·lícula de ciència ficció, nosaltres dues soles arribades a l'estació de tren futurista, buida, i també negra nit. Però allà estaven els meus tiets per recollir-nos, els mateixos que ens rebien en aquells Nadals de fa tants anys. I jo, filla de la meva mare, he vessat les mateixes llàgrimes, barreja de tristesa pels que no hi són, i d'alegria, i novament incompreses, aquesta vegada per la meva filla, que és neta del seu avui.

Altres dos germanes de la meva mare, i que viuen a Catalunya, també s’estaven de vacances aquests dies amb els meus tiets al pueblo. La casa de la meva tia s’ha omplert dones alegres: allò semblava un aquelarre de bruixes. Hi havia només un home, el meu tiet, al qual les cinc dones fèiem anar amunt i avall a la nostra,  sense cap queixa, sempre amb un somriure.

 

No us podeu imaginar què ha significat per mi  assaborir novament tots aquells plats preparats per les meves ties. Ara que els meus pares no poden cuinar-me’ls, he tornat a retrobar les olors i el gustos d'aquells temps de felicitat de quan jo no era òrfena. L’olor ha transitat perfectament dins el meu cervell per trobar cadascuna de les escenes de la meva infància amb els meus pares.

 

Aquests dies també he pogut visitar l’única germana  viva del meu pare, de més de noranta anys, que m'ha reconegut només de veure'm entrar per la porta. He descobert que les cosines que eren jovenetes i nenes petites, alguna ja és àvia, i d'altres estan enfeinades, en plena voràgine de cuidar nens petits i treballar. Tinc cosines que munten empreses de pastissos, cosines que el dia del seu casament no admeten regals si no són per als sensesostre, cosines que et cuiden i t'ensenyen els racons de Còrdova com si t'haguessin vist el dia d'ahir.

 

Sí, també hem visitat Còrdova per poder retrobar l'altre germà de la meva mare. Tota la família ens ha tractat com si fóssim de la reialesa. Mentre travessàvem el pont romà sobre el Guadalquivir, el meu tiet em va assenyalar el punt exacte on va patir un infart el meu avi, que va morir als seus braços. Aquell dia fatídic, mentre l’avi feia unes gestions per a la jubilació, el meu tiet l’esperava al cotxe. Quan va sortir de l'oficina de la Seguretat Social ben contrariat, en arribar al cotxe es va desplomar d'un infart fulminant. Jo desconeixia l’epíleg de la història: aquell disgust al final no va tenir cap raó de ser: els seus papers per cobrar la jubilació estaven en regla. Va ser un error de l’inepte funcionari que el va atendre i que li va contestar de males maneres que no tenia dret a cobrar cap pensió.

 

Tant la meva filla com jo hem sentit durant aquest viatge que els meus pares eren presents en molts llocs: en cada riure de les tietes, en cada anècdota que ens explicaven, en cada racó de la casa de la meva tia, en els carrers on jugaven, en els camps d'alzines on varen enviar al nen que era el meu pare a vigilar porcs...  Hem trobat el carretó amb el que la meva àvia paterna repartia llet per les cases, exposat en una plaça com si fos una peça de museu. Hem sopat al bar del besavi, que encara existeix com a tal, modern i amb fotografies d’altres èpoques, i mentre hi érem allà he sentit unes nenes, les seves netes, que jugaven al gronxador de  les golfes fa molts anys. Sí: Villanueva de Còrdova és un poble preciós que ens ha acollit meravellosament.

 

En pujar al tren de tornada a Girona, a l'andana de l'estació solitària de l'AVE,  al mig del no res, la meva tia m’ha donat una bossa plena de "bollos" per al viatge. Tota la vida menjant "bollos" i mai els havia pogut assaborir calents, acabats de fer, tendres. Quan era petita en compràvem caixes i caixes, i arribaven a Catalunya durs, però amb la textura ideal per xucar amb la llet, o torrar-los. Aquell sabor i textura eren completament nous per mi. Vaig decidir,  mentre la meva filla i jo els devoràvem allà dretes, rodejades de camps d'oliveres i d'alzines, tot esperant el tren,  que aquell seria el sabor del pueblo que s'emportaria a Catalunya la meva filla al seu cervell.

 ·        Expressament he mantingut el nom original dels aliments, per conservar el sabor. Nota de la traductora



Dedicat a la Cristine i a les que no denuncien

https://elpais.com/internacional/2018/12/15/actualidad/1544866314_356209.html

 

Dedicat a la Cristine Blasey Ford i a les que no denuncien.

Constato amb tristor que la Cristine B. F., la dona que va denunciar el jutge del Tribunal Suprem d’Estats Units, Brett Kavanaugh, per abús sexual quan era adolescent, actualment ha de viure entre amenaces, sense poder treballar, i amb molta por per ella i la seva família. En canvi, el jutge Kavanaugh continua amb la seva plàcida vida de privilegiat blanc i ric, ben considerat per la gent del seu entorn. No es van poder provar els fets.

Salvant les distàncies (USA_Girona) aquesta història té una versió gironina, com no podia ser. El sexe i el poder són universals. Fa uns anys, una assessora política gironina es va atrevir a  denunciar per assetjament un important polític gironí . Al cap dels anys i dels judicis, ella està sense feina i amb depressió, i a ell, absolt per manca de proves, el podem veure per la festa major al balcó de l’Ajuntament Girona gaudint dels Marrecs de Salt, envoltat de tota la classe política gironina


En els inicis del #MeToo, a la feina vàrem parlar obertament del tema dels abusos sexuals mentre fèiem un "Cameracafe". Com en una catarsi col·lectiva, cinc dones  vàrem relatar obertament com havíem patit algun tipus d’abús sexual, més o menys greu, per un adult, sobretot a la nostra infància i adolescència. Davant la màquina de cafè totes vàrem explicar històries que pertanyen al gènere del terror o de la crònica negra dels diaris. La sorpresa va ser descobrir que cinc dones, de cinc, (un 100% dels casos) havíem patit algun tipus d'abús o intent d'abús, en diferents graus de gravetat.

 

Relataré el cas de la companya que, en una festa d’aniversari, quan tenia 5 o 6 anys, un home, segurament pare d'algun dels nens de la festa, la va tancar al lavabo amb qualsevol excusa i la va començar a despullar. La seva tia, que havia constatat la seva absència, la va començar a buscar per tot arreu com una boja tot cridant pel jardí, per la casa... L’home es devia espantar en sentir els crits de la tia i va sortir esperitat del lavabo. La tia es va trobar la nena  despullada però va decidir no dir res ni per descomptat denunciar.

 

Aquests depredadors sexuals existeixen, continuen amb la seva vida normal,  i si gaudeixen de poder,  sorgeixen els Weinstein, Trump, Strauss-Khan...

 

Cap de les cinc dones/nenes vàrem denunciar res. Ni els nostres pares. Ni se'ns/'ls va passar pel cap.  Segons el diaris, la valenta Cristine també es pregunta actualment si va valer la pena denunciar. És trist. 

Sabrem algun dia el nombre de casos no denunciats?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Vísceres

Entro a la carnisseria on compro habitualment durant  l'estiu.  Sembla talment un local de moda: un munt de russos i barcelonins que estiuegen  a la Costa Brava conformen la majoria de la clientela. Sis o set dependents molt professionals s’afanyen eficientment a atendre els compradors que fan cua. 

Per aquesta carnisseria compren habitualment davant meu tot un seguit de famosos: des de l'expresident del Barça, Joan Laporta, a la mare de la tennista Arantxa Sánchez Vicario, entre d’altres... D’acord, cap famós de portada de la revista Hola. Amb això vull dir que estic acostumada a passar-m'ho bé mentre espero el meu torn.

Agafo número i observo d'esquenes una dona alta, rossa i prima amb el cabell lligat en un graciós recollit al clatell.  Destaca especialment entre les clientes russes i barcelonines per l’elegància amb la que porta un senzill vestit boho-chic. Em sembla reconèixer la parella d'aquesta dona d’algun programa de TV3, però no l'acabo de situar. Ell és molt afectuós amb ella, l'abraça per la cintura tota l'estona i distretament li fa un petó.

La dona finalitza la seva compra i es dirigeix a la caixa per pagar. El marit es gira un moment i em sorprèn observant-los. Em mira un instant amb ulls cansats com dient “sí, som nosaltres".  Decideixo fixar-me en la seva dona i resultar ser Sussana Griso.

Aquesta periodista catalana és més alta i guapa en persona que com es veu per la pantalla de la televisió. Els llavis operats quasi no es noten, semblen naturals. Pot ser és malícia meva que se'ls hagi retocat. Destil.la elegància en la manera de portar el preciós vestit. Això és té o no és té. Desenganyem-nos.  Calça unes  botes camperes  (d’estiu) que cap altra persona de la carnisseria, sigui russa del costat del Kremlin o barcelonina de Pedralbes gosaria posar-se en ple mes d'agost. Però ella sí pot.

 

Susanna Griso  sap que tothom a la carnisseria la reconeix i ho suporta amb un somriure. Els carnissers  i carnisseres non han parat de felicitar-la pel programa de televisió dels matins.

Finalment la parella de famosos se'n va,   i aquell ambient glamurós que es flairava a la carnisseria de moda s’ha esvaït. Els mortals havíem estat tocats uns instants per la visió d’un àngel, i ara hem de tornar a la crua realitat de comprar unes botifarres.

Habitualment no puc (ni vull)  veure el seu programa matinal de televisió Espejo Público  ja que coincideix amb el meu horari de treball. Però els pocs programes que he vist m’han desconcertat sobre manera pel fet que jo no la tenia catalogada com l'altra  reina de la televisió escombraria matinal Ana Rosa Quintana. Aquestes presentadores estrella de televisió obtenen molta audiència amb notícies de la crònica negra i sembla ser que es fan milionàries.

Paralel.lament a fer-se rica, en la meva humil opinió, Susanna Griso ha anat perdent prestigi com a periodista seriosa . No és  una Àngels Barceló, o una  Gemma Nierga. No. En el seu moment va decidir, com Maria Teresa Campos, (una altra bona periodista caiguda en desgràcia “professionalment parlant", que no lucrativament) dedicar-se a la televisió porqueria i buscar audiència al preu que fos. Queda poc de la Susanna Griso dels informatius de TV3 o de  “Tres senyores i un senyor”.

 

Si a la carnisseria ella volia enviar-nos un missatge d’elegància i finor,  a mi no em va enredar.

En la seva feina diària, utilitza el dolor i el patiment de persones senzilles, alienes al món de la televisió, per obtenir audiència.

Potser jo li hauria d’haver dit a la carnisseria que no compartia l'opinió dels dependents, que havia vist l'entrevista on furgava en la ferida dels pares de Julen, el nen de Màlaga que va caure en un pou mentre jugava i va estar molts dies mort fins que van trobar el cos. Durant l'entrevista es podia veure perfectament  que  la parella no estava en condicions de respondre cap pregunta. Estaven trencats pel dolor. Però ella va continuar. The show must go on.

Les preguntes van ser:

-  Quantes vegades us heu penedit d'haver portat el vostre fill a aquell terreny a passar el dia? 

- Què recordeu d'aquell dia?

- Qui feia la paella?

Gran entrevista, periodisme incisiu i de qualitat que dona informació d'interès als espectadors, i potser un  Pulitzer.

No li vaig dir res.

Avui ha començat el judici a l'assassina confessa d'en Gabriel, el nen d'Almeria assassinat per la parella del pare. Un altre espectacle periodístic fastigós en marxa.  El pare i la mare del nen han vist venir  tot el que els cau a sobre. Han demanat  a… Ana Rosa Quintana i Susanna Griso, entre d'altres, respecte i sensibilitat per a ells i per als testimonis i familiars implicats, i que s'informi de manera ètica.  He rebut un mail de la plataforma reivindicativa  change.org  per signar peticions multitudinàries. He signat a favor del seu nen, perquè els mitjans de comunicació compleixin estrictament els codis deontològics a l'hora de donar cobertura informativa.  No sé si la Susanna Griso ho haurà respectat. És molt fort rebre una petició de change.org d'uns pares que sol·liciten  protecció de la Susanna Griso i els seus sequaços, igual que me la demanen d'alliberar un pres polític a Turquia.

La veritat és que m'estranya molt com ha canviat Susanna Griso de registre. Sincerament.

 

PD 1. Què devia comprar Susanna Griso a la carnisseria? Vísceres?

PD2. Deuen ser molts cèntims els que cobra Susanna Griso com per negar-se a fer aquest tipus de programes , oi? És molt fàcil criticar-la.